diumenge, 21 de desembre de 2008

Del Parlament de Catalunya

L'angoixant embolcall que ens asfixia, dotat de legalitat jurídica, té la seva font normativa en el Parlament. El Parlament, representant formal del poble, és una eina implacable d'esclavització subtil. Potser he fet servir la paraula esclavització quan hauria de dir "sectarització". Les sectes, maquinària greixada i sanguinària pel que fa a la captació d'ànimes, cervells i neurones mancades d'empirisme, fan de la constant verbalitat i ritualització un dels mètodes més segurs per a idiotitzar els seus "adeptes". Recordem que qualsevol persona pot sucumbir al poder de les sectes, però a tal fi cal tenir algun requisit: normalment una "depressió", un sentiment d'aïllament o d'indefensió..., és a dir, una baixa capacitat inmunològica pel que fa a les agressions inmorals i irracionals de l'entorn. Aquest mètode maquiavèlic, encriptadament inquisitorial, té el seu reflex en la caòtica i imparable producció de lleis inservibles que el nostre Parlament publica.

Entrant a la web oficial del Parlament de Catalunya veig que en l'apartat "Activitat Parlamentària" s'hi troben 28 pàgines de lleis, algunes amb gairebé sis-cents articles, com el cas del llibre del Dret Civil Català de Successions. Aquestes 28 pàgines web de reglaments només fan que atabalar al ciutadà amb l'obsessiva cantarella de "fem coses per a la gent". Bé, les coses per a la gent són, tristament, centenars de normes i decrets. Molts d'ells, impossibles de llegir sense caure rodó a terra. Altres, com la llei de la Memòria Històrica que diu en el seu objecte:

c) L’homenatge a les víctimes directes o indirectes de la Guerra Civil i de la lluita per la república, la democràcia, les llibertats i els drets individuals i col·lectius; a les víctimes que eren a la rereguarda durant el conflicte bèl·lic, i a tothom que va patir persecució a causa de les seves opcions personals, ideològiques, religioses o de consciència.

O bé, la de l'habitatge que, gentilment, ens defineix jurídicament conceptes que, posteriorment, seran utilitzats per a crear nova normativa per a les obres, construccions o reparacions i, no ho oblidem, cada cop de martell que fem fer a les nostres vivendes és un ingrès tributari. Entre d'altres, ens defineixen què és un "habitatge buit", un "habitatge de reinserció", "habitatge dotacional públic", "masoveria urbana", "sense llar"...

Tornant a la llei de la Memòria, no em sorpren la quantitat de càrrega ideològica que trobem en el texte. Fixem-nos en la barroeria d'acribillar-nos amb la necessitat de saber quins eren els "correctament bons" i els "malignament dolents". És tota una llei, no per a recordar l'assedegament de sang, la traició i l'assassinat entre germans o per a saber, senzillament, fins on pot arribar la bogeria polítca, sino per a inculcar-nos el bé i el mal. Això mateix va fer el règim anterior, fonamentat en la democràcia orgànica i el Fuero de los Españoles. Hi trobem molta diferència? Jo, personalment, només de presentació.

Seguint amb el Parlament: és del tot respectable que els ciutadans col·laborin amb la política, afiliant-se a partits i donant evidències d'igualtat davant el poder estatal, o el que és el mateix, que per a arribar a calentar una cadira de poder no cal estudiar, aprovar, competir, investigar, saber i voler saber, sinó, senzillament, tenir un màster d'oportunisme polític i social.

El Xavier Roig es pregunta en el seu llibre La Dictadura de la Incompetència quina cara faríem els catalans o els espanyols si sabéssim que el 70% dels nostres diputats o parlamentaris treballessin a Repsol. Suposaríem que poques lleis aprovarien que perjudiquessin Repsol... Doncs això mateix cal preguntar-s'ho si ara gairebé el 70% dels nostres representants és funcionari.

És evident que "quien parte y reparte se queda con la mejor parte" i si els parlamentaris són funcionaris, cap de les normatives aprovades podrà esgarrapar el més mínim l'estructura pantagruèlica de l'Estat, entenent també com Estat, perquè ho és, a la Generalitat i qualsevol estructura de poder estatal.

Val a dir que els parlamentaris, com a formals representants del poble, tenen certs privilegis. Aquests privilegis no són privilegis des de la seva òptica perquè són fites aconseguides amb la lluita obrera. És la doble vara de mesurar: Quan Andalusia demana més diners, són justes reivindicacions. Quan ho fa Catalunya, és insolidaritat i avarícia. Oh, que n'és de sorprenent la moral....

17 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Artur.
El teu és un dels blogs que des que el vaig conèixer llegeixo habitualment. No hi acostumo a deixar comentaris ja que quasi sempre coincideixo amb els teus plantejaments. Avui també però he pensat que aprofitant la data per desitjar-te Bon Nadal i millor any nou t'ho havia de dir. Doncs apa, ja ho he fet.

Artur ha dit...

Gràcies, Miquel,

Jo també segueixo habitualment els teus entenimentats escrits i en gaudeixo sempre.

Bones festes

Noctas ha dit...

El problema moltes vegades és que legislen per ells i no pel ciutadà.El projecte de llei de pesca pretén prohibir que es llencin pedres al riu. Qui no ha llençat una pedra al riu per veure quantes vegades rebota. Erc també vol que es protegeixin més les espècies autóctones que les que venen de fora, és a dir, la truita catalana que tingui més drtes que la que ve despistada d'Espanya...en fi és per pixar-se de riure..saludus

CLD ha dit...

Herbert Spencer, al seu meravellós llibre "The Man versus the State" ja va dir: "La gran superstició política del passat fou el dret diví dels reis. La gran superstició política del present és el dret diví dels parlaments."

Bones festes!

Andreu ha dit...

Hola Artur. Completament d'acord. De la dictadura del proletariat a la dictadura del funcionariat... sembla que anem enrera enlloc d'anar avançant.

Aprofito per felicitar-te pels articles.

Bon Nadal!

Trina Milan ha dit...

Artur,
fa de mal dir en el meu cas, que sóc funcionària, malgré moi ;-)...
vull dir que estic d'acord en molt del que comentes, i també que alguns intentem fer les coses mirant el ciutadà i no d'esquena a ell...no tots pretenem estar al mateix sac, i em consta que al Parlament també hi ha gent que ho intenta...no tots, però hi són, com arreu (a Repsol també n'hi de "funcionaris")...en tot cas no escapoleixo la responsabilitat, en tenim molta més perquè treballem amb els diners de tots.
Aprofito per desitjar-te un Bon Nadal i un any 2009 ple de felicitat...i a tothom...

Artur ha dit...

CLD,

He llegit el llibre d'Spencer i és premonitori. Felicitats pels teus bons escrits

Bon Nadal

Artur ha dit...

Noctas,

Tens raó, els polítics, allunyats del dia a dia, legislen potser pensant en allò que creuen que ens interessa o potser en allò que els interessa.

Bones FEstes

Artur ha dit...

Trina,

Sé que sovint sóc excessivament estricte amb el funcionariat i haig de dir que realment hi ha funcionaris molt eficients, professionals, abocats a servir al ciutadà. Però no vull pas reduir la tasca important d'aquests treballadors de l'engranatge social, sinó que denuncio la ineficàcia del sistema, no pas de les persones que el formen, i sé que tú ets d'aquells funcionaris que fan de la seva professió tot un art i tot un exemple de servei

manel ha dit...

Bon dia Artur
El que no m´agrada del lliberalisme es reduir al estat al minim. Si ho fem aixi, qui s´ocupara del benestar social, de les persones mes pobres. D´acord en que l´Estat no ha de ser un "ens" gran pero el lliure mercat sense correccions es molt insolidari amb la pobresa.

Cesc ha dit...

Hola Artur, jo crec que Montesquieu posaria Catalunya com l'exemple de Govern a evitar, sobretot quan aquest va sentenciar que "les lleis inútils debiliten les necessàries".

Manel, en l'Estat liberal l'assistència als necessitats no desapareix sinó que en lloc de dur-la a terme l'Estat la duen a terme organitzacions benèfiques i la solidaritat de les persones. Als Estats Units hi hagué una investigació que demostrà que els Estats i ciutats més progressistes com California i dins aquesta especialment San Francisco la solidaritat de les persones era molt més baixa que la que demostraven els habitants d'Estats molt més conservadors i concretament votants del Partit Republicà.

Artur ha dit...

Bon dia, Manel,

Tal com diu el Cesc, l'estat mínim vol dir que ell mateix ha de garantir les prestacions però no és condició necessària que sigui el propi estat que ho faci. La prestació dels serveis per part de l'estat fa que l'eficiència sigui molt menor.

Artur ha dit...

Cesc,

L'estat ha de garantir, tal com molt bé dius, la prestació de serveis als més necessitats. La social-democràcia, el socialisme, tendeix a intervenir en tots els àmbits: en el personal, en el familiar, etc... fent que les persones estiguem cada dia més "controlades". En el fons, la manipulació és l'objectiu final, és a dir, portar-nos a la veritat absoluta.

Defenso que cadascú, individualment, arribi on vulgui arribar

Josep (sl) ha dit...

"El que no m´agrada del lliberalisme es reduir al estat al minim. Si ho fem aixi, qui s´ocupara del benestar social, de les persones mes pobres. D´acord en que l´Estat no ha de ser un "ens" gran pero el lliure mercat sense correccions es molt insolidari amb la pobresa."

En Cesc ho ha dit des de el punt més anarquista.

Manel el quid esta aquí quan des de el liberalisme és parla de reduir l'estat i el conjunt d'aparells és per buscar un punt d'eficiència. Perquè sempre és més eficient una estructura més prima que una gran maquinaria al servei de l'estat o la gran empresa. I en quin grau, perquè la sobreprotecció sovint és contraproduent des de el punt de vista d'incentivar a la gent a espavilar-se i la torna depenent.

L'Estat garantir què els drets del ciutadans i els deures siguin universals (aquest cas que arribin a tothom, sense que siguin necessàriament públics).
I la protecció arribi a qui ha d'arribar i que aquesta gent sigui la realment necessitada.

Josep (sl) ha dit...

Manel. Un exemple del llibre dictadura de l'incompetència, sobre el papà estat i la seva dependència que provocava. Era el cas d'un noi de 25 anys que vivia independitzat, què és queixava que no és podia valer durant uns dies a causa d'una operació que el tenia de moment invalidat sense poder fer esforç i demanava suport dels serveis socials.

Si t'han de sotmetre a una operació i comptes que estaràs sense poder fer un esforç durant uns dies ho has de preveure i comptar amb algú del teu entorn familiar i/o social o marxar uns dies a casa dels pares durant el temps de convalescència.

En canvi els serveis socials han d'estar per donar suport a gent que realment necessita el servei, com per exemple a causa de l'edat, un accident greu o una minusvalidesa.

Artur ha dit...

Josep,
L'exemple que dónes és molt clarificador: el noi espera dels serveis un suport quasi-familiar perquè les persones, dins del zoo humà social-demòcrata (socialista) han après que el menjar, el passejar i l'atenció sempre ve del "cuidador". Si aprenem a ser animals de zoo, serem animals de zoo. Potser, si comencéssim a viure en una reserva, les coses anirien millor. I per cert, si estimem la natura i els animals, sabem perfectament que una reserva és millor que un zoo.

Noctas ha dit...

Artur ja trobo a faltar un dels teus magnífics posts...