diumenge, 1 de novembre de 2009

Corrupció pandèmica i histriònica teatralitat judicial

Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.

Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.

El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.

L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.

Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?

1 comentari:

Josep (sl) ha dit...

teatralitat digna de les millors representacions de teatre judicial. No té res a envejar als judicis de les purgues d'Stalin on el veredicte ja és sabia abans del judici i el judici sols era la formalitat de vexar a la persona com a pas previ a la seva trobava amb els botxins.