dilluns, 23 de març de 2020

Els "cignes negres"

Nassim Nicholas Taleb, autor del llibre "El cisne negro", ho defineix: "és un fet improbable, les seves conseqüències són importants i totes les explicacions que es puguin oferir a posteriori no tenen en compte l'atzar i només busquen encaixar l'imprevisible en un model perfecte". Un "cigne negre" és el que ens està martiritzant en aquests moments, el coronavirus.

La pandèmia del COVID-19, independentment de la tragèdia en vides humanes, tindrà un efecte letal en el nostre esdevenidor, i ens canviarà la vida. Per començar, la recessió que podem tenir serà molt lesiva, però en aquests moments es desconeix el seu abast. La recerca de la causalitat és abrumadora: xarxes socials, experts, periodistes... tots explicant els perquès, tant del virus com de la gestió i recursos per a fer-hi front. Doncs tot això és una prova del que ens diu Taleb: estem buscant constantment la "causalitat", quan podria ser l'atzar el veritable desencadenant. Ell ens explica que l'èxit de molts brokers no era degut a la seva intel.ligència, diu que la majoria són estúpids, sinó per l'atzar. Per tant, llegir a Taleb en el confinament, no és mala idea.

Diferent és parlar dels recursos. Veiem constantment que les persones cerquem les causes d'aquesta "manca" de recursos. En realitat, les persones tenim la tendència a construir teories a partir dels fets. No és estrany perquè per a entendre el món partim dels fets empírics, dispersos, i a partir d'ells, bastim teories. La manca de recursos és la mateixa manca de recursos que es trobaria qualsevol altre partit o govern en aquestes situacions. És el mateix dèficit que tenim quan a casa patim d'un esdeveniment imprevist que causa danys greus. En el cas familiar, de vegades, tenim assegurances, i en altres casos, no. Sigui com sigui, tendim responsablement a cobrir riscos: sanitat, formació, jubilació. Cert que molts esperen que els hi proveeïxi l'Estat, però també és ben cert que individualment tendim, en general, a cobrir amb complements aquestes situacions.

Existeixen dos tipus de riscos: els previsibles i els imprevisibles. Els riscos previsibles (tothom pot patir-les) són, per exemple en sanitat les lumbàlgies, grips i malalties anomenades comuns. Altres malalties, encara que possibles, tenen probabilitat. Els riscos previsibles han de cobrir-se amb estalvi (malalties comuns) o pensions (tots sabem que arribarà un dia que no podrem treballar). Les imprevistes, amb assegurances. En el cas del coronavirus no tenim sortida: no és un risc previsible ni probable (si més no, era dels que Taleb qualifica de "cignes negres"). En aquests darrers riscos, les solucions no estan gaire a l'abast.

Per començar, la sistemàtica que utilitza l'administració estatal és la dels pressupostos. La despesa anual d'un departament ha de "quadrar" amb la pressupostada. En cas de que no s'arriba a la despesa total, la quantitat anual futura queda disminuïda. Aquesta metodologia crea incentius perversos a malgastar (per quadrar el pressupost i no patir reduccions), no fomenta l'eficiència (fer més amb menys), i l'estalvi (les reserves permeten afrontar situacions inesperades de dèficit).

Com es pot preveure una situació imprevista? Realment no es pot. A tal fi, no es pot preveure les xifres de capital per a poder assumir-ho, i més si tenim en compte que el sistema de despesa pública és antieficient i fomenta la demagògia populista perquè segons el destí del diner públic, el vot es pot modificar, i això causa terror als governants. Els governs (partidistes sempre) tneen visió a curt i els ciutadans, a llarg. Conseqüentment mai els estats tindran capacitat per a fer front als cignes negres, tant per metodologia de la despesa com pels objectius a curt que sempre seran jeràrquicament superiors.