diumenge, 16 de desembre de 2012

Torna l'escarni públic

Probablement ja no ens poden sorprendre les mesures de un govern que està fent allò que no volia fer però ho fa perquè “no té altre remei” i que curiosament és el que criticava quan estava a l’oposició. A més, hem vist augmentats tots els impostos i amnistiats el capitals fugitius, dues mesures totalment incoherents. No, el que ara ens deixa bocabadats és la “nova mesura estrella” de fer escarni públic dels morosos i dels que no han pagat a l’erari públic.

Publicar una llista amb morosos no és res més que tornar a posar les “orelles de ruc” com a mesura pedagògica o l’escarni medieval als qui no han liquidat els seus deutes amb l’Estat. Tractarem als defraudadors o morosos com la bruixa vilipendiada, estomacada i finalment cremada, aliada de Satanàs, després de passejar-la i exhibir-la pel poble? Caldrà també fer llistes amb els que no paguen als seus proveïdors? Caldrà fer llistes de les Administracions Públiques que no paguen els seus deutes? Caldrà fer una llista dels lladres, assassins, violadors o pedòfils de la presó més propera a la nostra ciutat? No serà que també l’Administració Pública, en alguns casos, és també morosa?

Un defraudador, com qualsevol persona que delinqueixi, ha de complir la pena o sanció imposada, amb seriositat, i punt. L’escarni públic impossibilita que la persona castigada pugui mirar el futur amb llibertat,i amb capacitat de rehabilitació i amb honor, a la qual tothom té dret quan s’ha complert la sanció o mesura correctiva.

La temptació legislativa és, en aquest país, molt elevada però potser encara ho és més l’estatisme o sacralització de l’Estat com a ha d públic que està per damunt de tot, fins i tot per damunt de la Llei. La intenció del ministre Montoro no fa res més que venerar l’Estat i els seus ingressos com a bé comú ineludible i declarar que el que vulnerin aquesta llei, ataquen l’Estat i el poble espanyol, i en aquest cas el delinqüent ha de ser senyalat amb el dit. Torna la moral social arcaica i cavernícola, tribal, en la que el poder qualifica moralment la persona. L a justícia no pot emetre veredictes sobre la qualitat ètica o moral de una persona sinó que les persones podem ser condemnades per actes determinats. L’escarni públic és la manera més barroera en aplicar els mètodes feudals i contaminar la societat amb una moral social obsoleta en la que preval sempre l’Estat . Qui no pagava els delmes i els tributs al senyor de la terra també era insultat i menyspreat públicament.

Per cert, on és la Llei de Protecció de Dades, on és la privacitat i el dret a viure sense estar marcat amb el número de defraudador tatuat al braç? Ah, quan es tracta del poder ja ho deia la Trinca: el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.

dimarts, 27 de novembre de 2012

El futur d'Europa

Europa està farcida de països amb estats mastodòntics. Uns poden sobreviure perquè encara mantenen nivells productius importants, però la totalitat dels del sud tenim un futur poc galdós. Si bé en els darrers anys i gràcies a Banc Central Europeu l'expansió creditícia va afavorir un miratge de progrés i enriquiment, un moment de gaudi econòmic, la realitat és que tot el deute generat pels països haurà d'amortitzar-se però els més irresponsables i malbaratadors encara ho tindran pitjor. En esclatar les bombolles (immobiliària, financera i estatal) els ciutadans estem patint les conseqüències i, el més trist, és que no s'hi veu sortida. Un dels problemes essencial per a entendre l'enrenou ve del BCE, en haver estat el causant d'envair el mercat amb milers de milions -prestats a curt- i que la banca va utilitzar per constituir milions i milions d'hipoteques (a llarg). També la banca va invertir quantitats ingents en deute públic. Per tant, si la bombolla immobiliària és una de les causes d'aquest infern econòmic, també l'Estat en té moltíssima responsabilitat: El BCE presta diners a la banca i aquesta compra deute públic en els mercats, la qual cosa fa baixar la prima de risc i deixa beneficis immillorables a les entitats financeres. Recordem que els tipus d'interès del BCEE són molt inferiors al del deute públic espanyol, la qual cosa fa que els marges siguin captivadors. El deute estatal és senior (solvència màxima) i una pòlissa de crèdit o un préstec a una petita empresa té menys marge i molt més risc... Tornant al futur d'Europa diríem que caldria prendre bona nota dels països que funcionen. A tal fi si donem un cop d'ull a Suïssa podrem observar que presenta molts dels valors i objectius que desitgem: un Estat amb un pes al voltant del 30% del PIB (Espanya del 52%), polítics no professionals que només cobren dietes, diversos nivells administratius entre confederació, cantons i municipis sense disbauxes ni duplicitats costoses, democràcia molt directa amb un promig de 30 referèndums a l'any, etc. Si volem aconseguir això s'hauran d'aplicar mesures extraordinàries que ningú vol signar i que passen per liberalitzar la gestió de molts organismes públics, tancar-ne d'altres per duplicitats, reformes en l'àmbit laboral sense demagògies, eliminar subvencions a entitats polítiques, sindicals i empresarials, deixar de repartir les pèrdues bancàries entre els contribuents, reduir càrregues fiscals, pagament dels serveis públics (que pagui qui pugui) i estudiar amb lupa els subsidis. Per tant, deixar en mans de la iniciativa personal les decisions. Un procés cancerígen implica una teràpia agressiva i tristament això és necessari per a obtenir un resultat de supervivència. La teràpia exposada és a mig i llarg termini perquè un model d'estat no es canvia d'avui per demà, però si no el canviem radicalment, ens engolirà en poc temps i llavors no quedaran ni recursos ni ciutadans on mossegar.

dijous, 1 de novembre de 2012

Democraticisme versus liberalisme

Hayek ens adverteix d'un dels greus perills de posar l'èmfasi en la democràcia abans de la llibertat. Inicialment els liberals anglosaxons van iniciar la seva llarga lluita vers la llibertat centrant-se en la limitació del poder i la preeminència de l'individu. Quan les idees liberals van aterrar al continent en el segle XVIII els filòsofs i pensadors europeus van redireccionar aquest liberalisme fent-lo constructivista: La igualtat davant la llei esdevé la igualtat de tots, la llei derivada del Common Law (dret natural) amb jutges que interpreten passa a ser la Llei del Legislador que sorgeix dels parlaments. Conseqüentment la societat passa a ser "planificada" en lloc de lliure i inesperada. De la mateixa manera es passa de la llibertat negativa a la positiva: La primera determina que "ningú em conculqui la meva llibertat de ...." i la segona especifica que "si es vol ser realment lliure l'individu ha de....". Aquesta darrera forma d'entendre la llibertat implica planificació i control social i és la llavor que Rousseau i Voltaire van plantar i que posteriorment el marxisme i els socialismes vinents van recollir el fruit d'aquesta visió continental del liberalisme. Si tornem a Hayek, el pensador austríac ens determina també dues tendències en l'abast d'aquests drets i en la projecció: per una banda, allò que ens fa realment lliures ve determinat pel que deia Locke, dret a la vida, propietat i llibertat. Kant també participa d'aquests drets bàsics que els acredita en el seu "imperatiu categòric" i que té com a característica la seva "universalitat". Allò que no és just ho és arreu del món, independentment de territoris, cultures, tradicions, sexe, etc... En segon lloc tenim l'organització de l'Estat perquè en una societat sacrifiquem llibertats personals en ares de mantenir un marc ond ens desenvolupem lliurement. Aquest marc inclou la justícia que imparteix l'Estat, la policia, i altres serveis necessaris que exclusivament només l'Estat pot realitzar. A partir d'aquí veiem que la tendència dels Estats és planificar i organitzar conductes que toquen només a l'àmbit personal i això sota la premisa errònia del "bé comú". Conseqüentment també en les constitucions trobem aquesta barreja de drets individuals i organització i planificació social. Posar en el mateix sac ambdues concepcions causa els problemes que tenim avui amb els territoris, les nacionalitats i la "solidaritat interterritorial". Probablement la societat s'ha deixat seduir per la social-democràcia, la bondat social, el bé comú i tota la resta de bones intencions amb el proïsme, oblidant l'essència de la llibertat i deixant en els polítics demagògics les decisions que ens han portat a confondre democràcia, Estat de Dret i llibertats.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La sacralització de la Constitució

La frenètica discussió diària sobre l’independentisme que trobem en els mitjans de comunicació, en el món polític i en la vida quotidiana fa plantejar-nos el paper d’allò que en diuen Constitució. Inicialment les constitucions, cartes magnes o cartes de drets van sorgir per a limitar el poder dels reis, és a dir, el poder de l’Estat i dels governs. Aquelles primeres constitucions impedien que els poderosos fessin servir la llei per a satisfer les necessitats dels monarques o fessin dels seus ciutadans uns súbdits orfes de drets, sotmesos a les arbitrarietats dels poderosos. Heus aquí que aquestes Cartes Magnes determinaven què no es podia fer amb els seus súbdits, i per tant, quins eren els drets individuals dels seus ciutadans –les seves llibertats-. I és en aquest concepte de llibertat que els pensadors liberals, els filòsofs del Dret conceben el terme Llei com allò que regula la relació o drets entre els ciutadans, però no pas la relació entre el govern, l’Estat o el rei i els seus súbdits. Una constitució, en el sentit més anglosaxó de la paraula, es centra en les persones, i no en els territoris, en com s’han administrar o com s’han d’organitzar. Regular el dèficit màxim d’un Estat en una carta magna és una broma de mal gust, una ridiculesa reglamentària. És com si en la cerimònia del casament s’afegís el pacte de “no farem mai la hipoteca en el banc X”. Que un Estat, país o nació modifiqui la seva organització territorial amb la sortida una part per la voluntat dels seus habitants, no és un tema que afecti drets individuals o que hagi de causar infarts. Al cap i a la fi quan es divorcia o separa una parella no cal l’acord dels dos cònjuges, amb un n’hi ha prou. Ja no diguem si en el moment del divorci s’hagués de consultar tota la família. La independència del Sàhara caldrà estimar-la en base a les opinions dels saharauis, no pas dels marroquins. Tornant a Catalunya: si un referèndum sobre la independència és un fet radicalment democràtic, això no implica que hagi de ser fàcil. Tot el contrari: si parlar d’un canvi en la forma de redistribució autonòmica de la recaptació tributària espanyola va causar ja traumatismes i disfuncions cardiovasculars en el govern central, que no passarà si es demanen “estructures d’Estat” després d’un consulta formal?. La Constitució Espanyola s’ha sacralitzat d’una forma malaltissa, exagerada o, pitjor encara, s’ha incubat un fonamentalisme constitucionalista anacrònic. Com deia un bon amic meu: “Els que no van votar la Constitució són ara els que més la defensen, cosa que prova que ha quedat obsoleta”. Pensem que aquesta constitució beatificada per l’estament eclesiàstic central ibèric, via Conferència Episcopal, nasqué després d’una gestació amb genètica derivada del “Fuero de los Españoles”. Fou un part accelerat en mans d’uns metges molt professionals educats en el Règim franquista, amb bona voluntat, però també amb algunes automàtiques apuntant els seus clatells sota la mirada desconfiada dels militars d’aquell moment. Caldria doncs destriar de la Constitució Espanyola allò que és arbitrari o formal del que seria real, és a dir, separar la forma del fons. És cert que fer un referèndum a Catalunya no és legal, tal com no portar el cinturó de seguretat, però ambdós incompliments no conculquen els drets del proïsme. Finalment: el que no es pensava que pogués passar, ha passat . Hem deixat de viure en un món estàtic i previsible i hem passat a viure en un altre d’imprevist, impensable fins fa poc, i també incert, però no impossible.

dilluns, 24 de setembre de 2012

La temptació social-demòcrata (i populista) del poder

Llegeixo en el diari ARA que els liberals demòcrates britànics demanen un impost als més rics, als patrimonis superiors al milió de lliures. La temptació populista o complex d'ONG, és un virus que e'estén en els governs, tinguin el color que tinguin. M'ha estranyat una mica -ho reconec- que el partit dels liberals britànics opti per una mesura tan "peronista" o "chavista". És obvi que tots els partits, siguin conservadors, reaccionaris o socialistes, parlin de "fer pagar als més rics" la crisi. És una idea simplista, reduccionista i maniquea. Tanmateix el cas més clar el tenim a Espanya on un govern que abans es deia "liberal-conservador" el primer que fa és augmentar tots els impostos, avançant per l'esquerra als d'Esquerra Unida. El concepte de "liberal" ha estat estigmatitzat tant per l'esquerra espanyola com per la dreta: els uns, perquè reflectia el "capitalisme burgès i opressor" i els altres perquè era el "portador de la depravació moderna i la pèrdua dels bons costums". Tant l'esquerra com la dreta espanyola tenen el seu ancoratge en el conservadorisme més reaccionari, i això no només al concepte de llibertat individual en tots els sentits (no només en l'economia) sinó també pel que fa a l'esperit democràtic pel que fa a les majories en temes no significatius per als drets bàsics. El fet de que Catalunya sigui una nació independent, una federació, una autonomia o una regió pot dependre perfectament de la voluntat dels catalans, independentment de la història, de la Constitució, del "Fuero de los Españoles" o de la Carta Magna de la ciutat de Lincoln. Tornant als liberals britànics, veiem clarament que, una vegada al poder, l'ombra, el costat fosc de l'intervencionisme paternalista culpant als rics de tots els mals econòmics s'ha evidenciat en els que, fins fa poc, abraçaven el ventall d'idees liberals. En la notícia parlen dels "oligarques russos" i de que ells no han de pagar el mateix que les classes mitjanes. Els futbolistes són també centre del desfermat odi a l'acumulació patrimonial. Tanmateix, no és el liberalisme aquella idea fantàstica de que les persones som totes iguals davant la Llei? La llei regula relacions entre ciutadans i el que no podem oblidar mai és que la relació entre els ciutadans i l'Estat és clarament una relació perversa. Per començar, els impostos són confiscatoris i a partir d'aquí el compliment de les regles fiscals ha de ser per tots iguals. Tots els ciutadans han de complir les lleis. Al cap i a la fi l'Estat de Dret no jutge persones sinó fets. No hi ha russos bons o britànics dolents sinó fets dins la llei i actes fora de la llei. A Espanya aquesta revifalla del paternalisme intervencionista ha caigut com un llamp en els clubs de futbol. Qualsevol ciutadà espanyol, qualsevol subjecte passiu tributari, té unes determinades sancions si no ingressa en els terminis adients les xifres calculades d'aportació a les arques estatals (és a dir, "el monto confiscatorio"). És possible que col·lectius determinats incompleixin la legislació vigent?: Sí, els clubs de futbol. També els Ajuntaments poden "saltar-se" la llei segons algun reglament especial. Ah! som tan "juristes", ens agrada tan legislar.... Lleis per tapar altres lleis, reglaments per tapar i obviar-ne d'altres. No tenim remei. Aconsello llegir "La Temptació Totalitària" de Jean-François Revel si es vol conèixer aquesta malaltia política. No oblidem que també el parternalisme malaltís pot arribar a distribuir dòlars tal com feia Haile Selassie des del seu tron d'or a Etiòpia. Allí no hi havia rics per a incrementar-los els impostos, només pobres miserables perquè tota la riquesa la tenia ell, encara que la repartia "genorasment" quan anava en cotxe, fent volar dòlars al seu voltant. L'Estat subvencionador a tort i a dret és com un Haile Selassie del segle XXI, més demòcrata, però igual de malgastador, intervencionista i demagog.

divendres, 27 de juliol de 2012

Burilles, endeutament i resposabilitat

Tot crema: s’està cremant Catalunya, el sistema financer i també els nostres valors. Allí on hi havia vida i futur, és ara un immens i dantesc desert de cendres. Tot començà amb una burilla. El culpable directe fou un irresponsable del que probablement mai no sabrem el seu nom. Però no podem dir que la responsabilitat cau exclusivament en l’impresentable de la burilla: milers de burilles de les voreres demostren que la irresponsabilitat està a flor de pell en la majoria de ciutadans. Aquell que no té cap mena de remordiment en llençar les burilles on sigui, recordarà que no ha de fer prop del bosc?. La incúria no està gaire més lluny de nosaltres. Una burilla no pot destruir vides, animals, arbres i conreus, i la riquesa i el futur de milers de persones. Si el bosc és vida no podem permetre que desaparegui en tres ó quatre dies. I que fan l’Estat i de les Administracions per a prevenir-ho?. Tenim exèrcit, aturats, gent que compleix penes de privació de llibertat... Suggerir alguna intervenció en aquests temes té molt de políticament incorrecte però davant de la crua realitat i davant de la necessitat de que cal evitar desastres similars, hem d’actuar. La crema financera també té un ingredient d’irresponsabilitat important. De la mateixa manera que si no tens cura del bosc, aquest té moltes més probabilitats de cremar-se, amb els diners públics passa el mateix. El problema comença perquè que els diners públics no són dels governants, dels polítics o de l’Estat, sinó dels ciutadans, i són fruit dels seus esforços, no de l’esforç de l’Estat. Si, a més, la capacitat legislativa la té el mateix que gestiona els nostres diners, les probabilitats de que el resultat final sigui un bon nyap són molt elevades perquè la mitjana d’estultícia i d’honestedat dels que “pensen i actuen per al nostre bé” no és la més adequada. Molts no entenen per quin motiu la prima de risc és tan asfixiant. Jo ho tinc clar: Espanya no és creïble. Les expectatives de canvi han estat escombrades en poc temps i la indeterminació, la incongruència i la incertesa ens deixen com el creuer Concòrdia. Hi ha taurons en els mercats?: Sí, però no tot són peixos cartilaginosos, també hi ha una majoria de compradors buscant solvència i seriositat, i d’això no tenim gens. Espanya s’esquerda per moments. El vaixell té moltes escletxes fetes a consciència o bé, de retruc, per la incúria dels seus antecessors. La solució ara per ara ningú la veu amb claredat, però sembla que “ens ho hem de fer nosaltres”. No podem confiar en un Estat gran perquè ens porta a la fallida i a la misèria. Al cap i a la fi els ciutadans, individualment, sempre hem estat capaços de fer front a les penúries (guerres mundials, guerres civils, etc...). Per tant hem sobreviscut malgrat l’Estat. Si ho hem de fer en un futur serà amb un Estat més petit perquè ja sabem que quan l’obesitat arriba a la categoria de mòrbida, les actuacions han de ser quirúrgiques, reduint la massa de greix a nivells “sostenibles”.

dissabte, 26 de maig de 2012

El nyap de Bankia

La realitat supera la ficció. Dia a dia ens van descobrint el forat negre immens de Bankia. Els milers de milions de'euros de pèrdues van brollant sense cap directiu, ex-directiu, governador o polític es despentini. Em pregunto, ¿com és possible que si jo deixo de declarar 500 euros en la meva renda m'arriba un requeriment i sanció de forma implacable? No es tracta de milers d'euros, ni de milions, sinó de milers de milions. Quan passem per un radar una mica més accelerats del normal, el caçador automàtic de ciutadans dolents ens fa la foto i ens la fa arribar a casa junt amb la factura, donant-nos de regal un bon mal de ventre. Però tot això no passa quan presentes resultats en els que el nombre de xifres no deu cabre en els programes informàtics o en les calculadores. Ara entenc l'estratègia del Sr Ruiz Mateos, fent córrer la coma dels decimals... Molt enginyós si estéssim a Botswana, on haig de suposar que el control informàtic de la seva agència tributària té més a veure amb llicències de caça que amb balanços, però molt poc creïble en un Estat, com l'espanyol, on tots estem fitxats, controlats i supervisats per un nombre faraònic d'administracions. D'on ve tanta estultícia financera? Doncs conseqüentment de la manca de gestió professional d'aquestes entitas, que la majoria són "caixes d'estalvi", és a dir, organitzacions que van néixer específicament per donar suport a l'estalvi popular. L'entrada de polítics té a veure amb una legislació "feta a mida" per a col·locar amics i parents. Aquests amics i parents gestionen o dirigeixen aquestes entitats amb un clar objectiu: afavorir el partit o incrementar el nivell de demagògia que ara per ara ja és patològic. Al cap i a la fi, tot el nyap el pagarem els ciutadans, o millor dit, els súbdits. Dic súbdits perquè en un Estat de Dret han d'existir els controls, el famós "check and balance" dels britànics. Davant de tot el que cal és, ja no respectar la llei, que això és obvi, sinó aplicar l'estricta igualtat davant la llei. Res pot estar damunt la llei i aquesta ha de ser igual per a tots. Si una organització té pèrdues i no les pot assumir en un termini de temps, cal que presenti la fallida o el concurs de creditors, depenent dels casos. Tothom parla ara dels accionistes de Bankia. Alerta, quan algú adquireix una participació en un negoci assumeix els riscos de la propietat, és a dir, participar en beneficis o pèrdues i, per tant, hem de ser responsables de les nostres decisions. Si perdem, ens hem equivocat. El que no podem és demanar al papà estat que, quan perdem a la ruleta o al bingo, ens subvencioni les pèrdues perquè som molts els que hem perdut. Curiosament, si és el forn de la cantonada que s'arruïna, ningú espera cap caritat estatal o municipal. Si algú no entén què significa la paraula "caos" o "caòtic", és el la característica de les decisions del govern del PP, és a dir, atzar total, és la indeterminació quàntica-política elevada a l'enèsima potència. Esquerra o dreta? Res d'això: sacralització de l'imprevisible. El més previsible, atur i decepció.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Rajoy genera desconfiança

Rajoy està fent tot el possible per imitar o superar, si s'escau, el seu antecessor. Si donem un cop d'ull a la qualitat democràtica, veurem que suspèn de manera flagrant: els pressupostos els ha retardat -miserablement- fins passar les eleccions d'Andalusia; es passa pel forro el seu programa electoral havent aprovat l'increment d'impostos més faraònic i demagògic de la democràcia i, en tercer lloc, deixa intocable l'Estat-mastodòntic espanyol.

Si observem la política o política bàsica del partit, aquesta no existeix: ha copiat el programa del seu contrincant, pidolant una reducció del dèficit màxim i reactivant l'Impost del Patrimoni. Ha obviat rebaixar els costos de seguretat social i la reforma laboral no ha tingut la radicalitat que s'esperava d'ella.

Aquesta allau de mesures inconnexes i incoherents no responen a cap filosofia política, no es veuen les línies clares. Aquesta incongruència la trobem plasmada -per exemple- en els pressupostos de l'Estat: reduirà 10.000 milions en sanitat i educació (austeritat merkeliana) i invertirà 5.000 milions en l'AVE a Galícia (interès electoralista i dilapidador). Òbviament aquesta inversió no incentivarà l'economia del país ni serà a llarg termini una via de generar riquesa social o econòmica.

És liberal el PP? És social-demòcrata? Mai se sabrà. És conservador i, a tall de conservar, conservarà l'Estat-Mamut del que parlàvem abans.

La darrera relliscada intervencionista de l'ínclit Rajoy, és la de prohibir els pagaments de més de 2.500 euros en efectiu. Per començar això atempta clarament a la llibertat individual. Els ciutadans podem pagar els nostres deutes, despeses o inversions de la forma que ens convingui més. Avui dia, ningú fa pagaments en efectiu d'aquesta envergadura i el que cal demostrar fiscalment són els origens dels fluxos, no pas les destinacions. De frau en tenim per part d'empresaris i treballadors, d'aturats, funcionaris i sindicalistes. Tothom que demana una factura sense IVA, tothom que simula una baixa, tothom que treballa poc professionalment, tothom que navega per internet en hores de feina, tothom que dedicant-se a la política no té conductes honestes, tothom que cobrant atur treballa d'amagat, és culpable de frau.

Al cap i a la fi, no es tractaria de responsabilitat? No hi ha llibertat sense responsabilitat i si el propi govern no és responsable de fer allò que va dir que faria, quina credibilitat pot tenir? És tan estrany que els "mercats" desconfiïn tan del deute espanyol? Tenim el "Cobrador del Frac" europeu disfressat de Merkel i Rajoy -tal com va dir- "viviendo en un lío"

dimarts, 7 de febrer de 2012

La nova esquerra

Hem vist darrerament el debat en el si del PSOE. La batalla no era pas ideològica sinó de personalismes. És paradoxal que la renovació necessària del socialisme passi inexorablement per dos elements dignes de qualsevol museu d'arqueologia política: per una banda tenim la mòmia Rubalcaba i per l'altra el zapaterisme light i continuista de la Carmen(n) Chacón (Xacó). El resultat del Congrés ha estat la divisió, ben bé maniquea, del partit. La dicotomia fefaent que els ciutadans hem captat ha estat confirmada pel propi PSOE en afirmar reiteradament la homogeneïtat i unitat del partit. És obvi que el poder atrau i qui ha format part d'un sistema-mamella que permet una vida fàcil, gairebé de pseudo-funcionari però amb els avantatges de no haver de passar unes oposicions, s'aferri als càrrecs amb cola d'impacte, amb ungles i mossegades.

El socialisme està "tocat", però no pas enfonsat. El PP és un hàbil i maquiavèl·lic seguidor del PSOE si veiem algunes de les seves noves mesures: més impostos, més Estat, més control fiscal, més inspeccions als autònoms, etc. Res a veure amb el que deien en els programes o el que s'intuïa dels seus discursos. Al cap i a la fi els objectius d'ambdós partits són els mateixos: seguir engreixant calòricament un cos que pateix obesitat mòrbida. La realitat és que cal aprimar aquesta excessiva acumulació de greixos inútils de l'Estat però cap dels dos partits té la gosadia de fer-hi front. Abans de deixar ales als autònoms per a que contractin amb més llibertat i amb menys costos, dinamitzant el mercat, prima l'ajust fiscal i la recaptació exagerada, les inspeccions i l'assecament de la glàndula mamària de la classe mitjana. Tard o d'hora, en un futur més aviat proper, s'exhaurirà aquesta vaca tísica que som la majoria silenciosa, la patidora classe mitjana.

Algú parlava de dretes i esquerres? Francament, el que hi ha són dos visions polítiques: Els estatistes, intervencionistes keynesians i paternalistes per una banda i els que estimem la llibertat i la generació de riquesa per l'altra. Podríem dir que tenim òptiques vitals diferents: els que volem viure en llibertat (els liberals moderats escollirien la reserva natural) i els que s'estimen més viure en un zoo.

La llibertat ha mort en mans del PPSOE i només amb el sentit crític i l'escepticisme d'una societat moderna es pot fer front a l'ofegament estatal.

Llibergència

El passat dia 6 de febrer es va fer la presentació de Llibergència a Tarragona. Llibergència aglutina als liberals de Convergència Democràtica de Catalunya. Llibergència es va constituir ara fa sis anys com a punt de trobada liberal de la Casa Gran del Catalanisme de Convergència Democràtica de Catalunya, sense vocació orgànica però amb voluntat d’anar influint en el si del partit a fi i efecte de que els plantejaments polítics tinguin presents les posicions liberals. Es tracta d’un nombrós grup de militants i simpatitzants de CDC vinculats al pensament liberal i que expressen el desig d’estudiar i aprofundir en els continguts polítics dels liberalisme clàssic per fer de CDC un partit obert, sòlid i ric ideològicament.

En un moment de la història del nostre país en què patim una forta crisi econòmica a nivell nacional i internacional sense precedents, des de LLibergència es reinvindica el pensament i l’acció liberals com a la millor garantia per aconseguir una societat lliure que ha de continuar creixent, generant prosperitat i creant ocupació.

En aquest acte es va comptar amb la presència del Sr. Antoni Fernàndez Teixidó, membre del Comitè Executiu de CDC, diputat del Parlament de Catalunya, President de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament i dirigent de Llibergència, qui explicà què és Llibergència, què representa i persegueix, i les persones que en formen part.

El Sr Fernàndez Teixidó va captivar l'audiència amb la seva coneguda oratòria i capacitat didàctica. La disertació fou seguida d'un interessant debat que va allargar el col·loqui fins a límits gairebé traumàtics per al personal encarregat de la logística del local.

L'esdeveniment fou presidit per president de CDC que va comprometre's a esperonar i donar suport a futurs debats d'idees en el si del partit a Tarragona.

dimecres, 1 de febrer de 2012

Política i socialdemocràcia

Fa pocs dies la Sra Sáénz de Santamaría, vicepresidenta del govern, deia en una roda de premsa que el seu govern "faria allò que havia de fer". Aquest to paternalista i protector, tant ibèric, sembla genètic en la majoria dels espanyols. Un ciutadà anglosaxó es posaria les mans al cap, i també un nord-americà. La història d'Espanya és una fosca història de despotismes diversos, uns monàrquics i altres militars. Els espanyols tenim una història massa curta de democràcia i de societat liberal comparats amb els tradicionals britànics que del segle XVII ja van començar a batallar amb els drets individuals.

La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.

Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.

En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.

Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!

dissabte, 14 de gener de 2012

El món a l'inrevés

Les esquerres, fins ara, defensaven que calia incrementar impostos per a fer front a la crisi. Aquest augment en l'erari públic esdevindria finançament per a "polítiques laborals". Els partits liberals, i els liberals-conservadors, també deien en els seus programes que no era adient incrementar la pressió fiscal perquè això minvava la capacitat de generar recursos de les empreses, dificultant la contractació laboral i la reducció de l'atur.

Doncs a la pràctica, en el poc temps en el que s'ha produït el canvi de govern estatal, el gir copernicà ha estat convuls. El Sr Rajoy s'ha destapat amb un augment tributari tal com comentàvem en l'anterior article i el Sr Duran l'hi ha donat suport. Altrament, la resta de partits, la majoria dins del ventall anomenat "esquerres", ha rebutjat les seves propostes, incloent doncs aquest augment fiscal. Tant la manca de revocació de l'Impost del Patrimoni com l'increment el les taules d'IRPF castiguen als que més tenen (patrimoni) i als que més guanyen (renda), és a dir, llenguatge totalment esquerrà. Incomprensible el vot negatiu de les esquerres i també indesxifrable el suport i aprovació de l'esmentada legislació impositiva per part dels altres.

Reflexionant he arribat a dues possibles conclusions: O la dita de Grouxo Marx és una inefable eina ètica de gestió (si no li agraden els meus principis, en tinc d'altres) o bé el que es defensa amb dents i ungles és, precisament, l'estatisme recalcitrant. Si els que aproven més ingressos via tributació deien abans que això generava més crisis, entenc que ara els ha primat el sosteniment d'un Estat obès -del que viuen tots-, obviant la necessitat de perdre pes per millorar la salut. En canvi, els que deien que calia augmentar la tributació ara voten en contra de que s'incrementi. Haig de suposar que si aquest episodi parlamentari espanyol hagués passat en el segle XIX, l'insigne escriptor Lewis Carroll l'hagués inclòs en el seu fantàstic llibre "Alícia en el País de les Meravelles".

El que han perdut tots els d'aquesta votació és una cosa tan significativa i tan poc estimada com la credibilitat. Sense ella, ni els mercats, ni els ciutadans, ni la banca, ni res que es mogui sota la capa del sol, podrà tornar a confiar en els que, de forma tan barroera, ens representen. Potser cal que comencem a "auditar" polítics i votacions, tal com caldria que controléssim l'aplicació que fan ells mateixos dels nostres diners. Ens hem de preguntar: Què fan ells dels nostres diners, en què els inverteixen i per quin motiu? Què fan ells amb les nostres idees i què fan ells amb els nostres vots?

Si us plau, una mica d'honestedat i dignitat seria la millor inversió!