Espanya i liberalisme: conceptes contradictoris?

Si donem un cop d'ull als articles de començaments del segle XX, veurem que molts d'ells són gairebé iguals als que podem llegir en qualsevol dels diaris més reaccionaris d'Espanya, que en són la majoria. És evident que el que s'anomena "conflicte amb Catalunya" o el "procés" ve a ser la punta de l'iceberg d'unes tendències que podríem qualificar d'altament reaccionàries. El discurs amb Catalunya dels partits majoritaris a Espanya (PSOE, PP, C's i Vox) té el mateix regust, amb diferents salses -unes més agressives que d'altres-, però aquest flaire és sempre el mateix: no volen convèncer, volen vèncer. És obvi que les eleccions doten de capacitat infinita per a la mentida i l'engany, però mai s'havia vist aquesta marató per veure qui aplica més duresa contra Catalunya. Això ja sabem que dóna vots, però també esperona milers de catalans a virar envers l'independentisme o a la desvinculació emocional amb Espanya. És molt trist que els representants del poble, els quals mai podrien rebre contraprestacions econòmiques en l'empresa privada degut a la seva incompetència, no hagin après que cal convèncer als ciutadans. Qualsevol tècnic de màrketing ho tindria clar. Tristament la desafecció de molts catalans envers l'Estat espanyol és cada cop més extensa i cada cop la solució es fa més difícil.

Un altre aspecte a tenir en compte és la satanització del nacionalisme. Els estats-nació actuals no existirien sense el nacionalisme, que n'hi diuen patriotisme, però és nacionalisme. El nacionalisme és sentiment de pertanyença, estimació a una cultura, llengua, etc... i l'Estat és monopoli de la llei i la força (violència). No pot existir una organització que tingui sobirania total sobre els ciutadans (un poder gairebé absolut) sense un lligam emocional. Dnar la vida per un estat és un acte molt difícil d'entendre, però si canviem la paraula "Estat" per "Espanya", molta gent ho aplaudeix.

Per altra banda es comencen a detectar problemes profunds en la configuració de l'Estat: les sentències judicials que han motivat desafectació i rebuig a una part dels ciutadans, divergeix del tracte que els tribunals d'altres països donen als mateixos fets quan han de decidir sobre l'extradició. És molt evident que els polítics empresonats i els que reclama la justícia espanyola fora del territori nacional han desobeït i la seva actuació és punible, però el problema no és estrictament jurídic. Quan centenars de milers de ciutadans d'una comunitat o grup es manifesten reiteradament cal veure que existix un problema de fons, i aquest problema no s'ha resolt. Al cap i a la fi hem de veure el que s'amaga al darrera i, com sempre, ens trobem l'economia. La millor i única manera de reduir el problema a mínims seria aplicar règims forals a totes les comunitats autònomes. Problema resolt: autofinançament i quotes d'aportació per al sosteniment de serveis comuns de l'estat-nació espanyol. Aquesta mesura esperonaria a que les comunitats menys productives modifiquessin el rumb, acostant-se a millorar les inversions i obtenir entorns en els que es dinamitzés l'economia, canviant el subsidi pel treball i l'empreneduria. Això és realment utòpic en un estat-nació que entronitza la subvenció i ret homenatge a la picaresca quan es tracta de gestionar el diner del contribuent.

El que està passant té doble percepció: per a una part de la població és moralment adient i per a una altra, és intolerable És l'evidència de la necessitat i força que té un Estat per a mantenir el seu "modus vivendi". L'Estat necessita dels contribuents i és per això que se li dóna a l'exèrcit (violència) la defensa de la seva unitat (que ningú marxi d'aquí). L'adoctrinament del que es parla habitualment és sempre l'adoctrinament de l'altri, no del propi. El nacionalisme denunciat sempre és el perifèric, mai el central.


El liberalisme opta per la lliure decisió dels ciutadans en totes les àrees de la seva vida. La pertanyença a un grup social determinat hauria de ser voluntari i aquesta és un tema que té moltes vessants a nivell de filosofia política, tal com explica l'amic Juan Pina en el seu darrer llibre "Adiós al Estado-nación". Des de l'òptica liberal podem dir que el la voluntat de secessió, escissió d'un grup, o també la seva fusió o incorporació a altres grups, ha de ser voluntat de les persones. Cal, però, un sistema o mètode de determinar-ho, i aquesta podria ser una sortida. Sense mètode, apel.lant constantment a la llei, no desapareixen els problemes. Altres solucions, tal com apunta Juan Pina o José Hernández Cabrera (https://www.juandemariana.org/ijm-actualidad/analisis-diario/jurisdicciones-funcionales-solapadas-en-competencia-jfsc-una-solucion) són, ara per ara, inviables, i no sols pel que fa als costos i problemàtiques tècniques, jurídiques, socials, etc... sinó a la mentalitat, sovint aferrada als antics models d'organització territorial.


L'ultranacionalisme espanyolista, la sacralització de la unitat i de la sobirania nacional són clares mostres d'un nacional-patrioterisme ancorat en antics totalitarismes col.lectivistes (diguem-ne falangisme). Però això no és pas tot. Aquesta flagrant exposició de banderes i unitat no pot maquillar el que en altres àmbits defensen aquests partits. Hayek, en el seu conegut llibre "Camí de servitud", ens parla dels "socialistes de tots els partits". Recordem que els alguns nacionalismes són en realitat nacional-socialismes, ideologia col.lectivitzadora amb nivells de patriotisme patologògic. Les conseqüències polítiques són sempre les mateixes: reduir, oblidar o prohibir qualsevol mesura que tingui a veure amb les llibertats. I el patriotisme és un nacionalisme formalment aprovat per algun paper jurídic.

Entendre l'Estat-nació com un ens redistributiu, paternalista i subministrador de solucions lliga molt poc amb un dels principis del liberalisme: Si vull més llibertat l'Estat ha de reduir poder, és a dir, perdre capacitat interventora. El consens socialdemòcrata és visible d'ençà que va nèixer la democràcia en aquest país. La temptació impositiva ha estat d'aplicació general en tots els governs, tan autonòmics com de l'Estat central. La paraula "liberal" s'utilitza de forma perversa: podem trobar en tots els programes electorals alguna mesura liberal, cert, però amb globalment la tendència legisladora s'enfoca a intervenir, prohibir, controlar, etc. El liberalisme a Espanya està entrant en una foscor aterradora i l'optimisme està de vacances.