dissabte, 31 de desembre de 2011

Rajoy: El gran engany

Després d'un silenci sepulcral des que va guanyar les eleccions i després d'haver muntat la campanya electoral amb el "baixarem impostos" primer i després amb el "no incrementarem impostos", el govern de Rajoy ha disparat el míssil tributari més sagnant de la història de la democràcia espanyola. Després d'això, algú tindrà la gosadia de dir que Rajoy és liberal, que el PP és liberal?

Fixem-nos, Europa reclama tres grans canvis en els eixos més significatius per a fer front a la crisi i l'atur: Primer, flexibilitzar el mercat laboral per a facilitar la contractació i reduir la faixa que representen els convenis. En segon lloc, la banca i, en tercer lloc, el mal anomenat "Estat del Benestar". Aquest Estat del Benestar, monstre assedegat de diner per sobreviure, malalt d'obesitat mòrbida financera, requeria mesures dràstiques i canvis estructurals per al seu aprimament. Doncs res de tot això.

La primera mesura de l'Executiu Popular és una mesura col·lectivista i en la línia socialista. En ares del suposat "bé comú", cal incrementar impostos per a reduir el dèficit. En lloc de suprimir el que és suprimible d'aquest Estat feixuc, Rajoy carrega en mans de les classes mitjanes i mitjanes altes (que no deixen de ser mitjanes) l'esforç fiscal per a mantenir la ineficiència burocràtica estatal. Les classes mitjanes no sortiran al carrer i l'allargament del subsidi d'atur de 400 euros farà que no es revoltin els aturats. Al cap i a la fi, mesures per una banda populistes (que paguin els "rics" o "sigueu solidaris per decret llei") i per altra, salvaguardar el benestar de l'Estat. El fet de no dir ni piu sobre l'impost de patrimoni, que subtilment va deixar el Rubalcaba, li va com a anell al dit.

Pel que fa a mesures per a incentivar l'economia, per a facilitar i esperonar als emprenedors, res de res. El que importa és quadrar un pressupost que, vist així, sacralitza encara més la necessitat de mantenir aquest estat tal com està. No s'ha parlat d'empreses públiques, de resultats i d'eficàcia.

Les constitucions i les primeres cartes magnes, és a dir, els principis polítics del liberalisme, de l'Estat liberal, venien a protegir els ciutadans de l'assedegament dels poderosos, de les lleugereses del rei, de l'Estat. Limitar el poder de l'Estat va ser l'arrel de la societat moderna. Contràriament, les constitucions d'avui dia protegeixen l'Estat, donant-los poders il·limitats: "En circumstàncies extraordinàries faré tot el contrari del que vaig dir" o "puc conculcar els drets de propietat en base al bé comú" o "si convé, els impostos seran retroactius, com el de Patrimoni".

Heus aquí un altre cop el sorgiment del despotisme il·lustrat o de l'estat feudal. És la temptació totalitària dels polítics o, en podríem dir, la temptació social-demòcrata de tots els que tenen en la vida pública la seva feina. On són els drets individuals? Cada dia més i més l'Estat fa el que vol, com vol i quan vol mentre que els ciutadans hem de demanar permís per tot perquè no podem fer res. Quan el benestar de l'Estat està per damunt de la justícia i dels drets de les persones, estem abocats a viure en un zoo polític, en una dictadura en la que moralment les decisions es prenen pel bé de tots. Nosaltres, els liberals, volem una societat del benestar on no es conculquin els drets individuals i on pugui planificar la meva vida sense patir per no saber quines lleis noves conculcaran encara més drets. Volem un Estat que faci només allò que li toca fer i res més, però que ho faci bé.

2 comentaris:

jaume ha dit...

Si, Artur, pero hi ha més : aquestes mesures no serviran pel objectiu que desesperadament es busca, és a dir, no conseguiràn mantenir un nivell d´ingresos que permeti els governants de seguir dictant les seves normes de convivència imposada, les seves normes de distribució de rendes imposada (sota el nom de "solidaritat", això si). I no ho conseguiran perque han dut el sistema a l´extrem, i senzillament no val la pena treballar si més de la meitat de la riquesa produida se´t pren per pagar la maquinaria de l´estat, la compra de vots i l´anomenada pau social. I de passada, les seves poltrones des de les que volen seguir dictant el nostre futur. El sistema està esberlat, i ja no s´arreglara amb pedaços. I saps que? No em sap gens de greu. No vull aquesta pretesa "pau" a canvi de treballs forçats, a canvi de la meva llibertat.

Miro amb esperança a Iowa...

Bon any

Artur ha dit...

Gràcies, Jaume, per la teva aportació. Comparteixo els teus criteris: tenim una convivència imposada, com dius, i una solidaritat forçada que la paguem mitjançant la meitat de la riquesa produïda. Estic amb tu també quan dius que no vols aquesta "pau" a canvi de la teva llibertat.

La llibertat és el nostre bé més preuat!