divendres, 24 d’abril del 2009

L'estat protector davant la crisi financera i les pimes

Amb el canvi de ministres el govern Zapatero sembla que aportarà noves mesures per a reduir la crisi. Una d'elles, la que m'ha deixat més esfereït i bocabadat, ha estat la de crear una línia de crèdits per a alleugerir les dificultats financeres derivades de la manca de cobrament de les factures que els ajuntaments i altres administracions públiques deuen. L'Estat i Administracions Públiques, en lloc de pagar les factures pendents, cosa que seria lògica, avalarà a l'empresari per a obtenir un préstec. L'aval serà el saldo pendent de cobrar. Amb això el que fa aquest estat-protector és la d'incrementar l'endeutament del negoci, dificultant l'obtenció d'altres operacions bancàries.

Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.

És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.

Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.

dimarts, 7 d’abril del 2009

El sistema i els partits de progrés: visca el dispendi!

Ara s'acosta Sant Jordi. Degut a la crisi generalitzada i a la manca de liquiditat, qui més qui menys fa els seus estalvis per a poder sobreviure amb certa dignitat a la situació. Bé, això també caldria pensar-ho en els estaments de poder i a l'Administració Pública: doncs no! Pel que es veu, i degut a l'obertura d'Ambaixades de la Generalitat arreu del món, la més cara la del Rockefeller Center, els funcionaris no poden trucar a mòbils des dels seus telèfons fixos, i han d'anar a la centraleta a trucar (un control exhaustiu per a que no parlin amb la iaia o amb l'amiga). Aquesta és una acció molt lloable i que de forma tradicional se'n diu "estalviar la xocolata del lloro". Dic això perquè potser el més normal seria retirar els mòbils a tots els comandaments, als milers de comandaments mitjans i no tan mitjans, i també els portàtils i la VISA. Això si que de segur faria disminuir el cost de dietes i desplaçaments. De què caram li serveix una VISA a un funcionari comandament si no és per malgastar? I un portàtil, el sap fer funcionar? i el mòbil, a qui ha de trucar si quan truques a segons quins departaments ningú agafa el telèfon?

Seguint doncs amb les polítiques socials dels governs d'esquerres, el canvi a polítiques de progrés ha portat a que la xocolatada que es feia amb Pujol la diada de Sant Jordi sigui ara un "macro-aperitiu" per a quatre mil persones que té un pressupost de més de 60.000 euros. Val a dir també que el pressupost de la "Festa de la Diada Nacional" ha augmentat amb el tripartit a més de 400.000 euros. I deien de Montilla que era un bon gestor!!! I tant que sí, un bon gestor per a la seva butxaca i per a la dels seus! (ells no s'ha rebaixat el sou, faltaria!) Amb aquest model de control sempre ens faltarà diners: una part no ens arriba des d'on ens ha d'arribar i el que arriba és dilapidat per governs incompetents.

El sistema és corrupte i la corrupció ve donada per la manca de transparència i control extern. L'opacitat és el "brou de cultiu" de les escletxes financeres i econòmiques del sistema, d'aquest monstruós tiranosaurus rex que devora tot allò que se li posa per davant. Tanta gestió, tanta direcció, tant d'omplir-se la boca amb paraules boniques però buides i només copiant els models empresarials habituals en tindrien prou per a saber com es revisa un sistema de gestió, com s'audita de forma externa. En fi, la dictadura de la mediocritat, de la incompetència que diu l'entenimentat Xavier Roig, es fa evident en cadascuna de les mirades que fem envers l'Administració Pública i els governs, tinguin l'abast que tinguin.

Espanya i Catalunya estan abocades al fracàs. Espanya després del Segle d'Or ha anat fent el ridícul a nivell internacional. Catalunya amb Pujol era respectada arreu d'Espanya i a Europa. Ara per ara, amb la nauseabunda manera de fer del trist-partit de les esquerdes, som la riota dels que abans ens admiraven.

Per acabar: el Conseller Saura ha demanat un "informe al ICAC" pel fet dels mossos i la tendencionsatat de TV3. És obvi: ell, acostumat al leninisme més recalcitrant, a l'stalinisme de pedra picada, això de que el critiquin és per a enviar a Sibèria als responsables! També Salvador Cardús es queixava a l'Avui de la pressió constant d'ICV als periodistes! Aquest ecologisme verd és una plaga que vol deixar la societat lobotomitzada. Això de que els individus pensin i critiquin, és terrible! De que els serveix tants anys de formació progre als periodistes si finalment alguns es tornen "liberals"?. Òndia, això és com les escoles religioses, de les quals entre els seus millors alumnes trobem els seus millors ateus!

Oh when will they ever learn? (Pete Seeger)