diumenge, 21 de desembre de 2008

Del Parlament de Catalunya

L'angoixant embolcall que ens asfixia, dotat de legalitat jurídica, té la seva font normativa en el Parlament. El Parlament, representant formal del poble, és una eina implacable d'esclavització subtil. Potser he fet servir la paraula esclavització quan hauria de dir "sectarització". Les sectes, maquinària greixada i sanguinària pel que fa a la captació d'ànimes, cervells i neurones mancades d'empirisme, fan de la constant verbalitat i ritualització un dels mètodes més segurs per a idiotitzar els seus "adeptes". Recordem que qualsevol persona pot sucumbir al poder de les sectes, però a tal fi cal tenir algun requisit: normalment una "depressió", un sentiment d'aïllament o d'indefensió..., és a dir, una baixa capacitat inmunològica pel que fa a les agressions inmorals i irracionals de l'entorn. Aquest mètode maquiavèlic, encriptadament inquisitorial, té el seu reflex en la caòtica i imparable producció de lleis inservibles que el nostre Parlament publica.

Entrant a la web oficial del Parlament de Catalunya veig que en l'apartat "Activitat Parlamentària" s'hi troben 28 pàgines de lleis, algunes amb gairebé sis-cents articles, com el cas del llibre del Dret Civil Català de Successions. Aquestes 28 pàgines web de reglaments només fan que atabalar al ciutadà amb l'obsessiva cantarella de "fem coses per a la gent". Bé, les coses per a la gent són, tristament, centenars de normes i decrets. Molts d'ells, impossibles de llegir sense caure rodó a terra. Altres, com la llei de la Memòria Històrica que diu en el seu objecte:

c) L’homenatge a les víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil i de la lluita per la república, la democràcia, les llibertats i els drets individuals i col·lectius; a les víctimes que eren a la rereguarda durant el conflicte bèl·lic, i a tothom que va patir persecució a causa de les seves opcions personals, ideològiques, religioses o de consciència.

O bé, la de l'habitatge que, gentilment, ens defineix jurídicament conceptes que, posteriorment, seran utilitzats per a crear nova normativa per a les obres, construccions o reparacions i, no ho oblidem, cada cop de martell que fem fer a les nostres vivendes és un ingrès tributari. Entre d'altres, ens defineixen què és un "habitatge buit", un "habitatge de reinserció", "habitatge dotacional públic", "masoveria urbana", "sense llar"...

Tornant a la llei de la Memòria, no em sorpren la quantitat de càrrega ideològica que trobem en el texte. Fixem-nos en la barroeria d'acribillar-nos amb la necessitat de saber quins eren els "correctament bons" i els "malignament dolents". És tota una llei, no per a recordar l'assedegament de sang, la traició i l'assassinat entre germans o per a saber, senzillament, fins on pot arribar la bogeria polítca, sino per a inculcar-nos el bé i el mal. Això mateix va fer el règim anterior, fonamentat en la democràcia orgànica i el Fuero de los Españoles. Hi trobem molta diferència? Jo, personalment, només de presentació.

Seguint amb el Parlament: és del tot respectable que els ciutadans col·laborin amb la política, afiliant-se a partits i donant evidències d'igualtat davant el poder estatal, o el que és el mateix, que per a arribar a calentar una cadira de poder no cal estudiar, aprovar, competir, investigar, saber i voler saber, sinó, senzillament, tenir un màster d'oportunisme polític i social.

El Xavier Roig es pregunta en el seu llibre La Dictadura de la Incompetència quina cara faríem els catalans o els espanyols si sabéssim que el 70% dels nostres diputats o parlamentaris treballessin a Repsol. Suposaríem que poques lleis aprovarien que perjudiquessin Repsol... Doncs això mateix cal preguntar-s'ho si ara gairebé el 70% dels nostres representants és funcionari.

És evident que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte" i si els parlamentaris són funcionaris, cap de les normatives aprovades podrà esgarrapar el més mínim l'estructura pantagruèlica de l'Estat, entenent també com Estat, perquè ho és, a la Generalitat i qualsevol estructura de poder estatal.

Val a dir que els parlamentaris, com a formals representants del poble, tenen certs privilegis. Aquests privilegis no són privilegis des de la seva òptica perquè són fites aconseguides amb la lluita obrera. És la doble vara de mesurar: Quan Andalusia demana més diners, són justes reivindicacions. Quan ho fa Catalunya, és insolidaritat i avarícia. Oh, que n'és de sorprenent la moral....

diumenge, 30 de novembre de 2008

l'eficiència de l'estat del benestar

LLegeixo a La Vanguardia que una concatenació d'errades de la Generalitat i el fiscal han fet que un pare que va causar lesions cerebrals irreversibles, trencament de costelles i no sé quantes coses més a una filla de pocs anys, sigui absolt i, a més, no pugui tornar a ser jutjat. Ah, és l'eficiència del sistema judicial. Bé, són petites errades del sistema que, tristament, però no passa res, condemnen a una nena, quan just comença a conèixer el seu entorn, als tres ó quatre anys, a patir la tortura i el martiri d'un psicòpata, que per desgràcia fou el seu pare. Ja voldria que hagués tingut un pare o una mare tal com tenen els gatets que he tingut i tinc. Pares i mares biològics que mai abandonen, ni martiritzen ni torturen els fills, pares i mares biològiques que mai deixen d'educar i de donar recolzament i escalfor. I en diem biològics com si això fos "negatiu", quan en realitat és molt positiu.

El que no té tant de positiu és aquest sistema kafkià que no permet la sanció als que, formant part de l'organigrama, s'equivoquen. Ni fiscal ni Generalitat tindran càstig o sanció: tan sols, i com a molt, un "expedient informatiu", terrible carpeta de cartró que terroritza els funcionaris de la màquina estatal. Els fiscals i jutges, cap problema, perquè el corporativisme està tan arrelat a la societat espanyola que és impensable la millora. De les errades, en qualsevol empresa, se'n fan millores, es registres noves accions preventives. La Generalitat, en prendrà nota? Em sembla que no, que la nena seguirà amb el cervell destrossat la resta de la seva vida i mentrestant el president Montilla ens demana que, si tenim diners, comprem cotxes i pisos: "casi res"!

La notícia de la pàgina posterior tampoc no té "desperdici": el col·lectiu de vídues viu en la misèria. Són les oblidades del sistema, les oblidades dels polítics. Milers d'accions per a salvar el poble palestí, pels cubans maltractats per la tempesta tropical habitual, per a les associacions de "la dansa del ventre" o per a qualsevol altra col·lectiu culturalment diferent. I de les vídues?: Res de res. Aquestes vídues van aixecar un país que havia sortit d'una guerra. En els anys del creixement econòmic, en els anys dels pantans i dels primers turistes, van sacrificar-se pels seus fills, van estalviar i van fer tot el possible per a que els seus fills estudiessin una carrera. No van demanar res a canvi, no van exigir, no es van tancar a la universitat, no van ocupar cap immoble, ni cap delegació, ni van fer manifestacions: van fer el que havien de fer. Ara, silencioses, resten en el bagul de l'amnèsia col·lectiva. Els grups polítics més "progressistes", demanen recuperar la "memòria històrica", és a dir, aquella que provi que els bons foren uns i els dolents els altres. La memòria cal recuperar-la mitjançant el record de les dones que, havent perdut el marit, malviuen en aquest fantàstic estat del benestar.

"El cor de la ciutat" i la manipulació moral

Recordo les sorolloses riallades, especialment de la gent posicionada a l'esquerra del ventall ideològic, quan comentàvem les estrepitoses manipulacions morals que el règim, és a dir, el franquisme, incorporava a la literatura, la televisió, el cinema, etc. Ara, en mig d'aquest "paradís del relativisme total" sembla que tot és transparent, que la mà de cap censor ni gurú de la moralitat ens pot espatllar res. Sembla que la realitat no és així.

Tinc la sort de no ser cap fanàtic de la petita pantalla i, a més, no he tingut mai la paciència de seguir les sèries i telenovel·les. Per tant, la informació en aquest aspecte m'arriba del meu entorn familiar i social. En el darrer comentari parlava del nyap jurídic del futur Codi Civil Català (llibre II) on es parla de la família. Doncs no n'hi ha prou de voler-nos modelar a la seva imatge i semblança amb lleis i decrets, sinó que també es fan servir les telesèries per a "guiar-nos" subtilment vers el pensament únic, el seu. A tal fin exposaré una sèrie d'exemples, més ben dit, evidències televisives, que ho demostren (totes obtingudes del serial que dóna nom al comentari):

1) Escena familiar: una noia està embarassada i els pares li pregunten què caram vol fer, si avortar o no. Els guionistes no deixen lloc a dubte: en aquest país pots avortar com vulguis i on vulguis, sense haver de consultar els supòsits.

2) Escena social: un immigrant magrebí es queixa de que els empresaris (en aquest cas constructors) el contracten perquè no té papers i, òbviament, li paguen molt menys i l'exploten a base de bé. Hem d'entendre que tots els constructors són ben bé mafiosos i que és "fàcil" i "rentable" contractar personal sense papers. Pel que sembla els meravellosos guionistes no és que no hagin xafat una empresa, és que no han sortit de la seva mansió de Sant Gervasi! Desconeixen que el més difícil, per a una empresa, és la contractació d'immigrants il·legals perquè les sancions i costos afegits són molt alts! Probablement la dona de fer feines d'aquests guionistes tan progres no té papers!

3) Escena escolar: Un nen immigrant explica que, pel sol fet de ser immigrant, ha estat la diana de la malignitat dels fills de la classe mitjana i de la classe acomodada perquè li han pegat a l'hora del pati i li han pres l'entrepà. La conducta dels fills de les classes més "apoltronades" és realment diabòlica. Mai havia vist una manipulació per part de la dictadura del "políticament correcte" que fos més barroera.

4) Escena social: parlen sobre els "pobres okupes" que són vilipendiats per l'especulació capitalista. Els "pobres okupes" es veuen obligats a prendre possessió dels béns dels explotadors, han de seguir la lluita contra la burgesia i contra la injustícia. En els conflictes amb okupes, fins i tot els telenotícies de TV3 donen la raó i justifiquen les accions d'aquests brétols usurpadors de la propietat immobiliària. Conseqüentment: si els cronistes són del criteri de mentir i maquillar, de prevaricar, d'esperonar els delictes en ares d'una moral superior, què no farà un guió de ficció?

Aquest llibre blanc del pijo-progre, la moralina bavejant dels residuals del maig del 68, ressentits amb el sistema que els dóna un sou immillorable i unes condicions de llibertat que mai haguessin somniat en els seus estats-govern de somni, aquest catecisme, regalima, enganxifós, per les esquerdes de qualsevol equip comunicatiu del sistema. Orwell va pensar que els estats-providència (remodelada maquinària dels antics totalitarismes) podien canviar el passat, el present i el futur, però no s'hagués pogut creure que ho fessin de forma tan subtil i, a la vegada, tan barroera.

dijous, 20 de novembre de 2008

El nou Codi Civil Català i altres qüestions legals

L'ànsia alliçonadora del govern tripartit no té fi. Ara, amb la frenètica decisió de formular les relacions familiars via legislació, s'arriba al més neuròtic dels intervencionismes, al de configurar la família ideal, les persones ideals, i a la llarga, perquè no?, la ideologia ideal.

És habitual en aquest país el fet de publicar centenars o milers de lleis que, independentment de de la seva inutilitat, no es poden fer complir. Fixem-nos que les úniques lleis que sempre s'observaran estrictament són les fiscals, és a dir, les que nodreixen econòmicament l'Estat. Les lleis que han de regular les relacions o contractes entre les persones, res de res. Algú podrà pensar que és precisament aquesta reglamentació la que vol ordenar l'esmentat àmbit, però realment el que fa el Codi és determinar unes actuacions, una moral. Heus aquí la diferència: no sistematitzen els drets i els deures, deixant que les persones pactin, sinó que especifiquen què cal fer i com s'ha de fer, com s'han de distribuir les tasques domèstiques, etc.

Mentre s'escarrassen en treure a la llum aquest nyap jurídic, un porter de discoteca estomaca un client incòmode enviant-lo a l'altre barri, i un magistrat, més interessat en entrar en el paradís dels juristes perfectes, vol encausar tota una sanguinolenta guerra civil. En el primer exemple, gairebé tots els periodistes clamen més legislació i en el segon, el procés esperona titulars, tertúlies i audiència. I tot això, què té a veure amb el Codi Civil Català? Doncs bastant:

En primer lloc la inèrcia legislativa, formal, del dret espanyol, ha fet, a base d'anys i anys de regulació constant, que la nostra societat segueixi en l'etapa infantil. Kant, en un dels articles més comprensibles de la seva obra, en aquest cas, polític, ens diu que la Il·lustració fa que l'home-xai pugui sortir del ramat, deixi el pastor-predicador, i pensi per ell mateix. Això és l'entrada a l'edat adulta. El nostre Estat-providència, l'Estat-pastor, ens ha acostumat guiar-nos, i a tal fi, ens esperona a seguir les normes de convivència civil d'una família. Per tant, quan no existeix llei escrita, ni llibre sagrat, ni manual, ni reglament, ens escandalitzem i amb la cridòria "mediàtica" que ens caracteritza, demanem més regulació: "Si us plau, regulem la banca, si us plau, regulem els porters de discoteca..."

Aquesta tasca partoral de l'Estat de vegades estupiditza. Sabem que la sobreprotecció és negativa des del punt de vista educatiu perquè crea dependència i el que cal és, precisament, la indepència de les persones. Els hàbits esclavitzants, la "crosta paternalista", fa que fins i tot algunes empreses no apliquin criteris si no existeix legislació, com el cas de les discoteques. De totes formes, el tema "oci" res té a veure amb el món "estrictament" empresarial. L'entorn del gaudi nocturn té poc a veure amb aquesta ciència social i està més aprop de la gestió napolitana que no pas de la gestió empresarial, i potser aquest podria ser un dels pocs casos que necessitessin "manu militari" pel que fa a la selecció de personal de seguretat.

Tornant al codi civil: què podrà fer una dona immigrant, potser d'una altra creença o cultura, quan el seu company sentimental o marit l'obliga, no només a fer totes les tasques domèstiques, sinó també a suportar vexacions, a suportar prohibicions malignes, com la de no anar a escola? Qui podrà fer complir el Codi? Potser haurem de consultar els experts d'Aràbia Saudí: allí existeix la Policia Moral. Si una dona fuma pel carrer aquest cos de seguretat la pot fuetejar. Si un rínxol de cabell s'exposa, indecent, entre el vel, cop de porra... Ja em veig el departament moral dels Mossos revisant qui ha estat el darrer "usuari" de la meva rentandora, o encara més, intueixo que els electrodomèstics estaran conectats, mitjançant internet, a l'ordinador central, anomenat Super-Montilla, que controlarà usuaris, horaris, consum i mil cosetes més.

Com diria el gran Escurçó Negre: "Estem en un femer i les vaques han menjat prunes..."

dilluns, 27 d’octubre de 2008

S'ensorra el sistema?

Darrerament, i degut a la crisi en els mercats financers, les veus reclamant un "nou sistema" i més regulació, és a dir, més intervenció de l'estat, ens han envaït dia i nit. La pregunta és la següent: pot anar-se'n a l'aigua el sistema capitalista? La resposta és fàcil: tot sistema pot col·lapsar i exemples en tenim a tort i a dret, des del sistema feudal fins al comunista, tots van sucumbir. Els motius foren diferents, però al cap i a la fi van acabar el seus dies. Altrament també hem de dir que els sistemes, siguin els ecològics, els socials o els financers, són fràgils. El cas del capitalisme és encara de més fragilitat, i els motius són diversos.

Per començar el capitalisme, com a sistema econòmic i financer, és un element d'un sistema superior, d'una filosofia política, que és la societat oberta. Per dir-ho d'altra forma: pot existir un capitalisme sense democràcia però no pot existir democràcia sense capitalisme.

En segon lloc, la gran quantitat d'elements interdependents del sistema fa que, la fallida d'un d'ells, afecti sensiblement la resta. Veiem que quan es presenta una vaga de distribuïdors de combustibles el cicle econòmic i social en pateix les conseqüències, i aquestes són greus.

En tercer lloc, no per tenir una avaria elèctrica durant un matí diem que el sistema energètic falla, que cal tornar als llums de "carburo". Per tant, part del missatge derrotista està tergiversat per interessos polítics. Els mateixos que ara s'escandalitzen per la davallada de les borses i la manca d'obtenció de crèdits són els que fa uns anys emmudien davant les evidències d'esquerdes, terratrèmols i fallides del sistema comunista (posem per cas els afusellaments i els gulags).

Finalment, i seguint a Xavier Sala Martin, diria que una gran part del problema actual ja ve de la reducció dels tipus d'interès que fa fer l'Administració americana per a incrementar el consum. Aquesta intervenció no va fer més que començar el problema amb el que ara ens trobem. En el moment que els interessos són baixos els possibles compradors es desperten i surten frenèticament a adquirir propietats i a hipotecar. Per als sectors més ben "col·locats" econòmicament, els tipus d'interès baixos condicionen la mobilitat dels capitals i, òbviament, l'increment de riscos i l'expansió a "nous territoris" i "nous productes". Són precisament aquests nous productes financers per a inversors els que, en part, han produït aquest cataclisme.

Val a dir també que molta part de responsabilitat, que no tota, la té la banca. Des d'el punt de vista de la qualitat, qualsevol organització, especialment empresarial, verifica i comprova la qualitat, solvència, solidesa i composició dels productes adquirits. És realment rellevant que aquesta part del procès sigui realitzada amb la màxima cura. No conec cap empresa que no revisi escrupulosament les matèries primeres. Tanmateix la banca, curulla d'experts, analistes, auditors, assessors i gestors, no detectés en cap moment ni les insolvències probables d'alguns dels seus clients ni el desastre financer de les borses i de l'interbancari o la irregular demanda d'habitatge, més frut del capitalisme popular vinculat primerament a l'habitatge i després a l'especulació domèstica. Això és una prova clara de niciesa i d'incúria.

Finalment, i com a element necessari, l'estat també ha participat d'aquesta irresponsabilitat generalitzada. Els ajuntaments, amb les seves neuròtiques tendències a legislar, han fet de l'urbanisme un "modus vivendi" per a l'obtenció de recursos. A tal fi les requalificacions de terrenys, els plans urbanístics i mil foteses administratives més han conreat tota mena de capricis monetaris i nepotismes diversos.

Com a cloenda apuntem que "l'altre món possible" és el que van conèixer els nostres avis o pares: és el despotisme, és el totalitarisme, és el nazislamisme, és qualsevol dictadura i qualsevol integrisme. La intervenció no té fi i és una tendència natural del sistema burocràtic.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Ajudes i subvencions: la caritat burocratitzada

Darrerament, amb això de la crisi econòmica, s'ha revifat la tendència de l'Administració i dels polítics a treure's del barret el conillet de la magnanimitat de l'estructura burocràtica i política. El paternalisme que brolla de les boques més esplendoroses de l'estatalisme em fan pensar en aquells senyors feudals que amb la seva magnificència repartien rosegons de pa. "Hem d'ajudar la gent" ens diuen els politics, assedegats de titulars periodístics. "L'Administració ha d'auxiliar els seus súbdits, curulls de problemes i de rebuts de la hipoteca...." repeteixen les veus de la nostra kafkiana xarxa de control estatal-autonòmic-provincial-comarcal-municipal. Tal com esporuguits pobladors medievals, correm frenèticament a la caça de la pietat estructurada, és a dir, la subvenció.

La subvenció compleix amb el nou precepte de que "tots som diferents" davant la llei. Aquest principi reinventat per la social-democràcia és contrari als fonaments ètics i filosòfics dels liberals britànics (Locke i Hume) i que van desenvolupar-se posterioment amb la Il·lustració. Ara, en lloc de moure's pel principi d'igualtat davant la llei, són les diferències individuals les que marquen l'aplicació o no de la misericòrdia legislativa. A tal fi, i amb el vist-i-plau de la majora (totalitat?) de partits i d'associacions que conformen la dictadura del "políticament correcte", les vaques sagrades de la compassió determinen quin artista, quin pintor i quin escriptor ha d'arribar als més alts turons de la fama. Els gurús de l'humanitarisme més caspós especifiquen quines persones o famílies tenen dret a l'almoina, quines empreses són "socialment bones" o quins projectes s'adiuen amb la bondat absoluta, sempre dipositada en els seus excelsos magatzems de moderníssima moralitat .

Estem en la "cultura de la subvenció". Potser si en lloc del pensament "pietós" envers la ciutadania es fes una tasca adequada en la gestió, deixant que el mercat decidís quins escriptors i pintors han d'aconseguir el registre en la història, tard o d'hora els impostos s'haurien de reduir i jo podria comprar més llibres dels que compro. Ara per ara no m'interessa contribuir tant a la fiscalitat general perquè després em diguin què haig de llegir, com fer-ho i amb quins autors vaig a la moda.

Heus aquí que als Estats Units, la proposta intervencionista de Bush ha estat tombada pels congressistes. La submissió al partit, eina fonamental per al progrés polític en aquest país, és totalment inexistent allí. Molts republicans han considerat que això trencava el seu "credo" liberal i han dit no. De totes formes la "magnanimintat del poder" és una sucosa temptació per a qualsevol governant i la democràcia és l'entorn perfecte per a caure en aquesta seducció.

Una crítica racional a C's

No acostumo a copiar i enganxar comentaris fets per altres blocaires, però voldria significar el pes racional del comentari de Marc en referència a l'actuació de Ciudadanos: De civibus

dissabte, 27 de setembre de 2008

Autonomia legislativa i empobriment

Un dels grans problemes de l'actual sistema espanyol (i també català) és la duplicació o triplicació d'alguns formalismes burocràtics que només fan que impedir l'enriquiment de Catalunya. Alguns cops he comentat que financiació i gestió són problemes diferents i han de ser tractats independentment.

Em comentaven ahir que alguns tràmits, còpia perversa de la burocràcia decimonònica, serveixen per a obtenir financiació extra a la Generalitat, sense pensar que, gairebé de forma grotesca, empobreixen la nostra nació catalana (o la nostra autonomia, per a no despertar traumàtiques posicions ideològiques). Un transportista em deia que, per a alguns serveis, cal autorització. El Ministeri de l'Interior, quan autoritza determinats transports, deixa llibertat de ruta i el document es pot obtenir en 10 dies. Quan és la Generalitat la que ho ha de fer, perque té jerarquia competencial aquí, tarda prop de tres mesos, i les seves autoritzacions són per una ruta determinada que ella mateixa especifica.

Altres països, quan han d'autoritzar un transport, ho fan per matrícula i per a diversos tipus. Aquí cal un permís per matrícula i per tipus d'element, el que multiplica la quantitat de tràmits, temps i diners.

Eficàcia i excel·lència, elements imprescindibles per a ser competitius, és negat, esperpènticament, quan toquem el sistema burocràtic. Aquesta ineficàcia perjudica greument la salut econòmica de la nostra societat i fa perdre competitivitat a les nostres empreses. Per una part els nostres polítics i governants es barallen per a obtenir més ingressos, però per l'altra, quan s'obtenen, es fan servir per a fer més "lleis formals", més paperassa, més funcionaris i carregar impositivament el contribuent, reduint la capacitat de generar recursos a les empreses i als ciutadans.

Avui dia els arquitectes han de ser també advocats perquè l'amplada d'una porta de lavabo a Benicarló res té a veure amb la legislació uns quilòmetres més amunt, com a Amposta. Un excès legislatiu només pot portar al caos, a la disbauxa i a l'incompliment generalitzat de les lleis que no aporten "valor econòmic" al govern. D'aquesta manera l'increment d'inseguretat no implica accions del govern perquè la reversió monetària de la inversió és nul·la . Tanmateix, els governs no han estalviat ni un "duro" quan s'ha tractat d'informatitzar el Ministeri d'Economia. La reducció de temps en els tribunals de justícia, com en el diferiment dels serveis de salut, no han estat mai centre de la política perquè el primer no té retorn econòmic i el segon implica una inversió dinerària significativa.

Des del punt de vista "mediàtic" (parauleta molt de moda en el periodisme actual) diria que els politics s'afanen per a divulgar les accions de govern més populistes, independentment de si tenen suficients recursos per a portar-les a terme, però això darrer els és poc significatiu: el més important és que la notícia sigui portada de diaris i telenotícies.

La millora de la societat passa, primordialment i primera, per a optimitzar el sistema de gestió de l'estat, sigui quina sigui la seva forma o la seva dispersió. Si els criteris burocràtics no coincideixen amb els de la societat, seguirem estant a la cua internacional pel que fa a l'agilitat burocràtica i seguirem essent un país miserablement productiu. Cal preguntar-se perquè Espanya gairebé no exporta i sempre depèn de les importacions: no pas pel tema petroli perquè altres països sense recursos energètics poden exportar, sinó perquè no produïm. Si no produïm, com volem anar endavant? Només amb turistes i totxo no arribarem gaire lluny i part d'aquesta mancança productiva ve motivada per la gran càrrega econòmica i de barricada que representa el nostre sistema burocràtic d'administració pública.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Que progres que som amb el projecte "simi"

Llegeixo que el Congrés dels Diputats s'ha adherit al "projecte simi", donant drets als orangutans, goril·les, bonobos i ximpancés. Em sembla una bona mesura. Els nostres parents també tenen dret a no ser torturats ni degradats, a la vida i a la llibertat. Val a dir que durant segles, durant deu mil·lenis, hem martiritzat els animals en haver-nos autoproclamat l'espècie preferida de Déu, en haver-nos diferenciat de la resta dels animals per allò de l'ànima. Vés a saber qui ha de tenir més ànima, si aquella gateta que, abnegadament, té cura dels seus cadellets, o aquells pares que turmenten els fills o que els abandonen, per no parlar d'aquelles mares que els han dipositat en un contenidor d'escombreries després de parir-los.

En fi, aquest no vol ser un comentari excessivament franciscà, per allò de l'estimació a la natura, i sí que vol posar en evidència la gran incongruència, la gran paradoxa, dels nostres governants, dels nostres polítics: mentre que el Congrés aprova aquesta meravellosa i fantàstica llei de defensa d'una part dels animals, els simis, altres animals, menys afortunats, són perseguits amb llances i punxons per carrers de Tordesillas fins a apunyalar-lo indecentment i sanguinària, o aquelles dissortades cabres que han de provar la llei de la gravitació universal llançades des del campanar d'un poble.

Què en són de despòtiques les tradicions! Ningú, ni tan sols els d'Iniciativa, ni els comunistes, ni els ecologistes, ni els socialistes... ningú té la gosadia d'anomenar tal incivisme. Ja sé que algú em dirà allò de que la indústria càrnica és un símil inquisitorial amb el que són els nostres bistecs, però d'això en parlarem un altre dia. El que és obvi és que a Espanya no tenim simis que passegin tranquil·lament pels nostres boscos. No tenim cap parent proper que sigui sotmés a tortura sinó és que estar en zoològic ho considerem també vexant. Tanmateix, els animals que ens són propers, tals com els toros, no són considerats en cap manifest, en cap projecte. Val a dir que les cabres seguiran la seva sort gravitacional i molts gossos i gats seran abandonats per famílies respectables, tendres i amoroses.

Els polítics i governants, àvids de vots i d'afalagament popular, ens rescabalen dels nostres escrúpols morals: Ara ens podem sentir cofois perquè avalem el projecte "simi". Mentrestant els sofriments d'alguns animals també formarà part de nosaltres, de les tradicions i de la participació popular.

Deixant la dictadura de la tradició, les cadenes del políticament correcte també oprimeixen i persegueixen: La Brigitte Bardot és un clar exemple de que la defensa dels animals, quan toca una determinada religió en la que els seus ritus tenen sanguinolents i ancestrals sacrificis animals, és condemnada pels tribunals pel delicte d'esperonar l'odi entre religions, i sancionada políticament per les esquerres a portar el "San Benito" de reaccionària i anti-progre.

En el nostre país d'opereta seguirem salvant les balenes àrtiques o els licaons africans, però ens vestirem de Rambo o de marine per a anar a batallar amb els exèrcits de conills, vull dir caçar.

dijous, 11 de setembre de 2008

Incivisme: una manca d'ètica ciutadana

La manca de conviccions, la nul·la estimació als valors de justícia, respecte i tolerància, fan que la nostra societat sigui un cau d'incivisme. Tristament la paraula tolerància sembla la dipositària de la paciència infinita que alguns ciutadans hem de tenir per a suportar les cridòries, la brutícia, la manca de respecte, etc., quan en realitat la tolerància, en el sentit filosòfic-liberal, és la convivència de diferents creences, idees i pensaments.

La imatge acrítica que es té del que és el progrés, assimilat a un paradís babau, junt amb la idea errònia de que la llibertat és fer el que cadascú vol, normalment lligat a la satisfacció de necessitats personals de tota mena, i tot això barrejat amb la idea de l'esquerra post-franquista de que prohibir és dictatorial, fan que la convivència social avui sigui caòtica.

Aquest enrenou de fal·làcies fan que s'hagi imposat la relaxació i el relativisme com a bruíxola ètica de conducta social. Els joves, i també els no tan joves, fan un gran enrenou quan surten "de festa", sense tenir en compte el respecte per als veïns que l'endemà han de treballar. Molts ciutadans desconeixen el motiu de tenir papereres cada 100 metres i escampen papers, envoltoris i tota mena de deixalles personals arreu de les nostres ciutats i pobles. Una majoria aclaparadora de gent ens martiritza fent volar fluxes salivars després d'advertir-nos amb carresperes atronadores; potser desconeixen que l'escopinada és una forma de contaminació biològica molt important però, de què serveix doncs l'educació pública i gratuïta?

No vull oblidar-me de dir que algunes passejades són d'alt risc perquè cal estar a l'aguait de les tifes canines de les voreres, detritus que poden empastifar-te la sabata en un descuit. Per sort, cada cop són més les persones que passegen els seus gossos amb els estris adequats a la neteja i la higiene.

Una anècdota curiosa: m'he fixat que totes les sèries espanyoles actuals , incloent les catalanes i també pel·lícules de la mateixa nacionalitat, tenen per costum presentar escenes de convivència gastronòmica -dinant o sopant- en els que els comensals, sempre, mengen amb la boca oberta, presentant-nos el aliments triturant-se, o fins i tot parlant i menjant al mateix temps, en un difícil acte de control ligüístic-fisiològic. Recordo que una de les normes d'urbanitat bàsiques, a la taula, era la de "no menjar amb la boca oberta". Ai, la revolució actual ha enderrocat en primer lloc aquesta antiga i ancestral llei del protocol alimentari.

En fi, aquest comentari, lluny de disquisicions filosòfico-polítiques, vol ser una queixa per circumstàncies que molts patim, que són desagradables i que, en estar degudament resoltes, configurarien una millor convivència. Altrament caldria donar un cop d'ull a les societats nòrdiques, tan admirades pels nostres professors universitaris de sociologia, en les que existeixen veritables normes socials, tàcites o formals, d'estricte control de les conductes incíviques.

diumenge, 31 d’agost de 2008

El debat de l'estatut: demagògia a tort i a dret

El debat estatuari, reiteratiu i protagonista de frases, divagacions, comentaris i capçaleres periodístiques, té un doble eix: El de la política distributiva, és a dir la forma en la que l'estat reparteix els excedents entre les diverses regions i per altra banda el de la gestió d'aquests recursos. Descentralitzar implica que altres organismes públics assumeixin responsabilitats. Tanmateix, la tendència d'aquestes estructures administratives és martiritzar al ciutadà amb noves lleis, decrets i normes que amplien, retallen o modifiquen les de l'estat central. Tornant a la primera coordenada diríem que l'enfoc dels polítics, imbuïts de mediocritat, ha estat demagògic, centrant-se en l'eix "solidaritat-insolidaritat". La política distributiva dels excedents fiscals, és a dir, del ròssec dinerari restant després de retribuir la pròpia estructura administrativa, és purament política. Res té a veure això amb la solidaritat. Parlar de vertebració d'Espanya és tan demagògic com qualsevol discurs de president de república banannera, de lerrouxisme en estat pur: és recaptació i distribució.

Els territoris, es diguin landers, autonomies o regions, han de poder gaudir de l'esforç fiscals dels seus ciutadans. Altrament, és injust que el treballador més esforçat i competent tingui la mateixa retribució que el menys competent. Això no treu que una lleugera i poc significativa part d'aquest esforç tributari pugui ser destinat a incrementar les condicions de creixement d'altres zones que, per motius socials històrics, tenen desnivells significatius comparats amb les mitjanes del país.

En un segon ordre val a dir que el veritable problema, no de l'estatut, sinó dels poders públics, és el de l'eficiència. Si eficàcia és ja utopia, parlar d'eficiència, és a dir, aconseguir els objectius amb benefici o optimització de recursos, és pensar en miracles. Sovint els polítics ens parlen d'inversió social i ens diuen que amb més diners farien més "coses socials". Hem de recordar que inversió social pot ser també més "assessors", més "comissions d'estudi" o més funcionaris o més "viatges" . La ignorància és un bon soci per als polítics oportunistes i mediocres. La desinformació social és el brou de cultiu de la corrupció i la ineficàcia. Per tant, podem parlar d'estatut però abans cal parlar del com s'han de gestionar, de quines eines de control té la societat per a verificar la correcta utilització d'aquest diner públic i de les responsabilitats que els polítcs o gestors del diner públic han d'assumir en casos de nefasta gestió, de malversació o d'incompliment. Altrament, no és l'empresa privada que ha respondre de l'incompliment dels seus contractes? I l'Administració, no hauria de fer el mateix?

divendres, 15 d’agost de 2008

Llibertat i ètica: la justificació de l'estat

En una sèrie molt interessant d'articles, l'amic CLD ens presenta la relació entre ètica i liberalisme, i tractant, òbviament, la polèmica sobre el paper de l'estat. Tradicionalment el liberalisme no es plantejava la justificació ètica de l'estat perquè la seva funció era, simplement, la de garantir les llibertats individuals. Seguint aquesta teoria clàssica, l'escriptora i creadora de l'objectivisme filosòfic, Ayn Rand, admetia un únic impost derivat dels contractes. Si l'estat ha de garantir el compliment dels pactes entre els individus, la fórmula per al seu sosteniment vindria d'un únic impost que gravaria aquests compromisos.

El liberalisme va fracassar a les acaballes del segle XIX i no fou fins a començaments dels anys 70 del segle XX que començà de nou a revifar. Després de la II Guerra Mundial, les tesis keynesianes van triomfar arreu del món occidental, i especialment a Europa, on la majoria d'estats són, per costum, intervencionistes. Des d'aquell moment, el keynesianisme configurà una justificació ètica a l'estat. L'estat proveïa de justícia social, era un element d'equilibri i de repartiment, d'obra social, de distribució de la riquesa, de bondat, d'inversions i de control. Era l'estat planificador.

Per altra banda, les democràcies, així mateix, van ajudar a modificar el concepte ètic de l'estat i del dret. La democràcia, quan és entesa no solament com un mètode de canviar el poder sinó també com a finalitat, es justifica i explica legalment com a autora del dret. Per dir-ho d'altra forma, la democràcia legitima els governants, però no els seus actes, i aquí tenim el problema.

En conseqüència, existeix la creença (racional o irracional, depèn), de que l'estat té una justificació ètica. Aquesta concepció s'apropa a les ideologies racionalistes, col.lectivistes, centrades en la planificació i en la recerca de la "societat perfecta", és a dir, a la social-democràcia actual, molt lluny de l'utilitarisme escèptic en que la recerca de la felicitat individual condicionaria una millor societat, però mai una societat utòpica.

És evident que l'estat ha d'existir, si més no per a preservar i garantir els drets de les persones, però què passa quan, en ares d'un intervencionisme neuròtic s'oblida aquesta tasca de preservació i el govern-estat es decanta per legislar esbojarradament? Tal com diu Hayek, gairebé la totalitat de les lleis dels estats fan referència a com s'ha de relacionar el ciutadà amb l'estat, però no són veritables lleis perquè no regulen els contractes entre les persones.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Ridículs judicials

Sembla que l'afany de protagonisme d'alguns jutges arriba a límits inaudits. LLegeixo astorat que l'Audiència Nacional admet a tràmit una querella contra els responsables xinesos per la repressió al Tíbet. És extraordinari observar que mentre que la feina judicial es realitza igual que en el segle XVIII i amb els mateixos recursos, uns funcionaris privilegiats, aquells que dominen la totalitat de les sentències de terrorisme o delictes contra la monarquia espanyola, fan carrera cinematogràfica amb el qualificatiu de "jutges estrella". És cert que dins de l'àmbit d'actuació de l'Audiència Nacional estan els delictes fora del territori nacional, però auto-coronar-se com a "justiciero internacional", sentenciant sobre el bé i el mal dels altres governs i estats, és de ciència-ficció.

Mentre que els jutjats s'afanyen en sentenciar corre-cuita expedients, querelles i delictes de fa uns quants anys, o uns quants lustres, diferint els actes de justícia i condicionant que es dilueixi el sentit d'aquesta justícia, les vaques sagrades del dret persegueixen els opressors xinesos del Tíbet. Abans ho van provar amb Pinochet i ara, com veiem dins del més políticament correcte, ho fan amb el país protagonista dels Jocs Olímpics. I tot, potser, per a esgarrapar un titular periodístic significatiu i apuntalar encara més la seves carreres de gurús del dret.

Per als ciutadans del carrer se'ns fa incomprensible que, encara que entenem que les penes de mort als dissidents xinesos són d'una gran injustícia, també ho són el fet de penjar a la forca els homosexuals a l'Iran d'Ajmadinejad. Caldria saber el perquè d'uns i no dels altres. Probablement perquè, tal com hem apuntat en altres posts, la justícia espanyola està distorsionada per l'efecte govern, per la necessitat de posar cullerada en tots els aspectes del sistema, lluny de la independència, lluny del que caracteritza la societat moderna, oberta i liberal: la separació de poders.

La llosa i el jou del políticament correcte del govern actual també fueteja l'Audiència Nacional. Probablement un sistema judicial en l'estil més anglosaxó permetria més agilitat i més independència, i s'adaptaria amb més lleugeresa als canvis socials.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Ridículs diplomàtics

Sortint del liberalisme i entrant a comentar alguns fets de la política del Ministeri d'Assumptes Exteriors, estaríem d'acord en pensar que els països i els seus estats, independentment dels objectius econòmics, de creixement, territorials, etc..., en trobem altres, també d'importants, i que configuren, en part, allò que alguns en dirien "patriotisme", altres "nacionalismes" i altres "sentiments de pertinença". El posicionament que tingui un país davant d'altres és el que seria la "imatge internacional" d'aquest país. La percepció que altres països tenen d'un estat és també significatiu a l'hora de determinar les polítiques externes. És evident que tant la riquesa com el poder d'un país són elements bàsics per a la seva actuació política en relació amb altres estats i les "conviccions" i el sentit de país és un factor clau.

Si donem un cop d'ull a la història política veurem que els governants sempre s'han preocupat per estar al cap d'amunt de l'èlit dels escollits. Espanya en el segle d'Or va ocupar el primer lloc en poder polític i econòmic. A partir d'aquí, i probablement per la incompetència de tots els governs que hem tingut en els darrers cinc segles, hem arribat al màxim possible de la mediocritat i el ridícul. Dic això perquè el paper que ha fet Espanya en les darrers governs socialistes és patètic. Si comparem la imatge de països com el Regne Unit, Països Baixos, Alemanya... amb Espanya, la diferència és abismal.

La primera evidència de la grotesca diplomàcia espanyola és l'assumpte Chávez. Hagués passat el mateix amb la reina d'Anglaterra? veiem: A la primera relliscada del Rei davant d'un fòrum curull de repúbliques bananneres, que és al que pot aspirar el nostre país, el dictador Chávez, dèspota còmic sortit d'una pel·lícula de Cantinflas, distribueix insults i infàmies hispàniques a tort i a dret. La diplomàcia espanyola, comandada per l'abominable Moratinos no se li acut altra cosa que "suavitzar" les relacions amb el productor de petroli bannanero mitjançant una visita als Reis, en la qual ambdós personatges fan gala del seu don de gentes i demostren que serien interessants protagonistes en qualsevol dels programes "rosa" de les nostres televisions. Bé, després d'aquest petoneig televisiu, el Sr Chávez, ni corto ni perezoso, vol nacionalitzar al cap de sis dies un dels bancs del grup Santander, joya de la corona bancaria espanyola. Non coment.

Una altra de les situacions moratinesques a recordar és l'atemptat al Iemen: Les primeres declaracions del ministre foren de tranquil·litat perquè les víctimes no van ser assassinades per ser espanyoles sinó per ser occidentals. Vaja, ara estem tranquils. D'alguna cosa havia de servir l'aliança de civilitzacions....

Altres patinades serien les de l'allunyament d'Argèlia que perjudicarà el preu del gas degut al posicionament pro-marroquí del govern Zapatero en detriment d'Argèlia. Els socialistes, durant molts anys, han fet costat al poble saharaui, és tan romàntic... però a l'hora d'ocupar la trona del poder s'han decantat pel dictador marroquí. Això perjudica els interessos argelians que opten també a deglutir l'esmentat Sàhara.

Per acabar, el tractament que va fer Moratinos de l'ambaixador d'Israel, l'aparició de Zapatero amb un mocador palestí al coll, i, cal dir-ho, el pagament als pirates segrestadors del vaixell de pesca espanyol en aigües sudaneses, demostren la ingenuïtat o la barroeria d'aquests governants, o l'incompliment de la llei en el darrer exemple.

Tanmateix a casa nostra no ens quedem al darrera: Em venen a la memòria les riallades dels ínclits Carod i Maragall amb la corona d'espines en el seu viatge a Israel, situació que va obligar a una disculpa. També fa un parell de setmanes el segundo de a bordo de Saura, el Joan Boada, va haver de demanar perdó a requeriment de l'ambaixador italià per unes declaracions sobre Berlusconi.

Si aquestes són les proves fefaents de la incompetència dels que manen, i aquestes són precisament les que arriben a oïdes dels ciutadans, què no faran en el dia a dia? on podrà arribar el seu desfici per l'equivocació en el treball quotidià? On pot estar el límit de la seva deixadesa i mediocritat?

diumenge, 20 de juliol de 2008

Dret a l'oci versus dret al descans

Darrerament, i degut a la imparable progressió del gaudi com a factor social i, cal dir-ho, del que anomenaríem pensament políticament correcte, ens trobem en situacions de friccions entre el que en diuen dos drets contradictoris: Per una banda el dret al descans i per l'altra, el dret a l'oci. Ambdós drets queden reflectits en la Declaració Universal dels Drets Humans, però un d'ells, el dret a gaudir del temps lliure pot esdevenir un dret-parany.

En principi els drets inherents a la persona, tal com els va començar a plasmar Locke en les seves obres polítiques, són drets generals, filosòfics, allunyats del model formal i propers al model anglosaxó. El dret al descans i el dret a tenir un temps de lleure no són drets incompatibles perquè tots dos provenen del treball. La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 24 ens diu: Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades. Òbviament el terme "gaudir" ve derivat del terme "treball" i del "descans". Com a dret bàsic inherent a tota persona trobem el de la propietat del propi treball, exposat per Locke. En la Declaració esmentada queda constància de que aquest treball, especialment quan és dependent, ha de permetre un descans, i que el propietari d'aquests descans en pugui fer ús "lliurement". Per tant es pot concloure que el descans és conseqüència del treball i com a tal el seu ús és també lliure. El temps del que en sóc propietari el puc fer servir per descansar o per gaudir-ne amb el lleure. Sigui com sigui, és el mateix. Conseqüentment la confrontació no ve per "dos drets" sinó per dos ciutadans que, usant un mateix entorn, envaeixen propietats alienes.

Aquesta interpretació, que penso que s'acosta a l'esperit de la Declaració, és totalment diferent dels que defensen que el dret a l'oci és un dret igual al del dret al descans. La polèmica és estèril perquè les premises són errònies. Ni la Declaració especifica "com" s'ha de gaudir o aprofitar el temps lliure ni tampoc obliga a gaudir-ne conculcant altres drets, com el del descans. Val a dir que el descans esmentat fa referència al temps de "no treball" i no pas al purament fisiològic del son o del silenci. El soroll, principal protagonista del conflicte, és un element que corromp el contracte entre les parts. És evident que tant uns com altres poden exercir els seus drets però amb una lleugera diferència: qui dorm no conculca el temps de lleure de ningú i tanmateix qui gaudeix del lleure amb un excés de decibel·lis conculca clarament un dret elemental.

Sovint els governants, especialment els que han d'arreglar aquesta mena de friccions -que són els Ajuntaments, acudeixen a la reglamentació municipal i, degut a l'ànsia legislativa que tenen els nostres polítics, la llei, tan feixuga, múltiple i diversa, permet escapolir-se entre els centenars de buits i forats jurídics, fent del soroll, l'oci i el descans, un tema del que fugen els representants del poble.

Finalment, i seguint dient el que ja hem comentat en posts anteriors, que existeixi un determinat dret no implica que l'Estat o l'Administració hagin de portar-lo a terme amb els seus recursos. Curiosament només han de fer que es compleixi el dret. Tot aniria millor si qui ha de fer complir la llei, la fes complir. No és paradoxal que la llei que sempre es compleix sigui la fiscal. Conseqüentment el que tenim no és un estat que permet una societat oberta sinó que és un estat-organisme que primerament viu del ciutadà i, tal com feien els senyors feudals, distribueix les restes entre els seus súbdits.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Nihilisme: terroristes, activistes o insurgents?

La distorsió periodística produïda per la tendència política de la premsa fa que les paraules i les idees, significants i significats, s’intercanviïn, s’interpretin i es tradueixin reiteradament segons el manual d’estil polític de cadascun dels grups de comunicació.

Uns bons exemples d’evidències interpretatives flagrants les podem trobar en el blog amic de Manipulació tv3. Independentment del caire polític amb el que podem qualificar o jutjar aquests fets sanguinaris, crec que la idea bàsica del propi terror, l’origen, és la sacralització del no-res, és la imposició d’un nou déu desconegut, però amb el petit inconvenient de que, abans, cal que tot desaparegui, res és significatiu. Quan les idees, les creences i les banderes estan per damunt de les persones, tot s’hi val per a defensar-les. Les persones acabem sent peons substituïbles, si és dels que estem a una banda, o bé escarabats infidels i dissidents que cal eliminar si estem en el bàndol contrari. Parlant d'ètica, els que ens inviten a la mort no són, òbviament, ni utilitaristes ni pragmàtics.

El “caldo” de cultiu del nihilisme terrorista el trobem en la manca de sentit crític de la societat, en el triomf del relativisme. Quan totes les idees són respectables, quan tot és defensable, quan trivialitzem la massacre, quan expliquem les morts com a necesssitats o errors estratègics, quan la sang és conseqüència explicada i justificada de “desequilibris” econòmics, de patriotisme o de fe, llavors la victòria és del nihilisme, i tot això adobat amb el decensís del conjunt d’una societat acomodada i mandrosa.

El sentit crìtic no és la queixa constant i reiterada, la carta al director del ciutadà molest o la concentració dominical d’uns pocs que demanen la pau mundial o l’aparcament gratuït. El sentit crític és la capacitat de dubtar, de preguntar-se els perquès, de ser agosarat en jutjar. Perquè jutjar els fets del nostre entorn és una conseqüència de la Il·lustració: Kant ens diu que la humanitat, amb aquest pas de gegant del pensament liberal, deixa la infantesa i entra a l’edat adulta. La societat no necessita pastors que la dirigeixin. La societat, finalment, no és un ramat. Aquesta independència, també producte del coneixement, fa que determinem la bondat o maldat dels fets, fa que escorcollem i triem d’entre el batibull d’accions aquelles que responen a una principis morals i ètics personals i individuals. Quan la frontera no està definida clarament, quan podem saber si arribem o no a Mordor? Com podem ser conscients si estem en el “costat fosc”?

En el moment que el relativisme absolut pren posició entre els intel·lectuals, el motor que ens encamina al despotisme està engegat. El dipòsit de combustible està a vessar de pensament únic. L’autopista cap el totalitarisme nihilista i vers la societat acrítica aviat estarà lliure de peatges .

divendres, 27 de juny de 2008

democràcia, liberalisme i separació de poders

Locke, i posteriorment Montesquieu, van anticipar que la societat de la tolerància havia de fonamentar-se en la separació de poders. Aquesta divisió garanteix la justícia de la pròpia llei i la salvaguarda dels drets individuals. L'imperi de la llei (rule of law) permet un marc de seguretat jurídica necessari i bàsic per a la consecució dels drets de les persones i dels seus pactes. Amb els anys, els governs, àvids de poder i de control, han anat unificant els tres elements, gairebé com el domini que governa tots els dominis, o l'anell únic. Ara, fins i tot es parla de separació de funcions en lloc de separació de poders perquè l'estat ja té la consideració de únic poder. Un triomf més de l'abominable intervencionisme. Aquesta tendència imparable té evidències irrefutables, com seria el cas de la constitucionalitat del nou estatut: Uns pocs magistrats designats pel poder polític determinaran la constitucionalitat d'una llei aprovada per un parlament autonòmic i posteriorment per un parlament nacional. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan designat pel Parlament, és a dir, polític. Aquest Consell, a la vegada, determina quins són els membres que constitueixen el Tribunal Superior i el Tribunal Constitucional. Per tant, les instàncies més significatives de la justícia espanyola estan intervingudes pels partits, o encara més rellevant, pel propi poder.

Tot això està amanit amb una sacralització de la democràcia. No hem de confondre termes: democràcia indica una manera d'escollir els governants a partir de la ciutadania, mitjançant la representació, més o menys acurada, del que en podriem dir poble. La llei hauria de buscar la justícia, que és el seu objectiu final, però la democràcia no garanteix que les lleis promulgades pels parlaments siguin justes. Formalment es diu que "és just el que és legal" -precepte totalment intervencionista i ben bé despòtic, però el que s'hauria de dir és: "el que és legal ha de ser just", que seria el veritable imperi de la llei.

Aquestes són dues òptiques diferents del concepte democràcia liberal: si ens inclinem a entronitzar el poble, podrem caure en el parany de legislar contra el poble, és a dir, contra els drets individuals i contra els pactes lliures entre els seus ciutadans. Si partim de que la llei és un pilar fonamental, una condició indispensable per a la vida político-social, i no és conseqüència dels personatges polítics, sinó sustentació de la pròpia societat oberta, llavors la nostra bruíxola enfila el nord. El magnetisme enfarragós i angoixant de l'estat ens fa perdre el rumb, desviant-nos cap a Mordor, crisol hobbinià de la tirania política.

diumenge, 15 de juny de 2008

De competències i d’incompetència

Cada cop que es parla de competències l’angoixa envaeix el meu cor. Moltes organitzacions demanen constantment més competències i l’esperança d’aquest humil liberal és que aquesta petició tingui per objectiu restar incompetència a l’estat central. Res més lluny de la realitat: la demanda de més competències és la sol·licitud de més intervencionisme.

Els polítics, i més els que tenim ara a la nostra benvolguda Generalitat, s’entesten a tenir més capacitat jurídica per a legislar i, no ho oblidem, legislar és intervenir i reduir els àmbits d’actuació de la persona. Legislar és fàcil però actuar és més difícil. De que ens serveix el desplegament dels Mossos si les agressions i els robatoris augmenten? De que serveix que institucions públiques com els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, la Generalitat, l’estat central.... existeixin si no es reverteix res o ben poc sobre els ciutadans i la societat?

Demanar més independència i més llibertat hauria de ser una demanda de reducció impositiva. Si el contribuent té la butxaca més plena, cosa habitual si l’aportació fiscal es redueix, tindrà més llibertat d’actuació. Tanmateix això és contrari a la fal·làcia de la “solidaritat”: en diuen solidaritat a la distribució dels costos administratius i al repartiment d’inversions i tracten la despesa social com la meravella de les meravelles, quan realment és abocar diners i suportar costos estructurals (sols mantenir el departament de Benestar Social implica un cost econòmic brutal, sense tenir en compte cap actuació social). Els recaptadors d’impostos han existit sempre i els Estats han repartit els diners de la forma que els ha semblat més convenient, encara que normalment les butxaques dels qui s’encarreguen de fer-ho sempre han estat més plenes que les de la resta de ciutadans. Sigui com sigui, una política distributiva no és solidaritat, és política distributiva i com a tal política, està esbiaixada pel seu propi component ideològic.

Conseqüentment la millor política distributiva és aquella que em permetrà despendre’m del mínim possible. D’aquesta manera potser els problemes, enlloc de retardar-se anys i anys fins que l’administració els afronti, podrien ser resolts pels propis ciutadans. Per exemple, si després de pagar una quantitat immensa d’impostos veig que el servei d’ecografies d’un hospital públic ha de tardar sis mesos en donar-me hora el que faré serà acudir a una mútua privada que en pocs dies m’ho resoldran. Ara, però, haig de pagar la seguretat social i la mútua, aportant diners a una organització de la qual no n’obtinc servei, millorant de passada el seu compte de resultats i empitjorant-ne el meu.

Si més competències vol dir més incompetència i més intervencionisme, si us plau, que ens envaeixin els australians o els neozelandesos!

dimecres, 11 de juny de 2008

Nou diari digital tarragoní. TOT TARRAGONA

Amics, el diari digital TOT TARRAGONA neix amb l'esperit d'imparcialitat i objectivitat. Aquesta imparcialitat ve donada per l'amalgama d'opinions i per l'ampli ventall de col.laboradors. Espero que us agradi.

Algú pot pensar que això és publicitat però no, només és una recomanació personal de qui subscriu aquest blog. Si algú pot arribar a pensar el contrari, pot pensar-ho. Som lliures!

La coacció sindical

Les vagues sempre són problemàtiques i perjudiquen tothom. Si ens fixem en la que realitzen aquests dies els transportistes hi veurem una doble situació negativa: Primerament els vaguistes demanen que "algú" els solucioni el seu problema. Això és molt "humà". Tots volem resoldre els nostres problemes, però la societat, poc dinàmica i de vegades una mica babau per anys i anys de social-democràcia, tendeix a demanar al "papà-estat", al "déu-estat", que resolgui aquestes situacions inconvenients. En el cas del transport, que disminueixi els impostos o que "subvencioni" el combustible. Aquest abaratiment del combustible mitjançant la intervenció estatal farà que el consum sigui essent el mateix, o pitjor, que s'incrementi. Val a dir també que dels combustibles l'estat en surt molt ben para perquè l'abast impositiu per litre és realment esgarrifós. Si els transportistes tenen les seves tarifes "congelades", caldrà liberalitzar-les. Fixem-nos que si els preus són intervinguts, després cal intervernir-ho tot, perquè algú, alguna part del procès o tots els elements se'n veuen ressentits.

En segon lloc, els vaguistes, amb el cínic i paradoxal mot de "piquet informatiu", utilitzen la violència per coartar la llibertat individual. Res és més humiliant que un grup, sovint violent, de persones, forçant-ne una altra que vol decidir per ella mateixa. Ara aquests grups d'informació estan impedint que arribin als mercats alguns aliments, combustibles i recursos necessaris. És una coacció pura i dura. Aquest xantatge, vestit de dret, és repugnant.

Quan un grup reduït de treballadors pot controlar gran part de la societat, estem davant d'una oligarquia. El triomf del sindicalisme, ara anomenat "agentes sociales", és una evidencia de la mort lenta i progressiva de l'individu.

Parlant de vagues: recordo la vaga més salvatge de fa un parell d'estius en la que uns treballadors del Prat van ocupar les pistes i van dixar en terra a 100.000 viatgers en un sol dia. Aquell dia el matrimoni Saura-Mayol marxava de vacances i un periodista va preguntar-li què caram opinava de la vaga. La resposta del conseller va ser de pel.lícula de Cantinflas: "Avui estem de vacances". Sublim!

diumenge, 1 de juny de 2008

L'ètica liberal i la democràcia

Liberalisme i democràcia són dos conceptes complementaris. El liberalisme, fonamentat en l'individu, neix en societats on l'intercanvi mercantil és lliure i on la tolerància és la base de les relacions entre les persones. La diferència entre la democràcia liberal i altres sistemes de govern descansa en "com sostinc les meves opinions" i no pas en les "meves opinions". També en el coneixement el més important és "com" conec i no pas "què" conec perquè el "com" determina el "què".

Si busquem les arrels d'aquesta ètica liberal les trobaríem en Demòcrit i Locke, és a dir, en l'empirisme, tal com suggereix Bertrand Russell. Els grans artífex dels despotismes actuals, encara que sembli impossible per a molts, rau en Plató i Hegel: ambdós cercaven societats perfectes on el govern modelaria els ciutadans. Posteriorment Marx va canviar la metafísica hegeliana per la societat igualitària, però amb el mateix esclavatge i despotisme.

De la mateixa manera que les persones som imperfectes, també ho és la societat, i aquesta premisa és la que fonamenta la tolerància. Si els individus són feliços, individualment, la societat també tendirà a ser-ho. Liberalisme i democràcia, de forma pràctica, tenen el mateixa "carta magna": viure i deixar viure fins on ho permeti l'ordre públic, moderació i absència de fanatisme en els programes polítics.

Centrant-nos en l'ètica diríem que Kant, filòsof liberal, fou qui va donar a la moral el seu sentit pràctic amb la intervenció del que anomenava "imperatiu categòric", fonamentació moral universal que no estava sotmesa a canvis circumstancials o temporals. L'ètica kantiana, centrada en la intencionalitat, és la que inspira avui dia la justícia occidental: els actes són jutjats, principalment, segons la intencionalitat de qui els executa i aquesta voluntat determina la bondat o maldat del fet. Com podem observar, aquesta ètica, probablement distorsionada per per les ideologies col·lectivistes, veuen al delinqüent com un "resultat erroni" de la societat, un innocent, perquè ha estat la societat que no l'ha "educat" de forma adequada. El centrar-se en la societat oblida la víctima, perquè la víctima és individu.

Les ètiques utilitaristes que tenen per finalitat el dret a cercar la felicitat de la persona, són les que han condicionat les societats més obertes i tolerants. Vigilem els que volen fer-nos feliços a cop de decret perquè darrera s'amaga el fuet del dictador.

És molt diferent "tenir dret buscar la felicitat" que no pas "tenir dret a ser feliç". La primera afirmació és liberal perquè depen de l'individu. La segona és col.lectiva perquè implica una exigència social.

diumenge, 18 de maig de 2008

Memòria de l'Islam català?

Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, ens fa una defensa apologètica de la la cultura i religió musulmana en l’aparta de Diàleg del diari Avui del passat 18 de maig. La numantina argumentació es basa en dir que els musulmans catalans van haver d’abandonar la fe per imposició del catolicisme espanyolista, oblidant que els seus ascendents van accedir a l'Islam també gràcies a la simitarra. La memòria històrica, essent selectiva, acaba esdevenint pamfletaire.

Reiterant-se en l’afirmació de que els catalans vam “voler ser musulmans” en el seu moment, és a dir, fa nou-cents anys, qüestió que genera un grau d’elevat escepticisme entre molta gent, l’autor vol recuperar el passat, una mena de memòria històrica, per a ajudar-nos a superar el que ell anomena una injustícia històrica comesa contra els catalans musulmans. És lloable aquest sentit de la justícia històrica, però encara ho seria més si també la visió es decantés envers àmbits de la història que, per motius diferents, poden caure en l’oblit, (per exemple, la injustícia del genocidi armeni o actualment els problemes a Darfur).

En un altre paràgraf el president d’aquesta organització musulmana fa referència a l’odi envers l’Islam que està present entre nosaltres. És possible que els trets culturals musulmans trobin certa oposició en entorns sociològics difícils, no ho nego, però és significatiu observar que les situacions violentes i sagnants de molts països seguidors de l’Islam siguin inconscientment o conscient oblidats en el moment de signar un article dominical de primera línia, i poso per cas els drets humans, la situació de les dones, les mutilacions, els règims corruptes, etc en els països de fe musulmana.

L’odi és el pitjor enemic de la societat, potser més mortal que la ignorància, però amb igual taxa d'esclavatge. El que cal posar de manifest és si aquesta tolerància sol·licitada té una reversió en la pròpia fe musulmana: La tolerància occidental es basa, precisament, en la llibertat i en la lliure elecció de la fe o de la falta de fe, res a veure amb els canons musulmans, on no existeix aquesta llibertat personal de creure o no creure, on la religió impregna tots els racons de la societat i on la intimitat religiosa és gairebé impossible.

Abreujant: escorcollar la història està bé, és un bon exercici, però les persones són el que volen ser, sense necessitat de buscar raons històriques que racionalitzin la seva inclinació religiosa o política. El més important és que a Catalunya, qui vol ser musulmà, ho pot ser. Podem dir el mateix en altres parts del món?

dissabte, 17 de maig de 2008

De corrupció i nepotisme polítics

El diari el singular digital informa que un grup de funcionaris de la Generalitat ha denunciat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a set consellers de la Generalitat de Catalunya per suposada malversació de fons. Heus aquí la notícia:

"Segons la denúncia presentada pel sindicat de funcionaris públics Mans Netes, que en altres ocasions ha protagonitzat denúncies d’aquest tipus, els consellers implicats, pertanyents als tres partits del govern (PSC-ERC-ICV), haurien atorgat l'elaboració de 1.583 informes, per un valor no superior als 12.000 euros cadascun -per poder així eludir el concurs públic-, "actuant amb subjectivitat i afavorint interessos particulars. Els consellers afectats són els d'Interior, Joan Saura; Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila; Agricultura, Joaquim Llena; Salut, Marina Geli; l'anterior conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Puigcercós; Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i Cultura, Joan Manuel Tresserras" (veure notícia).

D'aquí podem concloure, primerament, que aquells que gaudien de la immaculada capa de puresa absoluta i virginal, tal com es qualificava ERC, han caigut en les mateixes temptacions crematístiques o delictives que tan rebutjaven. També val a dir que gairebé 1600 informes a 12000 euros cadascun d'ells fan una xifra que fa esborronar i és una bona manera de retribuir els fidels amics que han ajudat el partit. Això traduït a les antigues pessetes arribaria ben bé als 19.000 milions de pessetes. Clar que tot això és necessari per Catalunya....

Finalment vodria recordar que una empresa privada no encarrega estudis si és que no són realment necessaris. Tal com podreu llegir a la notícia:

"Els informes són de temàtica molt diversa, com la ventilació natural dels patis (que va costar 11.368 euros) o un altre relatiu al ratpenat Nana com a control de la plaga de la papallona de l'arròs al delta de l'Ebre (11.965 euros), així com un disseny de parxís i puzle de la caseta de cartró retallable (3.077 euros), entre altres"

Optimitzar costos és millorar la incidència de les despeses en el resultat final. Incrementar-los és anar contra la supervivència de les organitzacions i matricular-se en el curs màster de la delinqüència d'alt standing. Quan es parla de demanar les balances fiscals hauríem de parlar de la transparència dels estats financers i pressupostos dels organismes públics. Potser, més que demanar més diners al "papà-estat-central" potser caldria auditar els comptes de la Generalitat per part de companyies auditores externes i, òbviament, presentar els comptes tal com els presenten les empreses: per departament i amb la classificació de les despeses per naturalesa.

Jo pensava que ho havia vist tot d'aquest govern, però ho reconec, em sorprenen constantment.

dimarts, 13 de maig de 2008

Berlin i els dos conceptes de llibertat

Isaiah Berlin, gran pensador, filòsof i liberal, en un dels seus escrits més coneguts, ens presenta les dues concepcions de llibertat: el que seria la llibertat "negativa" i la "positiva". La primera és la "lliberta de" i la segona "la llibertat per a". La llibertat negativa és aquella que es determina sempre i quan cap individu pot interferir en ella, és a dir, puc ser lliure en quan ningú em pot intervenir. El segon concepte, deriva del desig la persona de ser el propi "amo", decidir per ell mateix. En principi sembla que les dues concepcions haurien de ser complementaris, però acaben ser divergents i contràries.

La llibertat negativa, molt més utilitarista, focalitza el seu sentit en la no intervenció: si no interferim en la volutat de la persona individual la tendència d'aquest ciutadà serà sempre la llibertat. La llibertat positiva, si bé inicialment més holística i racional, ens pot fer caure en un gravíssim parany. Els règims totalitaris del segle XX són una evidència d'aquest sentit positiu: La llibertat positiva es centra en "ser un mateix", i quan s'arriba a ser un mateix, llavors es pot ser lliure. Per tant, els despotismes no fan altra cosa que dubtar constantment de que les persones siguin elles mateixes. Els ciutadans, súbdits, no poden ser ells mateix perquè inicialment estan equivocats. Quan entenguin les coses com nosaltres, llavors seran "veritablement" lliures.

Aquesta segona òptica, la "llibertat per a" o "llibertat positiva" ens fa caure en el parany de que en sí mateix el ciutadà no és realment lliure, encara que s'ho cregui o ho senti així. Aquest ciutadà està equivocat, no es lliure i no ho serà realment fins que l'adoctrinem (l'eduquem) tal com cal. Gràcies al punt de vista, racional, planificat i intervencionista de la llibertat positiva, el marxisme leninisme va fer el seu agost venent esclavitud embolicada de llibertad.

L'utilitarisme anglosaxó, amb el geni de la simplicitat, ha anat més lluny que altres ideologies político-financeres, com la fracesa, forjada en el crisol racionalista del segle de les llums i que després derivaria en tots els gran despotismes dels anys trenta.

En fi, poca cosa ferem (fareu) per a estalviar-nos passar una tercera guerra

divendres, 2 de maig de 2008

Que no diguin "respecte" quan volen dir "por"

Ben Elton, creador, de sèries tan conegudes i sardòniques com "L'escurçó negre" acusa la BBC, en el diari Avui del passat dijous, de no atrevir-se a fer ironia a propòsit de la religió islàmica. Res de nou que no coneixem. La raó que donen les vaques sagrades de la cadena televisiva és que l'audiència musulmana protesta enèrgicament i que pot derivar en actes de violència. És lògic, cal no enutjar els seguidors de Mahoma, no fos el cas de que ens fessin explotar per Picadilly Circus o esdevinguéssim sopa orgànica passejant pel Covent Garden.

La cadena pública britànica conrea sovint els acudits i sèries d'humor en els que la religió catòlica o protestant són motiu de sana (o insana) ridiculització. La ironia, inseparable companya de la intel.ligència sembla que no troba caliu entre els musulmans, o millor, dit, entre bona part dels que practiquen la fe musulmana. Heus aquí que els progressistes guionistes, els "temeraris" gurús de la ploma televisiva, esbudellen la fe cristiana, amb càustica rialla mentre que reserven les idees si es tracta de protagonitzar l'Islam d'aquestes sagetes burlesques.

Des d'un punt de vista liberal, que vol diu lliure, equitatiu i equilibrat, es conclou que allò que els més progressites, allò que els multiculturalistes, allò que els apologètics del mestisatge ens afirmen -que cal respectar les religions- és purament terror, por, atabalament, ànsia i angoixa. Quin fantàstic camuflatge, tinc por però dic que sóc respectuós, talment com el respecte a "Don Corleone". Els coneixem aquests respectes. Els que volem un món lliure, format, educat, competitiu, obert i just pensem que qualsevol entrebanc, qualsevol amenaça, qualsevol diferència, és el primer pas a l'exclusió social.

Quan els estats legislen per a col.lectius, per a circumstàncies especials, per a situacions atípiques, legislen per a la diferència. Legislar "per" i "per a" la diferenciació de les persones és el primer pas a la desigualtat. No volem ser iguals, el que volem és ser iguals davant la llei, volem ser iguals de partida, no pas com a persones ni com a objectius. No volem "acabar iguals" sinó "començar iguals". La BBC, una vegada més, ens ensenya que aquesta discriminació positiva en el sarcasme és fruit de la por i la por no és bona companya dels liberals perquè no podem tenir llibertat amb por. La llibertat és feble perquè requereix d'un entorn immaculat d'igualtat drets, seguretat jurídica, llibertat de pensament i lliure mercat.

Abans d'ahir un bon amic, ex-alcalde i ferotge defensor del nostre model obert de socitat em deia: ara governa la mediocritat. Com més mediocre ets, més possibiliats tens d'arribar lluny en política. Per governar ja no és important ser de dretes o d'esquerres, sinó governar amb conviccions. El problema d'Europa és que no té conviccions. Quan aprendrem a que les nostres conviccions, els nostres valors és el més important que tenim? Desitjo que quan ho aprenguem ja no sigui massa tard....

Premi "DARDO 2008" - Best Blogs Darts Thinker





















La MaRia m'ha concedit el premi DARDO 2008 - Best Blogs Darts Thinker. El premi porta adjunt el següent lema:

"La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades
”.


Gràcies MaRia!

Pel que fa al repartiment, envio aquest premi a:

Millorem Tarragona

Per la seva corrossiva crítica a les decisions polítiques del govern municipal tarragoní.

Manipulació de TV3

Per la constant i abnegada tasca en evidenciar la tergiversació d'aquest mitjà d'informació

L'Associació per a les Relacions Culturals Catalunya Israel -ARCII-
No és fàcil ser amic d'Israel en aquests temps!

Archipiélago Duda
Per la prolífica capacitat d'escriure articles liberals. Malgrat que no coincideixo en alguns dels seus trets ideològics, en especial pel que fa referència als sentiments de pertanyença, no puc deixar de premiar-lo,

GukGeuk
Perquè escriure en català des del País Basc és una fita inabastable per a molts. Perquè essent basc és ens parla en la nostra llengua

Catalunya FFW
Un acurat bloc d'opinió econòmica i política

diumenge, 20 d’abril de 2008

De transparències i costos

LLegeixo sovint els articles de Xavier Roig, enginyer i periodista de qualificada professionalitat. En un d'ells ens parla del debat sobre la seguretat social que es porta a terme entre alguns dels polítics dels Estats Units. Posa d'exemple el governador de Califòrnia, el conegut Arnold Schwazenegger, que junt amb la Hillary Clinton -coincideixen en això-, estan a favor d'implantar aquest servei social. El debat s'està centrant en el percentatge de tolerància per als costos administratius i la xifra està al voltant del 15%. Diríem que de cada 100 euros de "despesa social" en la que es vol invertir, tolerarien que el mínim destinat als recursos tècnics i humans fos del 85%, destinant el 15% restant a l'estructura administrativa -consells, assessors, consultors, càrrecs de confiança, administratius, comptables, comissions d'estudi, etc.- Els debats d'idees són importants però encara ho és més el del suport econòmic de les decisions. Pel que sembla a Catalunya el cost administratiu del sistema sanitari està entre el 35 i el 40%. Impressionant!

Els polítics, especialment els d'esquerra, centren el seu missatge en la "despesa social": com més despesa social, millor. No ens diuen que aquesta despesa social pot ser directa o indirecta. Podem incrementar el nombre de metges, instal.lacions i equips, etc. o bé augmentar el nombre de càrrecs de confiança, administratius i subvencions a webs amigues. El primer és inversió social i el segon cas és dilapidar diner públic o, dit d'altra forma, gestionar erròniament. Ara comprenem el motiu de cercar, de vegades, la privatització? Optimitzar costos vol dir donar més servei al ciutadà amb menys costos, o bé utilitzant el mateix cost estructural-administratiu per a administrar més recursos tècnics i humans directament atribuïbles al servei.

A totes les campanyes electorals s'ha parlat de transparència, de mans nètes, de despesa social, de sobiranisme, i de moltes més "idees d'alta volada", però mai s'ha parlat de costos i despeses. Només per conèixer les balances fiscals s'han invertit hores i hores de discusions i articles. Que no farà falta per ser "realment transparent"? Perquè l'Administració Pública no vol fer "pública" la veritat numérica i quantificada? Perquè no ens donen números, despeses, ingressos en la forma que les empreses presenten els seus comptes de pèrdues i guanys? Molt senzill, perquè la ciutadania coneixeria amb evidències la malversació del cabal públic en un sistema administratiu i polític que fa aigües per totes bandes, i mai més ben dit.

dimarts, 8 d’abril de 2008

L'empresa pública vista per Ludwig Von Mises

A l'any 1927 Ludwig Von Mises va publicar l'obra "Liberalisme". La gran majoria de les seves afirmacions, argumentacions i conclusions, per no dir la totalitat, són totalment actuals i defineixen els dos models de societat i d'economia aplicada, incidint molt acuradament en l'intervencionisme i les llibertats. Ens diu, parlant de l'empresa pública que:

L'empresa pública ensopega amb el problema de que els seus gerents, funcionaris al cap i a la fi, no senten aquella preocupació que domina als executius de l'empresa privada davant l'èxit o el fracàs de la pròpia tasca realitzada. Heus aquí la raó per la qual no és possible que prenguin decisions crucials: perquè al funcionari no li afecten les pèrdues que la seva decisió podria provocar.

Com podem veure, les paraules d'aquest gran pensador liberal tenen evidències quotidianes, de les quals tots en donaríem exemples. El primer i més proper el vam "apuntar" en el passat post quan parlàvem de les sancions a les empreses públiques de gestió de l'aigua. La deixadesa gestora i la ineficàcia, per no dir-li negligència, de les seves actuacions, o per la manca d'actuació, perjudiquen greument al ciutadà. Dèiem que existeixen milers de m3 d'aigua que es malbaraten impunement (perquè l'empresa és pública), però que als sacrificats ciutadans no se'ns passa una.

L'Estat és també una organització que podria assimilar-se a una empresa pública (però no pas privada). L'estat té uns objectius i uns pressupostos que, si incumpleix, ningú denuncia i a ningú acomiada. L'Estat és una empresa que no pot ni vol acomiadar als seus treballadors, independentment de si treballen o fan el gandul. L'Estat és una empresa a la que tot se li permet senzillament perquè existeix una premisa, un prejudici social i polític una mica erroni: que l'estat té per objecte i finalitat el "bé comú". El bé comú és el maquillatge moral que es fa servir per a tapar la irresponsabilitat en les tasques, la manca de capacitat, el malbaratament de recursos i mil coses més.

La privatització de moltes de les activitats encarregades a l'Estat implicaria un millorament de l'eficiència en molts casos, optimitzant recursos, és a dir, reduint les aportacions dels ciutadans, cosa que sempre serà positiva. Recordem que l'Estat ha d'administrar i a l'hora fer cumplir els drets, però que tingui l'obligació de fer-los cumplir no implica que hagi de ser el propi estat qui es faci càrrec de l'objectiu. Per exemple, que els ciutadans tinguem dret a l'educació no vol dir que sigui l'Estat qui ens hagi de donar aquest servei. Aquest és un error recurrent: pensem que si tenim dret a un habitatge hem de reclamar-ho a l'Estat i ha de ser l'Estat qui el construeixi. Rebre educació no vol dir que l'estat s'hagi de fer càrrec d'aquest servei; ben bé el pot subcontractar (se'n diria ara "outsourcing"?).

dissabte, 29 de març de 2008

També la llei de l'aigua no és igual per a tots

Un cop més els nostres governants ens mostren de forma diàfana com n'és de desigual i pervers el sistema. Anyoro sovint l'òptica anglosaxona on l'estat i el ciutadà són iguals davant la llei. Dic això perquè l'ínclit conseller Baltasar, apologètic de la nova "cultura de l'aigua", expressió d'ignominiós nom, ens delecta amb un nou reguitzell de sancions i multes, de càstigs i fuetades pecuniàries. I tot per malbaratar l'aigua. Bé, ens assabentem de que moltes conduccions hidrològiques i canonades tenen pèrdues impressionants, lacerants pel que fa a la necessitat de minvar la sed social, i no tenim sancions per als responsables, no hi ha multes per a les empreses públiques. Tanmateix el ciutadà cívic ha de tancar l'aixeta mentre refrega el raspall de dents entre les seves dents, entre les seves càries miserables; el ciutadà responsable ha de tancar l'aixeta mentre s'afaita diàriament pensant en un nou dia de treball, angoixes i problemes. El Conseller Baltasar, tip i retip d'anar a manifestacions en contra de transvassaments ens explica que, per a reduir la situació d'emergència es faran "captacions provisional d'aigua", però mai transvassament (no, mai, mai i mai es farà transvassament). Goebbels segueix inspirant a l'esquerra europea, encara que ells no ho saben. El politbureau segueix inspirant l'esquerra europea encara que ells pensen que ho han superat.

Seguint amb el ciutadà curull d'urbanitat: Ara podrà pagar fins a 3000 euros de sancions si omple la piscina o renta el seu vehicle, el mateix vehicle que ve sancionat si va a més de 80 km/h per alguns trams propers a Barcelona però que normalment circula a 5 km/h. Aquesta és l'acció de govern: la desigualtat d'arrel, la desigualtat de sortida, la desigualtat de premisa, la desigualtat davant la llei. Les entitats públiques, semi-públiques o controlades per l'Administració poden fer i desfer, construir i enderrocar, vendre i comprar i, fins i tot, hipotecar (que diria l'estimat Pere Tàpies), i ara, incumplir la llei, la mateixa llei que fa el nostre govern.

Milions de litres perduts en la immensitat de la sequera no són significatius, no són punibles. Ai, però, d'aquell "home del carrer (de l'estimat Pi de la Serra) que gosi no tancar l'aixeta mentre s'afaita.... tot el pes de la llei caurà damunt seu.

L'altra dia em deien que un dels avantatges del nostre sistema legislatiu és que el ciutadà pot comprendre la llei i en canvi, en els models anglosaxons, cal ser expert en lleis per entendre-la perquè depen de precedents i del jutge. Jo pensava: de què serveix que puguis entendre la llei si aquesta és, de facto, injusta?

Recordant a Heinrich Triepel: "La llei no és sagrada, el que és sagrat és el dret" i pensant en Hayek: el cumpliment de la llei no ha de ser la premisa dels models legals democràtics sinó que aquesta llei sigui justa.

divendres, 14 de març de 2008

UPD i falòrnies electoralistes

Són moltes les coses que podríem comentar sobre les eleccions. Jo, voldria, no obstant, fer èmfasi en l’aparició del nou partit Unión, Progreso y Democracia, amb Rosa Díez de cap visible i famosos com Savater o Boadella al darrere. UPD s’ha presentat arreu d’Espanya i ha tret un diputat a Madrid, que ocuparà la mateixa Rosa Díez. No crec que aquest partit tingui gaire futur (després explico per què) però de moment voldria comentar-ne uns quants aspectes que, des del meu modest punt de vista, no en demostren massa honestedat.

Upy D neix com un partit d’esquerres que considera el PSOE culpable o còmplice d’una excessiva descentralització d’Espanya. Ells parteixen de la idea que el model autonòmic és injust i reclama que la llengua castellana ha d’estar per damunt les altres i no pas ser “una més”. Això fomentaria, al seu parer, una suposada igualtat que ha estat el seu leit-motiv des del principi. Bé, és una reivindicació legítima: hi ha qui reivindica tot el contrari i és igualment legítim. Heus ací la seva llibertat de presentar-se, i la meva també de no votar-los. Fins aquí, cap problema.

El primer engany que ens han regalat és el de dir que han estat boicotejats i ignorats pels mitjans de comunicació. Els Ciutadans també afirmaven ostentar aquest honor. En realitat han tingut, a part dels avantdits intel.lectuals, un ventall de televisions, diaris i pàgines web de la seva corda que n’han detallat amb profusió qualsevol vicissitud (Telemadrid, Libertad Digital, Periodista Digital en són els exemples més preclars). A aquest engany se li suma la simpàtica facècia del “no hem tingut recursos”. Evidentment no han tingut ajuts públics, com tampoc n’han tingut el Partit Antitaurí, Lluita Internacionalista o qualsevol altre sense representació parlamentària, a priori igual de vàlids com a partits. I val a dir que em sembla malament aquest sistema: fomenta que els partits es perpetuin en el poder autofinanciant-se un cop ja són a dalt. Però és que encara és més còmic en el moment en què és evident que hi ha gent que facilita ajuts –crematístics - i sí que hi ha diners darrere. Però vaja, qui més qui menys tothom es queixa de la pressió mediàtica. És un recurs comprensible, com ho és donar la culpa a l’àrbitre.

També resulta bastant trist fer bandera del fet de portar escorta, com fa la Rosa Díez. No ha de ser agradable estar amenaçat, però aprofitar-se d’això amb arguments del tipus: “sí, però jo m’hi estic jugant la vida” (com li va dir a Maria Antonia Iglesias en un debat per la TV) és bastant miserable.

Una de les propostes estrella d’aquest partit és una reforma de la llei electoral perquè tothom sigui igual, ja que afirmen que els nacionalistes estan sobrerepresentats. I aquí cal obrir els ulls i anar alerta, perquè això ja no és una opinió més o menys respectable: és una mentida, i només cal paper i llapis (i una calculadora, si voleu) per a veure-ho. Aquí tenim un magnífic exemple de discurs demagògic, perquè és una mentida que la gent, a poc a poc, s’està creient i que constitueix una injúria matemàtica de cal Déu. El problema és que, de les altres mentides la gent se n’adona, però d’aquesta sembla que tothom n’està convençut. És cert que llei electoral perjudica clarament UPD, però vendre això com si fos la conseqüència dels presumptes xantatges dels nacionalistes és d’un populisme que fa venir vergonya aliena i que fa dubtar si realment són així de cínics o bé no en tenen ni idea de matemàtiques elementals.

El sistema electoral espanyol, segons mana la Constitució, funciona per demarcacions. S’estableixen 2 escons a cada demarcació més una quantitat proporcional al número d’habitants. Primera no-linealitat que no obstant es corregeix bastant (és cert que els vots dels barcelonins o madrilenys compten menys, però també és cert que són les úniques províncies on els partits petits poden aspirar a treure un escó). Aquest sistema beneficia clarament el PP i el PSOE, perquè partits petits com IU o UPyD es queden fora del pastís en la majoria de províncies. Sense comptar un segon factor, que és la fuga de vots cap als partits beneficiats pel tema del “vot útil”. Però aquí els partits nacionalistes ni hi entren ni hi surten. L’única que queda igual és CiU; i PNB i CC surten lleugerament beneficiats. Però substancialment els nacionalismes no en surten, globalment, beneficiats. Anem a fer un esbós de com quedaria la distribució de parlamentaris, amb els mateixos vots que aquestes proppassades eleccions, si hi hagués un sistema de circumscripció única (aplicant –hi la mateixa llei d'Hondt en el qual correspondria una persona/un vot, tal i com proposa Rosa Díez). Cal dir que no hem considerat ni efectes de tall (hem fet que tots els vots valguin igual, sense marginar els que siguin menys d’un cert tant per cent de marge). Tampoc hem considerat, en el cas d’ERC, els vots a València o Balears, que han anat a altres coalicions que no han tret escó.

PSOE: 161 CIU: 11 UPD: 4
PP: 147 PNV: 4 BNG: 3
IU: 14; ERC: 4 CC: 2

Com veiem, els partits nacionalistes, globalment, queden igual. De manera que el sistema un vot/persona (per aquells que no ho veiessin obvi) prima especialment a PP i PSOE. (Si algú vol la taula Excel amb què ho he calculat pot sol.licitar-ho a Marc). Si a més, els restéssim els “vots útils” que s’han fugat d’altres formacions -algunes de les quals, per cert, serien nacionalistes com sostenen els mateixos d’UPD en admetre vots nacionalistes al PSOE- encara canviaria encara més la cosa. Però això ja serien conjectures. Centrem-nos als fets.

L’única manera d’acabar amb els nacionalistes al Congrés és aplicar la llei d’Hont modificada, és a dir, considerar només els partits amb més d’un cert porcentatge (posem per cas un 3%). No faré el còmput de com quedaria un resultat global (és fàcil calcular-ho) , però el que és evident és que UPD es quedaria fora amb el seu 1,2 %. Què hem d’entendre, doncs? Que UPD proposa un sistema electoral en el que es queda fora? No li acabo de trobar sentit. Per això deia al principi que no li veig gaire futur com a partit.

Hi havia qui no trobava diferències entre Ciutadans i UPD. Sense fer explícita apologia dels primers, convé denunciar el greu problema de savoir faire dels segons. Han pres una leader coneguda, mediàtica: malauradament protegida per un escorta que li proporciona, tanmateix, una patent de cors en la seva empresa. Han defensat la Espanya unitària des d’on és més fàcil fer-ho a través d’una campanya de mitges veritats i, el que és pitjor, mentides descarades, que no beneficia en absolut la democràcia i contribueix a etiquetar i estigmatitzar partits. Que cadascú defensi el que vulgui, no és aquesta la qüestió, però si us plau, que ho faci des de la raó sense tractar d’estulta la ciutadania o intentar colar-li gols.

Marc1143632

dimecres, 12 de març de 2008

Burocràcia feudal a la Generalitat

Tant la burocràcia com el feudalisme són formes polítiques i d'estructura social totalment incompatibles amb le liberalisme modern. Avui, amb ànim de denúncia, presento uns fets que denoten jerarquia, submissió i desigualtat, al temps que són una evidència de la incúria, del malbaratement i de la deixadesa amb la que la Generalitat cumpleix les seves funcions.

Ha arribat a les meves oïdes uns fets que, si bé mesurat de forma individual no té implicacions significatives, amb el conjunt de l'estructura burocràtica és tot un enrenou econòmic i de desigualtats:

En primer lloc m'assabento que tots els comandaments mitjans tenen portàtil, telèfon mòbil i targeta de crèdit per a despeses. Aquest malbaratament de recursos comença precisament per a concedir privilegis irracionals a molts funcionaris que, senzillament per jerarquia, ho poden aconseguir. És que tots els comandaments mitjans i superiors fan servir el portàtil i el mòbil les 24 hores del dia? Quants dinars i sopars amb la tieta, l'amant o la família han passat com a dietes de feina? S'enten ara perquè la Generalitat necessita més diners??? Faria una aposta poc agosarada: els portàtils són dels més cars del mercat, així també com els mòbils. A més, tinc la seguretat que la majoria de persones que ocupen els càrrecs amb prou feina saben obrir el word. Finalment, i anant sobre segur, podríem fer una classificació de guia Michelin només amb l'extracte de la visa d'aquests funcionaris.

Això, només de dispendi. Ara ve el tema "privilegi social". Les dietes estan estructurades en funció del lloc de treball. Per tant, i tornant a l'edat mitjana, el funcionari administratiu pelat només pot anar a hotel de dues estrelles. A mesura que puges de categoria, les estrelles van augmentant. Jo pensava que els que ara manen creien que totes les persones som iguals, si més no quan hem d'anar a dormir. Pel que es veu uns treballadors acrediten meritacions diferents, no sengons el seu treball, sinó per la seva posició social-laboral. Vaja, qui ho havia de dir d'un govern d'esquerres....

Finalment, i com a curiositat final, però no menys impotant, sembla ser que el cost (o dispendi, millor dit), de l'abomanible organisme autonòmic només en "croissants", talladets i similars com a complement de presentacions, reunions, comissions, i actes socials, és de 400.000 euros diaris. Sí, amb 10 dies volen 4 milions d'euros en "caterings", la xifra aterroritza!

Si us plau, declarem la guerra a Andorra o al Regne Unit i rendim-nos l'endemà!

dissabte, 23 de febrer de 2008

L'adoctrinament constant de TV3

No segueixo els serials televisius i per tant l'exposició que faré està edificada en l'apreciació d'un bon amic el qual porta temps realitzant un estricte seguiment diari d'una de les sèries més conegudes de TV3, "El cor de la ciutat".


Aquesta sèrie, que alguns la qualificarien d'obra coral però que jo tendeixo a considerar-la, exagerant, de pseudo-pamflet, té en un dels seus personatges un "condensat" del políticament correcte. L'home en qüestió, presentat com un bon jan, com una "bona persona", gairebé com el "veí ideal", és a dir, una persona "guai", entèn i justifica perfectament els "okupes": Ell explica que, després de veure com està "el món", entèn aquests nois i també acaba veient la "bondat" i la justícia d'aquesta ocupació il·legal. Aquesta subtilesa goebeliana és típica dels guionistes de TV3. Recordo fa molt de temps, veient un episodi d'una altra sèrie que no recordo, un dels personatges, també cumplia els requisits exigits en el certificat del "políticament correcte": era d'origen magrebí, tenia afecció musulmana, era molt bona persona, el contractaven il·legalment constructors sense escrúpols i, a més, al fill li prenien l'entrepà en el pati de l'escola (clar, els fills dels explotadors eren també els que tractaven de forma racista al bon integrat).

Podríem parlar molt més d'aquesta visió tergiversada, partidista, maniquea, reduccionista i demagògica. Un company blocaire, anomenat "Truthdetector", reflecteix a la seva web molts més exemples de la manipulació (http://www.manipulaciotv3.blogspot.com/).

Alguns podreu afegir també altres adoctrinaments en la premsa, ràdio i televisió, ja sigui en empreses públiques com privades. Teòricament les empreses privades haurien de respondre als seus consells d'administració, que és com dir que responen als seus accionistes, però la veritat és que aquest "Estat-providència" del que som súbdits té els tentacles molt llargs, essent significatiu en les "subvencions encobertes" mitjançant suscripcions i també amb el control que pot fer en algunes empreses (Telefònica) en determinar els límits i pressupostos pressupostaris de publicitat. Tothom sap que un diari necessita publicitat i les grans empreses, els grans anunciants, són els que poden marcar el substracte ideològic de la premsa.

Sigui com sigui, d'una televisió pública esperem professionalitat. Els guionistes, alguns o molts d'ells amb el carnet del partit a la boca, no han estat mai en una obra ni han treballat de manobres ni han viscut en barris perifèrics. És tan fàcil ser políticament correcte vivint en urbanitzacions d'alt standing...

diumenge, 17 de febrer de 2008

Més detritus derivats del "políticament correcte"

Podem llegir a La Vanguardia del dia 15/02/2008 que la Universitat Autònoma de Barcelona, sacrificant el poc que li quedava de dignitat científica i professionalitat docent, ha signat un conveni amb el Consell Islàmic de Catalunya i una associació cultural (en diuen cultural quan és purament religiosa), per a la formació d'Imams.

La notícia m'ha deixat bocabadat i deixarà esfereïts a tots els que, considerant-nos fills del liberalisme de Locke i seguidors, veiem astorats com una institució aconfesional, científica i que té per objectiu el coneixement, formarà imams, sheiks, califes, mulàs i ayatollahs a tort i a dret per a convertir els ciutadans a la nova fe.

Aquesta és una nova prova, una insultant, denigrant i vergonyant prova, de com pot arribar a ser de criminal allò que coneixem per "el políticament correcte", dogall que ara per ara està en mans de les esquerres però que fins i tot alguns liberals i conservadors li piquen l'ullet. Aquesta abominable pràctica és un torpede a la línia de flotació del més essencial en la nostra societat oberta i liberal: el coneixement ens fa lliures, el coneixement ens permet escollir i el coneixement és racional, mai religiós, imaginari i acrític. Les universitats, bressol dels dubte, font de crítica científica, han esperonat els canvis socials durant segles. L'humanisme fou seguit pel coneixement de l'astronomia i de les matemàtiques del segle XVII, passant pels empiristes britànics i els il.lustrats francesos. L'ensenyament públic va ser un pas més per a la formació de ciutadans lliures. Ara, en una societat del segle XXI, superades les pors medievals, la nigromància i la bruixeria, si més no a nivell gairebé generalitzat, la universitat es rebaixa de forma abominable i vomitiva a donar espai al sectarisme religiós, a la teocràcia integrista, al fonamentalisme.

A més de ser una acció antiliberal i antidemocràtica és pamfletaire: la U.A.B hagués signat un conveni amb un consell jueu o una associació de rabins? Segur que no. No seria políticament correcte!