Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.
Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.
L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.
Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.
Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.
El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.
Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.
Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.
Artur Nadal
1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada