divendres, 27 de juny de 2008

democràcia, liberalisme i separació de poders

Locke, i posteriorment Montesquieu, van anticipar que la societat de la tolerància havia de fonamentar-se en la separació de poders. Aquesta divisió garanteix la justícia de la pròpia llei i la salvaguarda dels drets individuals. L'imperi de la llei (rule of law) permet un marc de seguretat jurídica necessari i bàsic per a la consecució dels drets de les persones i dels seus pactes. Amb els anys, els governs, àvids de poder i de control, han anat unificant els tres elements, gairebé com el domini que governa tots els dominis, o l'anell únic. Ara, fins i tot es parla de separació de funcions en lloc de separació de poders perquè l'estat ja té la consideració de únic poder. Un triomf més de l'abominable intervencionisme. Aquesta tendència imparable té evidències irrefutables, com seria el cas de la constitucionalitat del nou estatut: Uns pocs magistrats designats pel poder polític determinaran la constitucionalitat d'una llei aprovada per un parlament autonòmic i posteriorment per un parlament nacional. El Consell General del Poder Judicial és un òrgan designat pel Parlament, és a dir, polític. Aquest Consell, a la vegada, determina quins són els membres que constitueixen el Tribunal Superior i el Tribunal Constitucional. Per tant, les instàncies més significatives de la justícia espanyola estan intervingudes pels partits, o encara més rellevant, pel propi poder.

Tot això està amanit amb una sacralització de la democràcia. No hem de confondre termes: democràcia indica una manera d'escollir els governants a partir de la ciutadania, mitjançant la representació, més o menys acurada, del que en podriem dir poble. La llei hauria de buscar la justícia, que és el seu objectiu final, però la democràcia no garanteix que les lleis promulgades pels parlaments siguin justes. Formalment es diu que "és just el que és legal" -precepte totalment intervencionista i ben bé despòtic, però el que s'hauria de dir és: "el que és legal ha de ser just", que seria el veritable imperi de la llei.

Aquestes són dues òptiques diferents del concepte democràcia liberal: si ens inclinem a entronitzar el poble, podrem caure en el parany de legislar contra el poble, és a dir, contra els drets individuals i contra els pactes lliures entre els seus ciutadans. Si partim de que la llei és un pilar fonamental, una condició indispensable per a la vida político-social, i no és conseqüència dels personatges polítics, sinó sustentació de la pròpia societat oberta, llavors la nostra bruíxola enfila el nord. El magnetisme enfarragós i angoixant de l'estat ens fa perdre el rumb, desviant-nos cap a Mordor, crisol hobbinià de la tirania política.

12 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Els plantejaments teòrics que fas m'agraden però hi trobo a faltar unes conclusions amb efectes pràctics. Les mancances del sistema són diàfanament clares però quina hauria de ser la sortida a tot aquest entrellat? Concretant i quedant-nos en la teoria, Ibarretxe, com a primera autoritat d'Euskadi democràticament elegit pels bascos, pot convocar una consulta al seu poble o ha de demanar permís a fora per poder-ho fer? Amb l'estatut ja tan afaitat que no s'assembla de res amb l'original fet al nostre parlament, i que aviat ens tombaran, que n’hauríem de fer? Hereu pot seguir manant a l'Ajuntament de Barcelona amb minoria, perdent les votacions com fins ara? Rossi tornarà a guanyar avui a Assen? I la roja demà, què? En fi, reconec que potser són massa preguntes.

Artur ha dit...

Miquel,

El fet que el poble basc vulgui o no ser independent no afecta al que serien els drets bàsics de les persones. Pertànyer o no a una comunitat, paìs o estat és arbitrari. Heus aquí el que jo volia dir: la democràcia és un sistema de govern, ideal per a aprovar o desprovar "lleis" que determinin la forma en que el ciutadà es relaciona amb l'Administració o l'Estat. Aquesta seria una d'elles, però això no és una veritable llei. Les veritables lleis determinen els contractes entre els ciutadans i conformen un espai de tolerància i seguretat jurídica. D'aqui que "menys lleis són millors lleis". La llei, com a tal, ha de ser clara i l'Estat ha d'intervenir el mínim possible.

El que per a mi no pot fer el sistema democràtic és promulgar lleis que, o bé estiguin en contra dels drets de les persones o bé modifiquin les condicions d'igualtat davant la llei, discriminant.

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Artur. Hem quedo amb aquesta frase, i sobretot amb la seguna part de la mateixa: "La llei, com a tal, ha de ser clara i l'Estat ha d'intervenir el mínim possible"

Josep (sl) ha dit...

Realment molt bon article.

Bé el què tu dius en teoria és el que ha de passar en democràcia perquè sigui democràcia els executius/legislatius tenen permanentment la temptació de legislar i intervenir fora del seu límit competencial.
Com més clares siguin les lleis i aquestes siguin reflex de quin és el límit de la legalitat. En els països de tradició llatina les lleis són molt ferragoses i indiquen el què el ciutadà ha de fer. En el països de dret comú les lleis delimiten els límits de la legalitat, i els efectes d'anar més enllà del límit, donen marge més alt a la persona.

En tots casos pel ciutadà de peu la llei és inteligible, uns per ferragosa i altres perquè depèn massa cops del jutge decidir si la llei s'ha traspassat.

Miquel un exemple pràctic el trobarem en el món anglosaxó en els Impeachments a Nixon i Clinton. On el tribunal suprem en un acte d'independència va permetre seguir endavant als fiscals de l'estat.

No hem de distingir ni llei ni dret. Perquè la llei és garantia de dret però és dret per si mateix.
Les dictadures sempre han controlat tots els poders i van modificar les lleis i el sístema judicial per vulnerar el dret de la persona.

Noctas ha dit...

El Tc està format per magistrats que certament alguns són escollits pel poder executiu. No obstant això el Tc dictamina moltes vegades, no sempre, sobre aspectes polítics i no em sembla tan malament que alguns magistrats siguin escollits pel poder executiu si tenim en compte que aquest ha estat escollit pel poble soberà. És un criteri democràtic. També els jutges, que són els que interpreten les lleis i creen precedents o jurisprudència, han de tenir un aval democràtic...en tot cas em sembla un debat interessant el que versa sobre la politització o no del Tc...saludus

Josep (sl) ha dit...

En els països anglosaxons el TS allí no hi constitucional. En el Regne Unit, no existeix la constitució escrita, el TC seria la Cambra dels lords.

Bé tornant als països anglosaxons allí qui és vol presentar al TS ho fa no avalat pel poder polític si no com a jurista a concurs exposant els mèrits que com a persona tens per a optar al càrrec.

A Espanya el TC és un òrgan més de l'estat i falla indefectiblement a favor de l'estat. De fet Catalunya en cas de què l'estat anés al constitucional, en comptes d'apel·lar al constitucional és limitava a demanar l'estat la retirada del recurs. A més els alts tribunals Espanyols estan altament polítizats i partits en blocs que els torna inoperants.

Artur ha dit...

Josep, gràcies per les teves brillants i entenimentades aportacions que complementen i detallen la temàtica del post.

espiadimonis ha dit...

Realment és un tema complicat. Si el parlament fos escollit per llistes obertes, no tindria pas cap dubte: els diputats serien, realment, representants del poble. Amb llistes tancades s'assemblen més a un consell d'administració, on els accionistes són representats al consell en forma de percentatge, i en el cas de la partitocràcia que patim, són més aviat una designació de la cúpula del partit que no pas elecció directe del votant.
En quant a la composició del Tribunal, sóc total i obertament partidari del sistema anglosaxó, tal com diu en Josep, l'elecció es fa més per mèrits del jutge que no pas per la presumpció del partit polític que el col·loca en el fet que li pugui ser fidel en les votacions.
La meva modesta opinió és que fins i tot en el cas que un parlament fos elegit en llistes obertes, i el Tribunal Constitucional ho fos per mèrits, la darrera paraula l'hauria de tenir el Tribunal, perquè és qui interpreta la llei i perquè un parlament també es pot equivocar. Si als parlamentaris no els agrada la llei que interpreta el tribunal, sempre la poden canviar, que per això són legisladors.

Josep (sl) ha dit...

Gràcies per la floreta. Però ho he tret de la entrevista de l'Alfons López Tena a la Cope. On al final compara el 2 sistemes d'elecció dels jutges de l'alt tribunal.
I del Llibre Catalunya Sota Espanya on és fa referència al funcionament de la Justícia Espanyola.

Josep (sl) ha dit...

De fet els tribunals espanyols estan partits per blocs i els empats s'intenten trencar amb el recusament de magistrats de la part contraria.

GukGeuk ha dit...

Comento poc a aquest bloc perquè quasi mai tinc res a objectar, bon article, bons comentaris i perfecta referència a the lord of the rings ;)

Trina Milan ha dit...

Artur,
i Mordor és més a prop del que sembla...no tenim gaires elfs que ens facin modificar la situació, és més la resta de les lleis que es pensen en depenen tant d'aquest factor risc d'un tribunal que tinc la sensació de que els polítics ja treballen al Parlament, pensant que algú desprès els esmenarà la plana.. amb l'agravant de que el retorn és impossible...l'anell segueix fent mal..
Salut