dilluns, 27 d’octubre del 2014

"Tú Tries": tries regulació

És incomprensible la forma que tenen les Administracions públiques de solucionar els problemes. Quan uns turistes actuen de forma incívica, ja sigui fent soroll, escàndol, baralles o borratxeres, és a dir, molésties per als veïns, la solució sembla ser que no és la de fer complir la llei. Cada ciutat té una reglamentació específica sobre sorolls i ús de l'espai públic. Que aquesta regulació sigui millor o pitjor, no ens hi posem, però el que és cert és que la manca de compliment de la llei per la desídia, sovint, de qui l'ha de fer complir, és la condició necessària per a produir aquests incidents. Curiosament si els veïns es queixen d'aldarulls l'Ajuntament de Barcelona limita la concesió de llicència de pisos turístics. No cal més lleis: menys lleis són millors lleis si aquestes són clares. En les ciutats que no hi ha turistes però són sorolloses per festes, trànsit o enrenous, ¿Què es limitarà? Espanya és un dels països més sorollosos del món i, en canvi, no hi ha cap actuació rigorosa per a reduir aquesta "externalitat negativa" de viure en societats "festives". Tanmateix, si els que estimem el silenci fossim més cridaners, probablement les Administracions ens farien més cas i farien complir la llei.

També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.

Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.

La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?

divendres, 3 d’octubre del 2014

Aprovat l'Impost del Patrimoni Vital

Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.

Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.

L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.

Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.

Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.

El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.

Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.

Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.

Artur Nadal

1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.