dimecres, 19 d’octubre del 2011

Elogi de la responsabilitat

Per quin motius en altres països els ciutadans són més responsables? La responsabilitat ciutadana pot ésser mesurada per la quantitat de frau d'un país, entenent per frau qualsevol engany, mal ús o malbaratament de cabals públics. És tan fraudulent amagar ingressos en la declaració de renda com el fet de donar una subvenció a qui no la necessita. En aquest darrer cas pot ser per nepotisme, per corrupció, per engany en la sol.licitud o pràctica errònia (voluntària o no) del(s) funcionari(s).

En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.

La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?

Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.

Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.

El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.

Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.