diumenge, 20 de juliol de 2008

Dret a l'oci versus dret al descans

Darrerament, i degut a la imparable progressió del gaudi com a factor social i, cal dir-ho, del que anomenaríem pensament políticament correcte, ens trobem en situacions de friccions entre el que en diuen dos drets contradictoris: Per una banda el dret al descans i per l'altra, el dret a l'oci. Ambdós drets queden reflectits en la Declaració Universal dels Drets Humans, però un d'ells, el dret a gaudir del temps lliure pot esdevenir un dret-parany.

En principi els drets inherents a la persona, tal com els va començar a plasmar Locke en les seves obres polítiques, són drets generals, filosòfics, allunyats del model formal i propers al model anglosaxó. El dret al descans i el dret a tenir un temps de lleure no són drets incompatibles perquè tots dos provenen del treball. La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 24 ens diu: Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades. Òbviament el terme "gaudir" ve derivat del terme "treball" i del "descans". Com a dret bàsic inherent a tota persona trobem el de la propietat del propi treball, exposat per Locke. En la Declaració esmentada queda constància de que aquest treball, especialment quan és dependent, ha de permetre un descans, i que el propietari d'aquests descans en pugui fer ús "lliurement". Per tant es pot concloure que el descans és conseqüència del treball i com a tal el seu ús és també lliure. El temps del que en sóc propietari el puc fer servir per descansar o per gaudir-ne amb el lleure. Sigui com sigui, és el mateix. Conseqüentment la confrontació no ve per "dos drets" sinó per dos ciutadans que, usant un mateix entorn, envaeixen propietats alienes.

Aquesta interpretació, que penso que s'acosta a l'esperit de la Declaració, és totalment diferent dels que defensen que el dret a l'oci és un dret igual al del dret al descans. La polèmica és estèril perquè les premises són errònies. Ni la Declaració especifica "com" s'ha de gaudir o aprofitar el temps lliure ni tampoc obliga a gaudir-ne conculcant altres drets, com el del descans. Val a dir que el descans esmentat fa referència al temps de "no treball" i no pas al purament fisiològic del son o del silenci. El soroll, principal protagonista del conflicte, és un element que corromp el contracte entre les parts. És evident que tant uns com altres poden exercir els seus drets però amb una lleugera diferència: qui dorm no conculca el temps de lleure de ningú i tanmateix qui gaudeix del lleure amb un excés de decibel·lis conculca clarament un dret elemental.

Sovint els governants, especialment els que han d'arreglar aquesta mena de friccions -que són els Ajuntaments, acudeixen a la reglamentació municipal i, degut a l'ànsia legislativa que tenen els nostres polítics, la llei, tan feixuga, múltiple i diversa, permet escapolir-se entre els centenars de buits i forats jurídics, fent del soroll, l'oci i el descans, un tema del que fugen els representants del poble.

Finalment, i seguint dient el que ja hem comentat en posts anteriors, que existeixi un determinat dret no implica que l'Estat o l'Administració hagin de portar-lo a terme amb els seus recursos. Curiosament només han de fer que es compleixi el dret. Tot aniria millor si qui ha de fer complir la llei, la fes complir. No és paradoxal que la llei que sempre es compleix sigui la fiscal. Conseqüentment el que tenim no és un estat que permet una societat oberta sinó que és un estat-organisme que primerament viu del ciutadà i, tal com feien els senyors feudals, distribueix les restes entre els seus súbdits.

12 comentaris:

CLD ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
CLD ha dit...

Totalment d'acord. És una veritable vergonya, que crec només passa aquí, que les autoritats siguin incapaces de protegir el dret al descans de gent que s'ha de llevar a les sis o a les set del matí per treballar, perquè uns vàndals borratxos "també tenen dret a divertir-se".

Però és clar, els polítics volen ser "colegues",i anar de "bon rotllo". Sobre tot que no semblin "carcas".

Un país que està acostumat a tenir dos o tres milions d'aturats, i a sobre no protegeix el descans dels que els donen de menjar amb els seus impostos, és una puta merda.

Miquel Saumell ha dit...

La Declaració Universal dels Drets Humans està molt bé però el problema el tenim quan aquests drets els han de gestionar les persones, els polítics en aquest cas. Normalment les administracions gestionen les seves parcel·les de poder d'esquenes als seus administrats. Viuen com en una mena de bombolla i quan els polítics fan el discurset de torn sovint te n'adones que no parlen de la realitat que els envolta a tots sinó d'una altra cosa que no hi té res a veure. En el fons el que els passa és que un cop aconseguit el càrrec es pensen que el ciutadà ha de deixar de ser-ho i esdevenir súbdit, ha d’estar sempre a les seves ordres quan hauria de ser exactament a l'inrevés. Arriben tard a un acte i quasi mai es disculpen per aquesta manca no de cortesia sinó d’exigència ètica, i tothom ho considera la cosa més normal del món (“és l’alcalde, ja se sap”; “és el conseller, està molt ocupat”). Falla la filosofia de base, en general no hi ha el sentit de servei al ciutadà i el resultat de tot això és la creixent desafecció política que tothom lamento però ningú fa res per evitar-la. I dit això, aclarir que hi ha excepcions, poques això sí, tan poques que normalment queden tapades per aquesta altre manera perversa d’entendre el poder.

Trina Milan ha dit...

Artur,
i a més, a vegades el que hi ha és una prepotència supina en els funcionaris municipals. M'hi vaig trobar fa unes nits, vaig trucar la policia municipal perquè hi havia un soroll enorme degut a la celebració de les 48 hores de bàsquet. Resposta del policia: tenen permís de l'Ajuntament i no puc fer res. Au va! estaven quatre desgraciats davant del Pavelló fer anar les motos i els cotxes, mentre a dintre hi eren uns quants jugant un partidet, eren les 4 de la matinada...li vaig dir que trucaria els mossos i em va dir que millor no ho fes, que em podia posar en problemes. No te nom el servei públic, ja ho veieu...
Salut

Artur ha dit...

CLD, No tenim res a fer, potser només podem resignar-nos a patir. A Europa, fins i tot pots parlar en els restaurants, cosa que aquí ja es fa molt difícil!

MIQUEL, Sóc del teu parer. Per als gestors de l'administració no som ni ciutadans, som súbdits.

TRINA, És el summum del cinisme. Anyorem d'altres països la rectitud quan es tracta de salvaguardar el silenci dels ciutadans. Avui dia el silenci és gairebé utòpic.

TruthDetector ha dit...

No cal recórrer a Locke per esbrinar que el dret al descans ha d'anar per sobre del dret a l'oci, ja que el dret a l'oci pot infringir el dret al descans i no a la inversa. Per això, l'estat ha de protegir aquest dret. Però això és difícil a l'estat espanyol, on els criminals reben millor tracte que les víctimes.

Noctas ha dit...

El dret a la diversió es pot excercir sense necessitat de molestar ningú. Es poden crear zones d'oci apartades de les cases on el jovent pugui fer festa sense necessitat de molestar. Hi han solucions, altre cosa és que l'Administració les vulgui dur a terme..saludus

Anònim ha dit...

Estando totalmente de acuerdo en que el ocio debe ser respetuoso con el descanso, también cabe decir que el descanso no debe matar al ocio.
A veces, necesitamos ejercer un "ocio ruidoso", sobre todo cuando queremos evadirnos ( por unos momentos ) de la sinrazón cotidiana en al que la mayoría nos vemos envueltos.

espiadimonis ha dit...

I què me'n dius de les atraccions de fira que a les festes majors s'instal·len davant per davant de les cases? (juro que ho he vist amb els meus propis ulls).
Sóc dels que pensen que el dret al descans preval sobre totes les altres coses, fins i tot al de l'oci, per molta festa major que sigui, o per molta celebració de títols de futbol.

El teu post m'ha fet recordar la pamplinada de IC-V amb el tema de l'estatut i la seva pretensió d'incloure un article on deia que tothom tenia dret a ser feliç. Va ser delirant.

Artur ha dit...

Espiadimonis,
Fins fa pocs anys la revetlla del meu barri es feia davant de l'hospital. Fa dos anys el meu sogre va estar greument hospitalitzat i les festes el van enxampar de ple. Van ser dues o tres nits d'espant.

Miquel Saumell ha dit...

Artur, encara que el comentari que em vas deixar al meu blog no m'ha permès veure els teus perfil i blog, intueixo que ets el mateix Artur. Gràcies, i enllaçats en els dos sentits.

mila ha dit...

I el setè dia descansaràs.