diumenge, 28 d’agost del 2011

L'Estat amb obesitat mòrbida

Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.

Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.

Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.

L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.