diumenge, 21 de desembre del 2008

Del Parlament de Catalunya

L'angoixant embolcall que ens asfixia, dotat de legalitat jurídica, té la seva font normativa en el Parlament. El Parlament, representant formal del poble, és una eina implacable d'esclavització subtil. Potser he fet servir la paraula esclavització quan hauria de dir "sectarització". Les sectes, maquinària greixada i sanguinària pel que fa a la captació d'ànimes, cervells i neurones mancades d'empirisme, fan de la constant verbalitat i ritualització un dels mètodes més segurs per a idiotitzar els seus "adeptes". Recordem que qualsevol persona pot sucumbir al poder de les sectes, però a tal fi cal tenir algun requisit: normalment una "depressió", un sentiment d'aïllament o d'indefensió..., és a dir, una baixa capacitat inmunològica pel que fa a les agressions inmorals i irracionals de l'entorn. Aquest mètode maquiavèlic, encriptadament inquisitorial, té el seu reflex en la caòtica i imparable producció de lleis inservibles que el nostre Parlament publica.

Entrant a la web oficial del Parlament de Catalunya veig que en l'apartat "Activitat Parlamentària" s'hi troben 28 pàgines de lleis, algunes amb gairebé sis-cents articles, com el cas del llibre del Dret Civil Català de Successions. Aquestes 28 pàgines web de reglaments només fan que atabalar al ciutadà amb l'obsessiva cantarella de "fem coses per a la gent". Bé, les coses per a la gent són, tristament, centenars de normes i decrets. Molts d'ells, impossibles de llegir sense caure rodó a terra. Altres, com la llei de la Memòria Històrica que diu en el seu objecte:

c) L’homenatge a les víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil i de la lluita per la república, la democràcia, les llibertats i els drets individuals i col·lectius; a les víctimes que eren a la rereguarda durant el conflicte bèl·lic, i a tothom que va patir persecució a causa de les seves opcions personals, ideològiques, religioses o de consciència.

O bé, la de l'habitatge que, gentilment, ens defineix jurídicament conceptes que, posteriorment, seran utilitzats per a crear nova normativa per a les obres, construccions o reparacions i, no ho oblidem, cada cop de martell que fem fer a les nostres vivendes és un ingrès tributari. Entre d'altres, ens defineixen què és un "habitatge buit", un "habitatge de reinserció", "habitatge dotacional públic", "masoveria urbana", "sense llar"...

Tornant a la llei de la Memòria, no em sorpren la quantitat de càrrega ideològica que trobem en el texte. Fixem-nos en la barroeria d'acribillar-nos amb la necessitat de saber quins eren els "correctament bons" i els "malignament dolents". És tota una llei, no per a recordar l'assedegament de sang, la traició i l'assassinat entre germans o per a saber, senzillament, fins on pot arribar la bogeria polítca, sino per a inculcar-nos el bé i el mal. Això mateix va fer el règim anterior, fonamentat en la democràcia orgànica i el Fuero de los Españoles. Hi trobem molta diferència? Jo, personalment, només de presentació.

Seguint amb el Parlament: és del tot respectable que els ciutadans col·laborin amb la política, afiliant-se a partits i donant evidències d'igualtat davant el poder estatal, o el que és el mateix, que per a arribar a calentar una cadira de poder no cal estudiar, aprovar, competir, investigar, saber i voler saber, sinó, senzillament, tenir un màster d'oportunisme polític i social.

El Xavier Roig es pregunta en el seu llibre La Dictadura de la Incompetència quina cara faríem els catalans o els espanyols si sabéssim que el 70% dels nostres diputats o parlamentaris treballessin a Repsol. Suposaríem que poques lleis aprovarien que perjudiquessin Repsol... Doncs això mateix cal preguntar-s'ho si ara gairebé el 70% dels nostres representants és funcionari.

És evident que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte" i si els parlamentaris són funcionaris, cap de les normatives aprovades podrà esgarrapar el més mínim l'estructura pantagruèlica de l'Estat, entenent també com Estat, perquè ho és, a la Generalitat i qualsevol estructura de poder estatal.

Val a dir que els parlamentaris, com a formals representants del poble, tenen certs privilegis. Aquests privilegis no són privilegis des de la seva òptica perquè són fites aconseguides amb la lluita obrera. És la doble vara de mesurar: Quan Andalusia demana més diners, són justes reivindicacions. Quan ho fa Catalunya, és insolidaritat i avarícia. Oh, que n'és de sorprenent la moral....