dijous, 16 de desembre de 2010

Dret a l'educació: el homeschooling

Una sentència recent del Tribunal Constitucional denega la possibilitat de que els pares puguin educar els seus fills prescindint totalment de l'escolarització obligatòria. Segons l'alt Tribunal no és la Constitució la que impossibilita aquesta opció sinó la Ley Orgánica de Calidad de la Educación. Fixem-nos que un dels drets més importants, jo en diria que vital, és el dels pares a educar els fills, o millor dit, a decidir la seva educació. Si aquest és un dret inalienable els pares hauríem de poder exercir-lo. Tristament el poder de l'Estat és cada dia més gran i extens, arribant a envair les nostres llars i les decisions més personals.

És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.

L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.

És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".

Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).

Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!

dimarts, 14 de desembre de 2010

valors i llibertat

Una societat liberal, oberta i democràtica, és fràgil. Són nombrosos els casos en els que s'ha volgut "imposar" la democràcia i aquesta ha fracassat. Els motius són dos: En principi la democràcia s'ha de voler, s'ha de desitjar i estimar. Els pobles que, ja sigui per tradició tirànica, per inèrcies arcaiques o per costums i religions teocràtiques, no acostumen a ser captivats per les virtuts de la llibertat. Una segona raó d'aquesta manca d'implantació democràtica i liberal en algunes societats és la jerarquia de valors, la moral social que condiciona la vida de la comunitat.

Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.

Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.

Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.

Ser lliure no és fàcil.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Llibertat d'expressió

El nucli del liberalisme està format per un "àtom" indestructible: llibertat, individu i responsabilitat. Qualsevol dels elements d'aquest àtom, de forma separada, no tenen el mateix sentit i diríem que esdevenen "elements perillosos", són elements ionitzats que poden fer molt més mal del previst.

Com a premissa bàsica s'argumenta que "podem exercir la nostra llibertat sempre i quan no conculquem la dels altres ciutadans (una o diverses persones"). Quan aquesta tesi liberal l'apliquem a la llibertat d'expressió veiem que sorgeixen certes problemàtiques, especialment quan aquesta la llibertat és de idees i de creences. El més fantàstic avui dia és que en el món occidental podem pensar i creure sense la por a ser perseguits. És un triomf del liberalisme. Contràriament, el més terrible dels nostres temps és que aquesta llibertat només és possible a occident.

Què passa quan un articulista, un escriptor, un pensador o qualsevol ciutadà fa una crítica, comentari o observació en referència a creences o ideologies? Pel que fa a la forma de pensar política, cap problema, però quan això ho traslladem a les religions, ja tenim un entrebanc: els fonamentalismes, ara penso més en els islamistes, reaccionen amb violència, matant, atemptant, terroritzant la població. Avui mateix hem vist com explotaven dos cotxes-bomba a Estocolm i pel que sembla la raó està en les caricatures de Mahoma d'un dibuixant suec i la guerra d'Afganistan.

El problema radica en la diferència de conceptes com "llibertat", "persona", "creences" i "societat". En ser la persona sagrada des del nostre punt de vista, la crítica a idees i creences no és un atac a cap persona ni conculca cap dret. En el moment que la persona no és el més important (la bandera, Déu, la pàtria, l'Estat o un territori), llavors venen les friccions. Ras i curt: podem criticar les idees i les creences, però no les persones. Des d'altres "cultures" i actituds vitals es pot criticar les persones però no la creença. Vist així els individus estan per sota del més important. Això, a la llarga o a la curta, implica totalitarismes.

He posat d'exemple el fonamentalisme islàmic, però també haguéssim pogut incloure patriotismes diversos, comunismes, feixismes...

diumenge, 14 de novembre de 2010

La por a la llibertat

Erich Fromm, pensador i escriptor psicoanalista que aplicà les tesis freudianes a la sociologia, fou molt conegut pel seu llibre "La Por a La Llibertat". Erich Fromm entenia que la por que tenim a ser lliures, a prendre decisions, l'allunyàvem de nosaltres mitjançant l'autoritarisme i el conformisme. Fusionant-nos amb la massa, esdevenint anyells, tot es fa més fàcil. La llibertat implica estar sol en un món problemàtic i alhora terrorífic. Decidir quins camins hem de prendre implica analitzar l'entorn i per a analitzar cal dubtar. El dubte és intranquil·litat i el sentiment de pertànyer a un col·lectiu, de ser constantment guiat, és reconfortant.

El liberalisme, com a ideologia i filosofia de vida, també fa pànic. El motiu és també el mateix: llibertat és decidir, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte. El meu bon amic Ignasi Carnicer ens explicava l'altra dia que quan Déu lliura la Llei a Moisès el que realment fa és fer lliure a la humanitat. Lliure de seguir o no els seus manaments i, conseqüentment, responsables. Les religions antigues, deia el meu amic, fan responsables als déus i als éssers mítics de tot al que li passa als homes.

El protestantisme de Lutero comença també dubtant de les ordenances i de la llei de l'Església Catòlica. Lutero afavorí que la Bíblia pogués ser llegida per tots els fidels, sortint de l'exclusivitat que tenien els clergues en la seva lectura i interpretació. Òbviament que llegir directament els Llibres Sagrats fa responsables els seus lectors perquè obvien la guia i la supervisió, dels "experts". Heus aquí una altra por: la por a "no interpretar adequadament". El fet d'abandonar el mestratge i la intermediació de l'església va fer que el liberalisme sorgís en terres britàniques. L'individualisme, arrel essencial de tot liberalisme, implica, primerament, llibertat, però també solitud, aïllament i responsabilitat.

És tan fàcil ser nen! Quan som nens no som responsables ni lliures. Això ens dóna tranquil·litat. Kant, il·lustrat liberal i filòsof, ens explica que amb la il·lustració l'home deixa de ser nen i entra en l'etapa adulta perquè el coneixement ens fa lliures. El ramat de bens dirigit pel sacerdot deixa de ser ramat.

Seguim tenint por a la llibertat perquè en aquest país, quan algun cop ens veiem només una mica allunyats de la mà de l'Estat, el temor esdevé pànic i la histèria incontrolada contamina gran part de la societat. No hem de tenir espant davant del món perquè sempre ens queda el dubte, el raonament, la decisió, la responsabilitat i la possibilitat d'equivocar-nos. Això és, senzillament, meravellós. Això és la llibertat!

divendres, 29 d’octubre de 2010

Del finançament de partits i sindicats

És simptomàtic que quan es parla de "corrupció" sempre ve al cas la problemàtica dels partits i sindicats. Sembla que el sindicalisme està més "lliure de culpa" que no pas els partits, però tampoc és així. Els sindicats són organismes molt més tancats que els propis partits. Un altre dels problemes vinculats a l'obtenció de diners és el que en diuen "finançament il·legal dels partits".

D'entrada diríem que si un ciutadà vol fer-se soci de qualsevol associació, grup o casal, només cal que s'apunti i pagui la seva quota, aportació que li dóna el dret a gaudir de les prestacions de l'associació en qüestió. Com a exemple tindríem els grups excursionistes, les associacions de sardanistes o els amics de la guitarra americana. Cap problema. El que passa però amb la majoria d'aquestes grups és que sempre busquen aportacions provinents dels cabals públics, i heus aquí el conflicte.

Pel que fa als partits i sindicats, el fet de que la gran majoria dels seus ingressos estigui originat en els pressupostos de l'Estat és una mesura abominable que condiciona, tal com hem vist durant anys i anys, les comissions, les factures falses, l'increment de costos i mil formes més d'augmentar els ingressos perquè, lògicament, les quantitats aportades pel Tresor Públic mai són suficients per a cobrir els costos de les campanyes i del quotidià funcionament d'aquestes organitzacions. Pel que fa als sindicats, els imports cobrats en el periode Zapatero converteixen aquestes organitzacions en servils defensors de la política governamental i només en els casos més flagrants de necessitat de "lluita obrera", els sindicats presenten obres de teatre dignes de representació en qualsevol escenari. En fi, que són més comèdia que drama.

Com podem acabar amb el que anomenen "finançament il·legal" i amb la corrupció derivada d'aquesta forma tan "especial" de mantenir partits i sindicats? Fàcilment: en una societat oberta, liberal i tolerant cadascú opta per fer allò que vol fer; "Quien quiera peces que se moje el culo" diuen en castellà. Per quin motiu amb els meus diners s'han de pagar els sous i costos estructurals de partits com C's o Inciativa? Perquè els meus diners col.laboren al funcionament del PP? És realment un nyap financer. El que cal és que cada militant pagui una quota tal que l'organització sobrevisqui. Cal que els sindicalistes paguin les seves quotes i també, si han de treballar per al sindicat, que cobrin del sindicat, no pas de l'empresa.

Esperem que aviat algú se n'adoni de que tal com estem fent les coses anem de cap al precipici.

dijous, 23 de setembre de 2010

Algunes respostes liberals

Avui proposaré algunes respostes liberals -i personals-, que no del liberalisme, als problemes, però especialment als prejudicis i/o preguntes derivades del post anterior:

-"Els més desfavorits, tindran suport dels liberals?": Crec que tots estem d'acord en la igualtat d'oportunitats i de la necessitat, en cas d'impossibilitat, de que l'Estat es faci càrrec tant de l'ajut, formació dels que no han tingut oportunitats com dels que, per salut o condicions especials, no poden treballar o estan incapacitats. L'esquerra s'ha apropiat indegudament dels "més desfavorits". En realitat el liberalisme es centra en:
a) No és possible una societat oberta sense Estat.
b) L'eficiència no és altra cosa que l'optimització dels recursos
c) El liberalisme no discrepa dels objectius (ajut als desfavorits) sinó en la metodologia, en la forma, en el COM, no pas el el QUÈ.

Imaginem per un moment que un determinat departament de "benestar social" té un cost infraestructural i administratiu de 45 i els recursos totals obtinguts són de 100. És evident que els recursos realment operatius, aquells destinats als resultats són de 55. Imaginem que amb una gestió optimitzada en els processos el cost estructural-administratiu el reduïm a 25, no és obvi que la inversió social serà de 75? Després d'això, parlem de "despesa social": quin és el millor resultat, qui n'aporta més?

Conclusió: No hem de deixar-nos influenciar per frases viscerals, demagògiques i acrítiques; ans al contrari hem d'analitzar i aplicar allò que ens caracteritza més: l'empirisme i el dubte crític. Primer determinem què hem de fer (tots d'acord) i com ho hem de fer (no tan d'acord).

Els prejudicis sobre el liberalisme

Quan parlem de "liberalisme", el primer que li ve al cap a molta gent és Adam Smith i els nens de 7 anys treballant a les mines. Erròniament el liberalisme s'associa al capitalisme més salvatge i a l'anul·lació de les mesures socials que han caracteritzat la societat moderna, tal com la seguretat social, l'atur, la formació, etc.

Anem a pams: fem un llistat de les fal·làcies sobre el liberalisme:

1) Què passa amb els més desvalguts? Tindran oportunitats?
2) Si tot es basa amb la competència, què passa amb els menys competents?
3) Existiran mesures socials de cobertura?
4) Què passa amb la seguretat social?
5) Què passa amb l'Estat?
6) L'Estat és més just i eficaç que la inciativa privada
7) El liberalisme no explica què farà amb les persones dependents
8) El liberalisme no ens diu res de les pensions
9) Si no paguem impostos no tindrem mesures socials
10)Si oblidem la redistribució de la riquesa farem més miserable la nostra societat.

Els prejudicis envers el liberalisme venen, en primer lloc, d'una educació antiga, d'aprenentatges poc analitzats en la que el liberalisme del s.XIX fou un exponent clar de l'explotació infantil i no tan infantil: En el segle XIX els nens treballaven sempre, ja sigui al camp o a les fàbriques. Ser súbdit d'un terratinent, ser pagès sense gaire terra o treballador fabril, no té diferència: l'explotació, la fam, salaris miserables i manca de recursos eren el denominador comú.

Els que tenim certa edat sabem del cert què deien els llibres d'Història en els anys del franquisme i sabem quina idea tenen la majoria de persones que es van educar en aquells anys.

L'altre factor que incrementa l'animadversió envers el liberalisme és la campanya orquestrada des dels anys seixanta per l'esquerra europea, assimilant el liberalisme al capitalisme més ferotge i esclavitzador. L'esquerra europea ha anat canviant el seu nord magnètic, passant de buscar la derrota de la burgesia a alinear-se amb els països més "expltats", tals com Síria i Iran, a la vegada confirmant les noces amb l'ecologisme més políticament correcte.

Les esquerres s'han apropiat del "bé comú" i de la societat perfecta. El liberalisme, centrant-se en la competència, l'eficiència i la reducció de l'Estat, ha oblidat explicar que "sense estat no pot existir liberalisme" i que la "despesa social" pot ser més quantitiva i qualitativa, és a dir, millor, si apliquem la gestió eficient.

Amb tot això, què s'ha aconseguit?: Doncs crear un estat d'opinió totalment negatiu envers el liberalisme. Molt sovint no tenim clar què és l'ètica, la moral, el bé comú, les persones, etc... Tenim molt clar què és fer MAL. En això el liberalisme és empíric: podem determinar què és maligne, dolent i nefast a les persones, però no ens posarem mai d'acord en què és el bé comú.

Ara per ara ens toca una feina feixuga: explicar què NO ÉS el liberalisme i què SÍ ÉS el liberalisme.

Seguirem parlant.

divendres, 17 de setembre de 2010

Algunes mesures per a reduir el dèficit

Estem en un mal moment. Una crisi de dimensions faraòniques, previsible però potser amb no tanta intensitat, està portant a l'atur moltes persones. La intervenció estatal per a millorar les condicions dels aturats, millorar la seva formació o orientar les seves expectatives laborals en camps de més futur és una tasca que difícilment cap empresa privada podria portar a terme, si més no en aquesta situació tan especial.

Dit això, em plantejo algunes qüestions, vinculades com sempre, a les llibertats. Per quin motiu la meva contribució al Tresor Públic ha de servir per subvencionar els sindicats? És que no cobren les quotes dels seus associats? Per quin motiu amb els meus diners s'han d'engreixar les arques dels partits polítics? Si al menys el destí fos per al partit que vaig votar darrerament, tindria una explicació. Al cap i a la fi si vull participar en l'Associació d'Amics dels Gegants de La Secuita, hauré de pagar el rebut de soci. Òbviament que no tota Catalunya voldrà formar part d'aquesta associació i és evident que ningú entendria que l'esmentada associació visqués de la subvenció estatal o autonòmica, encara que per a molts ciutadans seria com donar suport a la cultura, però realment és una opció personal, tal com ser o no ser soci del Nàstic.

Si traslladem el raonament a les organitzacions sindicals i als partits veiem clar que "quien quiera peces que se moje el culo" i, conseqüentment, el millor és que els militants i sindicalistes comencin a "pagar" les seves opcions personals. Qui vulgui ser del sindicat o del partit, que ho sigui i que ho pagui. Així de fàcil. D'aquesta manera el nombre d'afiliats i sindicalistes seria un indicador dels resultats de la direcció i això és impossible que passi en aquestes organitzacions.

Quants diners s'estalviaria l'Estat amb aquesta mesura? Bé, això no ho sap ningú perquè el que se'n diu "transparència" en aquest país no se'n veu, o millor dit, regna la foscor. Per tant, no seria hora ja de deixar de bonificar, subvencionar, ajudar, acoquinar diner, a organitzacions, empreses, etc,,,? Amb menys "obligacions" l¡Administració no necessitaria tant de finançament i la càrrega impositiva seria inferior. Reduir la despesa estatal sempre és positiu. Si aquesta reducció s'aplica a despeses irracionals, el guany és doble.

dijous, 16 de setembre de 2010

dret a l'educació

El dret a l'educació ve donat, originàriament, per la necessitat de complir amb un altre dret, que és el de la igualtat d'oportunitats. Sense ciutadans formats no podem tenir una societat veritablement lliure i heus aquí l'obligació que tenen els governants, siguin demòcrates o totalitaris, dèspotes o oligarques, en controlar el sistema educatiu.

Sempre els règims totalitaris han provat de modelar o deformar els seus súbdits a la mida educativa que requeria els seus components ideològics, oblidant que en el moment que el cervell humà es posa a llegir, interpretar, parlar i pensar... les coses sempre es compliquen. Això explica que les escoles religioses hagin estat el màxim exponent en la fabricació d'agnòstics i ateus, veritables indústries en la formació de lliure-pensadors.

Avui dia, amb la dictadura del "políticament correcte" l'escola i tot el sistema educatiu proven de formar ciutadans adients amb la moda ètica del moment. També veiem les connotacions ideològiques en sèries televisives, pubilicitat, etc... Tot això s'ha fet gairebé sempre. Tanmateix el problema és molt més profund. Si el sistema educatiu ha d'aconseguir ciutadans formats i competents, veiem que els resultats no corroboren les expectatives o previsions. Per tant, si Espanya i Catalunya estem a la cua en formació i educació, el futur és realment negre. Què podem fer si les noves generacions neden en un mar de mediocritat? Que podem fer si els criteris de competitivitat són menyspreats i rebutjats?

Ara, afegim dues qüestions problemàtiques més, i de gairebé impossible resolució: L'ensenyament està en mans de funcionaris acotats dins del tancat dels sindicats. En segon lloc, la impossibilitat d'escollir centre educatiu per part dels pares fa que la resignació hagi de regnar entre els ascendents de l'alumnat.

Amb tot això plantejo un dubte raonable. Tots estem d'acord en que existeix un dret a l'educació. Cal que aquest dret només pugui ser satisfet per part de l'estat? L'Estat haurà de vigilar que els alumnes aconsegueixin uns mínims establerts. Un altre dubte: qui determina aquests mínims? Per quin motiu els pares no podríem educar lliurement els nostres fills sense xafar l'escola? Aquest fet només pot afectar a una petitíssima part de la població, però des del punt de vista de drets, qui millor que els pares per fer-se càrrec de la formació si demostren capacitat?

La constant regulació, control, intervenció i kafkiana burocratització del sistema educatiu nomès ha aconseguit un increment constant i progressiu del fracàs. És hora de començar a plantejar-se solucions: per començar "xec escolar". Després, aplicar sistemes de gestió empresarial perquè, al cap i a la fi, una escola sempre buscarà els millors docents, el millor material i els millors resultats i, tot això depèn directament dels seus "clients". Els millors professors s'ho hauran de guanyar. On s'ha vist que el comentari més habitual a l'escola sigui "aquest any m'han tocat bons professors", com si es tractés d'una loteria. L'eduació dels nostres fills no ha de ser ni una loteria ni un lloc assignat per un funcionari malhumorat o sortejat per un ordinador.... Som els ciutadans que ho hem de decidir.

dissabte, 28 d’agost de 2010

El parany del bé comú

Les dues fonts originals del liberalisme són, per una banda, l'utilitarisme i, per l'altra, el iusnaturalisme. La primera font centra la recerca de la felicitat en la utilitat dels actes. A tal fi creu que l'individu busca la seva felicitat i, conseqüentment, la societat serà més feliç si els seus individus són feliços. El iusnaturalisme es basa en que els principis de llibertat venen incorporats a les persones en base a "drets naturals".

En el primer cas cal dir que l'utilitarisme necessita, inicialment, de la llibertat individual. Per tant, la utilitat dels fets i la felicitat aconseguida no són vàlides sense la llibertat d'escollir. Si s'aconsegueix utilitat sense decisió lliure, el resultat és "estar content", però no pas feliç. La felicitat implica sempre acció i decisió individual i aquesta decisió ha de ser lliure.

Alguns autors interpreten que l'utilitarisme, centrant-se en la felicitat de "tots" pot realitzar algunes accions que podrien coartar la llibertat d'alguns individus sempre i quan la reversió final fos el bé comú. Heus aquí el problema. En el moment que la utilitat surt de l'àmbit individual estem entrant en les "llibertats d'esdevenir". Les ideologies col·lectivistes i intervencionistes creuen en la societat perfecta i en la necessitat d'aconseguir aquesta perfecció. L'utilitarisme no pot ser mai col·lectiu i el parany del bé comú ha servit i servirà per a conculcar molts drets individuals i, també, per a "esclavitzar" moltes persones.

El bé comú és difícil de definir. Com diu el professor Alcoberro, és més fàcil determinar el que és inacceptable. En la maldat podem coincidir perquè tots sabem del cert què és el mal però quan parlem del bé comú, del bé de tots podem trobar tantes definicions com persones. Cadascú tindrà la seva idea i definició.

Baixant a la realitat palpable diríem que els drets més bàsics, els individuals, els d'escollir, els "chances", és a dir, les eleccions que no haurien de ser coartades, són amputades en base a la infinitat del poder estatal. Per començar un dret és el d'escollir tant l'escola com el tipus d'educació dels nostres fills. Ara per ara, si és que no som milionaris, no podem escollir l'escola dels nostres fills. La raó?: doncs la constant intervenció -manipulació- que fa la Generalitat-Estat per a aconseguir "el bé comú", l'educació millor de tots els alumnes.

Comença a ser hora d'alliberar-nos de tots aquestes cadenes burocràtiques i administratives que no són més que el tancat d'un ramat de bens que, farts de contemplar com el tancat es redueix dia a dia, els pastors declaren a tort i a dret que treballen pel bé comú d'aquests remugants llanuts.

dissabte, 14 d’agost de 2010

El "Ramadà" i la Prevenció de Riscos Laborals

La Inspecció de Treball de Lleida ens ha sorprès en confirmar que en el cas de que un treballador temporer musulmà que faci el ramadà pateixi deshidratació o un accident laboral per no ingerir beguda i nutrició adequada, caldria imputar la causa a l’empresari, engegant-se en aquest moment tota la parafernàlia sancionadora de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (responsabilitat administrativa, civil i penal).

Un cop més podem veure com n’és d’injusta la llei en determinar de forma anticipada la culpabilitat d’una determinada acció quan el fet és una pura i directa irresponsabilitat laboral per part del qui suposadament pot patir la deshidratació. Darrera de tota aquesta incongruència jurídica ens trobem amb la premissa errònia de l’Estat protector. Aquest proteccionisme intervencionista arriba a límits esperpèntics quan les pròpies decisions personals i lliures no tenen validesa davant d’una posició –l’inspector en cap- o d’una llei específica.

És respectable que els creients en una determinada fe realitzin actes, litúrgies, memorials, sacrificis personals o reunions segons la normativa interna de cadascuna d’aquestes religions, però quan una persona, de forma lliure, decideix no menjar o no beure dins de la jornada laboral en condicions de risc, tal com seria la construcció o el treball agrícola, està incorrent en irresponsabilitat. El que caldria és que aquest creient fidel s’agafés uns dies de festa, unes vacances o dies propis a fi i efecte de no entorpir ni complicar la vida de companys i empresaris, o que assumís la pròpia responsabilitat, tal com ho fan signant aquests papers que, segons Inspecció, no tenen validesa.

La Inspecció de Lleida no ho veu així, tal com reflecteix la Llei de Prevenció i la mateixa visió proteccionista i intervencionista que conforma la nostra legislació. Imaginem per un moment que un professor de secundària se suïcida en horari de classe: en aquest cas el centre seria el responsable de la seva mort i el director podria acabar a la presó, senzillament per no haver-lo format adequadament en Prevenció de Riscos.

Per tant, si un temporer d’una determinada fe certifica la seva voluntat d’incomplir les recomanacions dels reglaments de prevenció de riscos, tal com el de beure aigua sovint, i menjar de forma correcta, pot treballar? Si tots els treballadors d’una determinada fe no poden, legalment, realitzar una feina específica en una època determinada degut a que, per fe, incrementen els riscos d’accident o malaltia laboral, què ha de fer l’empresari agrícola? Personalment entenc que no podrà contractar treballadors que, per circumstàncies personals, siguin factors de risc o que, si per reduir riscos, no poden treballar i, conseqüentment, no poden complir ni el contracte de treball ni la collita. De que serveix doncs el compromís del treballador? Quina és la validesa de la voluntat individual? Pot l’empresari negar-se a admetre treballadors musulmans en el mes del ramadà?

Com veiem, la situació passa de sardònica o caricaturesca a intolerable perquè, finalment, el que s’esdevé és l’aniquilació de la persona, l’eliminació de la llibertat de l’individu i de les seves decisions, prevalent sempre la col.lectivitat teòrica controlada, això sí, pels dirigents, polítics, administradors de la voluntat popular, Administració Pública o l’Estat. Quan l’intervencionisme no té límits, els nivells d’incoherència, de falta de rigor i de justícia, poden ser d’escàndol.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Les funcions de l'Administració

Què ha de fer el nostre Ajuntament? Aquesta és una bona pregunta. Personalment crec que els serveis públics del municipi haurien de reduir-se a la neteja (que pot ser contractada externament), la seguretat, el clavegueram i l'enllumenat. Si més no, aquestes són les accions que el Consistori hauria de gestionar amb eficiència. Per a la resta de serveis un servidor els considera aliens i allunyats del que en diuen "ciutadania". Com a botó de mostra diré que la subvenció "cultural" no fa cap servei al ciutadà, solament "ajuda" a un grup, associació, casal o comitè veïnal a "deixar bé" l'alcalde, és a dir, electoralisme en estat pur. Quan parlem de cultura hauríem d'acordar, primerament, la definició d'aquest mot. A tal fi avui dia es parla de "cultura" quan fan referència, algunes persones i medis de comunicació, a la tauromàquia, degut a la llei anti-taurina aprovada pel Parlament i fruit de milers de signatures.

Els ajuntaments tenen ingressos per contribucions i taxes, però també reben calerons de l'Estat i la Generalitat. Altres països han optat per a optimitzar el seu ampli mapa de consistoris ja que la crisi financera no té amics ni parents i cal actuar ràpidament.

En aquest país és difícil actuar ràpid, però encara ho és més el fet d'actuar intel·ligentment o lògica. No n'hi ha prou amb reduir un 5% els costos salarials del funcionariat sinó que cal eficiència. Recordem que una gran part de l'endeutament del país està en els ajuntaments. Tenim a Espanya més de 8000 ajuntaments i més de 180 a Tarragona. La xifra no és assumible i caldrà començar també a plantejar-se l'eficàcia en la gestió.

Cultura?: Jo aniré a veure les exposicions, obres de teatre, concerts i conferències que em plaguin. No cal que l'Ajuntament pensi per mi. L'Administració Municipal no és una repartidora de diners, ni una "menjadora", ni una mamella de la caritat pública: L'administració municipal és una organització similar a l'empresa que, amb recursos mínims, ha de donar resultats adequats. Màxima eficàcia amb mínims recursos.

L'Estat del Benestar?: jo decidiré el meu benestar, començant amb els meus diners. No serà que els meus diners són gestionats de forma millor quan els tinc a la butxaca que quan els "delego" a l'Administració? Segur que sí: jo sé gastar els meus calerons millor que l'Estat, la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal i l'Ajuntament, i no cal ni dir-ho: millor que els propers funcionaris de les Vegueries!

El proper dia parlaré de les Diputacions

Bones vacences

diumenge, 18 de juliol de 2010

Proselitisme maquiavèl·lic

Aquests dies he rebut a la bústia un "pamflet" en forma de revista, editada per la Generalitat de Catalunya, que porta per nom "JOVE.CAT". És obvi que el destinatari no sóc jo sinó un dels meus fills i en fullejar-lo he descobert una publicitat de la pròpia revista que no té "desperdici"

A l'anunci es veu una parella jove, ella en el sofà i ell dret, però els dos en lloc de tenir caps humans tenen cap de bè. El model de "joventut anacrònic i obsolet" està representat per dos joves que són uns "corderets", uns elements del ramat, gent que no pensa, que no és lliure. Ara bé, els missatges propagandístics, els de ser un "jove.cat" estan damunt de la foto i ens diuen "com ha de ser el jove.cat", el "jove guai":

-He destinat el 0,7% de la meva declaració de renda a fins socials
-Hem fet un viatge solidari a Palestina cantant cançons contra l'apartheid
-M'han explicat com posar un condó amb els ulls tancats

N'hi ha més, però aquests són els més "interessants". Val a dir que tot això, els tentacles del control, arriben a tot arreu, barrejant el Carnet Jove amb el Jove.cat i amb articles com "Tenir un pis és un dret". Tal com diu Ferran Sàez, el jovent ha esdevingut, des del maig del 68, una veritable classe social.

Veiem doncs la subtilesa en els missatges propagandístics esperonant al jovent a pensar tal com ells creuen que han de pensar. Ser jove no és només tenir una determinada edat sinó que és pensar d'una determinada forma, d'una forma que ve estructurada per ells, pels "savis", pels ideòlegs del progressisme, pels gurús del políticament correcte.

Avui estic poc filosòfic...

dimarts, 6 de juliol de 2010

Els origens del liberalisme

Bertrand Russell en un dels seus articles del llibre "Assaigs Impopulars" ens explica que l'empirisme britànic, òbviament de la mà de Locke i també de Hume, han configurat el bé polític més preuat que tenim avui dia: la societat oberta i tolerant, la democràcia liberal.

Quines són les bases filosòfiques d'aquest liberalisme? La resposta a la pregunta només pot venir de la mà de grans pensadors i filòsofs perquè les hipòtesis i teories sobre la gènesi d'aquesta forma d'entendre el món són diverses. L'empirisme beu de les fonts de l'associacionisme i del positivisme filosòfic, circumstància que s'aboca a tenir en compte la quantificació i l'observació, és a dir, la formulació inductiva. Per altra banda hem de tenir en compte que el protestantisme fou un element necessari per a fonamentar en les persones la presa de decisions i el lliure albir. Conseqüentment diríem que per una banda el protestantisme (individualista), l'humanisme i l'empirisme són els eixos fonamentals en el sorgiment de la societat liberal.

Seguint amb els origens del liberalisme, el Catedràtic de Filosofia Política José María Lasalle, en el "Seminari sobre Liberalisme" organitzat per l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta, ens va obrir una nova línia en aquests origens filosòfics del pensament liberal, i que personalement em va captivar. Lasalle ens diu que les fonts són per una banda el republicanisme i per altra banda el calvinisme. D'aquest calvinisme estricte neix el dret de propietat. Segons Lasalle la primera propietat que té la persona és la seva consciència. En ser propietari de la seva consciència el fa, automàticament responsable dels seus actes, és a dir, lliure. Conseqüentment la meva responsabilitat i llibertat, derivada de la consciència, fa que sigui jo, i nomès jo, el qui decidirà a qui compro, a qui venc, a quin preu compro i a quin preu venc. És una forma molt interessant de veure-ho. Aquí queda.

Advertiment: el texte només vol ser una aproximació a les profundes reflexions que José María Lasalle oferí als assistents i que la meva persona, simplificadament i abreujada he exposat.

diumenge, 27 de juny de 2010

La democràcia il·limitada

Hayek adverteix del perill de les democràcies il·limitades. Per a aquest premi Nobel quan la democràcia està per damunt de la llei es trenca l'equilibri en el control dels poders. Aquesta situació en la que els governs, amb el vist-i-plau dels representants del poble, poden aprovar tota mena de lleis, passant per damunt del que seria "l'Imperi de la Llei", és una arbitrària irresponsabilitat.

Els pensadors que van configurar el que avui anomenem "Estat de Dret" s'escandalitzarien en veure que els controls sobre el poder s'han eliminat totalment. És precisament els límits del poder que condicionen un espai de tolerància i drets individuals. Quan el poder es il·limitat s'esdevé el totalitarisme. Aquest totalitarisme, malgrat que tingui un origen democràtic, és despòtic.

Si donem un cop d'ull al concepte d'Estat de Dret veurem que és gairebé la mateixa definició de "liberalisme" o "principis bàsics de l'Estat de Dret". Aquesta definició està obtinguda dels liberals britànics, però té el caràcter universal que té qualsevol principi:

El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació.

Els drets de propietat són corporals (el seu cos), intel.lectuals (les seves idees, pensaments, creences), els actius financers físics (béns, la terra) i capital (diners i similars). Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials. La transparència és oberta i visible de presa de decisions i rendició de comptes, de manera que la corrupció no pot amagar.


Ara, amb els principis de "separació de poders" i "Estat de Dret" plantegem el cas "Egunkaria", "Pretoria", "Palau", "Llei de Partits" etc... i parlem de garanties, igualtat davant la Llei, etc.

El principi de "Separació de Poders" és pràcticament inexistent perquè el Parlament té molt poc control sobre un govern si aquest govern neix amb majoria. Quan aquest govern no té majoria absoluta llavors els interessos particulars poden estar per damunt dels interessos generals. El poder Judicial també és controlat per l'executiu-legislatiu ja que els principals òrgans judicials són nomenats pel Parlament.

Sacralitzar la democràcia pot resultar molt perillós i la prova la tenim en el nostre sistema democràtic, feixuc i angoixós, amb un Parlament més proper al circ o als "reallity shows" que al que hauria de ser una Assemblea representativa realment legislativa.

diumenge, 6 de juny de 2010

Dret a la igualtat

Els drets individuals o drets ciutadans, seguint Locke, són: vida, llibertat i propietat. Alguns autors afegirien en aquests drets de "primera generació" el "dret a la igualtat". Aquest és un tema relliscós perquè aquesta igualtat té dues concepcions excloents: Per una banda el que s'entén com a "igualtat davant la llei" i de l'altra els que consideren que aquesta igualtat és "de resultats" o de finalitat. L'exemple clar de la segona significació, per a mi errònia, és la del socialisme. El dret al tracte igual davant la llei, més que no pas un "dret" natural és un requisit imprescindible de "l'Estat de Dret". Aquest requisit-obligació de l'Estat de Dret esdevé dret per part del ciutadà.

Vist això, entrem en matèria: Aquest dret és concultat en nombroses ocasions perquè els governs no han entès o no han volgut entendre que la Llei ha de regular relacions entre els ciutadans i que legislar per a "col.lectius" de classe o de circumstància és, precisament, trepitjar drets de molts ciutadans. Posem un exemple: Quan parlem de "despesa social", "d'ajut" a les classes menys afavorides, pensem en els jubilats. Heus aquí que, a fi i efecte de "fer el bé" el govern, mitjançant els mecanismes de l'Estat, permet als que cobren pensió fer ús dels medicaments sense cost, contràriament als ciutadans que no tenen aquesta circumstància. Si cal fer un esforç social suposo que serà per a aquells que realment tenen una situació de dificultat econòmica, independentment de la seva circumstància "de classe". Avui dia podem dir que, políticament, tant el jovent com els jubilats, són ja "classe social" per dret propi.

Medicaments gratuïts? Autobús de franc? Sí, sempre i quan siguin "persones" o "ciutadans" que demostrin feblesa econòmica. Llars d'infants sense cost per a "immigrants"?: No pel fet de ser immigrant i SI per ser famílies amb dificultats. Escoles bressol, escoles i el que calgui només per a les persones que, per estar desfavorides econòmicament i amb la finalitat de que, de partida, tinguin les mateixes oportunitats, necessiten d'ajuda social. Aquí tenim doncs, un altre significat important de la igualtat: la igualtat d'oportunitats. Aquest seria un dret de segona generació. Podríem dir que els drets de primera generació són drets que tenim totes les persones i que el dret a la igualtat d'oportunitats és el que caldria tenir. El primer seria per "dret natural" i el segon, derivat de l'Estat de Dret.

Tots aquests conceptes són susceptibles d'interpretacions diverses, d'òptiques divergents o de posicions filosòfiques dicotòmiques. Sigui com sigui, l'Estat de dret, basat en la igualtat davant la Llei oblida diàriament aquest dret i tracta col.lectius sencers de ciutadans de forma diferent segons el seu origen (immigrants o no), segons la seva edat i forma d'ingressos (jubilats o no), etc...

Cal començar a moure's per a fer entendre a tothom que el liberalisme no és deixar sense pensió als jubilats o que és privatitzar tota la Seguretat Social. El liberalisme busca, en primer lloc, fer complir els drets. En aquest cas vol que, si cal ajudar, subvencionar o bonificar, ha de fer-se amb els ulls tapats, tal com es representa la Justícia. Medicaments de franc a les "persones" que tinguin determinats llindars de dificultat econòmica. No hi ha més. John Rawls ens recorda que una Llei és bona si compleix el principi del "Vel de la Ignorància": Quan una llei és adequada per a tots, independentment d'origen, sexe, religió, ideologia, edat, color de la pell... és una bona llei.

Seguirem parlant de drets...

divendres, 21 de maig de 2010

No podem confiar en l'Estat

Els esdeveniments dels darrers mesos demostren que no podem confiar mai en l'Estat. Per exemple: Jo mateix no sé pas quan em jubilaré. Ara diuen una cosa i després una altra. Quan es realitza un contracte entre les parts, cal assegurar que es complirà. L'Estat, com que té a les seves mans la llei i degut a que el principi d'igualtat no s'aplica amb ell -recordem que l'Estat és protector i, com a tal, és "superior" als ciutadans, pot fer i desfer pactes i contractes.

Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.

La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.

diumenge, 2 de maig de 2010

Quan l'Administració retalla llibertats

El professor Joaquín Trigo ens recordava l'altre dia que un dels principis i valors del liberalisme, és a dir, de la societat oberta i tolerant, és que l'Estat només pot fer allò que li és permès de fer mentre que l'individu pot fer tot allò que no estigui prohibit. Aquesta premissa, imprescindible per al bon funcionament de l'Estat de Dret, queda eliminada totalment, més ben dit, tergiversada, en un gir copernicà en mans de la nostra Administració Pública.

Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.

Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.

Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.

dijous, 15 d’abril de 2010

Berlin i la llibertat

En el centenari del seu naixement, rellegir a Berlin és tot un plaer per al pensament, és aire fresc en mig d'aquesta societat tirotejada constantment per centenars d'intervencionismes legals.

Berlin ens parla sempre de llibertat i ens recorda que hem de desconfiar sempre dels que ens diuen quina ha de ser la nostra llibertat. Segons Berlin, no hem de permetre que l'aparell polític, uns experts en la matèria o un grup d'èlit, ens indiqui quin ha de ser el nostre principi de llibertat. El seu humanisme es centra en la individualitat, lluny dels que tenen en la pluralitat el seu fonament, com seria el cas de Hegel.

Els seguidors de Rousseau i Hegel, que esdevindrien posteriorment en marxistes i col·lectivistes, parteixen de la veritat final i de bé comú. La felicitat i la llibertat vindran quan compartim els mateixos fins i, òbviament, no arribar-hi és un fracàs. Si haig de fer lliures els homes hauré de fer servir tot el que calgui per a aconseguir-ho, costi el que costi. Amb aquesta òptica, que ell en diu "Llibertat positiva", els objectius socials, plurals, seran molt més importants que els personals i conseqüentment existirà el perill de caure en els totalitarismes que coneixem i que han massacrat tantes societats.

L'essència de la llibertat està en la capacitat d'escollir i el debat vindrà on posem la frontera entre la meva llibertat i la dels altres, o més ben dit, on ha de començar la coerció a fi i efecte de mantenir uns mínims de societat. La llibertat és la "llibertat d'actuar", no el fet d'actuar.

Estem un moment i en una societat, en aquest cas l'espanyola, que quan apareix un problema les paraules més escoltades són "cal legislar sobre això". Sembla que tot s'ha de controlar des de l'humanisme col.lectiu i des de la intervenció. Berlin ens dóna llum i aire per poder sobreviure i entendre el concepte de llibertat.

dijous, 25 de febrer de 2010

Espanya, país d'acollida: De Guantánamo a Reus?

El Ministeri d'Exteriors ens informa, mitjançant els diaris, que Espanya acollirà cinc presos de Guantánamo, sospitosos de col.laboració amb Al-Qaida. El primer dels que arriben, segons els diaris, és un pres palestí. Ens expliquen que treballava a Palestina de fuster, però com que no es guanyava la vida, va decidir emigrar a Aràbia Saudí i després a Pakistan. LLavors sembla que va entrar en contacte amb Al-Qaida. Suposem que també els grups de terroristes, perdó, volia dir d'insurgents, revolucionaris, rebels o lluitadors, necessiten de fusters que els facin armaris per guardar les armes i polir les portes dels "zulos" per a que no grinyolin.

Per a preservar la seva "individualitat" i donar suport a que refaci la seva vida, serà secreta la seva adreça. Jo penso que acabarà escollint una barriada de Reus o Tarragona. Tarragona, capital de la cultura i dels Jocs Mediterranis, en un passat proper també capital de la província que porta el seu nom, té l'honor d'haver "hospedat" -o bé "acollit"-, si més no per una nit, un dels més grans terroristes de l'11S. No crec que li busquin un piset a Alcalà de Henares o a La Castellana. El Ministeri farà tot el possible que el pres rescatat "estigui còmode" i conseqüentment el pot enviar a Tarragona, Reus o al Raval.

Moratinos, sempre acollidor amb el proïsme, especialment si té lligams amb el terrorisme fonamentalista, ens regala aquests sospitosos. Probablement és un gest de magnànima humanitat perquè potser les proves no foren el suficientment vàlides o definitives per a condemnar-los. Potser el Sr Moratinos hauria de saber que amb tanta cura pels drets i la justícia seria bo que esperonés el seu company de Justícia per a que l'acceleri i al company d'Interior per a que no tingui tanta incúria per a la seguretat ciutadana.

Si hem de reclamar humanitat i acolliment, no seria més lògic que en lloc de preocupar-se pels presos de Guantànamo, palestins o no palestins, tingués interès en acollir, ajudar o alimentar els molts i molts haitians, de totes les edats i condicions que van patir fa tan poc temps aquell brutal terratrèmol? És més significatiu un pres palestí, acusat de càrrecs de terrorisme, de pertinença a grup armat, que no pas milers i milers de persones que ho han perdut tot? I quan diem "tot" volem dir pares, fills, família, etc., per no parlar de la ruïna econòmica en la que deixa, no les famílies, sinó el país sencer.

Despistats parlant de vegueries veurem com ens visiten "els nostres amics insurgents". Quan un polític de renom va dir que Catalunya era bressol de terroristes, el govern actual va mossegar a dentellades. Esperem que totes aquestes "bones accions" no impliquin més sang i víctimes.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Alguns dels nostres jutges....

L'Audiència Nacional, reminiscència del Tribunal del Orden Público que tan ens va fuetejar en èpoques en les que la constitució es deia Fuero de los Españoles, ens regala, un cop més, una mostra de la independència judicial d'alguns jutges.

Posem el cas d'un jutge que fou candidat a una llista electoral i que, esperant ser ministre només aconseguí un alt càrrec. Posem per cas el mateix jutge que, òbviament, se li coneix la seva inclinació política de forma significativa. Posem el cas d'aquest jutge que, jugant a super-heroi, munta una instrucció amb la Guàrdia Civil tipus "GEO polític amb ametralladores" que intervenen un Ajuntament, basant-se, exclusivament, en la idea del "crim organitzat". De tots els implicats la premsa incideix especialment en aquells que en un altre temps foren polítics en el govern de Catalunya i, curiosament, els polítics del "seu partit" imputats i que estaven en l'actualiutat exercitant funcions de govern municipal o provincial han estat sovint silenciats en titulars de premsa.

Ara, altres jutges de l'Audiència ens diuen que les mesures d'aquell jutge super-heroi foren excessives. No serà que aquell jutge aplica mesures "distorsionades" degut a la seva tendència ideològica? No serà que alguns jutges s'estimen més l'objectiu de les càmeres que la independència i objectivitat dels valors als quals han de servir?

Quan un jutge demana diners a un banquer, ai caram, que em sembla que és el mateix jutge, no serà que després podria fer la "vista grossa" quan el banquer tingui alguna demanda?

Em sembla que aquest Estat engorronit i ancorat en el polsós segle XIX encara arrastra distorsions totalitàries. L'Audiència és un cas flagrant d'intervencionisme i de feudalisme jurídic. De totes formes el Consell General del Poder Judicial és el nyap institucional més rellevant de la nostra estructura estatal.

Desitjo que no tinguin cap entrebanc amb la justícia. La Índia ens passa la mà per la cara en independència de la justícia.

divendres, 19 de febrer de 2010

Podem confiar en l'Estat Espanyol?

Jo penso que només es pot confiar en uns pocs estats del món occidental. Fins fa un temps podíem dir que l'Estat Espanyol tenia solvència i credibilitat. Ara se n'ha anat tot a rodar. Els que portem treballant molts anys ens han assegurat que la jubilació la tindríem als 65 anys i, a més, que no ens preocupéssim de res perquè el "Pacto de Toledo" ho consolidava.

Molta gent sabíem que tal com anava la demografia era previsible haver de retocar tot això de les pensions. Sigui com sigui el que no pot ser és que un estat, que té a les seves mans "la Llei", que té com a obligació bàsica el manteniment dels drets individuals mitjançant una "seguretat jurídica", es salti "a la torera" uns contractes pactats.

Tots som conscients de que l'estat ha dilapidat el diner públic destinat a les pensions futures. Tothom sap que els fons s'han gestionat de la pitjor manera possible, tapant forats i invertint en demagògies diverses. Mantenir una monstruosa estructura administrativa, mantenir pensionistes, malalts i set nivells d'administracions, és molt car i molt costós, i encara resulta més onerós pel contribuent si aquesta gestió està molt lluny de l'eficiència mínima.

Fixem-nos, tanmateix, que si la percepció social-demòcrata-intervencionista de la majoria dels ciutadans espanyols ha estat la de considerar l'estat fiable, curull de virtuts i allunyat de la temptació dinerària, ara, de cop i volta, veuen -i veiem- com poden sacrificar uns quants milers de ciutadans (fins i tot milions) degut a una necessitat puntual de diner. Es que abans ningú havia pensat res? Es que abans ningú dubtava metòdicament del que es deia??

Corren mals temps per al liberalisme però la nefasta direcció que fa aquest govern -entroncat en allò que anomenen "l'esquerra més rància"-, ha despertat la necessitat de buscar alternatives vàlides i aquestes alternatives les tenim els liberals.

D'aquí poc temps ens demanaran que ens jubilem als 71 o als 83, tant se val! Quina mena de gestió es aquesta que quan existeixen excedents de diner el perde alegrement papallonejant entre milers de polítiques socials (a cops pintoresques i a cops indecents)? Quina direcció és aquesta que quan van malament les coses es demana més aportacions al Tresor Públic amb increments fiscals?

Conseqüentment: no podem confiar en aquest estat i, probablement, no podrem confiar mai en els Estats. L'Estat, per principi, tendeix a la seva supervivència i això fa que apliqui tots els recursos necessaris al manteniment de l'estructura. Lògicament l'objectiu de ser "just" no pot entrar en aquest comentari.

Records

dijous, 18 de febrer de 2010

Podrem superar la crisi?

El govern, davant de l'allau de problemes, angoixes i situacions indesitjades per a moltes famílies, es gira d'esquena, fent volar coloms i, com si d'un esquizofrènic es tractés, ens diu que tot va bé, que anirem millor i que som solvents. La resta del món, astorada davant de tant de cinisme, no creu ja en la nostra possible recuperació. Per desgràcia la desconfiança és tan elevada, tant nacionalment com internacional, que això minva dia sí i dia també, la solvència espanyola.

La percepció que es té dels governants espanyols, tant des de dins com de fora, és que el nostre govern ens recorda una colla de eixalebrats nens de primària que, amb les morrandes brutes, neguen haver menjat xocolata. L'oposició, perdent els pantalons i amb la cantarella "i tú més" o "i tú també", forma part de la mateixa conxorxa de galirdeus. Els brètols, irresponsables davant de la dantesca situació econòmica, van a resar amb Obama o viatgen esbojarradament per capitals europees provant d'explicar que "som solvents" quan, fa quatre dies, els fèiem "elis, elis" amb la nostra capacitat de creixement. El patètic Zapatero, només recolzat per uns quants actors i artistes retribuïts generosament amb el cànon de la SGAE, és ja una ànima en pena, un pallasso que fa plorar.

Algú va dir que Zapatero seria més perillós que un "mono" amb una navalla. Bé, ha estat més perillós que un integrista amb un míssil nuclear.

Pensem: la primera mesura per a disminuir el dèficit estatal seria legalitzar la prostitució com a activitat específica. No cal augmentar l'IVA sinó lluitar contra el frau i aquest engany pot generar molts ingressos: més cotitzacions a la Seguretat Social i més IVA per a l'Agència Tributària.

Ens en sortirem?

diumenge, 3 de gener de 2010

Pinzellades intervencionistes del 2009

El 2009 ha estat un any d'intervencionisme flagrant per part de la majoria de governs d'arreu del món. A manera d'abreujat recordatori començaríem pel nostre inefable Zapatero amb la llei que capacita la SGAE, organisme privat, per a realitzar contractes de dubtosa fiabilitat jurídica; i el que és pitjor encara: el canon que es paga en l'adquisició d'elements informàtics que compensa les descàrregues i còpies no respectuoses amb els drets d'autor. Aquesta taxa incorporada prejutja l'usuari com a delinqüent en considerar que tothom utilitzarà de forma fraudulenta els cd's adquirits. En un estat de dret un dels principis bàsics és que tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Amb aquesta llei tothom és culpable sense possibilitats de provar la seva innocència.

Passem al país dels formatges: El Sr Sarkozy, de forma incoherent al que havia de ser l'eix vertebrador de la seva política, ens marca un gol anti-liberal en l'aplicació de la llei "guillotina ADSL" per als infractors de descàrregues no autoritzades de la xarxa. En Sarkozy ens delecta amb un acte infame: Si jo utilitzo internet per a delinquir, em tallen el subministrament, independentment de si a la llar hi ha altres persones que facin servir aquesta eina de comunicació. Quan algú comet un delicte, ha de ser jutjat pel delicte en qüestió i la sanció ha d'estar d'acord amb el règim sancionador general: penal o administratiu. És com si jo assassinés un veí ofegant-lo amb l'aigua a la banyera i la companyia d'aigües em tallés el subministrament, o com si mato algú electrocutant-lo i FECSA cancel·lés el contracte energètic.

Pel que fa a la nostrada Generalitat, el reguitzell d'intervencionisme és monstruós i per fer-ho més interessant qui signa aconsella entrar a la web del nostre Parlament i llegir la munió de decrets i reglamentació que, a part de moure tones de paper, manipulen les voluntats ciutadanes, obligant-nos a fer mil coses que, per dreta a llei, no hauríem de fer. Aquesta lacra generalitzada en voler legislar a tota costa, des de l'ajuntament més minúscul a la Conselleria més faraònica, és gairebé genètica en els nostres polítics. Només cal veure que, davant de qualsevol problema, tots els polítics, aficionats a la política i la "societat civil", declaren, esfereïts tots: "cal legislar...", "cal fer una llei que...". Ara mateix penso en la llei d'arrendaments: ningú vol llogar el pis per por de no cobrar i de passar mesos i mesos sense possibilitat de resoldre el problema. Ara, veient les dificultats, han fet una nova norma que permetrà liquidar-ho més ràpidament. Les coses haurien de ser més senzilles: no fa falta fer dos o tres lleis sobre el mateix perquè qui no paga, sigui pel motiu que sigui, ha de deixar d'utilitzar el servei que té contractat, ja sigui un vehicle, una grua, un pis o una rentadora. Òbviament la llei sobre l'habitatge ha de tenir en compte les circumstàncies "especials" que es donen en aquest cas, per ser un dret bàsic i per configurar el que és la llar familiar.

Deixem les vegueries per més endavant. Esperem que aquest nyap de darrera hora, amb marca de la casa ERC, no arribi a aprovar-se: qui subscriu el comentari tindrà assegurat l'insomni per a la resta del 2010.

I bon any!