dilluns, 31 de desembre de 2007

periodisme i llibertat d'expressió

Un dels grans temes de debat d’avui dia és el de la llibertat d’expressió, i de retruc, la tolerància i el “dret a la informació”. Sovint existeix una manca de claretat en tots aquests conceptes que, de forma conscient ó inconscient, s’intercanvien i poden condicionar confusions.

Jean-François Rével ens diu en el seu llibre “El Conocimiento Inútil”: “La ley, en democracia, garantiza a los ciudadanos la libertad de expresión; no les garantiza ni la infalibilidad, ni el talento, ni la competencia, ni la probidad, ni la inteligencia, ni la comprobación de los hechos, que están a cargo del periodista y no del legislador. Pero cuando un periodista es criticado porque falta a la exactitud o la honradez, la profesión ruge fingiendo creer que se ataca al principio mismo de la libertad de expresión y que se pretende «amordazar a la prensa». El colega no ha ejercido, se oye decir, más que «oficio de informador»

També en aquest sentit Voltaire ens esperona a “defensar el dret de cadascun de nosaltres a fer públic els nostres punts de vista, encara que aquest punt de vista ens horroritzi, i nosaltres mateixos no podem combatre’l d’altra forma que no sigui amb la paraula i l’argumentació, però mai amb la força o la calúmnia: així sorgeix el concepte de tolerància”.

Per tant, veiem la diferència entre la “llibertat d’expressió” com a dret fonamental de l’individu en una societat oberta i l’objectivitat (veracitat) de la premsa. El dret a “estar informat” és un dret-parany, a l’igual que el “dret a l’oci” o el “dret a ser feliç”. Aquests drets derivats de l’estat-providència fabriquen ciutadans-infants, no pas persones autosuficients, lliures i crítiques. El ciutadà-infant és aquell que sempre espera de l’estat la solució a tots els seus problemes, fins i tot els de l’objectivitat informativa, però l’estat, a l’igual que les empreses i els individus, no pot ser mai objectiu perquè forma part del sistema. L’objectivitat no ve donada pel mitjà, la font o l’origen, sinó pel destí, per la capacitat de l’individu d’indagar, de dubtar, de criticar, en definitiva, de ser lliure. En una societat oberta, lliure i democràtica la premsa ha de ser lliure, però si no ho fos els individus tindrien la capacitat suficient per, mitjançant les implacables lleis del mercat, transformar-la.

En aquests temps que corren, i amb estats-providència prou monstruosos, sorgeix una nova figura: el formador d’opinió. Aquest engranatge de l’intervencionisme ideològic té per objectiu explicar el que passa al món i mostrar-nos clarament com s’ha de pensar, què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins són els dolents en aquest món conflictiu. El formador d’opinió ens diu el que ens convé i silencia el que també ens convé. La vaca sagrada de la comunicació sap quan no s’ha de ferir la sensibilitat d’un determinat grup, quan no s’ha de publicar una imatge i quan s’han d’explicar i justificar certs actes de vandalisme o d'insurgència. De la mateixa manera que el mayolisme-saurista sap perfectament quan es pot cumplir la llei i quan no (i això només ho saben ells) el gurú del periodisme sap quan un fet ens pot perjudicar i quan no.

Tanmateix els periodistes obliden un fet cabdal: que l’individu té sempre al seu abast el sentit crític, estri incombustible que constantment posa en dubte la realitat, el sistema i, òbviament, els mateixos periodistes i els seus mitjans de comunicació.

dimecres, 26 de desembre de 2007

Sindicats i interessos

Sempre que es parla de sindicats apareix la paraula màgica: se'ls anomena "interlocutors socials". Reconec que el nom és per sentir-se'n cofoi. Si jo fos sindicalista em sentiria honorat de que la societat en general i especialment el ventall de periodistes de moda em considerés un "interlocutor social". Deixant de banda aquest aristocràtic elitisme de classe treballadora, poso damunt la taula un fet que, per ser dels més políticament incorrectes, em fa patxoca comentar-lo.

Sempre he pensat que part del sindicalisme té en la hipocresia una de les seves eines d'execució més significatives. Quan parlo d'hipocresia, paraula aplicada normalment a a les classes més acomodades, em refereixo a la definició estricta del diccionari: "simulació de qualitats i sentiments que hom no té". En principi jo pensava que els sindicats estaven pensats per a defensar la classe treballadora seguint de lluny el lema de la revolució francesa: "llibertat, igualtat i fraternitat". Jo, ingenu, creia que els sindicats volien trencar amb els privilegis, amb les diferències i, seguint principis socialistes, igualar en drets els obrers. Poc a poc m'he adonat que els sindicats, com qualsevol col.lectiu, s'ocupen de defensar els interessos dels seus associats, és a dir, dels que paguen la quota. Per tant, la defensa de la classe treballadora, allò que diuen els líders sindicals quan surten a la televisió o a la ràdio, res de res. També m'he adonat que sovint els sindicats es preocupen de mantenir certs "drets de cuixa" d'algunes grups de treballadors i poso per cas l'exemple francès. No anomenaré casuística casolana per por que em cremin el pis o qualsevol altra malifeta típica de la classe oprimida. També he vist que quan hi ha vaga els "piquets informatius" no porten ni pamflets (que seria el més lògic) ni opuscles ni tríptics explicatius; de vegades porres o contundents estris per a la formació, informació i, si s'escau, la deformació d'alguna part del teu cos si les teves accions difereixen dels seus objectius sindicals.

I per quin motiu dic això? Bé, sempre que apareix la paraula "vaga", apareix la paraula "sindicat" i sempre que surt la paraula "sindicat" surt el problema de la "violència" i "l'extorsió". Entenc per violència les destrosses que els vaguistes, és a dir, treballadors, causen en els medis de producció i en el capital que els permet de guanyar un salari. No puc entendre com algú pot provar de fer malbé la font dels seus ingressos. Bé, això passa quan l'odi als empresaris és superior a l'estimació als companys. Per cert, la frase no és meva sinó de Golda Meir que va dir que el problema palestí no podia acabar "perquè l'odi al jueus és superior a l'amor dels palestins als seus fills".

Tornant als sindicats: he dit que em semblaven hipòcrites. La raó era perquè pensava que si defensaven la classe treballadora era incomprensible que no s'haguessin manifestat o fet vaga en els països de l'òrbita comunista, perquè no deien res de Cuba, o també perquè quan els sindicalistes entraven en el comité d'empresa, amb 40 hores mensuals per als "seus assumptes", deixaven de convocar vagues i els problemes d'opressió desapareixien miraculosament a l'empresa. Això ho deia abans. Em semblaven hipòcrites. Ara no: agafem el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes i sindicat el defineix com: "Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics comuns a tots els associats". Doncs sí, és el que fan. Es diferencien de l'empresa, que també defensa els seus interessos, en que quan hi ha problemes, fan vaga i destrosses. L'empresa no pot fer vaga ni destrosses.

Espero no haver d'esborrar aquest post tan poc solidari i, evidentment, tan políticament incorrecte. Si els piquets informatius em "convencen" del contrari, us ho faré saber.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Sarkozy i els advocats

El col.lectiu d'advocats francesos està que trina. Resulta que, amb la intenció de facilitar les separacions i divorcis, aquelles en les que existeix d'entrada un mutu acord, el govern Sarkozy vol aprovar la llei del "divorci express" que permet un estalvi de costos d'assessorament jurídic d'un mínim de 2500 euros perquè la "gestió" la pot realitzar un notari directament. Òbviament els privilegis, els drets de cuixa de certs col.lectius, quan són eliminats, causen trauma, angoixa i violència en el col.lectiu. Per tant la vaga dels advocats, dels febles i explotats, està al caure. TV3, per sort, ens informa constantment de la malignitat del govern francès i del malestar de la societat francesa que, casualment, el va votar majoritàriament.

El polític francès, amb una política més liberal que tots els seus antecessors, vol agilitzar i optimitzar la relació del ciutadà amb una administració angoixant i aclaparadora. Els d'aquesta banda dels Pirineus sabem ben bé del que es tracta. Sembla ser que l'estil anglosaxó de relacions amb l'administració va incorporant-se molt lleugerament en aquesta europa sovint burocràtica i, de vegades, fins i tot kafkiana. Em comentava un bon expert en dret que la fòrmula anglosaxona de modificar la llei mitjançant la creació de jurisprudència des dels nivells més baixos permet que la llei sigui més propera als ciutadans i als canvis socials. Els estats com el nostre que no paren de legislar i a més legislen tard, són poc àgils i la justícia s'allunya progressivament de la ciutadania.

Nosaltres també vivim en un país de funcionaris: portem algun segle d'experiència. Tenim, a més, la transició democràtica que va permetre mantenir les antigues estructures mentre es dissenyaven les noves xarxes burocràtiques. Això ha condicionat que la selva kafkiana sigui altament perillosa: Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments, administració autonòmica, administració central, etc... Té tot això avantatges?: Evidentment: la ineficàcia està totalment justificada perquè les culpes es reparteixen recíprocament amb allò de: "aquest tema no depèn de nosaltres...." o "si fossim nosaltres que ho gestionessim seria diferent...", etc.

I després de tanta intervenció us recomano que veieu i tasteu el camí administratiu per renovar el DNI en algunes ciutats de Catalunya: és el retorn al segle XVIII. Realment vergonyós i és incomprensible que els responsables, els subdelegats del govern, amb cotxe oficial i moltíssims més privilegis derivats del càrrec, ho permetin. Vergonyós és poc: és vomitiu.

Menys lleis són millors lleis i això és contrari a la filosofia política dels nostres governants i de la gairebé totalitat dels nostres partits. Fa poc un bon amic em va dir: La solució és que Catalunya declari la guerra a Gran Bretanya i que es rendeixi al dia següent. Potser no està gens mal pensat!

seguiment de Meme

He rebut de l'amic elsalouenc, (http://elsalouencblogspot.com/) un meme. Haig de dir que ben bé no sé què és però provaré de respondre les preguntes:

1. Quan temps portes com a blocaire?
Uns tres mesos: vaig començar a finals de setembre de 2007

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Navegant per internet.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament
Diàriament no en segueixo cap. Els de l'Oriol Vázquez, Josep de "El Salouenc", la "Parabòlica Virtual" de l'espiadimonis, el "Millorem Tarragona" de l'Àlex, la "Plataforma Liberal Catalanista", el blog del Quim i també l'Alejandro Popular són els que visito més sovint, però no diàriament.


4. Ets lector anònim d'algun bloc?
No, sempre m'identifico.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Els propietaris dels blogs abans anomenats.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Mai surto de "marxa". Si de cas m'agrada sortir a sopar amb la meva família i sempre en restaurants poc sorollosos i tranquils. Per a mi la "marxa" és anar a un bon lloc on es pugui gaudir de jazz, especialment swing, cosa que se'm fa difícil trobar en aquestes contrades.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Acollint-me a la meva ideologia liberal no respondré. Afegeixo que la pregunta en sí mateixa és poc respectuosa i tolerant en suposar que tothom voldria passar una nit de bogeria sexual. També haig de dir que un dels valors poc "fashion" és la fidelitat, no només aplicable a les relacions matrimonials sinó també a la ideologia, als amics, a la família, als valors amb els que creus...

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Quan em vaig enamorar no existien els blogs. La meva enamorada no té blog i és la mateixa de la que em vaig enamorar quan no hi havien blogs. Anys després he quedat captivat per un gat que tampoc té blog.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Ni satisfet ni insatisfet. Tan sols escric coses que penso, així de senzill.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
No sé pas que dir i aprofito per dir que no sé la finalitat d'aquestes preguntes. Però si ho haig de dir, passaré la patata calenta a l'espiadimonis i potser, pensant-ho bé, també a la Plataforma Liberal Catalanista.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Intervenir les mesquites?

En un article a l'Avui del nou director adjunt, el recent incorporat Toni Cruanyes, es recomana que a fi i efecte d'estalviar problemes futurs per xoc religiós, caldria ordenar i intervenir en el tema mesquites. Ens recorda que a Catalunya en els darrers anys han proliferat les mesquites, que ja en són més de 150, però pel que fa a les esglésies, les audiències estan per terra i només hi assisteix algun petit percentatge de la tercera edat.

A partir d'aquí el Sr Cruanyes, que ve del telenotícies de la Mònica Terribes i que ens ha demostrat ser un bon aliat dels palestins, a jutjar pel seu sentit anti-israelià, ens esperona a que l'administració, l'estat, és a dir, aquest ens totpoderós, controli el tema religiós. Què entèn Cruanyes per control? Doncs que les mesquietes les construeixi el propi estat i determini quins imans han de predicar-hi, estalviant-se d'aquesta forma el creixement de l'integrisme. Si no es fa així, els diners procedents de països rics i musulmans fan que el descontrol condicioni el fonamentalisme.

En principi cal deixar clar que el nostre estat és aconfessional. En segon lloc val a dir que cadascú ha de fer amb els seus diners allò que li convingui, sempre i quan respecti la legislació vigent. Si un grup de musulmans adquireix un terreny i hi construeix una mesquita, cap problema. Només cal demanar-los-hi allò que es demana a qualsevol ciutadà: que el sòl sigui urbanitzable, que tingui l'ús adient al lloc, tingui projecte, que cumpleixi mesures de seguretat, que sigui aprovat per l'administració, que pagui els seus impostos, etc... També hem de recordar que l'Agència Tributària s'ocupa de determinar el frau fiscal i curiosament quan existeixen inversions o moviments de diner sospitosos la Inspecció d'Hisenda n'ha de cercar l'origen. Sembla ser que de vegades els de l'agència es despisten i passen per alt casos com el de Marbella o com la financiació de mesquites. També l'Audiència Nacional treballa i va treballar feixugament per detectar la xarxa d'Herrikotavernes com a empreses d'ETA però sembla més mandrosa quan es tracta de buscar terrorisme musulmà. El terrorisme islamista té més bona consideració que l'etarra i potser això influeix.

El Sr Cruanyes, professional de TV3 i com a tal bon alumne de la millor universitat de la manipulació informativa que és la Corporació Catalana de Ràdio i Tv amb els socialistes, ens explica que que la intervenció en tots els sentits ens farà més feliços. El novell director adjunt de l'Avui pensa en una societat utòpica i meravellosa, igualitària i "guai" on els imans i les mesquites estarien controlades pel Sr Tresserres o pel Juan Ferran, o fins i tot pel propi Carod.

Les mesquites només s'han de controlar si són sospitoses de delicte, tal com ho fa l'estat si un ciutadà eludeix impostos o realitza operacions i transaccions no permeses. Finalment afegeixo que l'allau de mesquites ve donat per un altre problema greu: la immigració. Entre el país acollidor i l'immigrant hauria d'existir un contracte. Els contractes regulen les relacions entre les persones. En el moment que uns individus accedeixen a un model de societat oberta i tolerant han de cumplir uns requisits, tal com passa en qualsevol contracte: els contractants sacrifiquen part del seu interès per a obtenir guanys o beneficis. Si els immigrants obtenen d'una societat oberta com la nostra beneficis econòmics, salut, benestar i futur, ells han d'aportar "alguna cosa" i la més coherent hauria de ser un compromís d'acceptació dels principis bàsics de la societat liberal, de l'estat de dret. El seu incumpliment hauria de ser sancionat amb l'expulsió. Menys lleis són millors lleis. Amb el cumpliment d'una llei molt senzilla com aquesta ens estalviaríem tot un exèrcit de comissions polítiques, funcionaris, caps de negociat i consells assessors per a la gestió de la religió que, curiosament, la constitució no ho responsabilitza a l'estat.

divendres, 7 de desembre de 2007

Som tots iguals davant la llei?

Heus aquí un dels temes més contradictoris i polèmics que existeixen quan parlem de drets. Per començar hem de dir que el sentit d'igualtat davant la llei ve de molt lluny.

Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.

Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".

Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.

En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".

Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.

Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.

Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".

divendres, 23 de novembre de 2007

de laicismes "pijo-progres"

Veient el telenotícies de TV3 d'avui, m'ha sobtat una una informació molt interessant referent a les religions: S'ha organitzat una trobada o jornada d'acudits "religiosos". El motiu sembla ser que és per divulgar la idea de que les religions no són tan estrictes com diuen alguns i que la tolerància té això, que tots podem fer bromes de Jesucrist, de Buda i de Mahoma.

Resto astorat en veure aquest món de cotó celestial, ple de bonisme i filantropia, un món de religions "guais". El que em sembla molt patètic és la necessitat que té TV3, o encara diré més, la necessitat obsessiva de molts periodistes en manipular-nos de forma tan barroera. El primer indicador de manipulació és que la trobada va passar fa uns dies, però els cuiners de TV3, els gurús de "com ha de ser el món", han considerat que avui no tenien prou carn per al menú i han cuinat això. La segona és que el càmera, i de retruc el realitzador, ens ha sorprès amb una panoràmica de la sala: el percentatge d'ocupació era del 7% (o similar). Semblava una missa vespertina d'entre setmana, és a dir, 17 persones en una sala de 400 persones de cabuda. La maligna intenció manipuladora ve precisament de la voluntat de fer-nos combregar amb rodes de molins, de donar-nos com a notícia aquesta trobada. Com diu el meu fill, a casa, per Nadal, som més gent.

Seguint amb aquest laicisme de pa sucat amb oli i amb el pijo-progressisme que rebutja el que fa olor de cristià i abraça compulsivament qualsevol litúrgia contrastadament contrària, trobem una segona notícia significativa. En aquest cas fou el mai prou lloat Carod-Rovira, el més oportunista entre els oportunistes, el "màgic Andreu" de les ideologies, el més gran malabarista de la política. Doncs bé, el Sr Carod ens anuncia una "llei innovadora" del Parlament de Catalunya, la més "progre" de les lleis progres que s'han fet en aquest país i en Europa, la més republicana de totes: la llei que obliga als Ajuntaments a donar espai municipal, llocs de culte, a religions, sectes i similars que ho sol.licitin.

A partir d'ara, amb els meus diners, els diners vinents dels impostos que paguem entre tots, farem feliços a les creences, sovint irracionals, antidemocràtiques, tribals, ancestrals i petrificadament antigues o mediavals, que la humanitat ha desgranat en el curs de la història. La llei, que no he llegit i que en tinc coneixement exclussivament de forma radiofònica i periodística, em sembla una de les estupideses humanes més importants des de la Il.lustració.

Quina modernitat aquest invent d'ERC! Que "super-guai" que l'ajuntament hagi de donar suport a les mesquites, pagodes, sinagogues i temples, que els busqui espai, terreny o lloc per a resar. Apunto a ERC com a autora d'aquest gran nyap perquè crec que els "assumptes religiosos", en aquest repartiment del pastís polític català, va caure als republicans.

Si per una banda es demana que l'Església Catòlica no rebi diners públics, per l'altra farem tot el possible per a concretar llocs d'apologia de la diferència d'ànimes, d'apologia de la tribalitat i el fanatisme i, possiblement, d'apologia indirecta del terrorisme. Això darrer causarà algun estirabot mental i anímic en algunes persones, però és el que hi ha.

Finalment, i com a mostra del que ens pot portar aquesta tendència a afavorir tot allò que ens sembla "poc occidental" la trobem en una barriada de Tarragona. Una família nigeriana, en un "acte multicultural tribal" tan típic de les seves societats, va circumcidà el fill de pocs dies que havia nascut. La conseqüència va ser la mort del nadó en haver-se dessagnat. Ja sé que els defensors de la multculturalitat em surtiran amb allò del llibre de Dan Brown i el "Codi da Vinci" sobre l'Opus Dei i més coses, però el fet és una prova evident que, alguns cops, l'estimació obssessiva i neuròtica pel que és "diferent", "antic" i "guai" (sembla que alguns ho consideren modern) porta la degradació i la mort.

diumenge, 11 de novembre de 2007

L'aplicació de la llei segons la Mayol

Llegeixo astorat a l'Avui del passat dia 9 de novembre que degut al partit de Champions tota una allau de seguidors fanatitzats i alcoholitzats van fer destrosses de diversa consideració en espais públics, van embrutar la ciutat i van arribar a orinar (i potser defecar?) al monument a Macià. Tanmateix el que provoca angoixa i desencís és la decisió de la responsable municipal. La senyora (que no té res de senyora) Mayol ens diu que "no sempre cal fer cumplir la llei amb anti-avalots". Que "en aquest cas era millor no actuar". Això ho hem vist altres cops, recordo especialment l'acumulació de brutícia i deixalles a les platges per Sant Joan, i aquesta sistemàtica ininteligible, gairebé de gurú, de bruixa, en determinar arbitràriament o no quan cal aplicar la llei, és una de les esquerdes més significatives de l'estat de dret formal.

L'estil totalitari, despòtic (de vegades paternalista) de la Mayol és una herència i una evidència objectiva del seu tarannà pre-democràtic, del seu sentit dicatorial, del seu enamorament al comunisme més recalcitrant. També és un fet objectivable que en els moments en que la ciutat ha de ser defensada dels atacs de brètols i "terroristes de baixa intensitat", de salvaguardar patrimoni ciutadà, ella no fa res. Si en lloc de 15000 seguidors haguessin entrat 50.000 integristes sunnites, apalliçant a les noies que portessin minifalda o que ensenyessin el melic, tampoc hagués fet res? També en aquesta circumstància seria millor no fer res?

La llei ens pot agradar o no, la podem criticar, la podem modificar fent ús dels camins democràtics establerts, però no podem incumplir-la. L'actuació de la Mayol és realment patètica i de jutjat de guàrdia. No només hem de demanar la seva dimissió, sinó el seu empresonament. I per quin motiu se l'hauria d'empresonar? La resposta és senzilla: fomenta i actua clarament contra els drets bàsics d'igualtat. Tots els ciutadans som iguals davant la llei. Ells ens diu que no som iguals, que això depen del moment i de les circumstàncies... Tal com hem comentat altres cops: l'esquerra entèn la igualtat com a igualtat de punt final, escollint llistes i consells d'administració per allò que les persones tenen entre les cames, és a dir, el sexe, i no pas per les seva capacitat o qualitat. Els liberals creiem que tots som iguals davant la llei, que hem de tenir igualtat de partida, però hem d'arribar allí on ens porti el nostre esforç. Si jo ara faig malbé mobiliari urbà barceloní o deixo anar lliurement l'esfínter urinari, ¿tindré sanció?: Sí. Si fos hooligan de qualsevol equip, massificat, esbojarrat i begut, tindria sanció? No.

Això, senyors, és injustícia flagrant.

diumenge, 4 de novembre de 2007

L'estat-providència

La transformació del socialisme en social-democràcia, o més ben dit, la modernització i incorporació de la seva ideologia dins la nostra societat democràtica occidental ha fet aparèixer un nou i perillós concepte: l'estat-providència.

L'estat-providència és l'estat ONG, i el primer perill rau en que no defineix els seus objectius. Si bé el socialisme els tenia clars, podem dir que l'estat-provident no els té tant. Alguns d'aquests objectius es poden assolir dins, i poden fer més atractiva la societat lliure, i altres, subtil i soterradament, poden ser contradictoris i contraris a la llibertat.

Dins d'aquest paquet de mesures socials, de mesures que en diuen "justes", està el repartiment de la riquesa: els poders del govern s'utilitzen per a una "més justa distribució de la riquesa". Tal fet implica que l'estat social és una màquina de redistribuir rendes i a tal fi cal expandir l'Administració. És erroni pensar que les necessitats ciutadanes són preocupació d'una maquinària burocràtica perquè aquesta maquinària només engoleix impostos i la seva primera finalitat és la supervivència. Conseqüentment si l'Estat té per objectiu salvaguardar drets individuals, i entre ells evitar els monopolis, la pròpia Administració esdevé el monopoli més sagnant per al ciutadà perquè no té la igualtat davant la llei, perquè l'estat no és àrbitre, no és neutral, sinó que "està per damunt del ciutadà".

Aquesta degeneració natural de l'estat-providència en un estat quasi-socialista ho trobem a la França del segle XXI. En el post anterior deia que la fal.lera per la igualtat (igualtat final, que no davant la llei) França ha aconseguit les més grans desigualtats.

Sobre l'estat de dret

Ens recorda Hayek que sovint es cofon estat de dret amb legalitat. L'estat de dret està per davant del constitucionalisme (tema de rabiosa actualitat). El nobel liberal afirma que si una llei concedeix un poder ilimitat al govern, totes les seves accions serien legals però no encaixarien dins l'estat de dret.

En la pràctica corrent tot el que promulga l'autoritat legal se'n diu "llei". Formalment pot ser correcte però realment (en el sentit material) només una petita part d'aquestes lleis regulen les relacions entre les persones privades o entre les persones privades i l'estat. La gran majoria de decrets, reglaments, normes i lleis són instruccions de l'estat als seus funcionaris. Fixem-nos que la polèmica proposta de llei sobre l'habitatge és una intervenció flagrant de l'estat sobre la propietat dels ciutadans. La llei contempla la relació entre un arrendador i el seu arrendatari. En cas d'impagament, la llei existiex, però en aquest país no es cumpleix. Només cal cumplir la llei real per a solventar aquest problema. Però no, l'estat autonòmic i central segueix legislant i intervenint quan el més normal seria NO LEGISLAR i aplicar la llei que ja existeix, la reguladora dels contractes.

Un estat de dret no és cumplir la llei, és que la llei defensi els drets de l'individu. La confusió és contínua i reiterada per tothom i per tot arreu.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

D'intervencionismes diversos

Sovint l'afany neuròtic de les administracions en reglamentar i legislar per a aconseguir aquella societat perfecta que ja Plató somniava fa que els greuges comparatius esdevinguin una epidèmia social progressiva. Des de la Il.lustració, des del moment en que l'home desperta, quan passa de la infantesa al món adult tal com deia Kant, la defensa dels drets individuals i de la igualtat davant la llei han estat uns dels pilars fonamentals del liberalisme.

Aquesta època fosca, de manipulació estatal, és plena d'incongruències i desequilibris jurídics, de diferències significatives i de diferència de drets. Poso per exemple un fet habitual que, essent políticament incorrecte, tindré la gosadia i el plaer d'exposar-lo.

Som conscients, i també els governs, de la necessitat d'integració dels immigrants. Pensant en aquesta integració els gurús de la pedagogia ens exposen a situacions esperpèntiques tal com la d'una caixera amb un fill que, per ser de nacionalitat espanyola i de cultura catalana, ha de pagar la guarderia i el dinar del seu fill. Tanmateix si ella fos immigrant i la seva fe religiosa en fos aquella que cal orientar-se per a resar, el problema el tindria resolt. Aquest comentari, objecte de crítica per part dels defensors de la correcció política, és una mostra fefaent de la complexitat de la problemàtica que es pot crear i de la desigualtat i inferioritat a la que es comdemna als que paguem impostos.

La igualtat davant la llei ha de ser un fonament intocable i inalterable. Avui per avui aquesta igualtat és inexistent, creant situacions socials que, tristament, només poden portar a la xenofòbia, a la xenofòbia consentida i provocada pels nostres mediocres governants.

divendres, 19 d’octubre de 2007

França: els sindicats a favor de la desigualtat i dels privilegis

França és un exemple clar de com pot arribar l'intervencionisme a formar part de la genètica social d'un país. Fins i tot jo diria que França és el summum de la incongruència sindical.

Heus aquí que arriba a la presidència un senyor que, essent titllat de conservador de dretes, té en el seu programa polític una mínima i necessària incursió en el liberalisme. És més, jo diria que obté del liberalisme uns certs desinfectants mínims per fer front a una enfermetat terminal de la que França ha estat contagiada fa molts anys i que la solució passa per canviar de metge, d'hospital i de mútua.

Doncs el senyor Sarkozy, "ni corto ni perezoso" proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors.

Problema: els sindicats ara organitzen vagues per a frenar aquesta llei i fer que les desigualtats entre els treballadors es mantinguin. Res m'havia semblat tan medievalment injust i esclavitzador com la posició política dels sindicats francesos. Imaginem-nos una vaga per a mantenir l'esclavitud o el racisme i la desigualtat davant la llei. Ara, a la desigualtat en diuen defensar els drets, tal com els senyors feudals defensaven els seus feus i el seu dret "a cuixa".

Finalment, i com a cirereta d'aquest pastís afrancesat, recordo als lectors que existeix tota una maniobra general maquinada pels mitjans de comunicació "ultra-pijo-progres", tant aquí com a França, per posar de manifest davant la ciutadania que Sarkozy es divorcia. A Catalunya ràdio, com a cua final de la notícia, deien que el darrer governant que es va divorciar a l'Elisi fou Napoleó i que Sarkozy en podria tenir simil.lituds (o quelcom semblant): Patètic!. Després que Miterrand tingués una o no sé quantes amants i fes el salt constant a la seva dona ara venen a demanar "formalismes de l'antic règim". És evident: si Sarkozy fos socialista, aplaudirien el seu divorci, la seva lleialtat moral, la seva honradesa en separar-se o divorciar-se tenint en compte la posició política que ocupa. Essent de dretes, un xic liberal, és criticat pel seu llibertinatge... M'encanta veure que els mitjans de comunicació "progressistes" esdevenen altaveus de les més antigues, obsoletes i opressores tradicions de la moral social, de la moral més "mojigata".

L'intervencionisme crea inseguretat jurídica

Aquesta és una de les grans paradoxes de la socialdemocràcia: La planificació, centre neuràlgic del marxisme i socialisme purs, es transforma en intervenció macro-econòmica quan Keynes entra en escena. La socialdemocràcia europea, filosofia política de moda a partir de la segona guerra mundial, té per vaca sagrada a Keynes. Queda clar doncs que aquesta forma de pensament polític creu que les situacions econòmiques es poden "predir" i que cal planificar-les, o si més no, que cal "retocar" l'ordenament i les magnituds econòmiques per a provocar canvis estratègics, és a dir, moure els fils de l'obra teatral dels titelles-ciutadans.

Per altra banda tenim que, per al liberalisme, la seguretat jurídica, és un marc legal mínim i necessari per a que una societat oberta, lliure, responsable, defensora de l'individu, es desenvolupi.

A partir d'aquí veiem que la intervenció condiciona, de vegades, situacions d'injustícia i de limitació de drets. Fins i tot aquesta limitació de drets no és homogènia a tots els ciutadans, creant agravis comparatius per qüestions temporals, de terminis o de forma jurídica. Al cap i a la fi són arbitrarietats que aporten injustícia. A tal fi significaré un exemple: L'impost de successions i donacions és un impost que grava la transmissió de patrimonis, independentment de quina sigui la causa de la transmissió. Posem per cas que la transmissió és "mortis causa"; aquí tenim que cadascuna de les autonomies de la nostra pell de toro fa i desfà per a donar peixet (panem et circenses) als seus votans, a la seva parròqua. Imaginem que un pare empadronat a Madrid deixa el seu patrimoni al fill: Elll gairebé no haurà de pagar res perquè a Madrid existeixen, tal com a Navarra, València i altres comunitats, bonificacions importants.

Seguint amb el mateix exemple, pel que sembla l'any vinent, i això ha estat anunciat pel president Montilla aquest matí, la llei canviarà i per als propers exercicis es podran aplicar bonificacions en transmissió directa que poden fer baixar la quota tributària del 32% (màxim) al 9%. La persona que hagi mort el dia 31 de desembre tindrà uns hereus més pobres i més contribuents al benestar de l'estat que no pas el que mori el primer de gener de l'any següent (i a més a més tindrà premi per ser el primer del'any).

La conclusió és que les persones no podem planificar ni actuar previsionalment si no ens comuniquen quina és la política fiscal, industrial, cultural, econòmica, etc... d'un govern determinat. Veiem que el govern, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya, ha optat per motius electoralistes, a reduir dràsticament l'impost en qüestió per a guanyar-se el vot de classe mitjana. El problema per al ciutadà és que no sap si l'aprovaran, i si ho aproven que no existeixi gaire "lletra petita" i mil coses més.

Per acabar: si els govenrs intervenen és per a planificar. Intervenir erròniament i miserable per a afavorir cotes electorals més altes, és nauseabund. Lògicament si intervenir és dolent, intervenit malament és dantesc si mesurem els resultats en eficiència social i econòmica.

Que els déus us siguin favorables.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

llibertat de premsa: utopia, realitat o cinisme?

Una societat oberta i demoràtica, la que ens descriu Popper, té, entre d'altres, un objectiu importantíssim: que els ciutadans siguin lliures. A tal fi és necessari que el sistema educatiu permeti l'accès a l'educació de tots els ciutadans i que aquests ciutadans, en acabar la formació, siguin lliures per decidir (si a més a més els agrada llegir, fantàstic). Les persones no poden decidir lliurament si son analfabets, ignorants...

Si aquesta capacitat de decidir va lligada al coneixement del món o dels fets del nostre entorn, llavors hem "topat" amb el periodisme. Si part o tota la meva decisió ha de fonamentar-se en la percepció d'algun fet, llavors qui controli el "supermercat de les notícies"tindrà un paper significatiu i influent.

Dic això perquè darrerament els gurús de la comunicació del govern tristpartit han donat mostres de seguir fil per randa l'argument de la pel.lícula El Padrino, o de qualsevol altre guió que tingui en la màfia el seu eix argumental primari. Parlo del cas Bolaño amb les amenaces "barriobajeras" al redactor de "La Vanguardia" Jordi Barbeta, dient-li textualment "os vamos a joder". El nostre ínclit president Montitlla (de titllar) va qualficar el fet de "calentón". Jo era conscient de que el radiador tenia influència cabdal en la refrigeració del motor d'explosió però era ignorant en radiadors humans. El Sr Bolaño té un problema de refrigeració. Normalment quan s'acalenta el vehicle el recomanat és "fer motor" o encara millor, canviar de cotxe.

Un altre cas irritant, que hauria de revoltar la ciutadania, és l'enviament de missives amenaçadores, tals com la diana amb el nom del polític (copyright d'ETA). El Francesc-Marc Àlvaro va rebre la transcripció d'uns comentaris seus en una emissora en els que es marcaven aquells apartats que no havien agradat a les "altes esferes"del tistpartit de les esquerdes. Probablement Marlon Brando hagués fugit dels molls de Nova York en rebre tal comunicat (a "La Ley del silencio" d'Elia Kazan).

D'oasi català, doncs, res de res! Bé, potserm'haureu de disculpar perquè he fugit d'estudi o potser és que em faig gran i les meves sinapsis neuronals tenen algun entrebanc. El cert és que una societat oberta i democràtica ha de tenir un ordenament jurídic mínim però amb solvència contrastada, on els drets individuals siguin sagrats i on la premsa, vingui d'on vingui i pensi el que pensi, sigui totalment independent. Si el nombre de diaris venuts té vincles amb les raspallades al govern de torn, malament: el compte de resultats de les empreses periodístiques estarà (i està) amanit i aigualit per opinions i editorials que, havent de ser lliures, tenint l'obligació de ser lliures, tindrien com a objectiu central la xifra de negoci, que és el que persegueixen.

En lloc d'abocar-se a copiar les formes de control dels mafiosos, gaudint de "El Padrino", jo aconsello als aprenents de governant d'un país a mirar dues pel.lícules: "Xantatge a Brodway" i "Primera Plana". Amb els dos films podran aprendre clarament què és el periodisme i com funciona.

Si bé sempre es critica als USA per manques de llibertat, treiem de l'oblit el cas Watergate: Els USA són l'únic país que un president ha dimitit pel sol fet d'un article aparegut en un rotatiu. Vosaltres creieu que en aquest país un article del Francesc Marc Àlvaro podria fer dimitir Montilla o Bolaño?

Si la resposta és no és que la llibertat de premsa en aquest país és utopia. El cinisme és voler-nos fer creure que la premsa és independent. La realitat per als bons periodistes és que no il.lusiona; és més: és negra!

dissabte, 13 d’octubre de 2007

El "Che" segueix fent bavejar la "pijo-progressia"

En principi haig de disculpar-me pel llenguatge més planer en el títol del post. No he pogut resistir la temptació de manllevar algunes paraules del discurs estil progre.

La figura del Che, inefable inventor de la auto-foto-serigrafia perenne i eterna, segueix despertant admiració entre el que en diríem l'esquerra i la pijo-progressia, o el que en diria l'Oriana Fallaci, l'esquerra caviar. Aquest sentiment d'amor i devoció davant d'un militar tan assedegat d'afusellaments pertany a les creences més irracionals que poden existir. El guevarisme és una fe, i una fe que mou periodistes i cadenes televisives. A tal fi la brigada comunista de TV3 ens delectarà amb reportatges tergiversats i amanits amb el saurisme més indigent, amb el mayolisme més tenebrós.

El Che va declarar, en el seu discurs davant de Nacions Unides, a començaments dels seixanta, que havia fusellat i que ho seguiria fent per a aconseguir els seus objectius. Això també ho pensava Pol Pot, Stalin, Pinochet, Idi Amin i molts altres, cap dels quals era amant de la democràcia. Però heus aquí que les esquerres europees no han investigat res del Ché, miren cap a un altre costat quan els parles d'objectivitat i tornen a retreure la rebregada mentida de que va ser un home excepcional. Deu ser per allò de la famosa cançó que es cantava a les orgies ideològiques del pijo-progressisme després de fumar porros i prendre algun altre al.lucinògen.

Tard o d'hora tot surt a la llum. La Història de la humanitat és la història dels que, governant, han volgut amagar el que passava. Quan es parli objectivament de Cuba perquè un canvi de règim permeti detectar i observar les evidències del terrible despotisme del règim, la figura del Ché esdevindrà el que havia d'haver estat: un militar més que va gaudir matant per l'ideal de repartir la misèria, que va esplaiar-se matant en creure's que la seva forma de pensar era millor que totes les altres, que va matar perquè pensava que els altres eren inferiors, perquè els individus no podien estar per damunt de les idees.

Doncs, sí: les persones han d'estar per damunt de les idees, de les creences i del pensament. El president iranià va declarar a l'ONU que en el seu país no existeix la homosexualitat: és clar que no perquè els està assassinant a tots. I els pijo-progres on són? I les esquerres no en diuen res sobre això? Ai no, perdoneu, és que és un règim despòtic, tirànic i musulmà. Total, per matar-los, cap problema. Si en canvi hagués fet algun comentari el Papa, llavors tot canviaria....

dijous, 11 d’octubre de 2007

Hijab o uniformitat?

En principi, i des d'un punt de vista "liberal-formal", el hijab no és altra cosa que un atribut de vestuari que lliurament (?) les persones decideixen portar. Alguns comparen això amb els piercing o amb portar una Creu, una Mare de Déu o un "no me olvides". Tanmateix, allò que inicialment pot semblar trivial, insignificant i accessori pot esdevenir sagrat, trascendent i influent.

Si considerem que aquest hijab és una imposició transferida de forma ulterior, subtil i maquillada dels seus pares, cosa molt habitual en societats més ancestrals o tribals (diríem que molt poc "occidentalitzades"), i especialment consuetudinari en les famílies immigrants de religió musulmana, llavors aquesta actitud d'imposició esdevé el primer pas a posteriors requeriments que són divergents i sovint contràries a les nostres llibertats, a la concepció que tenim de l'individu i la seva capacitat de decisió, a la igualtat i a l'ordenament jurídic.

Aquesta nena, podrà decidir algun dia si vol ser neuròloga, infermera, mestra, cuinera, funcionària, odontòloga, jutgessa, proctòloga, mosso d'esquadra o uròloga? Molt em temo que no perquè l'escola gairebé no té, ara en el moment que vivim, capacitat per a trencar les estructures morals familiars, l'ètica familiar petrificada, mítica i acrítica. Veiem, astorats, com els nostres valors són vexats o ridiculitzats fins i tot per la gent d'esquerres de la nostra societat, abocats a badar estúpidament davant de conductes més adients a formar part dels llibres d'antropologia que no pas de les relacions ciutadanes modernes.

La decisió és realment difícil. L'associació de lliure-pensadors de l'Índia va ser consultada per a resoldre un problema entre alumnes de religions diferents en una escola determinada. Les baralles, tensions i agressions van acabar-se en imposar obligatòriament l'uniforme. Islamisme i hinduisme són antagòniques i font de molta tensió. En aquest cas la uniformitat (la intervenció) va ser adequada. En altres casos la llibertat individual pot ser també positiva. En el cas de la nena de Girona és obvi que la Generalitat ha fet la pitjor de les intervencions: ha intervingut per no deixar intervenir. Ha intervingut per posar nous problemes als membres de la direcció del centre i ha sentat precedents. Ha obert la porta a la intolerància, a l'integrisme i al fonamentalisme. Com sempre els col.lectivistes s'alien amb els totalitaris. Què hi farem!

Sigui com sigui el liberalisme no està de moda. De totes formes, i pensant que després d'una edat mitjana va venir un renaixement i, per gaudi i joia dels liberals, un humanisme, també pot venir un nou dia per al liberalisme. M'ha sorprès veure que existeix una editorial especialitzada en el liberalisme i les llibertats (Unión Editorial http://www.unioneditorial.es/). Bé, no tot ha de ser negatiu!

A l'escola, ¿llibertat o intervenció?

Arran d'un post en el blog recomanat LA PARABÒLICA VIRTUAL, plantejo un dubte interessant sobre l'escola que volem els liberals:

1) Per una banda si creiem que els drets individuals venen per dret natural llavors la societat (o l'estat) ha d'intervenir per a formar persones lliures. Seria com partir de l'intervencionisme per a arribar a la llibertat. Els nens no volen aprendre matemàtiques i lliurament escollirien jugar o quedar-se a casa. Aquesta posició seria la que inicialment prendrien els il.lustrats enciclopèdics com Rousseau: intervenir per a aconseguir persones formades i, com a tal, lliures.

2) Si considerem, de forma utilitària, que les llibertats personals només cal protegir-les i prou perquè una societat d'individus feliços tendeix a ser una societat feliç, llavors l'escola ha de ser lliure, sense intervenció. El mercat ja regularà. Aquesta seria la idea original de Locke i els anglosaxons o la vessant més liberal dels il.lustrats (Voltaire).

Un primer pas podria ser l'aplicació de la proposta de l'Artur Mas (el xec escolar) com a solució mitjana entre intervenció i llibertat: les millors escoles tindrien més clients i, òbviament, més ingressos. Les pitjors tendirien a la fallida. Realment seria més "sostenible" econòmicament i primaria l'esforç del professorat.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Locke, el més clàssic dels clàssics

Locke és el filòsof que va enfilar, o millor dit, planificar i dissenyar, gairebé apuntalar sòlidament, el que coneixem com la democràcia actual i l'estat de dret. És cert que podem trobar els origens del liberalisme en l'humanisme renaixentista, per exemple Erasme de Rotterdam, que centra els seus textes en la llibertat i la crítica, o també, Luter que posa en l'home la capacitat de trobar Déu sense intermediaris. Lockedesprés de veure com la sang corria segons els partidaris d'una o altra fe, després d'observar les conseqüències macabres i desastroses de les guerres civils que van patir els anglesos en el segle XVII, Locke decideix que l'estat només ha d'actuar per a defensar els drets de l'individu. Això tan simple és meravellós. I perquè? doncs perquè estem tips que ens diguin com hem de fer les coses, que ens expliquin què passa al món, com hem de pensar i què hem de fer, dir o creure. Els països anglosaxons tenen molts segles d'experiència en la llibertat i és per això que els lliurepensadors havien d'anar a refugiar-se, normalment, a Gran Bretanya o a Holanda. Ara, a Holanda, no és tan fàcil. Recordo la Ayaan Hirsi Alí que, gràcies a l'exèrcit d'islamistes radicals maquillats d'ONG pijo-progre, van aconseguir fa molt poc que abandonés el país i marxés a EEUU.

El liberalisme és efectiu si l'entorn i l'estat deixen que aquesta persona creixi, es formi, s'eduqui. Per triar, per escollir cal conèixer. Heus aquí la necessitat que tenen els estats, aquestes super-estructures famolenques de diner i de funcionaris, de tenir una ciutadania (potser súbdits)lliurada completament al consum, a la mediocritat, a la disbauxa desmesurada... I aquests estats tenen una relació idíl.lica amb el socialisme.

Dic això perquè estem a la cua d'Europa en educació i som els primers en prostitució i cocaïna. Un país d'incults és un "caldo" de cultiu per a la drogadicció i la prostitució. Tanta parafernàlia estatal, tanta estructura administrativa i controladora que tenim i som els darrers en allò més important, en conèixer.

dilluns, 24 de setembre de 2007

Sala Martin: català, liberal i independentista

Parlant de liberalisme ben bé que podríem parlar del nostrat professor internacional, el Sr Xavier Sala Martin. Val a dir que és tot un personatge, igualment odiat pels sectors col.lectivitzadors, és a dir, per les esquerres com per la caverna mediàtica. Si Sala Martin tingués qualsevol altra nacionalitat o bé no fos liberal seria un dels personones amb més share i audiència de les televisions.

Sala Martin és més conegut per les seves americanes que no pas pels seus escrits. Si el seu libre divulgatiu "Economia liberal per a no economistes i no liberals" ha estat i és un èxit, també són realment recomanables les seves incursions periodístiques quinzenals o mensuals a La Vanguardia (http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/esp/articlesesp.htm) i hem de recordar que va ser ell qui va fer aixcar-se de la cadira i marxar a l'actual president de la Generalitat, al Sr Montilla. El llavors candidat a la presidència no va poder suportar les escomeses racionals del Sr Sala Martín i va explotar, tal com ho fa sovint el Sr Bolaño.

Sala Martin és també el creador i motor de la fundació Umbele (www.umbele.org) i crec que la metodologia que aplica per a reduir la pobresa endèmica de l'Àfrica és molt més fructífera que no pas les caritats estèrils a les que ens tenen acostumats les grans ONG's.

El problema no el té el Sr Sala Martin sinó el periodisme mediocre que el satanitza perquè el considera un "neo-liberal", malignitat que deu superar a la de "liberal". La seva baralla periodística amb l'economista socialista Navarro va portar cua i com a mostra us recomano l'article de la Vanguardia "El chupacabras". Molta gent i alguns mitjans de comunicació (la revista que més ha provat de torpedinar-lo ha estat "El Triangle") no han parat de fer campanya contra el que creuen el pitjor mal, el liberalisme.

Un altre liberal català que també escrivia a La Vanguardia fou Salvador Millet. Els seus articles han estat recollits en una bona edició.

Seguirem en contacte.

diumenge, 23 de setembre de 2007

Popper, el millor

Ja fa molt temps vaig tenir el goig de llegir de Karl Popper el seu llibre insígnia pel que fa a la defensa de la democràcia i la llibertat: "La societat oberta i els seus enemics". Em va captivar la seva noblesa i atreviment en carregar-se al més gran impostor, al filòsof sagrat dels col.lectivismes, al mai prou lloat Hegel.

Popper, amb un llenguatge entenidor, ens presenta el seu model socio-polític de societat. Hi ha dues societats, una oberta i l'altra tancada. Seguint la definició (o traducció?) del professor Alcoberro (www.alcoberro.info), tindrem:

Societat tancada: és tota societat no-democràtica i, més específicament, les societats totalitàries (feixisme i comunisme). Es caràcteritzen perque no hi ha llibertat de crítica. Són societats que pretenen aturar el temps i arribar a un estadi suposadament "perfecte" en el seu desenvolupament (l'aristocràcia i el filòsof-rei de Plató, el comunisme de Marx...). En aquesta mena de societats hom predica la submissió de l'individu a l'Estat i la submissió de les generacions a les generacions futures. No s'admet la crítica i es regeixen per la tradició, per la doctrina oficial indiscutible o per la saviesa il.luminada dels dirigents.

Societat oberta: és la societat democràtica de model occidental, és a dir, amb llibertat d'expressió, democràcia participativa i economia de lliure empresa. La seva caràcterística fonamental és que propugna i encoratja la iniciativa individual. En una societat oberta els individus que la formen han de ser, indestriablement, lliures i responsables dels seus actes.

Després de llegir això, la pregunta és: A quina de les dues us agrada pertànyer? La Sra Imma Mayol, a quina de les dues fa referència quan diu que és anti-sistema? Anti-sistema de la societat oberta o de la tancada? Quina és la societat a la que fan referència els que parlen de "un altre món és possible"? I Aràbia Saudí o Iran i Síria, a quina pertanyen? i Palestina?

Estem passants moments de baixa autoestima. No creiem en els nostres valors occidentals, en els que ens van fer allunyar de les dictadures i dels totalitarismes. No creiem en l'individu. Van ser els individus particularment que van revolucionar la societat tals com Keppler o Galileu. Jo em quedo amb occident. I vosaltres?