diumenge, 12 de febrer de 2017

Lliures. Defensant les llibertats

Històricament els països del sud d'Europa han estat poc amables amb el liberalisme. Aquesta ideologia, que més que ideari polític és una ètica i una forma d'entendre el món, no ha estat gaire estimada o escollida pels votants. La satanització del liberalisme per part dels partits d'esquerra i pels conservadors ha estat constant. També els mitjans de comunicació, farcits de tertulians amb solvència intel.lectual molt poc contrastada, han ajudat a l'escarni públic dels defensors de la llibertat. I no només periodistes: les escoles han estat, de forma més subtil, manobres incansables en la construcció d'aquesta animadversió generalitzada.

Per sort, però també degut a la crisi econòmica i de valors, junt amb la desconfiança i cansament que ens causa la partitocràcia, ha nascut a Catalunya un projecte liberal i humanista que ens desperta altre cop la il.lusió. Per als que ens sentim liberals, l'humanisme és inherent a la llibertat i, per tant, redundant. Tanmateix, i després de segles de por a la llibertat, cal deixar clar que llibertat i solidaritat mai són divergents sinó que una no pot existir sense l'altra.

Lliures neix com un moviment que vol arribar a ser partit polític. I què té de diferent? Doncs que clarament evidencia el seu liberalisme humanista i/o el seu humanisme liberal. Altres partits canvien de socialdemòcrates a liberal progressistes per estratègia, és a dir, per amor al poder. Les esquerres tenen més clar el que són, però els partits anomenats de centre o centre-dreta ho tenen més cru en definir-se. Lliures és liberal i humanista: no liberal-social, no liberal-conservador, no social-liberal.

El moviment Lliures està ancorat en el liberalisme clàssic anglosaxó, essent el seu ADN programàtic la llibertat i la responsabilitat individual, el lliure mercat, la reducció del pes de l'Estat en la societat, la disminució de la càrrega tributària que castiga les butxaques dels ciutadans minvant la seva llibertat i, com no podia ser d'altra manera, la lliure decisió de les persones en molts dels àmbits en els que ara és l'Administració qui decideix.

Hem de donar la benvinguda a Lliures, desitjant que el seu missatge arribi a molta gent, molta més gent de la que pensem i pels quals la llibertat i l'humanisme són opcions de vida. Si la societat ha progressat sempre gràcies a la recerca constant de la llibertat de les persones, limitant el poder dels governs, i de retruc, construint més humanitat envers el proïsme, com no podem veure amb el màxim optimisme l'èxit del nou moviment?

Els carretons de supermercat i l'art

La darrera polèmica sorgida en els mitjans de comunicació ha estat l'obra d'art presentada en el Fossar de les Moreres: un reguitzell de carretons de supermercat que, segons els autors, denuncien la societat consumista. Sembla que el món occidental, enfangat fins el coll en el nihilisme més barroer, destil.la inabastable admiració envers els artistes, periodistes i experts, tots universitaris, que ens interpreten i expliquen el món. El gregarisme submís, especialment pel que fa a l'art, i no només a l'art, ens fa creure -gairebé religiosament- que el ramat de bens que és la nostra societat necessita de la llum dels pastors que ens guien pel tortuós camí de la vida.

Els mateixos que ens diuen com és el món, què està bé i què està malament, també han après que si hi ha una cosa certa és la nostra capacitat de combregar amb rodes de molí. L'educació, si és que té un únic objectiu, és el de formar ciutadans amb esperit crític, però per a aconseguir-ho cal esforç per part de tots. Si la filosofia i el llatí han estat reduïts o acondicionats als nous estudiants, no fos cas que es traumatitzessin, no pot passar el mateix amb els matriculats en les escoles d'art? Em fa por que tots aquests artistes no hagin dibuixat mai amb plumí o canya, de la mateixa manera que els de batxillerat no llegeixen Kant perquè és feixuc i difícil d'entendre.

Ara el consumisme: és el mantra quotidià de la intel.lectualitat progressista. Odien el consum. El consum, tanmateix, té una característica molt significativa: és lliure i consumeix qui vol. Molts artistes, intel.lectuals, comentaristes i tertulians no confien en el mercat ni en el consum lliure: podrien acabar a l'atur. En un mercat lliure els únics compradors d'una obra d'art com les del Fossar serien els de la ferralleria.

El sentit crític, el raonament lògic i l'estimació pel coneixement són les millors eines per lluitar contra el políticament correcte i l'aquiescència submisa davant de qualsevol afirmació.

dimecres, 8 de febrer de 2017

C's liberal?

Sembla que el pragmatisme i la recerca de vots al preu que sigui és l'objectiu generalitzat de tots els partits. Tanmateix el cas de Ciutadans és certament antològic. El naixement d'aquest partit tenia una sola intenció: la lluita contra el que ells consideraven (i encara ho consideren) la malaltia contagiosa del nacionalisme català. La ideologia, és a dir, les idees que conformen el substracte polític de pensament, era indiferent. Ser d'esquerres o dretes fou irrellevant. Un temps després C's convoca un congrés per determinar "què són" i el resultat fou que serien socialdemòcrates (d'esquerres). Ara, per "exigències del guió" han de remodelar-se i canviar de sentit: ara no som d'esquerres sinó de dretes, bé, liberals progressistes. Cap problema: on abans parlaven de distribució de la riquesa ara és reducció d'impostos i menor pes del sector públic. Però, és realment així? Doncs no.

Han comentat la necessitat d'incidir en la preminència de les decisions individuals? Han dit que cal debatre sobre la reducció de la burocràcia i l'aprimamament de l'Administració? Més aviat no. Són liberals perquè el grup liberal europeu al que volen pertànyer els ha pressionat a que consti el liberalisme en algun lloc dels seus estatuts. Res més. C's és un partit nacionalista espanyol que té reaccions hormonals diverses segons la bandera que tingui davant. La seva defensa d'Espanya,de la seva unitat, és, si més no, igual a qualsevol altre nacionalisme.

En el supermercat de les idees has de procurar comprar honestament els productes que més s'adiuen a l'ADN de la teva formació i el fet d'adquirir elements per al maquillatge o la disfressa no és del tot ètic quan et presentes políticament per a "resoldre els problemes dels espanyols". És cert que molts polítics que van flirtejar amb el franquisme van abraçar posteriorment altres ideologies, però la transició fou en sí mateixa una excepcionalitat; en canvi, la transformació de C's és més un espectacle molt poc creïble de ninotaires aficionats que no la resposta d'una formació.

Un restaurant de cuina casolana, podria passar ràpidament a servir sushi?: Dependrà del xef, del maître i de la direcció, però això ho podem entendre. Entendríem que Carod Rovira oblidés l'independentisme? Seria creïble que el Sr Albiol petonegés l'estelada? Estaran còmodes en el partit taronja la munió de centenars de socialistes que van adherir-se a C's quan Maragall va "passar-se" a l'enemic?






dilluns, 27 d’octubre de 2014

"Tú Tries": tries regulació

És incomprensible la forma que tenen les Administracions públiques de solucionar els problemes. Quan uns turistes actuen de forma incívica, ja sigui fent soroll, escàndol, baralles o borratxeres, és a dir, molésties per als veïns, la solució sembla ser que no és la de fer complir la llei. Cada ciutat té una reglamentació específica sobre sorolls i ús de l'espai públic. Que aquesta regulació sigui millor o pitjor, no ens hi posem, però el que és cert és que la manca de compliment de la llei per la desídia, sovint, de qui l'ha de fer complir, és la condició necessària per a produir aquests incidents. Curiosament si els veïns es queixen d'aldarulls l'Ajuntament de Barcelona limita la concesió de llicència de pisos turístics. No cal més lleis: menys lleis són millors lleis si aquestes són clares. En les ciutats que no hi ha turistes però són sorolloses per festes, trànsit o enrenous, ¿Què es limitarà? Espanya és un dels països més sorollosos del món i, en canvi, no hi ha cap actuació rigorosa per a reduir aquesta "externalitat negativa" de viure en societats "festives". Tanmateix, si els que estimem el silenci fossim més cridaners, probablement les Administracions ens farien més cas i farien complir la llei.

També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.

Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.

La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?

divendres, 3 d’octubre de 2014

Aprovat l'Impost del Patrimoni Vital

Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.

Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.

L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.

Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.

Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.

El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.

Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.

Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.

Artur Nadal

1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.

dimecres, 12 de febrer de 2014

Les novetats tributàries a Catalunya

Els nostres governs tenen tanta cura dels seus ciutadans que no estalvien cap esforç a l'hora d'incrementar els impostos, taxes i tributs. Tot això ho fan, òbviament, per a la millora de la nostra qualitat de vida. Aquest és el cas dels nous tributs que la Generalitat de Catalunya ha creat amb l'ajut, constància i abnegació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Són coses de la democràcia i dels vots, la matemàtica implacable dels parlaments.

Les noves mesures impositives se centren en el medi ambient carregaran contra els que més el perjudiquen (diuen). Seran les nuclears que contribuiran més generosament a aconseguir els objectius de recaptació. Sembla evident que serem, com sempre, els usuaris de les energies, dels transport aeri i de qualsevol altra servei els que reduirem la nostra capacitat econòmica amb l'increment dels costos d'aquests serveis. Si ho afegim a l'allau d'increments del govern central direm que som uns dels col·lectius de contribuents més castigats del món. I que tenim a canvi? Enyoro la democràcia suïssa on qualsevol increment impositiu ha de ser aprovat en referèndum. Quina diferència!

Ens diuen també que l'emprenedoria és necessària i que cal donar suport a la innovació, a la creativitat i a les empreses. Això és contradictori amb la fal·lera impositiva que brolla diàriament dels governs. La Catalunya del futur no hauria de ser la Catalunya dels radars, de la prohibició dels cigarrets electrònics ni dels impostos generalitzats sinó la Catalunya de les persones, però sembla ser que la temptació tributària és un virus que s'estén de forma incontrolada. Seria bo recordar que sempre han existit recaptadors d'impostos, que sempre han servit al poder i que la relació endogàmica que han tingut entre ells no s'ha trencat mai. Fins i tot l'obscurantisme en el destí dels nostres diners és una característica de la nostrada pell de brau i dels països del sud d'Europa, per no parlar de la resta del món.

Tenim mala peça tributària al teler...





dissabte, 9 de novembre de 2013

La dictadura de Gauss

Hem de reconèixer primerament la gran vàlua científica de Gauss per les seves aportacions a la meravellosa part de les matemàtiques anomenada estadística. Tanmateix, tal coneixement científic, en mans d’abnegats intervencionistes, ha sacralitzat el càlcul social, elevant-lo als altars d'una nova religió : la normalitat.

Des que naixem la pediatria ens informa de la distorsió individual. En els anys escolars som conscients de la desviació social o distància amb els altres, ja sigui de coneixements , de capacitat intel•lectual, de socialització, i d'un llarg etcètera d'indicadors . És la percepció de la diferència i la diferència no és desitjable. Tal càstig a la individualitat, que també patim com a pares, fills, educadors, treballadors o empresaris, no és més que una conseqüència de l'allunyament com a individus del concepte -sovint pervers- de la igualtat.

Per als liberals la igualtat és el requisit bàsic en un marc social de convivència. Aquesta igualtat liberal és jurídica i es pot definir com igualtat davant davant la Llei. D'aquí es deriva que la Llei és igual per a tots i que tots som iguals davant la Llei. Aquest principi elemental queda abominablement distorsionat quan és utilitzat com a homogeneïtzació social, és a dir, finalment tots hem de ser tots iguals. ¿Iguals en propietat? ¿Iguals en temps de vida? ¿Iguals en coneixements? ¿Iguals en pensament? . Aquesta és la igualtat dels col•lectivistes , el que Hayek definia com socialistes de tots els partits, i és la que està triomfant en aquesta societat . El regne de la igualtat - normalitat ha estat fonamentat científicament gràcies a Gauss. L'ús perversament maligne que es fa de l'insigne matemàtic condiciona la frustració de l'individu en sentir-se diferent o allunyat de l' adorat Déu de la Normalitat. Amb els anys, el victimitzat ciutadà que no ha estat inclòs en aquesta campana, acaba fanatitzant-se quan, per fi, entra en qualsevol de les mitjanes estadístiques que diàriament ens ofereixen els telenotícies. Vet aquí doncs el triomf de la igualtat final: sóc igual a la resta del món!

Les ciències socials avalen la seva cientificitat gràcies a aquest matemàtic. Si anem una mica més lluny diríem que no hi ha polític que no utilitzi una cocció manipulada de les seves fórmules per convèncer pseudo-científicament els seus votants de com marxa determinat aspecte social, polític o econòmic. Els noticiaris ens fuetegen diàriament amb noves corbes de normalitat obtingudes d’experts en tal o qual matèria. Serà doncs que hi ha una necessitat periodística de cercar en Gauss la notícia? Tinc la seguretat que aquesta funció de les matemàtiques la rebutjaria el mateix Gauss.

La conseqüència d'aquesta fal•làcia de la normalitat és la transformació del ciutadà individualitzat en el súbdit homogeni, igual i solidari . En el fons no és més que una llarga cadena de producció en la què alguns ens hi neguem a pertànyer. Des de Marc Aureli, la humanitat ha tingut personatges posicionats en els extrems de la corba que han transformat la societat, les normes i la ciència: no han estat grups, ni partits, ni associacions, ni tribus. Han estat alguns individus (filòsofs, científics, pensadors... ) que de manera individual, discrepant i disconforme han sembrat el canvi i el progrés .

Si Gauss aixequés el cap segur que renegaria de l'ús maliciós d'alguna de les seves fórmules i gràfiques.