dijous, 26 de novembre del 2009

La "moralitat" dels ajuntaments

Deien avui els informatius de TV3 que només 3 de cada 10 ajuntaments presentes els seus comptes dins del termini previst. Per tant, el 70% de l'Administració Municipal catalana (i probablement també espanyola) té per costum incomplir la norma, i no passa res. Com a exemple, un funcionari o polític d'una determinada població deia que el motiu era la "complexitat" informàtica del procés i que no tenien personal competent a tal fi.

Per una banda el flagrant incompliment respon a un criteri moral que deixa molt que desitjar: "Com que sóc part del sistema, faig el que vull". Podria dir el mateix qualsevol dictador de "pa sucat amb oli" de qualsevol "república banannera". Fins i tot l'explicació del funcionari "de nivell" és patètica: El 70% dels ajuntaments té personal amb competència "limitades". Vol dir que són incompetents per a introduir en un programa informàtic les dades comptables de l'administració local? És increïble!

Ara bé, on està el problema realment? Doncs en la manca d'igualtat. Un dels principis en els que ha de centrar-se una societat oberta i tolerant, un estat de dret, una societat que respecta els ciutadans, és precisament en la IGUALTAT DAVANT LA LLEI. Aquesta paraula, tan prostituïda per l'actual govern de Zapatero, i tan poc entesa per part de moltes persones, no té la significació que podem trobar en un diccionari de llengua sinó que cal anar als conceptes jurídics i ètics, filosòfics, que van condicionar la creació de la nostra societat moderna. La igualtat no és acabar vestint igual, ni tenint polítics que, segons la meitat matemàtica de la sexualitat, ocupen els seus càrrecs. La igualtat és que tots els ciutadans siguin tractats de la mateixa forma davant el pes de la llei. Un ajuntament és una persona jurídica, encara que pública. Una societat limitada és una persona jurídica i qui subscriu aquest comentari és una persona física. Tinguin la forma que tinguin els seus ciutadans, han de presentar les seves obligacions amb l'estat en els mateixos terminis i les sancions, en cas de que n'hi existissin, serien a tots per igual.

Una mostra encara més lacerant d'aquesta desigualtat flagrant és el cost financer. Hisenda Pública no inclou interessos en els ajornaments de pagament per als ajuntaments. Qualsevol altre ciutadà paga interessos si ajorna el seu deute amb el Tresor Públic.

Finalment, què diríem d'una empresa que a data d'avui encara no ha presentat els seus comptes de l'exercici 2007? Pensaríem que els seus directius són uns irresponsables o uns eixelebrats perquè si no es té informació econòmica i financera d'una organització, com es poden prendre decisions? La resposta és clara: les decisions que es prenen no tenen en compte l'estat estat econòmic-financer de l'ens. En conseqüència el fracàs en tots els sentits està assegurat. La fallida i/o la suspensió de pagaments és una situació en la que una bona part dels ajuntaments s'hi troben. El que passa és que, degut a la desigualtat davant la llei, no pot existir fallida en un organisme públic.

Si un no té ni idea del que passa en el despatx del costat, si no tens ni idea dels resultats de "com va el negoci", si al cap de dos anys presentes els comptes, com caram pots saber quants pisos d'obra nova calen per al teu municipi?

La moralitat municipal en termes de complir com qualsevol ciutadà està molt lluny dels mínims necessaris en una societat no ancorada en el tercermundisme.

diumenge, 15 de novembre del 2009

La manipulació periodística maquillada d'objectivitat

Fa pocs dies un amic meu xinès em comentava, escandalitzat, que n'estava tip de TV3 perquè les notícies que donaven de la Xina sempre eren negatives. Ell, nacionalista i patriota xinès, no suporta que els informatius, de forma constant i subtil, només treguin a la llum els aspectes més negatius d'aquell país. Val a dir que treure el més fosc no implica negar el més valuós, però això ja forma part del maquillatge. És ben cert que la Xina ha estat un exemple de totalitarisme asfixiant i que ara, amb la liberalització progressiva de l'economia, sembla que el seu timó comenci a canviar de direcció, però no parlem de Xina, tema molt desconegut per a mi, sinó de la manipulació informativa.

Dèiem anteriorment que la Xina no és un exemple de salvaguarda dels drets humans, de la individualitat, ni del respecte a les diferències, però cal dir que amb un periodisme obert, objectiu i independent, la quantitat de països on un professional de la informació pot trobar tortures, despotismes, explotació i injustícia són molts i diversos. Un dels casos més flagrants de deixadesa informativa és la nul·la informació que es dóna d'un dels països on els homosexuals són menyspreats fins la mort pública. Penjats en grues, forques mecàniques del segle XXI, són exposats al públic que gaudeix (o no) amb aquest espectacle dantesc. Els noticiaris progressistes, els que estan a favor de la igualtat, els informatius que sacralitzen el tripartit, que ens recorden el Dia de l'Orgull Gai, resten muts davant d'aquest crim, d'aquest genocidi sexual iranià. Tampoc han remarcat, òbviament, l'intent d'aquest govern sanguinari per tornar a les penes d'amputació per als lladres. Clar, l'Iran és absolutament anti-americà, i això ho justifica tot...

També, com ja hem apuntat en altres ocasions, les dones són objectiu d'aquest maquillatge professional. La violència "de gènere", només s'estén per ciutats i pobles d'Espanya, per barris i urbanitzacions, però allí on la dona és realment martiritzada des de tots els àmbits de la societat, des de la justícia fins la família, allí no hi va cap corresponsal. Tampoc les feministes estan per la feina: probablement estan més capficades en completar els formularis, expedients i paperassa diversa per a obtenir alguna subvenció.

Per a acabar: El conflicte d'Orient Mitjà és el pa de cada dia. En aquesta guerra inacabable, on només tenim un estat maligne, Israel, i uns oprimits, pobres, bons i torturats palestins, la televisió pública (i també les privades) ens emmotlla amb la seva veritat. TV3 constantment ens parla de "territoris ocupats", invasió, etc. Tanmateix, independentment de posicionar-nos ara sobre aquesta eterna dicotomia àrab-israeliana, caldria recordar una invasió totalment oblidada: la de Xipre per part de Turquia el 1976. Els telenotícies només ens parlen de que si Turquia entrarà o no a la UE, però d'aquella ocupació, d'aquells més de 100.000 desplaçats xipriotes, ni piu.

Els experts en història contemporània de segur que trobaran milers d'exemples d'aquest mutisme electiu que caracteritza bona part del periodisme actual, especialment a Europa. Catalunya també en això, és capdavantera en aquesta tergiversació -no podíem ser menys-, de vegades subtilment i soterrada i de vegades flagrant i descarada.

L'oblit voluntari, sistemàtic, no és més que un pas més del rentat de cervell generalitzat que el pensament únic vol imposar. Ara, els comunistes, cofois de ser-ho, com el "camarada Frutos", anyoren el mur de Berlín i obliden les algunes "foteses" d'aquests totalitarismes: el genocidi metòdic de dissidents.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Corrupció pandèmica i histriònica teatralitat judicial

Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.

Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.

El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.

L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.

Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?