dilluns, 5 de desembre de 2011

Despeses dubtoses del Senat

Mica a mica anem entenent els motius pels quals Espanya ha malbaratat el diner dels seus ciutadans, arribant a la fallida tècnica de l’Estat. El degoteig diari de notícies relacionades amb la disbauxa en la política de despeses farà vessar el got de la paciència ciutadana.

La darrera novetat en aquest trist reguitzell d’estultícia pagadora la veiem en els 417.000 euros gastats en un “quadre-homenatge” a presidents del govern i senadors. Les noves apareixen entre les escletxes del sistema perquè el retard en la jubilació i la incertesa futura en tots els àmbits encenen la pacient ànima ciutadana. Fixem-nos que per norma general els polítics (o molts polítics) creuen que estan allí per “fer coses” per a la gent. No es tracte de fer coses amb diners públics sinó governar amb la màxima eficiència. El que s’haurien de plantejar els governants i polítics és “què fa falta”. En qualsevol idea cal preguntar-se “és necessari”?

Els seguidors del col•lectivisme diran que sempre hi ha una reversió social en qualsevol despesa realitzada, però la primera premissa que s’ha de tenir en compte és que el diner utilitzat ve dels contribuents i ha sorgit de l’esforç individual. Quan el diner és fruit del sacrifici l’aplicació que en podem fer canvia totalment. Qui va aprovar gastar-se més de 400 mil euros en un quadre no ha tingut en compte l’esforç ciutadà, i no l’ha tingut en compte, probablement, perquè ell no en fa cap de sacrifici. De la mateixa manera el diner provinent de l’estalvi sempre és més fructífer que el del crèdit fàcil en èpoques de polítiques financeres expansives.

La societat liberal, la llavor de la democràcia moderna, la trobem en el segle XVII, de la mà de filòsof John Locke i on el principal contingut fou la necessitat de controlar el poder governamental per part de la ciutadania, la qual reclamava un control virtuós de la despesa reial. Aquesta austeritat “virtuosa” implicava una supervisió al rei i en un segle on el poder dels reis venia de Déu, la cosa era prou complicada.

Ara és obvi que el poder del govern no ve de Déu sinó de les urnes, que som nosaltres. Per tant es fa cada dia més urgent el control dels poders públics vist que deixant-los sols només ens fan arribar endeutament i mala gestió.

Cal tenir un Senat? Cal tenir tota aquesta xarxa burocràtica que ens ofega i ens xucla els pocs cèntims que tenim a les butxaques? L’Administració repetirà incansable que ells són molt importants i que encara ho és el fet de pagar impostos. Ens imposen coaccionar les nostres carteres i en canvi no tenim control sobre l’aplicació dels capitals esgarrapats als ciutadans. Això és il•lògic i incongruent. Menys lleis són millors lleis i menys organismes és millor Estat. L’Estat, com més petit, més eficient.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Los que gobiernan a un pueblo no
hallarán medio mas facil para tener
sus simpatías, que una vida austera y moderada.
CICERÓN.
Al antipatico Senado que se traduce
entre si para hacer honor a Charlot
le importa poco el pueblo y sus
simpatias. Por 5.OOO Euros al mes:
"DAME PAN E CHAMAME CAN".
Saludos. Leo.