dimarts, 16 d’octubre de 2007

llibertat de premsa: utopia, realitat o cinisme?

Una societat oberta i demoràtica, la que ens descriu Popper, té, entre d'altres, un objectiu importantíssim: que els ciutadans siguin lliures. A tal fi és necessari que el sistema educatiu permeti l'accès a l'educació de tots els ciutadans i que aquests ciutadans, en acabar la formació, siguin lliures per decidir (si a més a més els agrada llegir, fantàstic). Les persones no poden decidir lliurament si son analfabets, ignorants...

Si aquesta capacitat de decidir va lligada al coneixement del món o dels fets del nostre entorn, llavors hem "topat" amb el periodisme. Si part o tota la meva decisió ha de fonamentar-se en la percepció d'algun fet, llavors qui controli el "supermercat de les notícies"tindrà un paper significatiu i influent.

Dic això perquè darrerament els gurús de la comunicació del govern tristpartit han donat mostres de seguir fil per randa l'argument de la pel.lícula El Padrino, o de qualsevol altre guió que tingui en la màfia el seu eix argumental primari. Parlo del cas Bolaño amb les amenaces "barriobajeras" al redactor de "La Vanguardia" Jordi Barbeta, dient-li textualment "os vamos a joder". El nostre ínclit president Montitlla (de titllar) va qualficar el fet de "calentón". Jo era conscient de que el radiador tenia influència cabdal en la refrigeració del motor d'explosió però era ignorant en radiadors humans. El Sr Bolaño té un problema de refrigeració. Normalment quan s'acalenta el vehicle el recomanat és "fer motor" o encara millor, canviar de cotxe.

Un altre cas irritant, que hauria de revoltar la ciutadania, és l'enviament de missives amenaçadores, tals com la diana amb el nom del polític (copyright d'ETA). El Francesc-Marc Àlvaro va rebre la transcripció d'uns comentaris seus en una emissora en els que es marcaven aquells apartats que no havien agradat a les "altes esferes"del tistpartit de les esquerdes. Probablement Marlon Brando hagués fugit dels molls de Nova York en rebre tal comunicat (a "La Ley del silencio" d'Elia Kazan).

D'oasi català, doncs, res de res! Bé, potserm'haureu de disculpar perquè he fugit d'estudi o potser és que em faig gran i les meves sinapsis neuronals tenen algun entrebanc. El cert és que una societat oberta i democràtica ha de tenir un ordenament jurídic mínim però amb solvència contrastada, on els drets individuals siguin sagrats i on la premsa, vingui d'on vingui i pensi el que pensi, sigui totalment independent. Si el nombre de diaris venuts té vincles amb les raspallades al govern de torn, malament: el compte de resultats de les empreses periodístiques estarà (i està) amanit i aigualit per opinions i editorials que, havent de ser lliures, tenint l'obligació de ser lliures, tindrien com a objectiu central la xifra de negoci, que és el que persegueixen.

En lloc d'abocar-se a copiar les formes de control dels mafiosos, gaudint de "El Padrino", jo aconsello als aprenents de governant d'un país a mirar dues pel.lícules: "Xantatge a Brodway" i "Primera Plana". Amb els dos films podran aprendre clarament què és el periodisme i com funciona.

Si bé sempre es critica als USA per manques de llibertat, treiem de l'oblit el cas Watergate: Els USA són l'únic país que un president ha dimitit pel sol fet d'un article aparegut en un rotatiu. Vosaltres creieu que en aquest país un article del Francesc Marc Àlvaro podria fer dimitir Montilla o Bolaño?

Si la resposta és no és que la llibertat de premsa en aquest país és utopia. El cinisme és voler-nos fer creure que la premsa és independent. La realitat per als bons periodistes és que no il.lusiona; és més: és negra!

7 comentaris:

indigenes ha dit...

La diferència entre Catalunya i els EEUU és que els nostres mitjans de comunicació treballen captius de les subvencions i reben telefonades de polítics.

Artur ha dit...

Val a dir que algunes subvencions són molt més subtils del que pensem: per una banda tenim les milionàries subscripcions que tot un departament pot fer. L'altre és la "subvenció que fa frontera amb la mineria": Són les publicitats de les grans empreses. Per exemple, Telefònica s'anunciarà periòdicament en uns determinats mitjans i no en altres: això fa canviar el compte de resultats de qualsevol emissora o diari. Per tant, què cal modificar, el compte de resultats, la línia editorial o l'audiència???

Com molt bé dius les telefonades dels polítics condicionen i minven la llibertat. És evident que aquest govern especialment té uns tics, uns hàbits totalitaris. No ho poden evitar perquè mai han estat convençuts del sentit democràtic i respectuós. Tants anys admirant els països que estaven per darrera del teló d'acer porta les seves conseqüències....

Frederic Recasens ha dit...

Hola Artur!

Jo el que considero és que l'objectivitat periodística no existeix, és un mite. Pel sol fet d'escollir uns fets o uns altres per convertir-los en objecte de notícia el periodista ja és imparcial, donat el volum d'informació que hi ha. Utilitzant unes paraules o unes altres ja estàs tractant-ho d'una manera o d'una altra, donant importància a un aspecte o a un altre; és a dir, la tendència, ideologia, convicció -o diga-li com vulguis- del periodista destil.la del seu treball sempre. I no em sembla malament; és més, considero adequat i necessari que el periodista expliqui la realitat com ell la veu, critiqui el que consideri criticable i recolzi el que li sembli que ha de rebre suport.

Dit això, en referència a la llibertat de premsa la considero una realitat en el sentit que hi ha molts mitjans de comunicació que - en aquests moments almenys- abarquen més o menys tot l'espectre ideològic de la societat. La considero però també una utopia en el sentit que és cert que molts mitjans avui dia formen part de grans grups empresarials amb influències i negocis en molts camps i amb preferències polítiques per part dels dirigents en funció dels interessos de tots plegats. Els mitjans de comunicació el formen periodistes que cobren un sou –baix, però sou- i la publicitat, la subvenció o el tracte preferent per part de les institucions, sovint marca en bona mesura a línia.

Per tot això, finalment, considero cínic voler fer creure a l'opinió pública que un mitja de comunicació és completament independent. Hi ha unes línies editorials, uns principis propis de cada mitjà i la defensa o oposició a uns valors concrets per part de cadascú ( i quan dic valors, hi incloc des de models socials, a tendències ideològiques passant per conviccions personals dels periodistes, fins a valors més materials com serien les "subvencions" públiques, al recolzament a un partit polític a canvi de tracte preferent...). No defenso que s’hi val tot per subsistir però és una realitat que en molts mitjans, hi valen moltes coses.

En funció de tot això i coneguent prèviament "de què va" cadascú –crec que ara, més o menys també es fàcil fer-ho- el consumidor de mitjans han de triar el mitjà o mitjans diversos- un exercici que també recomano, el de llegir el major nombre de diaris possible- que més d'acord informi o programi en relació al que li interessa i al que pensa.

Un altre tema seria la censura que alguns governants amb tics despòtics volen aplicar a alguns mitjans en concret però no m’extenc més. Jo aposto per la llibertat de premsa en el sentit que, com més n’hi hagi millor i com més clara sigui la línia editorial del mitjà, també millor.

Artur ha dit...

Frederic,

És lògic que la premsa tingui una línia editorial determinada. Els lectors o oients ens decantem per la premsa o emissora que ideològicament ens és més propera o bé que el tractament de la informació i de la opinió ens sembla relativament més objectiva.

La llibertat, que no és altra cosa que la de poder expressar lliurament les opinions i les idees, queda coartada en els mitjans de comunicació per l'extorsió i el xantatge, tal com ha fet el govern de la Generalitat. Podem entendre pressions, perquè els polítics pressionen, però la conducta mafiosa del gabinet de premsa del tripartit és delictiva.

Hem de dir "sí" a les diferències ideològiques de les empreses periodístiques i dels seus periodistes, però rotundament "no" al xantatge. El fet exposat és penal i el sr Bolaño hauria d'acabar entre reixes. Clar i català

Artur ha dit...

Frederic,

És lògic que la premsa tingui una línia editorial determinada. Els lectors o oients ens decantem per la premsa o emissora que ideològicament ens és més propera o bé que el tractament de la informació i de la opinió ens sembla relativament més objectiva.

La llibertat, que no és altra cosa que la de poder expressar lliurament les opinions i les idees, queda coartada en els mitjans de comunicació per l'extorsió i el xantatge, tal com ha fet el govern de la Generalitat. Podem entendre pressions, perquè els polítics pressionen, però la conducta mafiosa del gabinet de premsa del tripartit és delictiva.

Hem de dir "sí" a les diferències ideològiques de les empreses periodístiques i dels seus periodistes, però rotundament "no" al xantatge. El fet exposat és penal i el sr Bolaño hauria d'acabar entre reixes. Clar i català

Frederic Recasens ha dit...

Estic d'acord amb tu. L'extorsió i el xantatge són delictes. De totes maneres, la decisió en el cas de la Fira de Frankfurt o en el del Francesc Marc Álvaro, de censurar-los i no emetre l'entrevista o els comentaris, deu correspondre als directors dels mitjans pels quals treballen, no? És a dir, en aquests casos, es pot cedir al xantatge dels polítics o no cedir-hi. D'acord, estem parlant de mitjans públics depenents econòmicament de la Generalitat, però aquí és on crec jo s'han d'imposar criteris periodístics i on hi juga un paper fonamental l'integritat i la dignitat dels directors de programes, d'informatius, de contingut, caps de programació i demés càrrecs dins el mitjà. El que està clar és que si els periodistes no defensen la seva llibertat d'expressió,cadascun en la mesura que pugui dins el seu àmbit de treball i dins l'organigrama d'una empresa, els polítics no ho faran.

espiadimonis ha dit...

Que la premsa no estigui condicionada per alguna banda és impossible, però si més no, si es prohibissin les subvencions i la publicitat institucional als diaris, aquests tindrien les mans lliures per dir el què creguin oportú. Que serien captius de les grans empreses? Potser sí, però sempre poden cercar altres empreses per fer-ne publicitat. Cercar un altre govern ja és més difícil.