diumenge, 20 d’abril del 2008

De transparències i costos

LLegeixo sovint els articles de Xavier Roig, enginyer i periodista de qualificada professionalitat. En un d'ells ens parla del debat sobre la seguretat social que es porta a terme entre alguns dels polítics dels Estats Units. Posa d'exemple el governador de Califòrnia, el conegut Arnold Schwazenegger, que junt amb la Hillary Clinton -coincideixen en això-, estan a favor d'implantar aquest servei social. El debat s'està centrant en el percentatge de tolerància per als costos administratius i la xifra està al voltant del 15%. Diríem que de cada 100 euros de "despesa social" en la que es vol invertir, tolerarien que el mínim destinat als recursos tècnics i humans fos del 85%, destinant el 15% restant a l'estructura administrativa -consells, assessors, consultors, càrrecs de confiança, administratius, comptables, comissions d'estudi, etc.- Els debats d'idees són importants però encara ho és més el del suport econòmic de les decisions. Pel que sembla a Catalunya el cost administratiu del sistema sanitari està entre el 35 i el 40%. Impressionant!

Els polítics, especialment els d'esquerra, centren el seu missatge en la "despesa social": com més despesa social, millor. No ens diuen que aquesta despesa social pot ser directa o indirecta. Podem incrementar el nombre de metges, instal.lacions i equips, etc. o bé augmentar el nombre de càrrecs de confiança, administratius i subvencions a webs amigues. El primer és inversió social i el segon cas és dilapidar diner públic o, dit d'altra forma, gestionar erròniament. Ara comprenem el motiu de cercar, de vegades, la privatització? Optimitzar costos vol dir donar més servei al ciutadà amb menys costos, o bé utilitzant el mateix cost estructural-administratiu per a administrar més recursos tècnics i humans directament atribuïbles al servei.

A totes les campanyes electorals s'ha parlat de transparència, de mans nètes, de despesa social, de sobiranisme, i de moltes més "idees d'alta volada", però mai s'ha parlat de costos i despeses. Només per conèixer les balances fiscals s'han invertit hores i hores de discusions i articles. Que no farà falta per ser "realment transparent"? Perquè l'Administració Pública no vol fer "pública" la veritat numérica i quantificada? Perquè no ens donen números, despeses, ingressos en la forma que les empreses presenten els seus comptes de pèrdues i guanys? Molt senzill, perquè la ciutadania coneixeria amb evidències la malversació del cabal públic en un sistema administratiu i polític que fa aigües per totes bandes, i mai més ben dit.

dimarts, 8 d’abril del 2008

L'empresa pública vista per Ludwig Von Mises

A l'any 1927 Ludwig Von Mises va publicar l'obra "Liberalisme". La gran majoria de les seves afirmacions, argumentacions i conclusions, per no dir la totalitat, són totalment actuals i defineixen els dos models de societat i d'economia aplicada, incidint molt acuradament en l'intervencionisme i les llibertats. Ens diu, parlant de l'empresa pública que:

L'empresa pública ensopega amb el problema de que els seus gerents, funcionaris al cap i a la fi, no senten aquella preocupació que domina als executius de l'empresa privada davant l'èxit o el fracàs de la pròpia tasca realitzada. Heus aquí la raó per la qual no és possible que prenguin decisions crucials: perquè al funcionari no li afecten les pèrdues que la seva decisió podria provocar.

Com podem veure, les paraules d'aquest gran pensador liberal tenen evidències quotidianes, de les quals tots en donaríem exemples. El primer i més proper el vam "apuntar" en el passat post quan parlàvem de les sancions a les empreses públiques de gestió de l'aigua. La deixadesa gestora i la ineficàcia, per no dir-li negligència, de les seves actuacions, o per la manca d'actuació, perjudiquen greument al ciutadà. Dèiem que existeixen milers de m3 d'aigua que es malbaraten impunement (perquè l'empresa és pública), però que als sacrificats ciutadans no se'ns passa una.

L'Estat és també una organització que podria assimilar-se a una empresa pública (però no pas privada). L'estat té uns objectius i uns pressupostos que, si incumpleix, ningú denuncia i a ningú acomiada. L'Estat és una empresa que no pot ni vol acomiadar als seus treballadors, independentment de si treballen o fan el gandul. L'Estat és una empresa a la que tot se li permet senzillament perquè existeix una premisa, un prejudici social i polític una mica erroni: que l'estat té per objecte i finalitat el "bé comú". El bé comú és el maquillatge moral que es fa servir per a tapar la irresponsabilitat en les tasques, la manca de capacitat, el malbaratament de recursos i mil coses més.

La privatització de moltes de les activitats encarregades a l'Estat implicaria un millorament de l'eficiència en molts casos, optimitzant recursos, és a dir, reduint les aportacions dels ciutadans, cosa que sempre serà positiva. Recordem que l'Estat ha d'administrar i a l'hora fer cumplir els drets, però que tingui l'obligació de fer-los cumplir no implica que hagi de ser el propi estat qui es faci càrrec de l'objectiu. Per exemple, que els ciutadans tinguem dret a l'educació no vol dir que sigui l'Estat qui ens hagi de donar aquest servei. Aquest és un error recurrent: pensem que si tenim dret a un habitatge hem de reclamar-ho a l'Estat i ha de ser l'Estat qui el construeixi. Rebre educació no vol dir que l'estat s'hagi de fer càrrec d'aquest servei; ben bé el pot subcontractar (se'n diria ara "outsourcing"?).