dimarts, 8 de desembre del 2009

Zapatero i els voltors

Resto esfereït davant les mesures que sota el grandiloqüent nom d'economia sostenible ens ha regalat el més insolent dels zapateros. Mentre que ell avança esbojarradament per l'autopista del creixement econòmic pel carril contrari, pensant, això sí, que la resta de conductors són bojos, el seu intervencionisme només fa que provocar grans cleques, atacs de riure, als que encara podem dir que tenim feina. Òbviament els que l'han perdut només els queda la resignació i la lluita solitària per a aconseguir un lloc de treball que encara tardarà molt en arribar.

Entre les pallassades de mesures del que podríem anomenar "poti-poti patètic", em treu de polleguera la de la modificació en els terminis de pagament. Molts seran els que cauran fulminats per un atac de riure en saber que la nova llei redueix el termini de pagament de 60 a 30 dies. El sr. Zapatero desconeix, ignora, que l'Administració Pública, i en especial els Ajuntaments, paguen a 300 i 400 dies. El cinisme del que fa gala sembla que no té límits, obviant ara els consells, are les recriminacions d'Europa en quant a les mesures que hauria de prendre i passa per alt. És evident que la flexibilització en l'acomiadament, la reducció d'impostos i la disminució dels costos de seguretat social serien un primer pas per a arrencar aquest motor glaçat que és, ara per ara, la nostra economia.

Una carta d'un lector a La Vanguardia explicava que l'accident que va patir un AVE en col.lisionar amb un voltor ve causat per l'intervencionisme del govern actual. Amb això de les lleis de control mediambiental amb la retirada de bestiar mort, els voltors passen gana. Oblidar que la natura pot reciclar els seus detritus és el primer pas per a fer que tot acabi funcionant malament. Probablement és més car anar a carregar un cap de bestiar mig podrit al mig del bosc, amb tota una brigada de treballadors ecològics, gastant combustible, costos de desplaçament i dietes, que no pas deixant a la natura la solució.

La sostenibilitat que ens promet Zapatero no serveix ni per als voltors!

dijous, 26 de novembre del 2009

La "moralitat" dels ajuntaments

Deien avui els informatius de TV3 que només 3 de cada 10 ajuntaments presentes els seus comptes dins del termini previst. Per tant, el 70% de l'Administració Municipal catalana (i probablement també espanyola) té per costum incomplir la norma, i no passa res. Com a exemple, un funcionari o polític d'una determinada població deia que el motiu era la "complexitat" informàtica del procés i que no tenien personal competent a tal fi.

Per una banda el flagrant incompliment respon a un criteri moral que deixa molt que desitjar: "Com que sóc part del sistema, faig el que vull". Podria dir el mateix qualsevol dictador de "pa sucat amb oli" de qualsevol "república banannera". Fins i tot l'explicació del funcionari "de nivell" és patètica: El 70% dels ajuntaments té personal amb competència "limitades". Vol dir que són incompetents per a introduir en un programa informàtic les dades comptables de l'administració local? És increïble!

Ara bé, on està el problema realment? Doncs en la manca d'igualtat. Un dels principis en els que ha de centrar-se una societat oberta i tolerant, un estat de dret, una societat que respecta els ciutadans, és precisament en la IGUALTAT DAVANT LA LLEI. Aquesta paraula, tan prostituïda per l'actual govern de Zapatero, i tan poc entesa per part de moltes persones, no té la significació que podem trobar en un diccionari de llengua sinó que cal anar als conceptes jurídics i ètics, filosòfics, que van condicionar la creació de la nostra societat moderna. La igualtat no és acabar vestint igual, ni tenint polítics que, segons la meitat matemàtica de la sexualitat, ocupen els seus càrrecs. La igualtat és que tots els ciutadans siguin tractats de la mateixa forma davant el pes de la llei. Un ajuntament és una persona jurídica, encara que pública. Una societat limitada és una persona jurídica i qui subscriu aquest comentari és una persona física. Tinguin la forma que tinguin els seus ciutadans, han de presentar les seves obligacions amb l'estat en els mateixos terminis i les sancions, en cas de que n'hi existissin, serien a tots per igual.

Una mostra encara més lacerant d'aquesta desigualtat flagrant és el cost financer. Hisenda Pública no inclou interessos en els ajornaments de pagament per als ajuntaments. Qualsevol altre ciutadà paga interessos si ajorna el seu deute amb el Tresor Públic.

Finalment, què diríem d'una empresa que a data d'avui encara no ha presentat els seus comptes de l'exercici 2007? Pensaríem que els seus directius són uns irresponsables o uns eixelebrats perquè si no es té informació econòmica i financera d'una organització, com es poden prendre decisions? La resposta és clara: les decisions que es prenen no tenen en compte l'estat estat econòmic-financer de l'ens. En conseqüència el fracàs en tots els sentits està assegurat. La fallida i/o la suspensió de pagaments és una situació en la que una bona part dels ajuntaments s'hi troben. El que passa és que, degut a la desigualtat davant la llei, no pot existir fallida en un organisme públic.

Si un no té ni idea del que passa en el despatx del costat, si no tens ni idea dels resultats de "com va el negoci", si al cap de dos anys presentes els comptes, com caram pots saber quants pisos d'obra nova calen per al teu municipi?

La moralitat municipal en termes de complir com qualsevol ciutadà està molt lluny dels mínims necessaris en una societat no ancorada en el tercermundisme.

diumenge, 15 de novembre del 2009

La manipulació periodística maquillada d'objectivitat

Fa pocs dies un amic meu xinès em comentava, escandalitzat, que n'estava tip de TV3 perquè les notícies que donaven de la Xina sempre eren negatives. Ell, nacionalista i patriota xinès, no suporta que els informatius, de forma constant i subtil, només treguin a la llum els aspectes més negatius d'aquell país. Val a dir que treure el més fosc no implica negar el més valuós, però això ja forma part del maquillatge. És ben cert que la Xina ha estat un exemple de totalitarisme asfixiant i que ara, amb la liberalització progressiva de l'economia, sembla que el seu timó comenci a canviar de direcció, però no parlem de Xina, tema molt desconegut per a mi, sinó de la manipulació informativa.

Dèiem anteriorment que la Xina no és un exemple de salvaguarda dels drets humans, de la individualitat, ni del respecte a les diferències, però cal dir que amb un periodisme obert, objectiu i independent, la quantitat de països on un professional de la informació pot trobar tortures, despotismes, explotació i injustícia són molts i diversos. Un dels casos més flagrants de deixadesa informativa és la nul·la informació que es dóna d'un dels països on els homosexuals són menyspreats fins la mort pública. Penjats en grues, forques mecàniques del segle XXI, són exposats al públic que gaudeix (o no) amb aquest espectacle dantesc. Els noticiaris progressistes, els que estan a favor de la igualtat, els informatius que sacralitzen el tripartit, que ens recorden el Dia de l'Orgull Gai, resten muts davant d'aquest crim, d'aquest genocidi sexual iranià. Tampoc han remarcat, òbviament, l'intent d'aquest govern sanguinari per tornar a les penes d'amputació per als lladres. Clar, l'Iran és absolutament anti-americà, i això ho justifica tot...

També, com ja hem apuntat en altres ocasions, les dones són objectiu d'aquest maquillatge professional. La violència "de gènere", només s'estén per ciutats i pobles d'Espanya, per barris i urbanitzacions, però allí on la dona és realment martiritzada des de tots els àmbits de la societat, des de la justícia fins la família, allí no hi va cap corresponsal. Tampoc les feministes estan per la feina: probablement estan més capficades en completar els formularis, expedients i paperassa diversa per a obtenir alguna subvenció.

Per a acabar: El conflicte d'Orient Mitjà és el pa de cada dia. En aquesta guerra inacabable, on només tenim un estat maligne, Israel, i uns oprimits, pobres, bons i torturats palestins, la televisió pública (i també les privades) ens emmotlla amb la seva veritat. TV3 constantment ens parla de "territoris ocupats", invasió, etc. Tanmateix, independentment de posicionar-nos ara sobre aquesta eterna dicotomia àrab-israeliana, caldria recordar una invasió totalment oblidada: la de Xipre per part de Turquia el 1976. Els telenotícies només ens parlen de que si Turquia entrarà o no a la UE, però d'aquella ocupació, d'aquells més de 100.000 desplaçats xipriotes, ni piu.

Els experts en història contemporània de segur que trobaran milers d'exemples d'aquest mutisme electiu que caracteritza bona part del periodisme actual, especialment a Europa. Catalunya també en això, és capdavantera en aquesta tergiversació -no podíem ser menys-, de vegades subtilment i soterrada i de vegades flagrant i descarada.

L'oblit voluntari, sistemàtic, no és més que un pas més del rentat de cervell generalitzat que el pensament únic vol imposar. Ara, els comunistes, cofois de ser-ho, com el "camarada Frutos", anyoren el mur de Berlín i obliden les algunes "foteses" d'aquests totalitarismes: el genocidi metòdic de dissidents.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Corrupció pandèmica i histriònica teatralitat judicial

Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.

Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.

El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.

L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.

Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?

diumenge, 11 d’octubre del 2009

El Nobel de la Pau a Obama: guanya el màrketing

Si durant anys els Premis Nobel de la Pau estaven desprestigiats per la seva politització, i només cal recordar els premis a Arafat i Kissinger, ara la flagrant intervenció del màrketing polític, barrejat amb la dictadura del "políticament correcte" ens ha ofert aquest nyap ridícul i abominable. Donar un premi preventiu és donar sortida a l'absurd i a la incongruència.

Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.

Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.

Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.

Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.

Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.

De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!

dissabte, 12 de setembre del 2009

Carod: per una vegada té tota la raó

L'inefable Josep Lluís que ens té acostumats a innombrables mostres de cinisme i d'hipocresia, ens ha regalat un "brot" de sinceritat que ens ha captivat. Ens hem quedat garratibats en llegir les seves declaracions: "Barcelona és la nova capital de la judeofòbia, fent competència amb Teheran". Molt bé, per fi algú dels que remenen les cireres diu una veritat com un temple.

Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.

Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.

Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.

Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Barcelona, la prostitució i els d'ICV

És interessant veure com els polítics es mouen a toc de corneta “mediàtica”. A Barcelona, la ciutat més “guai”, la més “feliç”, on la gent pot fer més gresca i xerinola, on la disbauxa està ben vista i on la prostitució abasta totes les butxaques, classes, zones i barris, l’alcalde ha estat sacsejat per la premsa en denunciar aquesta deixadesa davant la lacra social que implica el comerç del sexe sense regular.

Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.

El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...

Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.

Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...

dissabte, 5 de setembre del 2009

La felicitat barcelonina

Sembla ser que la revista Forbes, de la mà del consultor Simon Anholt, ha publicat el rànking de ciutats més felices del món. Barcelona, segons diu l'estudi, és la tercera. Les enquestes s'han fet mitjançant una empresa d'investigació de mercats. Tot està dit. Barcelona és el mercat de la barroeria i la mediocritat. Durant anys els ajuntaments socialistes de Barcelona, especialment a partir de l'època Clos, han fet tot el possible per a fer de Barcelona una gran deixalleria humana. El que en diuen "felicitat" és, senzillament, tenir sexe barat, podrit i fonamentat en l'explotació, tenir alcohol i disbauxa, fer soroll i poder relaxar els músculs esfinterians per tota la ciutat sense ànim de sanció.

Després d'anys i panys d'identificar "felicitat" i xerinola, felicitat i disbauxa, felicitat i sexe, felicitat i anarquia, els governants barcelonins s'han adonat que calia fer alguna cosa i ara el Sr Hereu intenta trobar solucions. Val a dir que per a millorar la situació caldrà que es pregunti perquè alguns funcionaris autoritzaven l'obertura de prostíbuls i perquè algun alt comandament de la policia feia la vista grossa davant de tant de comerç sexual.

La por dels nostres governants a legislar i actuar és evident. La prostitució no és una activitat legal. És "alegal". L'ajuntament configura un "manual de civisme" i no aplica cap sanció. Tot és de "cara a la galeria mediàtica". La realitat és que la degradació és la reina de Barcelona.

Darrera de tot això ens trobem amb la malignitat del sistema que volen imposar els pijo-progres: estupiditzar la població amb el "panem et circenses": sexe i alcohol, sexe i disbauxa. Darrera també trobem l'èxit en la manipulació. La percepció del ciutadà és que "felicitat" és guanyar lligues i poder emborratxar-se fins altes hores de la matinada, fent soroll i molestant els "reaccionairs" veïns que en lloc de voler ser feliços van a dormir per a anar a treballar l'endemà.

Heus aquí la fal.làcia del sistema: Els ciutadans tenen dret a ser feliços. D'aquesta errònia afirmació el Saura i la Mayol són els principals exponents. La realitat és que les persones tenim dret a buscar la felicitat, però no a ser feliços. Altrament l'estat pot apropiar-se de la "gestió" del dret i prèviament haver rentat el cervell dels ciutadans amb la introducció mediàtica i constant del valor de la "seva" concepció de felicitat. Què és la felicitat? Com aconseguir-la, si és que vull? Això depen de l'individu, però no de l'Estat.

Artur

dimecres, 19 d’agost del 2009

Les super-estructures macro-estatals i la deixadesa moral

Fa pocs dies que he vist la pel·lícula "Disparando a perros" (shooting dogs). M'ha causat una forta impressió i no puc fer altra cosa que expressar el sentiment d'impotència i de remordiments que m'han despertat. El film es basa en els fets reals que van passar el 1994 a l'Escola Tècnica Oficial prop de Kigali. Allí uns 2500 tutsis es van refugiar, sota l'empar de la parròquia, el seu mossèn i uns pocs soldats de l'ONU. La incúria moral dels organismes internacionals que van fer retirar els soldats, va condemnar a mort, sota els ganivets i matxets, a més de dues mil persones, nens i nenes, homes i dones de totes les edats....

És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.

Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....

La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.

La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.

Artur

dijous, 30 de juliol del 2009

Puigcercós demana pressionar al Tribunal Constitucional

Puigcercós, home de partit, a l'igual que Montilla, ens deia avui que ha demanat a Zapatero que pressioni el Tribunal Constitucional. La notícia m'ha deixat bocabadat però ha confirmat el que ja sabíem: que molts dels que es diuen "d'esquerres" tenen gola avall que "tot és manipulable" (per no dir "extorsionable"), que tot és susceptible de ser "condicionat" i tergiversat. La raó ve de molt lluny i filosòficament la centraríem en el "bé comú" i "la societat perfecta". Els col·lectivistes creuen que hem d'arribar a la societat perfecta i a tal fi tot s'hi val. Òbviament no s'hi pot arribar si dialècticament no aconseguim la veritat i, curiosament, la veritat és la que tenen ells i és el pensament que hem d'assolir.

Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.

L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Més embargaments recaptatoris i menys drets individuals

La nova llei d'embargaments fiscals d'Hisenda posa un pas més a la pèrdua de drets per part dels ciutadans. Fins ara la quantia màxima que Hisenda podia embargar de comptes bancaris era de 4000 euros. A partir del dia 1 d'agost, la xifra arriba als 20.000 euros, i això sense necessitat de procediment judicial. La Llei busca, tal com diu la ministra Salgado, de fer front a la caiguda dels ingressos fiscals per la crisi. Com podem veure, l'Estat, aquesta maquinària feixuga i implacable que diu que té per objectiu l'administració del país, té com a veritable finalitat -i aquesta és òbvia-, la supervivència del propi sistema.

Amb aquesta llei els drets individuals resten encara més aniquilats. El bé comú, la bandera sota la que es cometen els més grans atropellaments, en mans de govern intervencionistes que primen l'Estat abans que la persona, és la justificació perfecta per a poder recaptar encara més. No importa la justícia, no importa la persona, el que val és l'Estat i la seva veritat i la recaptació.

És angoixant saber que l'Estat es creu per damunt de l'individu precisament perquè és millor i més just. El bé de tots, per damunt del bé individual, pot ser la pitjor de les dictadures, el més pervers dels models. I parlant de la perversitat del sistema, hem de recordar que uns pocs experts en dret -i "expert" és senzillament una llibertat lèxica-, nomenats pels polítics del moment, determinen els membres de l'Audiència Nacional, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem. Per tant, on queda la separació de poders de Montesquieu que tan significativament va condicionar el que en diem "Estat de Dret"?.

Poc a poc, la confusió, l'ofuscament semàntic de termes com "democràcia", "compliment de la llei", "estat de dret" i "drets individuals", fa que de forma maligna el poder s'escampi descontroladament ferint i aniquilant àmbits de llibertat individual que haurien d'haver estat salvaguardats pel propi sistema. Per a equilibrar aquest balanç esfereïdor, el govern distreu l'atenció amb temes de l'àmbit ètic, que permeten fàcilment la crítica o l'apologia o que redueixen la discussió a posicions dicotòmiques i demagògiques, d'esquerra-dreta, de bons i dolents o de "carques" i "progres".

Les notícies importants, aquelles que informen de fets significatius per als drets de les persones, aquelles que ens indiquen cap on anem i quin és la voluntat o objectius dels que ens governen, no apareixen habitualment als diaris; són informacions de segon o tercer ordre, són notícies que "no interessen" la gent. Si el sistema educatiu ha de tenir una clara finalitat és precisament la lectura i la crítica: les escoles i instituts han d'ensenyar a llegir, a llegir entre línies i a criticar. Han d'ensenyar a ser "persones individuals" que decideixen, no pas eines o peces del sistema. Ara per ara, l'Estat vol que els futurs ciutadans siguin instruments de la societat perfecta, i la societat perfecte no existeix, només és un totalitarisme més, on les persones són esclaves del pensament únic.

divendres, 12 de juny del 2009

Està tacat Mr. "Mans Netes" ?

LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.

Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.

És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".

La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.

Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.

Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.

Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."

dissabte, 6 de juny del 2009

Un General condemnat

Gran part de la meva vida, des de la meva infantesa fins ben entrada l’edat adulta, els records de l’avinguda Catalunya de Tarragona van lligats al cuartel del “Regimiento Badajoz” i de les cases dels militars. També totes les meves creences anaven vinculades a un principi immutable que, per sort ara, amb la sentència del General Navarro, ha esdevingut efímer: La premisa per la qual qual l’exèrcit i els seus comandaments són incommovibles. El motiu radica probablement en dos aspectes: Primer, en el seu patriotisme desfermat i visceral que permet heroïcitats. Aquesta seria la raó sentimental. En segon lloc, la defensa que fan del “territori”. Això els ha permès gaudir sempre d’un status privilegiat, diferent, superior...

Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.

Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!

dimarts, 2 de juny del 2009

600 milions d'euros per al consum de vehicles i altres bajanades

Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.

En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).

Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.

Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.

L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.

Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.

¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....

diumenge, 17 de maig del 2009

Liberalisme i homosexualitat

Avui, 17 de maig, és el dia mundial contra l'homofòbia. M'agradaria puntualitzar alguns fets i actituds que, per desconeixement o per malícia, porten a confondre l'opinió pública, entenent com a "opinió pública" aquell reguitzell d'informacions, tergiversades algunes, més o menys objectives les altres i amb esquerdes importants la gran majoria, que condicionen el pensament i la ideologia de gran part de la població.

El liberalisme, i ara cito a Ramon Alcoberro, té com a trets fonamentals:

-El dret a la diferència, com a expressió de la pròpia personalitat,
-La promoció de la llibertat personal, sense acceptar cap limitació excepte les que es deriven dels drets dels altres,
-La determinació a seguir la pròpia consciència, sense acceptar cap dogma –ni de caire polític ni de caire religiós,
-La limitació i el control del poder estatal a través d’instàncies públiques, perquè es veu en principi com un perill per a l’individu,
-El laïcisme polític; entenent com a tal que tota política i tota ètica han de ser jutjades per les conseqüències (pràctiques) que provoquen i no pels principis (teòrics) que invoquen.

Partint d'aquests principis fonamentals, el liberalisme deixa clar que el dret a la diferència és essencial dins d'aquesta opció filosòfica, ètica i política. Tanmateix, en els darrers anys, un sector de determinada ideologia política, auto-anomenant-se "liberal", manipulant barroerament el seu significat, ha incorporat aquesta forma de pensament tolerant i obert en els seus idearis conservadors i reaccionaris. En aquest sentit, mitjans de comunicació d'abast nacional, recolzant determinades formes d'entendre el món, han desbaratat el que és el liberalisme. Agafant amb exclusivitat el liberalisme com a llibertat econòmica, els valors més reaccionaris conviuen amb l'apologia del capitalisme, no pas del veritable liberalisme.

L'homosexualitat, com a opció individual, és totalment respectable i legítima. Els individus són lliures i per tant, aquesta llibertat no només cal aplicar-la a la religió, a les idees, al color de la pell, l'origen o la llengua, sinó que també cal que abasti àmpliament la sexualitat. Ningú obliga ningú a optar per l'homosexualitat i mentre ningú envaeixi la meva llibertat, els liberals respectem totalment les diferències individuals. Altrament, no es podria parlar de liberalisme.

El que ara s'anomena "dreta liberal" ha de complir, clarament, amb el terme liberal. Si és una manera de "mirar cap el centre", de "suavitzar" les seves posicions, que no s'amagui darrera del liberalisme. Molt legítimament qualsevol partit pot ser reaccionari, pot ser conservador i pot ser defensor del capitalisme, i tot això amanit amb la defensa numantina de l'heterosexualitat, però aquesta postura no és liberal. Cal ser clars.

Per altra banda, i sense voler repartir culpabilitats, l'esquerra més ancestral i cavernícola, la despòtica, ancorada en el totalitarisme, iguala "liberalisme i capitalisme", incorporant-lo en el nou dimoni del segle XXI ("el neoliberalisme capitalista reaccionari i conservador, és a dir, la dreta explotadora").

Conseqüentment: mals temps per als que tenim la llibertat i el respecte a les diferències com a nord en la bruíxola de la nostra filosofia. En aquest dia contra la homofòbia, els liberals estem fent costat als que, lliurement, són homosexuals i no volen ser perseguits (en 80 països l'homosexualitat és un delicte, especialment en els islàmics, i en uns quants d'entre ells, en els més integristes, aquesta pena arriba a la mort.

Visca la llibertat

dijous, 14 de maig del 2009

Sopar-col·loqui del Fòrum Liberal del Camp!

El proper dia 11 de juny de 2009, al restaurant Les Fonts de Can Sala de Tarragona, a les 9 del vespre, el Fòrum Liberal del Camp ha organitzat l'interessant sopar-col·loqui:

LIBERALISME A SANG FREDA
Amb DAVID MADÍ
Preu del sopar: 30€

Si hi esteu interessats, feu un correu electrònic a forumliberaldelcamp@gmail.com per a confirmar la vostra assistència.

dissabte, 2 de maig del 2009

Tenim premi!


Moltes gràcies, Mila,


La Mila ens ha premiat amb aquest "trofeu telemàtic" que té per objectiu retribuir l'amistat. Personalment crec que de vegades aquest blog ha esperonat l'enuig entre els que ideològicament estan a l'altra riba d'aquest rierol que és el pensament polític. A fi i efecte de seguir protocolàriament amb les instruccions d'aquest premi, passo a detallar les "normes establertes":

Les normes de consuetud:
1-Presentar la idea del premi.
2-Posar l'enllaç del bloc que me l'ha donat.
3-Publicar les normes.
4-Escollir 10 blocs a qui donar el premi.
5-Informar els bloggers.

Per tant passaré a repartir aquest trofeu a 10 bloggers que també, de segur, han fomentat l'amistat i l'acritud entre els internautes:

A l'amic Indígenes, sempre crític i defensor numantí de la llengua catalana i de la catalanitat. A Jordi Roca per ser un jove polític treballador, honest i dialogant. A la Txelo per la seva agudesa en l'anàlisi de l'entorn polític, tant a Catalunya com a Euskadi. També l'envio a Francesc-Xavier Bonet que, a l'igual que el Jordi Roca, és un jove amb inquietuds. De vegades no comparteixo algunes de les seves posicions pero admiro, com al Jordi, la seva fermesa, especialment quan es tracta de nadar contra-corrent. Al Marc per la seva abnegada tasca amb l'economia i Catalunya. Al Miquel Saumell pels seus entenimentats comentaris. No puc oblidar a l'Andreu Lascorz per la seva feina constant d'apropar Israel a Catalunya, especialment quan els prejudicis envers aquell país són el pa de cada dia als mitjans de comunicació. Li envio, òbviament, a la Trini Milan perquè el seu blog és realment un fòrum que propugna l'amistat, amb temes diferents i sempre amb un llenguatge elegant i respectuós.

Bé, i si la Mila n'ha triat un de més, jo me n'he deixat dos. I no passa res!




divendres, 24 d’abril del 2009

L'estat protector davant la crisi financera i les pimes

Amb el canvi de ministres el govern Zapatero sembla que aportarà noves mesures per a reduir la crisi. Una d'elles, la que m'ha deixat més esfereït i bocabadat, ha estat la de crear una línia de crèdits per a alleugerir les dificultats financeres derivades de la manca de cobrament de les factures que els ajuntaments i altres administracions públiques deuen. L'Estat i Administracions Públiques, en lloc de pagar les factures pendents, cosa que seria lògica, avalarà a l'empresari per a obtenir un préstec. L'aval serà el saldo pendent de cobrar. Amb això el que fa aquest estat-protector és la d'incrementar l'endeutament del negoci, dificultant l'obtenció d'altres operacions bancàries.

Com podem veure, aquest estat-protector, aquest estat que "està per damunt dels seus súbdits" no sap planificar, no preveu. Ni tan sols té diner. Ah, bé, té diner per a salvar una caixa mal gestionada (òndia, si qui manava allí eren polítics afins al PSOE!). Clar, es té diner per a "salvar" una caixa manxega, anant contra tots els principis de la intervenció (l'estat no ha comprat participacions perquè les caixes no poden valorar el seu net patrimonial). L'estat inverteix 9.000 milions d'euros i compromet aquesta xifra en un "banc" que no té forma de valorar el seu patrimoni (no té "accions"). Que rebrà a canvi l'estat? Doncs vots. La financiació de Catalunya pot esperar però la caixa castellana no.

És una eina adequada per a l'entitat financera? No, el que fa la mesura és tranquilitzar els impositors i arreglar la feina mal feta dels gestors de la caixa. El diner públic, pel que es veu, serveix per recompensar els que fan malament la seva gestió. En canvi, els que ho fan bé i obtenen beneficis, l'estat els castiga mitjançant un sistema tributari recaptatori, sancionant els resultats positius, la feina ben feta, el guany. Com que els guanyadors en un sistema democràtic són, darrerament, els perdedors, també en el món financer i empresarial els perdedors són ara els recompensats.

Qui es porta bé, qui paga els seus impostos, qui no fa soroll i qui no fa gresca acaba essent un babau que, a l'igual que aquell "cornut que pagava el beure", paga els futurs fracassos dels nefastos directius.

dimarts, 7 d’abril del 2009

El sistema i els partits de progrés: visca el dispendi!

Ara s'acosta Sant Jordi. Degut a la crisi generalitzada i a la manca de liquiditat, qui més qui menys fa els seus estalvis per a poder sobreviure amb certa dignitat a la situació. Bé, això també caldria pensar-ho en els estaments de poder i a l'Administració Pública: doncs no! Pel que es veu, i degut a l'obertura d'Ambaixades de la Generalitat arreu del món, la més cara la del Rockefeller Center, els funcionaris no poden trucar a mòbils des dels seus telèfons fixos, i han d'anar a la centraleta a trucar (un control exhaustiu per a que no parlin amb la iaia o amb l'amiga). Aquesta és una acció molt lloable i que de forma tradicional se'n diu "estalviar la xocolata del lloro". Dic això perquè potser el més normal seria retirar els mòbils a tots els comandaments, als milers de comandaments mitjans i no tan mitjans, i també els portàtils i la VISA. Això si que de segur faria disminuir el cost de dietes i desplaçaments. De què caram li serveix una VISA a un funcionari comandament si no és per malgastar? I un portàtil, el sap fer funcionar? i el mòbil, a qui ha de trucar si quan truques a segons quins departaments ningú agafa el telèfon?

Seguint doncs amb les polítiques socials dels governs d'esquerres, el canvi a polítiques de progrés ha portat a que la xocolatada que es feia amb Pujol la diada de Sant Jordi sigui ara un "macro-aperitiu" per a quatre mil persones que té un pressupost de més de 60.000 euros. Val a dir també que el pressupost de la "Festa de la Diada Nacional" ha augmentat amb el tripartit a més de 400.000 euros. I deien de Montilla que era un bon gestor!!! I tant que sí, un bon gestor per a la seva butxaca i per a la dels seus! (ells no s'ha rebaixat el sou, faltaria!) Amb aquest model de control sempre ens faltarà diners: una part no ens arriba des d'on ens ha d'arribar i el que arriba és dilapidat per governs incompetents.

El sistema és corrupte i la corrupció ve donada per la manca de transparència i control extern. L'opacitat és el "brou de cultiu" de les escletxes financeres i econòmiques del sistema, d'aquest monstruós tiranosaurus rex que devora tot allò que se li posa per davant. Tanta gestió, tanta direcció, tant d'omplir-se la boca amb paraules boniques però buides i només copiant els models empresarials habituals en tindrien prou per a saber com es revisa un sistema de gestió, com s'audita de forma externa. En fi, la dictadura de la mediocritat, de la incompetència que diu l'entenimentat Xavier Roig, es fa evident en cadascuna de les mirades que fem envers l'Administració Pública i els governs, tinguin l'abast que tinguin.

Espanya i Catalunya estan abocades al fracàs. Espanya després del Segle d'Or ha anat fent el ridícul a nivell internacional. Catalunya amb Pujol era respectada arreu d'Espanya i a Europa. Ara per ara, amb la nauseabunda manera de fer del trist-partit de les esquerdes, som la riota dels que abans ens admiraven.

Per acabar: el Conseller Saura ha demanat un "informe al ICAC" pel fet dels mossos i la tendencionsatat de TV3. És obvi: ell, acostumat al leninisme més recalcitrant, a l'stalinisme de pedra picada, això de que el critiquin és per a enviar a Sibèria als responsables! També Salvador Cardús es queixava a l'Avui de la pressió constant d'ICV als periodistes! Aquest ecologisme verd és una plaga que vol deixar la societat lobotomitzada. Això de que els individus pensin i critiquin, és terrible! De que els serveix tants anys de formació progre als periodistes si finalment alguns es tornen "liberals"?. Òndia, això és com les escoles religioses, de les quals entre els seus millors alumnes trobem els seus millors ateus!

Oh when will they ever learn? (Pete Seeger)

dissabte, 28 de març del 2009

Un exemple de manipulació periodística

Llegeixo al canal 3cat24 que Catalunya se suma al clam "altermundista" contra la crisi, és a dir, que Catalunya en ple està a favor d'allò de que "un altre món és possible" i que "el neo-liberalisme" ens ha portat a la pitjor de les crisis financeres dels darrers anys (o segles!). Bé, si llegim acuradament la notícia, diu que unes 3000 persones, entre Barcelona i Tarragona, s'han manifestat en contra de la crisi econòmica. Val a dir que el 0,1% de la població de Tarragona i Barcelona és "altermundista". Val a dir que una entre cada mil persones a Catalunya, representa Catalunya i és anti-liberal.

Aquest canal de notícies d'internet forma part del holding periodístic de la Generalitat, que ara se'n diu Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i com podem observar, l'objectivitat, la independència i la solvència informativa és, si més no, atípica i curiosa.

El més maquiavèlic és la forma sibil·lina de presentar els fets per a que siguin assimilats com a informació "de plena confiança" i, de forma transaccional, oculta i subliminal, atacant el més profund de la ideologia, de les actituds. L'objectiu d'aquesta barroera tergiversació, o millor dit, generalització interessada d'un fet periodístic mitjançant la interpretació pamfletaire d'aquest, és, sens dubte, un fet reprobable i vomitiu, i més tenint en compte que la financiació de l'ens públic es fa amb diners de tots. Com a mínim, doncs, l'objectivitat hauria d'estar garantida, però no és així. Sense cap mena de pudor, els portadors dels pijo-progressisme, segurs de la seva única i última veritat, interpreten els seus llibres sagrats segons els hi convé.

Derivat de tot el que hem comentat anteriorment, la pregunta que em faig és: Pot ser la premsa catalana independent? Pot ser-ho l'espanyola en general? Si la tv pública és manipulada de forma tan barroera, com no seran també de manipulaodors quan la pressió ideològica es pot fer també mitjançant les suscripcions, les processons de Setmana Santa....

En fi, nihil novum sub sole, o com diria Marc Aureli: res aliè a la naturalesa humana pot escandalitzar-me.

Mals moments per als liberals, encara que Joan Oliver, optimista, deia que la gent estava molt cansada dels governs central i autonòmic. De que val la llei?: per fer-la sempre a favor del que la fa.

dijous, 26 de març del 2009

Èxit del primer sopar liberal!

El Fòrum Liberal del Camp va organitzar el passat dia 19 de març el primer sopar-col·loqui liberal. L'objectiu d'aquest col·lectiu és divulgar el liberalisme arreu del Camp de Tarragona. Com sabem, el liberalisme, satanitzat i estigmatitzat darrerament en carregar-li erròniament les causes del desastre, és una ideologia que, si bé de forma incorrecta però generalitzada la gent la identifica amb el "capitalisme salvatge, és una teoria moral, una teoria política i una teoria del coneixement. Els principis del liberalisme els podríem resumir en quatre premises (seguint a Ramon Alcoberro):

1) Dret a la diferència
2) Promoció de la llibertat personal sense acceptar cap limitació, excepte les que es deriven dels drets dels altres
3) Dret a seguir la pròpia consciència
4) Limitació del poder estatal

El convidat fou el Joan Oliver, periodista reconegut, membre fundador de la Fundació Catalunya Oberta, ex-director de TV3 i ex-director i presentador del programa "Bon Dia Catalunya" de TV3. El Joan Oliver va fer una exposició planera i entenimentada del que és per a ell el liberalisme i va repondre, fins i tot amb grans dosis d'ironia, les preguntes dels assistens al sopar. La vetllada fou molt interessant.

Un aspecte a tenir en compte i que em va captivar realment fou que entre els assistents estaven l'Alejandro Fernández (president del PP de Tarragona i reconegut liberal) i Jordi Roca (regidor del PP a Tarragona). Malgrat les diferències de "prejudici" segons l'Alejandro o de "sentiment" segons el Joan Oliver, la coincidència en les claus de llibertat, iniciativa, creativitat i esforç que deriven dels que tenen en la llibertat el seu nord, va ser total. Molt interessant també fou la vessant "catalanisme-espanyolisme": en aquest sentit aquesta variable va ser entesa "per les dues parts", tal com dèiem abans, com un sentiment, més o menys visceral o arrelat al cor, però amb equitat, amb igualtat, lluny del "jo no sóc nacionalista i tú sí". Acceptar aquesta magnitud de sentiments és el primer pas per fugir d'interpretacions errònies i, especialment, de dicotimies inexistents.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Benvinguts al caos!

TV3 ens informa dels progressos en els traspassos de competències. La darrera notícia m'ha deixat glaçat. Si tenim en compte el grau de burocràcia de la nostra Generalitat, l'angoixa generalitzada que patiran molts ciutadans serà de pronòstic reservat. Resulta que en una jugada "mestra" els encarregats d'anar esgarrapant competències, que no és altra cosa que transferir una burocràcia més o menys kafkiana en vers una altra burocràcia tant o més kafkiana, ens diuen que a partir d'ara, pel tema d'immigració, es "repartiran" les responsabilitats. Pel que fa a les dades de residència, seguirà essent l'Estat qui ho determinarà. Tanmateix, tot el que sigui relatiu al treball serà per compte de la Generalitat.

Quina és la mala notícia? Abans de seguir cal recordar alguna cosa. Normalment els que demanen "legalitat" als immigrants, papers, etc. són els primers que contracten il·legalment. Jo sempre pregunto a les meves amistats si han "donat d'alta" la persona que els fa les feines domèstiques i que paguen de forma "opaca". Gairebé ningú fa res per a resoldre aquesta situació. Clar que després de prendre uns bons combinats en una bona cafeteria, tots som bons per a demanar justícia i legalitat. El que costa és fer-ho. Bé, doncs seguint amb això, els que sí que hem apostat per la legalitat sabem del cert el garbuix que representa la legalització d'una persona. Anades i vingudes a la subdelegació del govern, consultats, policia, Tresoreria de la Seg. Social, etc. Ara imagimen-nos que en aquest enrenou hi afegim la Generalitat. Doncs això: és el caos. La ingenuïtat sovint brolla del fons de l'ànima i això em passa per no recordar la meravellosa llei de Murphy: "tot és susceptible d'empitjorar".

L'autonomia en aquest país, va a dir les autonomies totes, no són altra eina jurídica que la de permetre legislar a altres organismes. El reguitzell de lleis, decrets, reials decrets, normes i instruccions arriba a límits indescriptibles si tenim en compte que l'Estat Central legisla, que les autonomies legislen, que els Ajuntaments legislen... I el ciutadà, vinga pagar impostos perquè la major part de les lleis va de pagar. No ens enganyem, l'estat ha de viure i a tal fi necessita menjar. El primer de tot és la supervivència i per aquest motiu és difícil de pensar que l'Administració Pública tingui com a prioritat servir al ciutadà. Penso que pel nivell de "fam" que demostra en mantenir aquesta estructura (recordem que els diplodocus menjaven més que les vaques pel sol fet de ser molt més grans) el normal és que es serveixi del ciutadà. Quan el ciutadà ja estigui totalment xuclat, què queda? poca cosa: el ciutadà-zombi, el ciutadà sense criteri propi.

Liberalisme al Camp de Taragona


El Fòrum Liberal del Camp comença les seves activitats de divulgació del liberalisme mitjançant el "Primer sopar-col·loqui liberal" amb la participació de Joan Oliver. Crec que és una gran notícia per als qui estimen la llibertat sincera, per al que l'individu està per damunt de la societat i pels que pensem que, dia a dia, aquest monstre anomenat Estat-providència, esdevé Estat-controlador. Els que pensem que "menys lleis són millors lleis" estem de sort.

dimecres, 28 de gener del 2009

La llavor del despotisme comunista


La rocambolesca commemoració de l'Holocaust que va organitzar la nostra Generalitat ha d'entrar als anals de la ridiculesa més galàctica. Pel que es veu, i amb la finalitat de no fer enfadar als votants "esquerranosos" i donar aquesta imatge "pijo-progre" tan habitual en el nostre país, sis milions de jueus es van esfumar, per art de màgia, dels camps d'extermini. Òndia, a Auschwitz, Treblinka o Dachau només hi van morir homosexuals, gitanos i disidents. Aquesta és la barroera manipulació que el politbureau del tripartit aplica constantment. El fidel seguidor d'Stalin, l'impresentable Saura, és el narrador que ens re-escriu la Història, tal com va predir l'inefable George Orwell. Els nostres representants, els representants del poble català, amb aquest acte, demostren un cop més la nul·la talla moral de la que són creditors.

Tal com deia Churchill (gràcies Gukgeuk per a recordar-m'ho), "el problema de la nostra època consisteix en el fet que que els seus homes no volen ser útils, sinó importants". Si això ho apliquem als nostres governants l'evidència és clarivident. Per tant la Generalitat no és que sigui inútil total per a governar uns milions de catalans, sinó que, a més a més, en cadascuna de les seves accions, incorpora el missatge ideològic més recalcitrant. I es diuen progressistes? Jo només veig que en totes les seves declaracions, actes i manifestacions treuen a passejar, tal com va dir algú molt entenimentat, el cadàver de Lennin; i francament, els que passegen cadàvers, o són egiptòlegs i antropòlegs, o volen tornar al passat totalitari al preu que sigui. Són els ressentits del sistema obert i tolerant de les democràcies liberals.

Ai, aquells que lloaven la construcció d'un estat, d'un país que lluitava per a la seva supervivència als anys seixanta, que fou exterminat i que va haver de fugir després de segles de persecució, esdevé ara, gràcies als admiradors dels integrismes, gràcies als que odien la democràcia liberal, un país a esborrar, una rèplica del mal. Europa s'ha convertit en el quintacolumnisme de les dictadures fonamentalistes. Com diria Pete Seeger: Oh! when will they ever learn?

dijous, 22 de gener del 2009

Apologia de l'integrisme

La realitat supera la ficció: Polítics i governants socialistes, d'Esquerra i d'Iniciativa han participat en manifestacions. En una societat oberta, la tolerància és fonamental, però la pregunta ja se la van fer en el seu moment Voltaire, Locke i Popper: cal ser tolerant amb els intolerants? Heus aquí el dilema. Dic això perquè veure el Sr Joan Boada, polític i governant d'Iniciativa, posant el seu granet de sorra en una manifestació calcada de les que podem veure en els països més totalitaris, despòtics i fonamentalistes, cremant violentament banderes, donant suport a grups terroristes i, no pot faltar, combustionant la imatge de Bush, és patètic i miserable.

A la manifestació de Barcelona, el Saura, el Joan Ferran i altres que no recordo, vaques sagrades del políticament correcte de les esquerres, cabdills de les esquerres-caviar, van també compartir aquesta festa inquisitorial, aquest linxament, aquesta sanguinària expressió de l'odi que es té vers un poble que no ha fet altra cosa que defensar-se. Podem criticar les guerres, podem criticar les accions, però potser que abans de sentenciar caldria saber, caldria tenir un mínim de tendència a l'objectivitat. Som conscients que no podem ser-ho, que Catalunya amb el tema Israel i Palestina està dividida, però caure en la més barroera de les posicions, optar pel reduccionisme simplista, no és de rebut.

Quanta demagògia i populisme barat, quanta imatge i quanta necessitat de demostrar que s'està al costat d'uns i no dels altres, quantes ganes de seguir enganyant....

dimecres, 14 de gener del 2009

Els Mossos d'Esquadra i el bé comú

M'assabento que, en ares de la millora de la circulació i amb la finalitat de reduir els accidents de trànsit, els Mossos implantaran un dispositiu de control i video-vigilància a les comarques tarragonines pel qual es vigilarà i es sancionarà l'incompliment de les distàncies de seguretat. Estic content de que la intervenció del Govern tingui per objectiu la salvaguarda de la meva vida. Quanta bonhomia i cura del proïsme! Tanmateix tinc un dubte dissident: Les sancions que es recaptaran seran tresoreria i més liquiditat per a una de les institucions més monstruoses que tenim, que és la Generalitat. És curiós veure que quan es tracta d'aplicar mesures que impliquen liquidesa, tots els esforços són pocs. Quan es tracta d'incrementar la seguretat dels catalans, amb més vigilància, resulta que la conselleria d'Interior se'n renta les mans perquè "no vol un estat policial".

No siguem ingenus, el Govern només té una preocupació: la seva perduració i la Generalitat té per finalitat el seu creixement constant, sempre a costa de la llibertat dels ciutadans. Fa poc comentava que el nostre Parlament se'n fa un fart de publicar lleis que no són ni útils ni efectives. El cost que suposa això és impressionant però és lògic perqué les entitats públiques no són eficients. La raó evident de tanta persecució als conductors és, senzillament, el diner. Si l'esforç que destinen a la intervenció en trànsit la destinessin a reduir delictes contra les persones, és a dir, delictes contra les llibertats individuals, Catalunya seria molt més segura, però és clar, els delinqüents no són cap font d'ingressos!

No hem de pensar que la nova financiació permetrà fer més coses: no, la nova financiació, sigui la que sigui, permetrà fer més lleis i tenir més capacitat de creixement, però creixement de la Generalitat per a fer ús del seu intervencionisme constant. Aviat ens prohibiran tenir blogs, i si no, al temps....