divendres, 27 de juny del 2008

democràcia, liberalisme i separació de poders

Locke, i posteriorment Montesquieu, van anticipar que la societat de la tolerància havia de fonamentar-se en la separació de poders. Aquesta divisió garanteix la justícia de la pròpia llei i la salvaguarda dels drets individuals. L'imperi de la llei (rule of law) permet un marc de seguretat jurídica necessari i bàsic per a la consecució dels drets de les persones i dels seus pactes. Amb els anys, els governs, àvids de poder i de control, han anat unificant els tres elements, gairebé com el domini que governa tots els dominis, o l'anell únic. Ara, fins i tot es parla de separació de funcions en lloc de separació de poders perquè l'estat ja té la consideració de únic poder. Un triomf més de l'abominable intervencionisme. Aquesta tendència imparable té evidències irrefutables, com seria el cas de la constitucionalitat del nou estatut: Uns pocs magistrats designats pel poder polític determinaran la constitucionalitat d'una llei aprovada per un parlament autonòmic i posteriorment per un parlament nacional. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan designat pel Parlament, és a dir, polític. Aquest Consell, a la vegada, determina quins són els membres que constitueixen el Tribunal Superior i el Tribunal Constitucional. Per tant, les instàncies més significatives de la justícia espanyola estan intervingudes pels partits, o encara més rellevant, pel propi poder.

Tot això està amanit amb una sacralització de la democràcia. No hem de confondre termes: democràcia indica una manera d'escollir els governants a partir de la ciutadania, mitjançant la representació, més o menys acurada, del que en podriem dir poble. La llei hauria de buscar la justícia, que és el seu objectiu final, però la democràcia no garanteix que les lleis promulgades pels parlaments siguin justes. Formalment es diu que "és just el que és legal" -precepte totalment intervencionista i ben bé despòtic, però el que s'hauria de dir és: "el que és legal ha de ser just", que seria el veritable imperi de la llei.

Aquestes són dues òptiques diferents del concepte democràcia liberal: si ens inclinem a entronitzar el poble, podrem caure en el parany de legislar contra el poble, és a dir, contra els drets individuals i contra els pactes lliures entre els seus ciutadans. Si partim de que la llei és un pilar fonamental, una condició indispensable per a la vida político-social, i no és conseqüència dels personatges polítics, sinó sustentació de la pròpia societat oberta, llavors la nostra bruíxola enfila el nord. El magnetisme enfarragós i angoixant de l'estat ens fa perdre el rumb, desviant-nos cap a Mordor, crisol hobbinià de la tirania política.

diumenge, 15 de juny del 2008

De competències i d’incompetència

Cada cop que es parla de competències l’angoixa envaeix el meu cor. Moltes organitzacions demanen constantment més competències i l’esperança d’aquest humil liberal és que aquesta petició tingui per objectiu restar incompetència a l’estat central. Res més lluny de la realitat: la demanda de més competències és la sol·licitud de més intervencionisme.

Els polítics, i més els que tenim ara a la nostra benvolguda Generalitat, s’entesten a tenir més capacitat jurídica per a legislar i, no ho oblidem, legislar és intervenir i reduir els àmbits d’actuació de la persona. Legislar és fàcil però actuar és més difícil. De que ens serveix el desplegament dels Mossos si les agressions i els robatoris augmenten? De que serveix que institucions públiques com els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, la Generalitat, l’estat central.... existeixin si no es reverteix res o ben poc sobre els ciutadans i la societat?

Demanar més independència i més llibertat hauria de ser una demanda de reducció impositiva. Si el contribuent té la butxaca més plena, cosa habitual si l’aportació fiscal es redueix, tindrà més llibertat d’actuació. Tanmateix això és contrari a la fal·làcia de la “solidaritat”: en diuen solidaritat a la distribució dels costos administratius i al repartiment d’inversions i tracten la despesa social com la meravella de les meravelles, quan realment és abocar diners i suportar costos estructurals (sols mantenir el departament de Benestar Social implica un cost econòmic brutal, sense tenir en compte cap actuació social). Els recaptadors d’impostos han existit sempre i els Estats han repartit els diners de la forma que els ha semblat més convenient, encara que normalment les butxaques dels qui s’encarreguen de fer-ho sempre han estat més plenes que les de la resta de ciutadans. Sigui com sigui, una política distributiva no és solidaritat, és política distributiva i com a tal política, està esbiaixada pel seu propi component ideològic.

Conseqüentment la millor política distributiva és aquella que em permetrà despendre’m del mínim possible. D’aquesta manera potser els problemes, enlloc de retardar-se anys i anys fins que l’administració els afronti, podrien ser resolts pels propis ciutadans. Per exemple, si després de pagar una quantitat immensa d’impostos veig que el servei d’ecografies d’un hospital públic ha de tardar sis mesos en donar-me hora el que faré serà acudir a una mútua privada que en pocs dies m’ho resoldran. Ara, però, haig de pagar la seguretat social i la mútua, aportant diners a una organització de la qual no n’obtinc servei, millorant de passada el seu compte de resultats i empitjorant-ne el meu.

Si més competències vol dir més incompetència i més intervencionisme, si us plau, que ens envaeixin els australians o els neozelandesos!

dimecres, 11 de juny del 2008

Nou diari digital tarragoní. TOT TARRAGONA

Amics, el diari digital TOT TARRAGONA neix amb l'esperit d'imparcialitat i objectivitat. Aquesta imparcialitat ve donada per l'amalgama d'opinions i per l'ampli ventall de col.laboradors. Espero que us agradi.

Algú pot pensar que això és publicitat però no, només és una recomanació personal de qui subscriu aquest blog. Si algú pot arribar a pensar el contrari, pot pensar-ho. Som lliures!

La coacció sindical

Les vagues sempre són problemàtiques i perjudiquen tothom. Si ens fixem en la que realitzen aquests dies els transportistes hi veurem una doble situació negativa: Primerament els vaguistes demanen que "algú" els solucioni el seu problema. Això és molt "humà". Tots volem resoldre els nostres problemes, però la societat, poc dinàmica i de vegades una mica babau per anys i anys de social-democràcia, tendeix a demanar al "papà-estat", al "déu-estat", que resolgui aquestes situacions inconvenients. En el cas del transport, que disminueixi els impostos o que "subvencioni" el combustible. Aquest abaratiment del combustible mitjançant la intervenció estatal farà que el consum sigui essent el mateix, o pitjor, que s'incrementi. Val a dir també que dels combustibles l'estat en surt molt ben para perquè l'abast impositiu per litre és realment esgarrifós. Si els transportistes tenen les seves tarifes "congelades", caldrà liberalitzar-les. Fixem-nos que si els preus són intervinguts, després cal intervernir-ho tot, perquè algú, alguna part del procès o tots els elements se'n veuen ressentits.

En segon lloc, els vaguistes, amb el cínic i paradoxal mot de "piquet informatiu", utilitzen la violència per coartar la llibertat individual. Res és més humiliant que un grup, sovint violent, de persones, forçant-ne una altra que vol decidir per ella mateixa. Ara aquests grups d'informació estan impedint que arribin als mercats alguns aliments, combustibles i recursos necessaris. És una coacció pura i dura. Aquest xantatge, vestit de dret, és repugnant.

Quan un grup reduït de treballadors pot controlar gran part de la societat, estem davant d'una oligarquia. El triomf del sindicalisme, ara anomenat "agentes sociales", és una evidencia de la mort lenta i progressiva de l'individu.

Parlant de vagues: recordo la vaga més salvatge de fa un parell d'estius en la que uns treballadors del Prat van ocupar les pistes i van dixar en terra a 100.000 viatgers en un sol dia. Aquell dia el matrimoni Saura-Mayol marxava de vacances i un periodista va preguntar-li què caram opinava de la vaga. La resposta del conseller va ser de pel.lícula de Cantinflas: "Avui estem de vacances". Sublim!

diumenge, 1 de juny del 2008

L'ètica liberal i la democràcia

Liberalisme i democràcia són dos conceptes complementaris. El liberalisme, fonamentat en l'individu, neix en societats on l'intercanvi mercantil és lliure i on la tolerància és la base de les relacions entre les persones. La diferència entre la democràcia liberal i altres sistemes de govern descansa en "com sostinc les meves opinions" i no pas en les "meves opinions". També en el coneixement el més important és "com" conec i no pas "què" conec perquè el "com" determina el "què".

Si busquem les arrels d'aquesta ètica liberal les trobaríem en Demòcrit i Locke, és a dir, en l'empirisme, tal com suggereix Bertrand Russell. Els grans artífex dels despotismes actuals, encara que sembli impossible per a molts, rau en Plató i Hegel: ambdós cercaven societats perfectes on el govern modelaria els ciutadans. Posteriorment Marx va canviar la metafísica hegeliana per la societat igualitària, però amb el mateix esclavatge i despotisme.

De la mateixa manera que les persones som imperfectes, també ho és la societat, i aquesta premisa és la que fonamenta la tolerància. Si els individus són feliços, individualment, la societat també tendirà a ser-ho. Liberalisme i democràcia, de forma pràctica, tenen el mateixa "carta magna": viure i deixar viure fins on ho permeti l'ordre públic, moderació i absència de fanatisme en els programes polítics.

Centrant-nos en l'ètica diríem que Kant, filòsof liberal, fou qui va donar a la moral el seu sentit pràctic amb la intervenció del que anomenava "imperatiu categòric", fonamentació moral universal que no estava sotmesa a canvis circumstancials o temporals. L'ètica kantiana, centrada en la intencionalitat, és la que inspira avui dia la justícia occidental: els actes són jutjats, principalment, segons la intencionalitat de qui els executa i aquesta voluntat determina la bondat o maldat del fet. Com podem observar, aquesta ètica, probablement distorsionada per per les ideologies col·lectivistes, veuen al delinqüent com un "resultat erroni" de la societat, un innocent, perquè ha estat la societat que no l'ha "educat" de forma adequada. El centrar-se en la societat oblida la víctima, perquè la víctima és individu.

Les ètiques utilitaristes que tenen per finalitat el dret a cercar la felicitat de la persona, són les que han condicionat les societats més obertes i tolerants. Vigilem els que volen fer-nos feliços a cop de decret perquè darrera s'amaga el fuet del dictador.

És molt diferent "tenir dret buscar la felicitat" que no pas "tenir dret a ser feliç". La primera afirmació és liberal perquè depen de l'individu. La segona és col.lectiva perquè implica una exigència social.