dimarts, 18 de gener del 2011

La limitació de recursos

Alguns diuen que la crisi portarà, de positiu, la necessitat creativa i la generació d'idees. És obvi que tots coneixem les conseqüències negatives. La paraula gestió es fa servir de forma habitual en totes les tertúlies, xerrades i seminaris: "gestionar la crisi, gestionar els recursos, gestionar eficientment..."

Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.

Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.

El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.

És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.

Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.

dissabte, 8 de gener del 2011

Finançar teràpies anti-tabac

Llegeixo que la Sra Leire Pajín està disposada a finançar amb diner públic teràpies per a la desintoxicació de fumadors. Des de fa temps que per internet corren els currículums dels ministres de sanitat d'Europa junt amb el de la ministra espanyola. Quan veiem les diferències de competències, és a dir, de coneixements i experiència entre ella i els altres ministres, restem bocabadats. Qualsevol persona amb un mínim de neurones, ocupant la presidència d'un país, posaria en mans de persones entenimentades i expertes la responsabilitat de la gestió de tot un país. Molt més encara quan parlem de salut. La Sra Leire Pajín no té cap mena d'experiència ni coneixements en aquesta branca de la gestió política: és patètic!. Culpables en són qui l'ha anomenat i ella per acceptar-ho. Jo no agafaria ni la direcció d'un bar perquè no en tinc ni idea d'hosteleria.

Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?

La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.

Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.

dissabte, 1 de gener del 2011

El futur fosc de les pensions "del benestar"

Institucions financeres, experts europeus i les agències de qualificació indiquen que el futur del sistema actual de pensions que tenim a Espanya està en fallida. Aquesta és una nova evidència de que el que s'anomena "Estat del Benestar" té data de caducitat. Si volem evitar aquesta mort caldrà que s'apliqui un sistema més vinculat a la racionalitat que a la ideologia.

El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.

Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.

Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.

No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.