dissabte, 5 de juliol de 2008

Nihilisme: terroristes, activistes o insurgents?

La distorsió periodística produïda per la tendència política de la premsa fa que les paraules i les idees, significants i significats, s’intercanviïn, s’interpretin i es tradueixin reiteradament segons el manual d’estil polític de cadascun dels grups de comunicació.

Uns bons exemples d’evidències interpretatives flagrants les podem trobar en el blog amic de Manipulació tv3. Independentment del caire polític amb el que podem qualificar o jutjar aquests fets sanguinaris, crec que la idea bàsica del propi terror, l’origen, és la sacralització del no-res, és la imposició d’un nou déu desconegut, però amb el petit inconvenient de que, abans, cal que tot desaparegui, res és significatiu. Quan les idees, les creences i les banderes estan per damunt de les persones, tot s’hi val per a defensar-les. Les persones acabem sent peons substituïbles, si és dels que estem a una banda, o bé escarabats infidels i dissidents que cal eliminar si estem en el bàndol contrari. Parlant d'ètica, els que ens inviten a la mort no són, òbviament, ni utilitaristes ni pragmàtics.

El “caldo” de cultiu del nihilisme terrorista el trobem en la manca de sentit crític de la societat, en el triomf del relativisme. Quan totes les idees són respectables, quan tot és defensable, quan trivialitzem la massacre, quan expliquem les morts com a necesssitats o errors estratègics, quan la sang és conseqüència explicada i justificada de “desequilibris” econòmics, de patriotisme o de fe, llavors la victòria és del nihilisme, i tot això adobat amb el decensís del conjunt d’una societat acomodada i mandrosa.

El sentit crìtic no és la queixa constant i reiterada, la carta al director del ciutadà molest o la concentració dominical d’uns pocs que demanen la pau mundial o l’aparcament gratuït. El sentit crític és la capacitat de dubtar, de preguntar-se els perquès, de ser agosarat en jutjar. Perquè jutjar els fets del nostre entorn és una conseqüència de la Il·lustració: Kant ens diu que la humanitat, amb aquest pas de gegant del pensament liberal, deixa la infantesa i entra a l’edat adulta. La societat no necessita pastors que la dirigeixin. La societat, finalment, no és un ramat. Aquesta independència, també producte del coneixement, fa que determinem la bondat o maldat dels fets, fa que escorcollem i triem d’entre el batibull d’accions aquelles que responen a una principis morals i ètics personals i individuals. Quan la frontera no està definida clarament, quan podem saber si arribem o no a Mordor? Com podem ser conscients si estem en el “costat fosc”?

En el moment que el relativisme absolut pren posició entre els intel·lectuals, el motor que ens encamina al despotisme està engegat. El dipòsit de combustible està a vessar de pensament únic. L’autopista cap el totalitarisme nihilista i vers la societat acrítica aviat estarà lliure de peatges .

7 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Artur,
post molt lúcid aquest que has fet.
És difícil rebatre el que afirmes, recordo però les propostes d'Eco a Apocaliptics i integrats, on proposava adquirir les estratègies de les noves formes de comunicació i aplicar-les amb sentit crític. És veritat que el nihilisme dels continguts mediàtics és obscè a voltes, però també hem d'admetre que la democratització de la comunicació també és un avenç. Crec que és un deute del sistema educatiu vers els seus alumnes el fer-los crítics ferotges, el fer-los saber per destriar el gra de la palla...continuarem..
salut

Artur ha dit...

Trina,

La millor democratització de la comunicació és el mateix internet, que permet expressió, dubte, recerca i crítica, tot alhora.

El tema és realment cabdal. Gràcies per les teves aportacions sempre fructíferes.

Noctas ha dit...

Molt bo Artur. Aquest instint gregari, per això, està molt arrelat. S'ha de trobar el punt mig entre gregarisme, és a dir, et deixes portar per la gran massa i et fons amb ella i la misantropia,és a dir, aversió a la societat i al seu entusiasme..saludus

CLD ha dit...

trina milan,

Discrepo en això que has dit de que el sistema educatiu ha de fer als alumnes "crítics ferotges". Potser et sobtarà, però intento explicar-me.

Per tal de ser crític, primer és imprescindible tenir els coneixements suficients. Aquests coneixements, per la seva banda, s'adquireixen amb un grau considerable de disciplina, de "colzes", com es deia abans.

Aquesta pedagogia actual que ensenya als joves a qüestionar-ho tot, abans de que sàpiguen pràcticament res (i fent realment difícil que així arribin a saber mai alguna cosa!!), és precisament una de les fonts d'aquest relativisme que denuncia Artur.

Al final, amb el pretext d'ensenyar als nois a ser crítics, saps el que fan? intoxicar-los amb tota mena de bajanades políticament correctes. És clar, els nois han acabat creient que la crítica, la protesta és un valor per ella mateixa, i qualsevol que digui no a la globalització o qualsevol altra consigna pròpia dels analfabets funcionals que ens envolten els hi sembla digna d'elogi.

Artur ha dit...

CLD i Noctas,

El sentit crític que demanem no és un aprenentatge buit, no és demanar que siguin sempre uns "disidents políticament correctes" sinó uns "pensadors" crítics, no pas acrítics. Per a aconseguir-ho, entenc jo, cal aprendre filosofia, llatí, llengües, matemàtiques... Aquest aprenentatge cal fer-lo amb sacrifici. Sense esforç res és possible. L'esforç aconsegueix el progrés de les persones.

Com volem que la societat sigui crítica si en acabar els seus estudis hi ha poquíssims alumnes amb l'hàbit de la lectura? Llegir és aprendre.

No recordo qui ho digué però una frase encantadora diu: "aprendre és nadar contra corrent. Quan deixes de fer-ho, retrocedeixes".

Aprenentatge, crítica, dubte i progrés són elements interdependents i intercanviables quan la formació i l'educació són allò que han de ser. Si l'ensenyament ha de ser una transmissió de coneixements, crec que el fracàs seguirà sent el resultat més abrumador. Els professorat ha de fer "despertar" i això depèn sempre del lideratge dels mestres i professors, ara esdevinguts funcionaris fidels, en altres temps, veritables "sacsejadors" de consciències.

Trina Milan ha dit...

Exacte!...és el que diu l'Artur...quan dic "crítics ferotges" vull dir que siguin capaços de no deixar-se entabanar, i això signific aprendre a saber ser crítics, no per això deixarem d'ensenyar-los, i de ser disciplinats, justament és tot plegat el que cal...i deixeu.me trancar una llança en favor dels mestres...no tots són "funcionaris" no tots són antics...molts s'hi deixen la pell...la societat els ha deixat sols davant el repte d'una educació que ja no és el mateix, que no significa el mateix...per això tots hem de pensar-hi...
salut

Anònim ha dit...

Hem obert una nova web www.catdem.org, que penso que et pot interessar.
Si t'hi registres, apareixeràs a l'observatori de blogs. Ens agradaria que hi entressis a potinejar, que la remenessis una mica, i que ens diguis què en penses, en què la podem millorar, etc. I si vols que hi publiquem alguna cosa, a l'agenda o alguna secció, envia'ns-ho. Va, engreixem-la.