diumenge, 19 d’abril de 2020

Fragilitat del sistema

La pandèmia vírica que està causant tants drames humans té també greus conseqüències futures: unes són de caire econòmic i altres socials i polítiques, i totes derivades de decisions "extraordinàries" del(s) govern(s), ancorades en el que en diuen "estat d'alarma", assimilat, si fa o no fa, a l'estat d'excepció.

Pel que fa al tema social, aquesta "excepcionalitat" implica sempre una pèrdua de drets civils, tots ells acceptats per la ciutadania perquè davant del risc de malaltia i mort sacrifiquem tot el que convingui. Aquest sacrifici ciutadà pot emboirar la percepció davant les actuacions legals i alegals dels governs per a incrementar el seu control i poder, moltes d'elles nascudes amb nocturnitat i traïdoria. Per exemple, a Espanya el govern ha suspès la llei de la transparència, s'està legislant sobre les sancions a aplicar per notícies falses -en diuen "fakes"-, mentides a les xarxes socials, diaris, etc.; s'està parlant d'unificar la informació, és a dir, pèrdua de la llibertat d'expressió i ocultació del que fa el govern. Aquesta política repressora ha estat finançada amb subvencions als mitjans privats. Es pot controlar mitjançant la llei o amb la compra directa.

Una altra pervers element és el confinament estricte al que s'està sotmetent a la ciutadania. Altres països més "civilitzats"democràticament parlant, han optat per confinaments menys sagnants, com per exemple els d'Alemanya i Àustria, on les persones, individualment o en parella, poden sortir al carrer a fer esport o passejar. Curiosament aquesta rigidesa en enclaustrar-nos està tenint uns resultats inversos: som el país amb més morts per milió d'habitants. També és una curiositat pintoresca que la policia estigui perseguint ciutadans incívics, cosa que és lògica, però que cap institució pública s'hagi pres la decència d'investigar els motius de la inacció del govern fins a meitats de març, el que ha disparat els contagis i morts. L'Estat sempre té el paraigües de la llei i del bé comú. Aparquem mallament i ens sancionen amb 50 ó 100 euros. Un govern pot ser negligent amb resultat de milers de morts i, no és que no passi res, sinó que a més a més s'autoproclamen herois per ser condecorats posteriorment amb les seves pròpies medalles.

En respecte a la gestió diària, s'ha vist clarament que davant d'un "cigne negre" (imprevist i inesperat), de conseqüències catastròfiques per a la societat, els nostres governs, no tenen cap mena de capacitat de resposta, o si en tenen, està molt limitada. Val a dir que no se sap ni dels tests disponibles, ni els que s'han aplicat ni els que s'aplicaran. La OMS recomana tests massius generalitzats per a detectar positius i contagiats asimptomàtics que han superat la malaltia. Alemanya està diagnosticant amb 650.000 tests setmanals. L'estat de Florida està fent tests gratuïts a tota la població i els països de més eficàcia "antipandèmica", com els de Corea del Sud Taiwan o Singapur, han fonamentat les seves estratègies en el diagnòstic generalitzat.

Referent a l'economia, que és un element clau per a afrontar els costos sanitaris i la desfeta laboral i productiva del país, també hem detectat que els països amb gran endeutament i dèficits estructurals, com el nostre, són els menys eficients en trobar futures solucions a la crisi. El gran endeutament, els dèficits fiscals acumulats en els darrers vuit anys i la manca de canvis estructurals com porta demanant la Unió Europea, són factors que impossibiliten la cura econòmica del pacient. També s'observa que els problemes no poden resoldre's amb endeutament: ni els autònoms, ni les empreses (especialment les pimes) poden resistir incrementant els seus deutes. La resposta estatal ha estat: "endeuta't" i si finalment no pots pagar, ho pagarà el "papi" estat. Erroni: ni els bancs augmentaran els riscos, ni el govern tampoc, ni l'ICO tampoc, és a dir, no se'n concediran de préstecs. Altrament, és mesura de titular informatiu. També és mesura de capçalera periodística la renda mínima vital, que hem d'entendre que ara és necessària per a les famílies sense ingressos que han perdut la feina arraan del Covid19. Tanmateix, la notícia té un component demagògic: "tranquils, tothom tindrà paga". Si no es poden pagar les pensions, és podrà pagar una "renda universal"? A més, incentivarà la recerca de feina? Potser el que generarà és més economia submergida, tal com està passant a molts llocs: les famílies "més desfavorides" -no sempre, òbviament- reben rendes vitals i les complementen amb economia submergida.

Com es pot sortir de la crisi?: amb els sacrifici de tots els ciutadans, com s'ha fet sempre. La societat supera les crisis, històricament, malgrat els governs. Ara no serà diferent. El que cal aprendre és que estats poderosos, com el nostre, amb cost anual del 47% del PIB, és a dir, que gestiona gairebé el 50% de l'economia, està endeutat fins les orelles i ha de tornar d'endeutar-se per a solucionar un greu problema. Les inversions d'alta velocitat, aeroports, observatoris i comissions d'estudi per als amics, i milers i milers de despeses sumptuàries han estat la desfeta financera d'aquest país. Cal entendre que l'estalvi és la forma de prevenir. Quan existeix superàvit, cal dotar fons de reserva per a situacions imprevistes. Tanmateix un estat amb dèficit permanent i ultra-endeutat, que no pot pagar pensions, no té capacitat de maniobrar en entorns de risc i de necessitat de ràpides decisions. Per tant, tardarem molt a veure tests massius i pagues de renda vital mínima. El que sí saben fer aquests governs és màrketing. Dependrà de nosaltres que seguim donant veu als incompetents. Haurem de pensar bé a qui li donem el "vist-i-plau". Personalment jo li donaria a aquells que tinguessin per objectiu reduir el tamany de l'estat. Un estat tan gran i tan ineficient és un problema. Reduïm-lo. Ara per ara, utopia.