dimarts, 7 de febrer del 2012

La nova esquerra

Hem vist darrerament el debat en el si del PSOE. La batalla no era pas ideològica sinó de personalismes. És paradoxal que la renovació necessària del socialisme passi inexorablement per dos elements dignes de qualsevol museu d'arqueologia política: per una banda tenim la mòmia Rubalcaba i per l'altra el zapaterisme light i continuista de la Carmen(n) Chacón (Xacó). El resultat del Congrés ha estat la divisió, ben bé maniquea, del partit. La dicotomia fefaent que els ciutadans hem captat ha estat confirmada pel propi PSOE en afirmar reiteradament la homogeneïtat i unitat del partit. És obvi que el poder atrau i qui ha format part d'un sistema-mamella que permet una vida fàcil, gairebé de pseudo-funcionari però amb els avantatges de no haver de passar unes oposicions, s'aferri als càrrecs amb cola d'impacte, amb ungles i mossegades.

El socialisme està "tocat", però no pas enfonsat. El PP és un hàbil i maquiavèl·lic seguidor del PSOE si veiem algunes de les seves noves mesures: més impostos, més Estat, més control fiscal, més inspeccions als autònoms, etc. Res a veure amb el que deien en els programes o el que s'intuïa dels seus discursos. Al cap i a la fi els objectius d'ambdós partits són els mateixos: seguir engreixant calòricament un cos que pateix obesitat mòrbida. La realitat és que cal aprimar aquesta excessiva acumulació de greixos inútils de l'Estat però cap dels dos partits té la gosadia de fer-hi front. Abans de deixar ales als autònoms per a que contractin amb més llibertat i amb menys costos, dinamitzant el mercat, prima l'ajust fiscal i la recaptació exagerada, les inspeccions i l'assecament de la glàndula mamària de la classe mitjana. Tard o d'hora, en un futur més aviat proper, s'exhaurirà aquesta vaca tísica que som la majoria silenciosa, la patidora classe mitjana.

Algú parlava de dretes i esquerres? Francament, el que hi ha són dos visions polítiques: Els estatistes, intervencionistes keynesians i paternalistes per una banda i els que estimem la llibertat i la generació de riquesa per l'altra. Podríem dir que tenim òptiques vitals diferents: els que volem viure en llibertat (els liberals moderats escollirien la reserva natural) i els que s'estimen més viure en un zoo.

La llibertat ha mort en mans del PPSOE i només amb el sentit crític i l'escepticisme d'una societat moderna es pot fer front a l'ofegament estatal.

Llibergència

El passat dia 6 de febrer es va fer la presentació de Llibergència a Tarragona. Llibergència aglutina als liberals de Convergència Democràtica de Catalunya. Llibergència es va constituir ara fa sis anys com a punt de trobada liberal de la Casa Gran del Catalanisme de Convergència Democràtica de Catalunya, sense vocació orgànica però amb voluntat d’anar influint en el si del partit a fi i efecte de que els plantejaments polítics tinguin presents les posicions liberals. Es tracta d’un nombrós grup de militants i simpatitzants de CDC vinculats al pensament liberal i que expressen el desig d’estudiar i aprofundir en els continguts polítics dels liberalisme clàssic per fer de CDC un partit obert, sòlid i ric ideològicament.

En un moment de la història del nostre país en què patim una forta crisi econòmica a nivell nacional i internacional sense precedents, des de LLibergència es reinvindica el pensament i l’acció liberals com a la millor garantia per aconseguir una societat lliure que ha de continuar creixent, generant prosperitat i creant ocupació.

En aquest acte es va comptar amb la presència del Sr. Antoni Fernàndez Teixidó, membre del Comitè Executiu de CDC, diputat del Parlament de Catalunya, President de la Comissió d’Economia i Finances del Parlament i dirigent de Llibergència, qui explicà què és Llibergència, què representa i persegueix, i les persones que en formen part.

El Sr Fernàndez Teixidó va captivar l'audiència amb la seva coneguda oratòria i capacitat didàctica. La disertació fou seguida d'un interessant debat que va allargar el col·loqui fins a límits gairebé traumàtics per al personal encarregat de la logística del local.

L'esdeveniment fou presidit per president de CDC que va comprometre's a esperonar i donar suport a futurs debats d'idees en el si del partit a Tarragona.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Política i socialdemocràcia

Fa pocs dies la Sra Sáénz de Santamaría, vicepresidenta del govern, deia en una roda de premsa que el seu govern "faria allò que havia de fer". Aquest to paternalista i protector, tant ibèric, sembla genètic en la majoria dels espanyols. Un ciutadà anglosaxó es posaria les mans al cap, i també un nord-americà. La història d'Espanya és una fosca història de despotismes diversos, uns monàrquics i altres militars. Els espanyols tenim una història massa curta de democràcia i de societat liberal comparats amb els tradicionals britànics que del segle XVII ja van començar a batallar amb els drets individuals.

La Sra Sáenz de Santamaria, tal com el president Rajoy, tenen incorporada en el seu ADN no sols la història intervencionista i paternal, un arquetip dels que anomenava el psicoanalista Carl Gustav Jung, sinó també la seva deformació professional. La majoria d'aquest govern és estatista. Molts d'ells, alts funcionaris de l'Estat, han viscut entre oposicions, places de funcionari i partit polític. Per tant, el que han de salvar primerament és l'Estat i, curiosament, la forma de salvar-lo no ho és la democràtica, és a dir, aplicant un programa comentat, anunciat i explicat anteriorment, sinó fent "allò que cal fer". Estat de Dret? Algú sap què caram és l'Estat de Dret i la seguretat jurídica?.

Molts votants del PP, i també d'altres partits, han lliurat la seva papereta esperant que els polítics "facin el correcte", sense saber ni pensar què es pot fer o quin partit crec que farà el que jo penso que s'ha de fer. Aquest mateix raonament el trobem en la majoria de partits, independentment de la seva ideologia i tendència. Molts pensen que en política s'han de fer "coses per a la gent". Aquestes coses, tan se val quines siguin, són bones. El governant o és generós repartint subvencions o donant càrrecs o, en èpoques dures, "fa el més adequat per a la ciutadania", però sempre encaminat al "bé comú". Aquesta és la llavor, l'ADN de la socialdemocràcia, implantada en polítics de tota mena. És aquesta la raó per la qual els programes polítics no tenen cap mena de validesa ni credibilitat en el nostre país.

En els països anglosaxons no es permetria que al votant desconegués la voluntat del polític. Així també és impensable que un candidat a la presidència quedi escollit només per Consells o assemblees de partit. Els EEUU són un exemple de com de democràtica és la seva elecció i dels sacrificis que implica. Centenars de debats i centenars de temes a debatre. Contràriament a l'Espanya del segle XXI només es presenta un debat televisiu buit, pla i sense propostes.

Aquests són elements solvents per sortir de la crisi? Aquests són valors polítics positius? Aquest sistema esperona el pensament lliure del ciutadà, el dubte i el debat? Ara s'entén tot!