dimarts, 27 de novembre del 2012

El futur d'Europa

Europa està farcida de països amb estats mastodòntics. Uns poden sobreviure perquè encara mantenen nivells productius importants, però la totalitat dels del sud tenim un futur poc galdós. Si bé en els darrers anys i gràcies a Banc Central Europeu l'expansió creditícia va afavorir un miratge de progrés i enriquiment, un moment de gaudi econòmic, la realitat és que tot el deute generat pels països haurà d'amortitzar-se però els més irresponsables i malbaratadors encara ho tindran pitjor. En esclatar les bombolles (immobiliària, financera i estatal) els ciutadans estem patint les conseqüències i, el més trist, és que no s'hi veu sortida. Un dels problemes essencial per a entendre l'enrenou ve del BCE, en haver estat el causant d'envair el mercat amb milers de milions -prestats a curt- i que la banca va utilitzar per constituir milions i milions d'hipoteques (a llarg). També la banca va invertir quantitats ingents en deute públic. Per tant, si la bombolla immobiliària és una de les causes d'aquest infern econòmic, també l'Estat en té moltíssima responsabilitat: El BCE presta diners a la banca i aquesta compra deute públic en els mercats, la qual cosa fa baixar la prima de risc i deixa beneficis immillorables a les entitats financeres. Recordem que els tipus d'interès del BCEE són molt inferiors al del deute públic espanyol, la qual cosa fa que els marges siguin captivadors. El deute estatal és senior (solvència màxima) i una pòlissa de crèdit o un préstec a una petita empresa té menys marge i molt més risc... Tornant al futur d'Europa diríem que caldria prendre bona nota dels països que funcionen. A tal fi si donem un cop d'ull a Suïssa podrem observar que presenta molts dels valors i objectius que desitgem: un Estat amb un pes al voltant del 30% del PIB (Espanya del 52%), polítics no professionals que només cobren dietes, diversos nivells administratius entre confederació, cantons i municipis sense disbauxes ni duplicitats costoses, democràcia molt directa amb un promig de 30 referèndums a l'any, etc. Si volem aconseguir això s'hauran d'aplicar mesures extraordinàries que ningú vol signar i que passen per liberalitzar la gestió de molts organismes públics, tancar-ne d'altres per duplicitats, reformes en l'àmbit laboral sense demagògies, eliminar subvencions a entitats polítiques, sindicals i empresarials, deixar de repartir les pèrdues bancàries entre els contribuents, reduir càrregues fiscals, pagament dels serveis públics (que pagui qui pugui) i estudiar amb lupa els subsidis. Per tant, deixar en mans de la iniciativa personal les decisions. Un procés cancerígen implica una teràpia agressiva i tristament això és necessari per a obtenir un resultat de supervivència. La teràpia exposada és a mig i llarg termini perquè un model d'estat no es canvia d'avui per demà, però si no el canviem radicalment, ens engolirà en poc temps i llavors no quedaran ni recursos ni ciutadans on mossegar.

dijous, 1 de novembre del 2012

Democraticisme versus liberalisme

Hayek ens adverteix d'un dels greus perills de posar l'èmfasi en la democràcia abans de la llibertat. Inicialment els liberals anglosaxons van iniciar la seva llarga lluita vers la llibertat centrant-se en la limitació del poder i la preeminència de l'individu. Quan les idees liberals van aterrar al continent en el segle XVIII els filòsofs i pensadors europeus van redireccionar aquest liberalisme fent-lo constructivista: La igualtat davant la llei esdevé la igualtat de tots, la llei derivada del Common Law (dret natural) amb jutges que interpreten passa a ser la Llei del Legislador que sorgeix dels parlaments. Conseqüentment la societat passa a ser "planificada" en lloc de lliure i inesperada. De la mateixa manera es passa de la llibertat negativa a la positiva: La primera determina que "ningú em conculqui la meva llibertat de ...." i la segona especifica que "si es vol ser realment lliure l'individu ha de....". Aquesta darrera forma d'entendre la llibertat implica planificació i control social i és la llavor que Rousseau i Voltaire van plantar i que posteriorment el marxisme i els socialismes vinents van recollir el fruit d'aquesta visió continental del liberalisme. Si tornem a Hayek, el pensador austríac ens determina també dues tendències en l'abast d'aquests drets i en la projecció: per una banda, allò que ens fa realment lliures ve determinat pel que deia Locke, dret a la vida, propietat i llibertat. Kant també participa d'aquests drets bàsics que els acredita en el seu "imperatiu categòric" i que té com a característica la seva "universalitat". Allò que no és just ho és arreu del món, independentment de territoris, cultures, tradicions, sexe, etc... En segon lloc tenim l'organització de l'Estat perquè en una societat sacrifiquem llibertats personals en ares de mantenir un marc ond ens desenvolupem lliurement. Aquest marc inclou la justícia que imparteix l'Estat, la policia, i altres serveis necessaris que exclusivament només l'Estat pot realitzar. A partir d'aquí veiem que la tendència dels Estats és planificar i organitzar conductes que toquen només a l'àmbit personal i això sota la premisa errònia del "bé comú". Conseqüentment també en les constitucions trobem aquesta barreja de drets individuals i organització i planificació social. Posar en el mateix sac ambdues concepcions causa els problemes que tenim avui amb els territoris, les nacionalitats i la "solidaritat interterritorial". Probablement la societat s'ha deixat seduir per la social-democràcia, la bondat social, el bé comú i tota la resta de bones intencions amb el proïsme, oblidant l'essència de la llibertat i deixant en els polítics demagògics les decisions que ens han portat a confondre democràcia, Estat de Dret i llibertats.