dimarts, 7 de febrer de 2012

La nova esquerra

Hem vist darrerament el debat en el si del PSOE. La batalla no era pas ideològica sinó de personalismes. És paradoxal que la renovació necessària del socialisme passi inexorablement per dos elements dignes de qualsevol museu d'arqueologia política: per una banda tenim la mòmia Rubalcaba i per l'altra el zapaterisme light i continuista de la Carmen(n) Chacón (Xacó). El resultat del Congrés ha estat la divisió, ben bé maniquea, del partit. La dicotomia fefaent que els ciutadans hem captat ha estat confirmada pel propi PSOE en afirmar reiteradament la homogeneïtat i unitat del partit. És obvi que el poder atrau i qui ha format part d'un sistema-mamella que permet una vida fàcil, gairebé de pseudo-funcionari però amb els avantatges de no haver de passar unes oposicions, s'aferri als càrrecs amb cola d'impacte, amb ungles i mossegades.

El socialisme està "tocat", però no pas enfonsat. El PP és un hàbil i maquiavèl·lic seguidor del PSOE si veiem algunes de les seves noves mesures: més impostos, més Estat, més control fiscal, més inspeccions als autònoms, etc. Res a veure amb el que deien en els programes o el que s'intuïa dels seus discursos. Al cap i a la fi els objectius d'ambdós partits són els mateixos: seguir engreixant calòricament un cos que pateix obesitat mòrbida. La realitat és que cal aprimar aquesta excessiva acumulació de greixos inútils de l'Estat però cap dels dos partits té la gosadia de fer-hi front. Abans de deixar ales als autònoms per a que contractin amb més llibertat i amb menys costos, dinamitzant el mercat, prima l'ajust fiscal i la recaptació exagerada, les inspeccions i l'assecament de la glàndula mamària de la classe mitjana. Tard o d'hora, en un futur més aviat proper, s'exhaurirà aquesta vaca tísica que som la majoria silenciosa, la patidora classe mitjana.

Algú parlava de dretes i esquerres? Francament, el que hi ha són dos visions polítiques: Els estatistes, intervencionistes keynesians i paternalistes per una banda i els que estimem la llibertat i la generació de riquesa per l'altra. Podríem dir que tenim òptiques vitals diferents: els que volem viure en llibertat (els liberals moderats escollirien la reserva natural) i els que s'estimen més viure en un zoo.

La llibertat ha mort en mans del PPSOE i només amb el sentit crític i l'escepticisme d'una societat moderna es pot fer front a l'ofegament estatal.

2 comentaris:

Apañó ha dit...

Certísima reflexión.
No ha mucho, publiqué una reflexión parecida donde señalaba que existen dos tipos de personas (nada de clases sociales): las que son espíritus auténticamente libres y las que necesitan sentirse protegidas por Papá Estado.
En España ya hace tiempo que se impuso el talante funcionarial y corporativista de quienes desean un Estado intervencionista y keynesiano. Por dicha labor gregaria están, efectivamente, tanto PSOE como PP.
¡Los espíritus libres estamos bien jodidos!

Saludos.

Artur ha dit...

Gracias, Apañó, por tu comentario. Creo que tu reflexión es acertadísima: ya no existen ni derechas ni izquierdas sino "súbditos" y "ciudadanos". En el fondo esta correcta tipología se centra en la responsabilidad y la libertad, ambas interdependientes y complementarias.

Reitero mi agradecimiento por tu inteligente aportación.