diumenge, 25 de setembre de 2011

El principi d'igualtat

Fa pocs dies que l'Audiència de Barcelona, després de tres anys, va condemnar un acusat a presó per haver agredit violentament a un treballador del metro de Barcelona. Aquesta condemna fou possible perquè el tribunal va considerar que l'esmentat empleat era una autoritat. Ja veiem que en aquest cas un element determinant en el judici és “la posició social-laboral” que ocupa l'agredit. Si hagués estat un viatger la víctima, tindria l'agressor la mateixa condemna?

Aquesta societat amb un Estat que s'omple la boca amb la paraula “igualtat” trenca constantment el principi de “la igualtat” fomentant la desigualtat. Tot s'hi val per a “superar” la il·lustrada igualtat: de vegades pot ser una discriminació positiva per a, curiosament, aconseguir més igualtat; una altra seria el bé comú, com en el cas de la relació entre els ciutadans i l'Estat. Avui em centraré en aquesta especial “desigualtat” entre ciutadans i Estat.

Una de les grans diferències entre els països anglosaxons i els mediterranis és la concepció de l'Estat i la responsabilitat de l'individu. La igualtat no ha de fer referència a que tots acabem essent iguals, objectiu col·lectivista i socialista, sinó a que la llei tracti de forma igual a tothom, cosa molt diferent. Això que sembla tan evident és sempre motiu d'incompliment. Per començar la relació entre l'Estat i els ciutadans és radicalment diferent a la de la que tenen entre ells els propis ciutadans. Pel que fa referència a las transaccions econòmiques, als contractes mercantils, als impagaments, la legislació entre un altre bloc és de galàxies diferents. Tots sabem clarament què ens passa quan no paguem a temps un determinat impost, quines sancions tenim i quina és la capacitat legal del recaptador. També tots sabem què passa quan hem de cobrar de l'Administració, amb o sense crisi, quins són els terminis i la disbauxa. Altrament, si com a ciutadà haig de demanar un ajornament, hauré de pagar un interès; però si és un Ajuntament que ho fa, no se li aplicarà interès ni avals.

Quin és el motiu final de tot això? Suposo que els experts en Teoria dels Estats ens podrien fer cinc cèntims i aclarir-nos les idees, però jo penso que darrera hi ha un motiu molt més senzill i que explicava el meu avi: “qui fa la llei fa la trampa”. Qui té capacitat legislativa legisla sempre al seu favor i qui legisla aquí són els governs i parlaments, i avui dia podem dir que també ells formen part d'aquest macro-Estat-Govern. El primer principi bàsic de l'Estat és la seva supervivència, per la qual cosa els seus impostos poden ser justos, o també no tenen perquè ser-ho. En segon lloc, tenen la capacitat de dictar la llei i aquest és la “mare dels ous”. L'Estat de Dret, traduït també per “Compliment de la Llei” (rule of laws) implica que res no pot estar per damunt de la Llei, entenent per Llei els principis o drets individuals bàsics. Els governs i parlaments actuals, i jo m'atreviria a dir també els Estats actuals, no segueixen aquesta màxima, i les nostres democràcies acaben sent, com diria Hayek, unes democràcies il·limitades. Quan qualsevol poder és il·limitat és despòtic.

Fixem-nos: si la mateixa legislació que ens apliquen les entitats financeres quan anem a sol·licitar finançament s'apliqués també a la resta de clients de l'Administració Pública probablement no haguéssim arribat no estem. Si la capacitat legislativa hagués estat limitada racionalment no hauríem vist aquestes obres faraòniques inútils o els dispendis del “no res”. Si la banca hagués fet la seva feina hauria “medit” els resultats previsibles d'una inversió i probablement hagués posat fre a operacions d'actiu que tindrien resultats poc fructífers.

La igualtat, a l'igual que la llibertat, té un preu. La llibertat implica responsabilitat i la igualtat davant la llei, una llei justa. La Llei no pot esdevenir una fàbrica de reglaments a gust dels governs de torn.

Artur

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Con amarga ironía
mi tío Jacinto decía:
Que para igualdad tener
y justicia alcanzar
tres cosas has menester:
tenerlas y hacerlas entender,
y QUE TE LA QUIERAN DAR.

Mas mi abuelo Bernardo sabia
que el que pretende hacer
a todos los hombres igual
un cementerio ha de visitar
para satisfecho quedar.

Igualmente el SR. CAYO entendia
porque a un pobre borracho
la Justicia le decia:
¡borrachuzo!
Y a un rico borracho
¡que contento va el Señor !

y COLORIN COLORADO este pesimis-
ta comentario se ha acabado.

Saludos del machito de la sabana.
-Leo-

Artur ha dit...

Gracias por el poético comentario de raíces ancestrales

Anònim ha dit...

De nada, caballero del Grial del
liberalismo, a Vd. por mantener
el Blog.

Saludos del chulito de la sabana
con permiso del ELE, el RINO,
el HIPO y el COCO también.

Saudes Leo.