dijous, 16 de desembre del 2010

Dret a l'educació: el homeschooling

Una sentència recent del Tribunal Constitucional denega la possibilitat de que els pares puguin educar els seus fills prescindint totalment de l'escolarització obligatòria. Segons l'alt Tribunal no és la Constitució la que impossibilita aquesta opció sinó la Ley Orgánica de Calidad de la Educación. Fixem-nos que un dels drets més importants, jo en diria que vital, és el dels pares a educar els fills, o millor dit, a decidir la seva educació. Si aquest és un dret inalienable els pares hauríem de poder exercir-lo. Tristament el poder de l'Estat és cada dia més gran i extens, arribant a envair les nostres llars i les decisions més personals.

És cert que Europa és social-demòcrata fins la medul·la i en molts països el homeschooling no està permès, però també és cert que en països com Gran Bretanya, Itàlia, Bèlgica o Irlanda l'educació obligatòria pot ser realitzada pels pares, òbviament amb condicions.

L'educació actual, aquest sistema obligatori i manipulat barroerament per generacions de polítics, porta a un 30% de fracàs escolar. És evident que els pares, preocupats perquè el sistema públic de formació bàsica no funciona, hagin de cercar noves vies per a poder educar la seva descendència, i el homeschooling és una opció.

És obvi que no tots els pares tenen la capacitat suficient per a poder exercir aquesta tasca i assolir els objectius educatius. Els casos que es donen són aïllats i atípics, però no per això hem d'actuar amb incúria, arraconant-los i qualificant-los de "singularitats".

Val a dir també que l'aparell polític-administratiu determina unes matèries, uns coneixements, uns objectius que, arbitràriament, conformen aquest corpus educatiu. Com a liberal sóc del parer de que hauria d'existir certa flexibilitat en la formulació d'aquests coneixements perquè molts d'ells responen a modes, tendències o actituds del professorat, dels funcionaris o dels polítics que ho dissenyen any rera any. Per tant, quina és la millor educació? Aquella basada en els valors humanistes i els coneixements clàssics: matemàtiques, llengües (incloent les mortes), filosofia, història, literatura, física... No cal afegir-ne gaires més (religió segons les creences de la família).

Tristament el homeschooling aquí és d'impossible aplicació i si així no fos la complicació ens vindria en l'obtenció dels títols (amb la burocràcia hem topat!). No sé per quin motiu m'he posat a parlar de l'educació en família si ara tampoc podem escollir l'escola!

dimarts, 14 de desembre del 2010

valors i llibertat

Una societat liberal, oberta i democràtica, és fràgil. Són nombrosos els casos en els que s'ha volgut "imposar" la democràcia i aquesta ha fracassat. Els motius són dos: En principi la democràcia s'ha de voler, s'ha de desitjar i estimar. Els pobles que, ja sigui per tradició tirànica, per inèrcies arcaiques o per costums i religions teocràtiques, no acostumen a ser captivats per les virtuts de la llibertat. Una segona raó d'aquesta manca d'implantació democràtica i liberal en algunes societats és la jerarquia de valors, la moral social que condiciona la vida de la comunitat.

Els valors ètics del liberalisme radiquen en la responsabilitat de la persona, en el respecte al proïsme, en la llibertat individual i en la justícia (igualtat davant la llei, habeas corpus i judici just -garanties processals-). Tots aquestes premises-valor són el fonament de l'Estat de Dret. Quan aquesta jerarquia moral no està assolida (injectada o "introjectada") en els individus, l'Estat de Dret, la societat oberta, està abocada al fracàs.

Per tant l'èxit del liberalisme, el triomf d'una societat liberal, depèn de les persones. Si els ciutadans no creuen en aquests valors, no els han incorporat, és del tot impossible que funcioni la delicada societat. La desconfiança en un sistema ve donada per la desconfiança en els membres que individualment la formen. En el rànking mundial de corrupció veiem que els països més corruptes coincideixen, si fa no fa, amb els que són més tirànics de la classificació democràtica.

Només en les societats on l'individu ha assolit un nivell d'ètica ciutadana i de responsabilitat, és quan podem parlar de societat liberal. Qui neteja el cendrer del cotxe buidant-lo en el pàrking ho fa perquè no el veu ningú. El que és responsable, no ho fa perquè ha assumit els valors de responsabilitat cívica. El que és respectuós amb el proïsme ho és sempre en qualsevol circumstància (Kant i l'imperatiu categòric) i és un exercici de llibertat responsable.

Ser lliure no és fàcil.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Llibertat d'expressió

El nucli del liberalisme està format per un "àtom" indestructible: llibertat, individu i responsabilitat. Qualsevol dels elements d'aquest àtom, de forma separada, no tenen el mateix sentit i diríem que esdevenen "elements perillosos", són elements ionitzats que poden fer molt més mal del previst.

Com a premissa bàsica s'argumenta que "podem exercir la nostra llibertat sempre i quan no conculquem la dels altres ciutadans (una o diverses persones"). Quan aquesta tesi liberal l'apliquem a la llibertat d'expressió veiem que sorgeixen certes problemàtiques, especialment quan aquesta la llibertat és de idees i de creences. El més fantàstic avui dia és que en el món occidental podem pensar i creure sense la por a ser perseguits. És un triomf del liberalisme. Contràriament, el més terrible dels nostres temps és que aquesta llibertat només és possible a occident.

Què passa quan un articulista, un escriptor, un pensador o qualsevol ciutadà fa una crítica, comentari o observació en referència a creences o ideologies? Pel que fa a la forma de pensar política, cap problema, però quan això ho traslladem a les religions, ja tenim un entrebanc: els fonamentalismes, ara penso més en els islamistes, reaccionen amb violència, matant, atemptant, terroritzant la població. Avui mateix hem vist com explotaven dos cotxes-bomba a Estocolm i pel que sembla la raó està en les caricatures de Mahoma d'un dibuixant suec i la guerra d'Afganistan.

El problema radica en la diferència de conceptes com "llibertat", "persona", "creences" i "societat". En ser la persona sagrada des del nostre punt de vista, la crítica a idees i creences no és un atac a cap persona ni conculca cap dret. En el moment que la persona no és el més important (la bandera, Déu, la pàtria, l'Estat o un territori), llavors venen les friccions. Ras i curt: podem criticar les idees i les creences, però no les persones. Des d'altres "cultures" i actituds vitals es pot criticar les persones però no la creença. Vist així els individus estan per sota del més important. Això, a la llarga o a la curta, implica totalitarismes.

He posat d'exemple el fonamentalisme islàmic, però també haguéssim pogut incloure patriotismes diversos, comunismes, feixismes...