dissabte, 31 de desembre de 2011

Rajoy: El gran engany

Després d'un silenci sepulcral des que va guanyar les eleccions i després d'haver muntat la campanya electoral amb el "baixarem impostos" primer i després amb el "no incrementarem impostos", el govern de Rajoy ha disparat el míssil tributari més sagnant de la història de la democràcia espanyola. Després d'això, algú tindrà la gosadia de dir que Rajoy és liberal, que el PP és liberal?

Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.

La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.

Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.

Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".

Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.

dilluns, 26 de desembre de 2011

La nova ordre d'horaris de discoteques

El Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya ha aprovat una nova ordre d'horaris per a llocs d'oci (discoteques) en el que allarga el temps d'obertura fins a les cinc o les sis de la matinada i permet ampliar-los, si cal, en dates excepcionals.

Com a liberal podria alegrar-me per liberalitzar el sector però també com a liberal l'angoixa m'envaeix una vegada més. Bona part dels liberals pensem que cada establiment, sigui comerç o pub, hauria d'obrir i tancar lliurement, sempre i quan no provoqués molèsties als veïns. Però estem a Espanya i tots sabem què passa quan una discoteca tanca a les quatre o les cinc de la matinada: que durant tota la nit no podem dormir pel soroll i que en tancar la persiana la xerinola al carrer acaba impedint la darrera oportunitat de trobar-nos amb Morfeu. L'ordre públic, en aquests casos, sembla ser una reminiscència d'èpoques anteriors.

El conseller Puig ens ha explicat que degut a la importància del sector i el seu pes econòmic es fa imprescindible que la gent pugui tenir més temps de diversió. Veiem com, altre cop, la llei es modifica per a servir interessos personals o sectorials. La Llei hauria de servir perquè no es conculquessin drets personals. El dret a la vida (digui's descans en hores nocturnes) és prioritari. No existeix el dret a l'oci. Només existeix la llibertat personal i aquesta cal limitar-la quan traspassa la del proïsme. Conseqüentment l'ideal seria no legislar sobre horaris i deixar llibertat absoluta. Quan aquesta llibertat destorba els veïns, la policia actuaria. En societats avançades l'ètica ciutadana -empatia- fa que sigui innecessari el reclam de la policia. Tanmateix, això tan senzill és purament utòpic. Qui els parla viu damunt d'una discoteca i és del tot impossible que les nostres queixes tinguin resultats. Els governs, independentment de la seva tendència política, han obviat aquesta problemàtica i només els casos que, de forma costosa i llarga, han arribat al jutge, han estat premiats amb resolucions adients.

Per altra banda si volem una societat responsable i productiva per a sortir de la crisi i anar endavant, el model de disbauxa contínua no és, precisament, un element dinamitzador per al jovent i els no tan joves. Sembla que engrescar la gent a la gresca sigui el que ha de resoldre els problemes. Val a dir que després de les nits de garbuix, ballaruca, alcohol i escàndol el que ens queda, normalment, és un increment en la factura de la neteja de la ciutat. Probablement això no ho tenen en compte els nostres governants perquè estan enlluernats en "fer coses per a la gent", entre elles, incrementar la festa.

Curiosament el liberalisme sovint se l'identifica amb el capitalisme, però la identitat liberal està amb les persones i les seves llibertats. Heus aquí que l'Estat de Dret i el govern és qui ha de defensar les persones i la seva llibertat. En tot cas la llibertat de poder dormir per les nits és molt important, encara que no dóna vots ni és motiu sindical de vagues, però qui pateix aquesta tortura malviu i emmalalteix.

Quan el col·lectiu és abans de la persona és el primer pas per perdre la batalla de la llibertat.

diumenge, 18 de desembre de 2011

Publicitat totalitària?

La publicitat és una bona eina per a detectar els valors d'una societat. Ahir mateix vaig veure l'anunci d'una colònia on la noia protagonista deia "Quan veig una cosa que m'agrada, me la quedo". Llavors la noia salta a l'escenari on un grup de rock actua i s'abraona damunt del cantant i el captiva. Després ells dos surten abraçats i petonejant-se.

Heus aquí com els valors liberals, de respecte dels drets bàsics que són vida, llibertat i propietat queden conculcats subtilment en base a un nou valor que el podríem anomenar "agressivitat jovenívola". El jovent agafa el que vol, fa el que vol i per tant, voler és poder, independentment del proïsme, dels altres. Fixem-nos: quan es diu "m'agafo el que vull" estic dient que prenc (robatori o furt) el que vull, és a dir, conculco el dret de propietat d'altres i això és èticament correcte (bo). Com que en aquest cas el que vol és una persona, conculca el dret de llibertat de l'altre. És més, el noi cantant és purament un objecte de desig. Això, evidentment, gràcies a una colònia.

Entenc perfectament que la publicitat ha de recórrer als motius ocults de compra (enveja, petulància, paternalisme i dels els que els psicòlegs podrien escorcollar de la convulsa ànima humana), però aquest remolí d'afany d'obtenció de béns i persones reflecteix una societat amb valors erronis, amb una jerarquia ètica que s'ha allunyat totalment del respecte als drets de les persones, de la fugida del virtuosisme original dels pares del liberalisme del segle XVII. Locke i els liberals ancestrals van assentar les bases d'una societat que volia limitar el poder del rei, el poder estatal, i salvaguardar els drets individuals. Això no es pot oblidar i hem de lluitar i posar damunt la taula la subtil propaganda ètica-política que des dels governs, les organitzacions i els publicistes fan constantment. Aquí també hem d'afegir els periodistes que ens afalaguen diàriament amb dosis terapèutiques de la veritat absoluta, explicant-nos qui són els culpables de la crisi, què és bo i què és dolent...

La millor eina per a lluitar contra aquest esperit homogeneïtzador de pensament únic és la crítica, l'escepticisme i el coneixement. La ignorància, en tots els sentits, és l'aliat dels totalitarismes.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Despeses dubtoses del Senat

Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.

La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?

Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.

La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.

Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.

Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.

dimarts, 15 de novembre de 2011

L'embolic financer que ens ofega

Primer foren els actius tòxics generats en els EEUU degut a les hipoteques problemàtiques de la bombolla immobiliària americana. Després foren països diferents del nostre perquè nosaltres teníem el millor sistema bancari, el més solvent, i la crisi no anava amb nosaltres. Posteriorment em deien que la garantia final sempre la tenien els Estats, que mai podien caure en fallida o suspensió de pagaments...

Bé, tota aquella fe en el sistema, allò que tothom creia cegament, alguns de manera ingènua i altres acadèmicament, ha estat una gran enganyifa. Hem despertat a la realitat i la realitat ens diu que "tants caps, tants barrets", és a dir, "d'on no n'hi ha, no en raja".

Quan el Banc Central Europeu va començar a imprimir bitllets i més bitllets amb la garantia de futurs ingressos estatals i privats, sense cap mena d'ancoratge, de patró o referència, va començar la disbauxa. Els bancs van fer negoci prestant i els estats van fer negoci "electoral" endeutant-se. Ara tot s'ha de tornar. Tots els estats han oblidat la coneguda faula d'Esopo de la cigala i la formiga i han escampat el territori amb centenars d'obres faraòniques sense sentit, han omplert de subvencions les organitzacions "properes" i han recompensat els amiguets amb llocs de treball i pensions vitalícies.

Ens diuen que tot ha vingut per la manca de reglamentació, per culpa del "neo-liberalisme". Bé, no es tracta de més control sinó de millor control. En part tenen raó: no hem supervisat els que han signat els pressupostos, les inversions i les despeses. No hem auditat els comptes de les Administracions. Hem estat irresponsables perquè hem confiat en polítics i governants ineficaços i ens han arruïnat. El liberalisme exigeix control del govern, un "check & balance" constant. El liberalisme ens diu que sense patró les polítiques monetàries poden esdevenir fum. El liberalisme ens diu que les persones són propietàries del seu treball, lliures i també responsables. Amb tot això, cal més normativa?

El problema ve de la necessitat que tenen les societats occidentals i també les no-occidentals en sentir-se súbdites dels estats, en trobar-se còmodes en el tancat, en voler ser bens de la mà del pastor. Volem viure en un zoo o en una reserva natural? En un zoo ens donen de menjar el que volen. Els animals lliures mengen lliurement -poques vegades mengen el que volen, i més habitualment el que poden-, però sempre han d'esforçar-se. Vist d'altra forma diríem que els països amb molts recursos acaben a la ruïna perquè no aprenen a superar els entrebancs. Els països que viuen tranquil·lament del petroli no avancen, no són punters tecnològicament ni social. Holanda no té recursos naturals però va inventar, en el segle XVII, la societat anònima i també la tolerància. Ara és un país envejable en tots els aspectes.

Si volem sortir del zoo on ens diuen que no tindrem menjar perquè els directius s'ho han gastat tot en "sopars de duro", AVE's, aeroports sense vols i altres "andròmines", no ens queda més remei que marxar d'aquesta presó: Ens espavilarem ràpid. Ho van fer els nostres pares o avis després d'una guerra civil sagnant. Nosaltres ho hem de fer i ho podem fer.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Elogi de la responsabilitat

Per quin motius en altres països els ciutadans són més responsables? La responsabilitat ciutadana pot ésser mesurada per la quantitat de frau d'un país, entenent per frau qualsevol engany, mal ús o malbaratament de cabals públics. És tan fraudulent amagar ingressos en la declaració de renda com el fet de donar una subvenció a qui no la necessita. En aquest darrer cas pot ser per nepotisme, per corrupció, per engany en la sol.licitud o pràctica errònia (voluntària o no) del(s) funcionari(s).

En els països anomenats mediterranis existeix una llarga tradició d'engany a la Hisenda Pública motivada per la desconfiança de l'Estat com a sistema eficient envers el ciutadà. Altrament, l'Estat desconfia -per principi- del contribuent, al qual li atribueix una càrrega genètica negativa envers la fiscalitat i l'honestedat com a contribuent o receptor de diners públics.

La història d'Espanya és curulla d'estultícia governamental, circumstància que no ajuda a millorar la imatge que tenim els ciutadans del nostre entramat administratiu. També la picaresca ibèrica ha estat un "valor afegit" en l'ètica dels espanyols. Què ens diferencia dels suecs, dels danesos, dels alemanys o dels holandesos?

Algú podria enfocar la resposta en funció de la religió majoritària dels seus ciutadans, i això seria un altre debat, un llarg debat. Caldria veure com va influenciar el protestantisme i el posterior calvinisme en la responsabilitat i la llibertat. Altres enfocs anirien en el camí de l'economia o del creixement. Sigui com sigui, l'arrel de tot és el binomi LLIBERTAT-RESPONSABILITAT. Ser lliure vol dir ser responsable. La consciència ens fa lliures i segons els primers liberals anglosaxons la primera propietat és la consciència i quan algú és propietari -en aquest cas de la consciència-, és lliure d'actuar però també ha de ser responsable. Si dos persones decideixen formar una família, són lliures d'educar els fills segons les seves idees, però a la vegada en són responsables.

Aquesta honestedat o honradesa amb mi mateix implica que, faci el que faci, on ho faci o amb qui ho faci ha de ser correcta segons el meu criteri ètic de responsabilitat. Per tant, independentment que estigui sol en un carrer a la nit o en mig d'una rambla farcida de gent, no llençaré brutícia a terra. Si demano una beca serà perquè realment necessito un ajut per als meus estudis. El fet de veure la subvenció com un fruit que cal aconseguir "sigui com sigui" és un tema d'ètica personal.

El món funcionaria millor si cadascú fes el que cal fer, sense necessitat de tenir un guàrdia urbà al costat o la sanció pecuniària. Potser els recursos públics es podrien destinar "eficientment" a aquells que realment ho necessiten o a reduir les mancances socials i estructurals de ciutats, pobles, escoles i persones.

Al cap i a la fi tot acaba essent educació, però no pas formació. l'Educació, en majúscules, la rebem de la família i la formació a l'escola. Aprendre noves competències és formació bàsica i aprendre ètica és educació. És realment un problema. Si fos tan fàcil canviar la jerarquia moral a l'escola, fa anys que seríem ciutadans modèlics.

diumenge, 25 de setembre de 2011

El principi d'igualtat

Fa pocs dies que l'Audiència de Barcelona, després de tres anys, va condemnar un acusat a presó per haver agredit violentament a un treballador del metro de Barcelona. Aquesta condemna fou possible perquè el tribunal va considerar que l'esmentat empleat era una autoritat. Ja veiem que en aquest cas un element determinant en el judici és “la posició social-laboral” que ocupa l'agredit. Si hagués estat un viatger la víctima, tindria l'agressor la mateixa condemna?

Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.

Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.

Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.

Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.

La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.

Artur

diumenge, 28 d’agost de 2011

L'Estat amb obesitat mòrbida

Ha estat la crisi del deute dels estats el que ha condicionat una situació ara insostenible però que fa molt poc temps fou esperonada i sacralitzada per partits, sindicats, experts i ministres. El keynesianisme, veritable fe religiosa de la socialdemocràcia, és l'esperit econòmic que ha guiat aquesta Europa intervencionista des de l'acabament de la II Guerra Mundial.

Durant anys i anys ens han explicat que l'economia és una cosa molt complicada, i és ben cert, i que la macroeconomia encara ho és més. Val a dir que per als ciutadans de carrer el que entenem és que els deutes s'han de pagar. Fins fa uns anys tots pensàvem que els Estats eren intocables i que la seva solvència i garantia estava lluny de qualsevol dubte racional. Part d'aquesta fal·làcia venia donada perquè la cantarella divulgada pel poder i pel periodisme de torn no estava analitzada. És precisament quan les coses van malament que comencen els dubtes i la diagnosi.

Probablement el que podem trobar de positiu, si és que hi ha alguna cosa positiva en una crisi, és que cal seguir i controlar el que fan els governs. Hem vist com s'han construït aeroports on encara no han aterrat avions o que el nombre de passatgers és de riure; hem vist com algunes línies d'alta velocitat estaven dissenyades amb els estudis de viabilitat del "profesor Bacterio" (entrenyable científic col·laborador de Mortadelo y Filemón); hem vist com s'amagaven les xifres de despeses de Comunitats Autònomes, d'Ajuntaments... És a dir: ens han près el pèl.

L'Estat del Benestar, l'Estat intervencionista, ha posat tots els seus recursos i estructures per a tenir als seus peus un bon ramat de bens, dòcils i fidels, que havien d'aconseguir la felicitat. Buscar una societat d'individus independents era tot un risc. Tard o d'hora els anyells del tancat envejaran la llibertat felina i el risc. La llibertat implica perill i també coneixement. El coneixement comença per supervisar tot el que fan els governs amb els nostres diners. Cal un canvi d'actitud i molts canvis en molts altres àmbits, i per començar: en política i gestió del que és públic.

diumenge, 19 de juny de 2011

Democràcia real?

Cal dubtar de les democràcies amb acompanyament, tals com la "democràcia orgànica" o la "democràcia real". La democràcia va unida estructuralment a un sistema polític que anomenaríem liberal o de societat oberta, és a dir, filosòficament i social vinculat a la llibertat. Per tant, llibertat i responsabilitat són interdependents i no poden deslligar-se. No podem pensar en ser responsables sense llibertat ni tampoc a l'inrevés.

El moviment "Democràcia Real", fruit del desencís de la joventut en trobar feina, de la incapacitat de veure un futur possible al seu esforç d'estudi i dels anys de creure en un Estat-Providència, ha despertat del somni social-demòcrata i s'ha rebel·lat contra el sistema, contra aquest "sistema capitalista dominat pels mercats i oblidat per part dels polítics".

Si analitzem les seves propostes veiem que la majoria estan encara recolzades en obsoletes i petrificades receptes del progressisme dels seixanta i denoten una fal·lera malaltissa en demanar més protagonisme de l'Estat mitjançant més serveis, més impostos, menys mercat, més treball, ... i que paguin els rics.

Però el més important: estan en contra de l'ajust pressupostari. Des de la seva òptica, els mercats determinen la política, però cal dir que si els governants s'han endeutat, és obvi que els mercats han de valorar la solvència dels creditors a l'hora d'emetre préstecs nous o de determinar-hi el cost financer. Tanmateix el que ens demana Europa és tot allò que va incorporat amb la llibertat: la responsabilitat: més productivitat per a aixecar el país, per guanyar confiança. En lloc de mirar sempre cap el papà-estat, perquè no mirem endavant?. El President Mas va parlar de la possibilitat de "repartir la feina" tal com passa en algun país nòrdic, però aixó no agrada als més immobilistes, els sindicats.

Tot passa per la llibertat. Si ets lliure ets responsable dels teus actes. Curiosament la responsabilitat dels actes vandàlics del Parlament de Catalunya (coaccions, violència envers els parlamentaris i estris altament perillos...) es dirigeix a la "violència de les retallades", a la violència del govern. Per tant, no són lliures perquè no accepten la seva consciència lliure i responsable: Tot passa per culpa dels altres, dels lobbys empresarials, de la corrupció, dels polítics, etc

La democràcia és un sistema polític en el qual els ciutadans poden canviar els governs mitjançant el vot. El perill ve quan uns quants, amb més o menys raons, s'auto-anomenen representants de la societat, obviant els milions de vots de fa uns mesos. El més trist és que una part important de la societat els entén i justifica els fets. Normalment els fets són "explicables" quan no passen davant de casa teva. En aquest país de llarga tradició de ramats de bens, d'una llarga història d'intervencionisme totalitari, la genètica social ens diu que "tot val" per a reclamar, que la llei pot incomplir-se si és per una causa que es creu "justa".

Si podem fer servir la "prova del cotó liberal" diríem: quins drets individuals s'estan conculcant? Es compleix la Llei? La Plaça Catalunya és realment un lloc de pas públic, de passeig? Tenen permís de la Guàrdia Urbana per a acampar i banyar-se? Es pot agredir una persona sigui parlamentària o no? Es pot impedir acudir al treball a unes persones determinades? Les respostes les coneixem però per desgràcia una part de la societat, educada i condicionada a ser un lactant permanent de la mamella estatal, protesta. En lloc d'emprendre accions positives i rendibles, creatives, és més fàcil la "pataleta agressiva".

Aquesta Catalunya camina per senders que no porten al futur sinó al passat. Probablement els problemes de la Pl. Catalunya acabarien si tots ells automàticament passessin a ser funcionaris de la Generalitat. Això és el que vol la gran majoria de la joventut però "d'on obtindríem els diners per a pagar els seus salaris si els mercats han perdut la confiança en Catalunya? Potser dels rics? Els rics han marxat a comunitats autònomes més sensibles amb els patrimonis familiars. Què queda?: l'esforç individual i el treball. Quan acceptem treballar 15 minuts més al dia pel mateix sou llavors Catalunya començarà a aixecar-se de la crisi, del seu malson socialdemòcrata i del seu paradís socialista. Nou ho van fer Alemanya i Japó?

dimarts, 3 de maig de 2011

Bildu i l'Estat de Dret

Què és l’Estat de Dret? És una bona pregunta. Milers d’experts juristes, advocats, notaris, docents i procuradors, ens ho explicaran tècnicament. Tanmateix jo em quedo amb la definició que dóna el Partit Liberal del Regne Unit: “El concepte d'Estat de dret és diferent de simplement ser governats per les lleis. L'Estat de Dret abasta, entre altres coses, els drets de propietat, de garanties processals, igualtat i transparència. També inclou la idea de que han de ser tan poques lleis com sigui possible, i que les que existeixen han de ser simples, clares i previsibles en la seva aplicació. Les garanties processals inclouen ser jutjat per un jurat de ciutadans iguals, l'habeas corpus i la impossibilitat de detenció sense càrrecs. La igualtat és que les mateixes lleis s'apliquen a tots sense por, favor o en casos especials”.

L’anulació del dret de representació és un perill. Alguns dels partits quasi-il•legalitzats tenen llarga trajectòria democràtica i em sembla una flagrant falta d’igualtat democràtica la prohibició de la seva existència. Seguint fil per randa el concepte d’igualtat podem veure que els sol•licitants són tractats jurídicament pel que pensen i no pel que fan. Aquest Tribunal Suprem està nomenat, majoritàriament, pel Consell General del Poder Judicial, el qual, a la vegada, ha estat designat pel Parlament. Ningú pot dir que no existeixi cap mena de vincle polític!. Algú dubtaria de la independència d’un jutge del KKK jutjant un negre d’Alabama?: Tothom en dubtaria.

Aquesta llei ha estat creada, exclussivament, per a la seva aplicació a l’esquerra abertzale o als independentistes bascos. La llei de partits no és una llei per a tots, és una llei per a alguns. Tanmateix, què passaria si un partit salafista es presentés a les eleccions? El fonamentalisme islàmic no parla de violència sinó de Yihad i no parla d’enemics sinó d’infidels. Probablement el Parlament faria una nova Llei. La fal•lera legislativa és un greu vici i el trobem ancorat a la cadena genètica dels habitants d’aquesta “pell de brau”.

Ara per ara només puc pensar que la maquinària de l’Estat ha mogut tots els fils per a que les seves titelles, en aquest guinyol patètic, actuin per a evitar que la idea d’independència, pensar lliurement en el separatisme, estigui penat i no sigui possible la seva representació democràtica.

Existeix una gran confusió terminològica: Estat de dret és l’entorn en el que es poden desenvolupar els drets de les persones. La democràcia és la possibilitat de canviar els governants, però no de controlar l’Estat de Dret. Alguns han traduït “Estat de Dret” per “Imperi de la Llei” però la Llei no és pas tota la reglamentació d’un país sinó aquelles poques normes que regulen les relacions entre les persones. Res pot existir per damunt de les llibertats individuals i de les lleis bàsiques que la regulen. La Llei de Partits no forma part del que Hayek definiria com a Llei: és només un reglament partidista per a imposar un “sistema de pensament”. En un país anglosaxó no es podria publicar res similar. Tenim poca experiència en llibertats i l’Estat, encara menys.

Artur Nadal
Publicat al diari TOT TARRAGONA

dimarts, 15 de març de 2011

Les eleccions municipals

Les properes eleccions municipals tornen a posar en solfa el debat sobre la democràcia interna en l'elecció d'alcaldables. Parlar de llistes obertes, d'eleccions dins dels partits per triar candidats, és destapar la caixa dels trons. Hem d'aprendre molt dels que tenen més tradició que nosaltres en el tema democràtic i, a tal fi, els anglosaxons són els que tenen una llarga tradició que contrasta, òbviament, amb el nostre raquític historial democràtic.

Els ajuntaments, sovint petits "Regnes de Taifes", són controlats absolutament pels partits, però especialment pel partit que governa. Dic "Regne de Taifes" perquè els governants municipals tenen la capacitat legislativa, de vegades molt efectiva, però en altres, nefasta.

Si bé la gestió municipal és l'eix on ha de començar l'eficiència en l'Administració, alguns governs municipals han conreat la desídia, la ineficàcia i la paperassa a nivells increïbles. Val a dir que alguns ajuntaments han demostrat una capacitat de gestió envejable, però no en són la majoria. Els nivells d'endeutament, el creixement incontrolat de les xarxes burocràtiques, incloent les "empreses municipals" que algun cop actuen com a oligopolis, la gestió inadequada dels tributs recaptats i de les transferències rebudes, l'obsessió per tenir més competències i les polítiques a curt termini són evidències de la seva manca d'operativitat en la gestió dels municipis.

Com diu Xavier Roig, els ajuntaments han de ser responsables dels serveis bàsics: enllumenat, clavegueram, ordre, seguretat i poca cosa més. Tanmateix la realitat fa que aquestes institucions tinguin també capacitat d'incidir en atur, cultura, economia, etc. Aquest enrenou de "serveis al ciutadà" decep cada cop més a l'electorat. Administració Central, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions... Tots tenen o volen "competències màximes" en tot el possible. Això és un malbaratament de recursos: Si anem a dinar a un restaurant ens agrada que el que mengem es cuini en un sol lloc; si haguéssim de canviar de restaurant a cada plat de segur que el dinar no el pairíem de la mateixa manera...

Cal un canvi radical tant en la forma en que es tria l'alcaldable en els partits i cal també una revolució en la forma de governar els ajuntaments. Ara per ara la corrupció està més instal·lada en les corporacions municipals que en altres organismes públics i això és, lògicament, la falta de transparència.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Solidaritat i depesa social, dues enganyifes?

La moda social-demòcrata que des del final de la Segona Guerra Mundial ha orientat bona part de la política europea és la culpable del malbaratament de cabals públics en base a la "prostitució" del concepte solidaritat. Aquest bonisme indulgent i ensucrat va captivar també els nostres governs i quan avui es parla de solidaritat inter-territorial s'està fent referència a la redistribució de diners, és a dir, a una forma de gastar o invertir els recursos.

Solidaritat implica que unes regions que són més productives sacrifiquen recursos envers regions que tenen productivitats més baixes. Aquest mètode "caritatiu" ha condicionat que les àrees menys afavorides, mitjançant la capacitat legislativa que els atorga la constitució, han dissenyat estructures burocràtiques i administratives ineficients que sota el maquillatge de la "solidaritat" ha permès cotxes oficials, empreses, agències, organismes i consells, curulls de llocs de treball fets a mida per als amics i, el més important, buits de contingut i resultats.

L'eficiència passa per la limitació dels recursos. Val a dir que els diners, a les nostres butxaques, són sempre més eficients que en les mans de qualsevol altra "gestor", senzillament perquè la cura amb el que és propi esdevé incúria amb el que és aliè. Conseqüentment una manera d'optimitzar els recursos públics -el nostre diner- és reduir els impostos i reduir les funcions de l'Estat. Així també caldria eliminar la solidaritat entre autonomies perquè llavors, amb la limitació de recursos al seu nivell de productivitat, es veurien obligats a ser "creatius" i innovadors -emprenedors- per a cercar solucions i creixement sostingut.

El segon avantatge de la reducció d'impostos i l'eliminació de la solidaritat inter-territorial seria la disminució de les necessitats d'endeutament de l'Estat i les repercussions en els mercats seria la immediata reducció del cost financer -factor imprescindible per a la maniobrabilitat de l'Estat i les administracions.

Totes aquestes reformes tindrien un pas inicial negatiu: més gent a l'atur que fins ara no era productiva. No ens ha de preocupar prendre decisions d'aquesta mena perquè a mig termini el país serà productiu. Els alemanys no inclouen en els seus pressupostos públics les subvencions a sindicats. Aquesta mesura el que fa és invitar a les associacions sindicals a ser eficients i a que els seus afiliats o socis aportin els capitals suficients per a la seva supervivència. Altrament, si els sindicats no donen respostes o resultats adients a la seva gestió, els seus afiliats aniran a una altra organització. Per tant, la limitació de recursos té efectes sempre positius en la societat.

En el nostre país, on tot està subvencionat i controlat, els sindicats són tan ineficients com moltes altres associacions i organismes. Podríem anomenar milers, perquè en aquest mercat solidari i bonista s'hi afegeixen ajuntaments, diputacions, etc.

Finalment, l'encaix de Catalunya a Espanya estaria solucionat. Fins ara les friccions venen motivades per la transferència de diners en els dos sentits i la percepció de la ciutadania és que amb els excedents catalans es financen mesures inexistents a Catalunya tals com el PER a Andalusia.

Per acabar: amb més diners a les nostres butxaques, més llibertat per a consumir en allò que volem consumir o invertir. Amb menys diners a l'abast dels governants, polítics i Administració, una millor i més acurada inversió. Amb menys diners enviats a altres comunitats autònomes, menys generació d'animadversió. Amb menys diners rebuts de l'Estat o d'altres regions, més optimització en la despesa pública.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Les revoltes populars als països àrabs

Ha estat sorprenent la concatenació de revoltes populars que estan succeint als països àrabs (Tunísia, Egipte...). Els periodistes i comentaristes donen possibilitats diferents, positives o negatives, en funció de la tendència final d'aquesta revolució. Els més optimistes pensen que aquestes insurreccions tindran com a resultat una democratització real de la societat i dels seus governs. Els més "realistes", entre els que m'hi compto, tenen la idea de que tot pot acabar amb règims radicalitzats amb l'integrisme islàmic com a denominador comú.

Molta gent acostuma a confondre democràcia i estat de dret, o bé democràcia i societat tolerant. La democràcia serveix per canviar els dirigents o el govern. La societat oberta, amb els requeriments de l'estat de dret, està per damunt de la metodologia de canvi de govern. La democràcia no pot ser una finalitat perquè és un sistema o mètode. La societat oberta és una fita en sí mateix. Ambdós conceptes són interdependents. Si anem al món àrab podem veure que aquelles societats tenen dos problemes essencials: El primer és que la societat basada en els drets individuals està fora del seu sistema de valors. No tenen tradició de lluita individualista ni tampoc caràcter crític. La mateixa religió islàmica es fonamenta en la submissió. En segon lloc la democràcia s'ha de voler, s'ha d'estimar, ha de formar part dels valors a aconseguir i ara per ara aquesta rebel·lió va encaminada a "canviar" els governs dictadors sense pensar en "com" serà la nova societat que sorgirà. Abreujant, demanen un canvi urgent, sense importar la orientació. Així i tot Hamàs ha prohibit les manifestacions a Cisjordània i Gaza per "precaució", significant que la por d'aquest grup terrorista està en la possibilitat -molt remota- de perdre la trona dictatorial en mans d'una "malaltia" anomenada democràcia.

Conseqüentment el futur d'aquestes societats el veig més negre que gris. El fonamentalisme islamista pot veure's com a solució als seus problemes i la història recent n'està curulla d'aquests esdeveniments. Tanmateix no existeix un procés democratitzador, que jo recordi, en cap dels països musulmans propers o no tan propers. Al cap i a la fi Kemal va imposar l'occidentalització de Turquia després d'una guerra d'independència, no pas d'avalots.

Finalment, els Germans Musulmans, antecedent d'Al Qaeda, van néixer a Egipte a l'any 1928 i, de la mà d'algun polític espavilat i maquiavèl·lic pot condicionar una altra teocràcia. És significatiu també que les minories cristianes estiguin perseguides i foragitades constantment en el món musulmà, indicador molt clar de la pressió i llibertat d'actuació dels grups integristes.

La societat oberta és fràgil -tal com deia Popper- i els seus enemics són poderosos. L'integrisme odia la llibertat i l'Islam no és una religió que permeti la crítica. El resultat és que la democràcia no és un àpat que pugui ser digerit amb aquests antecedents.

dimarts, 18 de gener de 2011

La limitació de recursos

Alguns diuen que la crisi portarà, de positiu, la necessitat creativa i la generació d'idees. És obvi que tots coneixem les conseqüències negatives. La paraula gestió es fa servir de forma habitual en totes les tertúlies, xerrades i seminaris: "gestionar la crisi, gestionar els recursos, gestionar eficientment..."

Què és gestionar? Podríem dir de forma planera que són les accions necessàries per a aconseguir uns objectius, prèviament determinats per una política (de qualitat, de prevenció de riscos, empresarial...) amb uns recursos limitats i uns terminis específics. Són recursos, per exemple, el diner i les persones.

Què passa quan els recursos són il·limitats? En aquest cas la gestió ja no és eficient. Aquesta eficiència és la necessitat d'optimitzar els recursos (inversió) maximitzant els resultats. En altres àmbits, com en el tecnològic, s'evidencia clarament aquesta necessitat. Les polítiques que exigeixen "fer més amb menys" són un clar exemple de millora de processos.

El problema de les Administracions Públiques és que en aquestes organitzacions no existeixen els elements imprescindibles per a aconseguir l'eficiència: Per una banda l'Administració no ha de competir pel mercat i no ha de millorar la satisfacció del client. En segon lloc, alguns els recursos són, sovint, il·limitats (com el temps). Contràriament, la responsabilitat és nul·la. Si bé en el món empresarial i professional les errades i la mala gestió té conseqüències negatives per als responsables, en el món burocràtic els únics "culpables" són els contribuents, que són els que acaben pagant les malifetes de l'Estat.

És cert que les dificultats ens ajuden a la creativitat: Jo mateix no he vist encara cap revista humorística que pugui igualar-se a "La Cordorniz". La ferotge censura esperonava als humoristes a la inventiva i, pel que fa als lectors, a la plaent activitat de llegir entre línies. En el cas de "La Codorniz" els recursos estaven limitats per la dictadura, amb centenars de temes amb els que la facècia era inaplicable.

Esperem que la creativitat de gerents, tècnics i també polítics sigui realment fructífera. Un país tan poc productiu com el nostre ha d'engegar motors després de segles de narcosi. Cal actitud emprenedora en tots els àmbits.

dissabte, 8 de gener de 2011

Finançar teràpies anti-tabac

Llegeixo que la Sra Leire Pajín està disposada a finançar amb diner públic teràpies per a la desintoxicació de fumadors. Des de fa temps que per internet corren els currículums dels ministres de sanitat d'Europa junt amb el de la ministra espanyola. Quan veiem les diferències de competències, és a dir, de coneixements i experiència entre ella i els altres ministres, restem bocabadats. Qualsevol persona amb un mínim de neurones, ocupant la presidència d'un país, posaria en mans de persones entenimentades i expertes la responsabilitat de la gestió de tot un país. Molt més encara quan parlem de salut. La Sra Leire Pajín no té cap mena d'experiència ni coneixements en aquesta branca de la gestió política: és patètic!. Culpables en són qui l'ha anomenat i ella per acceptar-ho. Jo no agafaria ni la direcció d'un bar perquè no en tinc ni idea d'hosteleria.

Bé, doncs aquesta incompetència es fa evident dia a dia. Ara sembla que aquest ministeri vol impulsar més despesa pública destinant-la a les teràpies anti-tabac. Aquest esforç pressupostari caldrà compensar-lo incrementant encara més el preu del tabac o bé fent que es vengui més tabac amb una campanya publicitària a TVE?

La Sanitat és precisament un dels gravíssims problemes que tenim, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Cal dilapidar més diner públic en una llei que ja ha portat prou pèrdues entre els propietaris de bars fent-los invertir fa poc temps per a llençar-ho tot per la borda en aplicar la nova llei? Ser competent vol dir eficiència, que és actuar amb la màxima eficàcia optimitzant els recursos limitats que es tenen. També caldria revertir-ho a la tasca de legislar. No per legislar més es legisla millor.

Després de tot això, quin conclusió en traiem? La incúria màxima, la incompetència faraònica, ve donada en aquest cas per factors humans i polítics: Les persones hem de treballar en allò que ens agrada, però ho hem de fer amb eficàcia. Gravíssimes errades en el factor humà: hi algú que pensi que la Sra Pajín és la millor preparada en tot el país per a desenvolupar el càrrec de Ministra de Sanitat? L'altre factor necessari per a aquesta olla barrejada d'incongruències és la política: Les idees errònies de que "cal legislar", cal que la gent no s'amargui, hem de guarir-los de la malaltia del tabaquisme... la droga del poder és, òbviament, poderosa i amb alt grau d'adicció, estalviant als qui la pateixen de ser conscients del ridícul en el que cauen.

dissabte, 1 de gener de 2011

El futur fosc de les pensions "del benestar"

Institucions financeres, experts europeus i les agències de qualificació indiquen que el futur del sistema actual de pensions que tenim a Espanya està en fallida. Aquesta és una nova evidència de que el que s'anomena "Estat del Benestar" té data de caducitat. Si volem evitar aquesta mort caldrà que s'apliqui un sistema més vinculat a la racionalitat que a la ideologia.

El sistema actual de redistribució, és a dir, de nul·la capitalització (els que treballem ara paguem als pensionistes), no fa més que engreixar una bola de neu d'endeutament que clarament compromet qualsevol capacitat de creixement de la nostra societat. La història de les polítiques irracionals ve des del franquisme. Amb la democràcia, la necessitat de vots va esperonar les decisions demagògiques i absurdes sobre jubilacions i "despesa social". Aquesta polítiques acrítiques s'han multiplicat amb els governs d'esquerra. Quan han vingut mal dades llavors els sapastres que fins ara ens deien que "tot estava controlat" i que el pacte de Toledo era "intocable" s'adonen de la trista realitat: cal canviar-ho tot. Sabem que els pactes es poden incomplir i precisament és l'Estat aquell que ho fa més sovint, legislant i intervenint al seu gust i segons els seus interessos. Ara, quan el diner ha desaparegut es veu obligat a prendre accions més "científiques" o lògiques.

Si durant anys el diner va rajar per a jubilacions anticipades, plans d'ocupació rural descontrolats o viatges a balnearis, ara s'ha esgotat. És possible que milers d'experts, funcionaris, economistes, analistes i professionals no s'adonessin del camí de perdició que prenien els governs? La gent del carrer i algun economista políticament incorrecte ja ho advertia de fa temps, però ha estat la situació de flagrant insolvència espanyola que ens ha despertat del somni utòpic. Tota Europa somniava.

Quin és el futur?: Són les persones i la seva responsabilitat. Es parla ara del sistema austríac de pensió basat en la capitalització i el llibertat d'opcions per part del treballador. No es tracta de "liberalitzar" de forma salvatge el sistema sinó de racionalitzar-lo per fer-lo més just. No sembla equitatiu que la diferència entre treballar 30 anys o 45 anys no es vegi reflectida en la pensió final. El sistema de capitalització (si més no d'una part del sistema) permetria recuperar el capital per part dels hereus en cas de mort. Ara per ara n'és l'Estat el beneficiari.

No sabem quines són les millors formes de configurar el nou sistema. L'Associació per a la Reforma de les Pensions planteja un projecte interessant que no podem obviar. Si teniu uns minuts de navegació, hi podeu donar-hi un cop d'ull. Se segur que altres col·lectius ens faran arribar també noves propostes. El que és obvi és que el sistema de pensions no tornarà a ser igual. Pot tardar més o menys, però esdevindrà liberal. És la nova època de l'individu. Sempre són les persones que, individualment, han anat resolent els seus problemes. Ara també ho farem. Hem après que l'Estat no és de fiar.