dissabte, 2 d’agost de 2008

Ridículs diplomàtics

Sortint del liberalisme i entrant a comentar alguns fets de la política del Ministeri d'Assumptes Exteriors, estaríem d'acord en pensar que els països i els seus estats, independentment dels objectius econòmics, de creixement, territorials, etc..., en trobem altres, també d'importants, i que configuren, en part, allò que alguns en dirien "patriotisme", altres "nacionalismes" i altres "sentiments de pertinença". El posicionament que tingui un país davant d'altres és el que seria la "imatge internacional" d'aquest país. La percepció que altres països tenen d'un estat és també significatiu a l'hora de determinar les polítiques externes. És evident que tant la riquesa com el poder d'un país són elements bàsics per a la seva actuació política en relació amb altres estats i les "conviccions" i el sentit de país és un factor clau.

Si donem un cop d'ull a la història política veurem que els governants sempre s'han preocupat per estar al cap d'amunt de l'èlit dels escollits. Espanya en el segle d'Or va ocupar el primer lloc en poder polític i econòmic. A partir d'aquí, i probablement per la incompetència de tots els governs que hem tingut en els darrers cinc segles, hem arribat al màxim possible de la mediocritat i el ridícul. Dic això perquè el paper que ha fet Espanya en les darrers governs socialistes és patètic. Si comparem la imatge de països com el Regne Unit, Països Baixos, Alemanya... amb Espanya, la diferència és abismal.

La primera evidència de la grotesca diplomàcia espanyola és l'assumpte Chávez. Hagués passat el mateix amb la reina d'Anglaterra? veiem: A la primera relliscada del Rei davant d'un fòrum curull de repúbliques bananneres, que és al que pot aspirar el nostre país, el dictador Chávez, dèspota còmic sortit d'una pel·lícula de Cantinflas, distribueix insults i infàmies hispàniques a tort i a dret. La diplomàcia espanyola, comandada per l'abominable Moratinos no se li acut altra cosa que "suavitzar" les relacions amb el productor de petroli bannanero mitjançant una visita als Reis, en la qual ambdós personatges fan gala del seu don de gentes i demostren que serien interessants protagonistes en qualsevol dels programes "rosa" de les nostres televisions. Bé, després d'aquest petoneig televisiu, el Sr Chávez, ni corto ni perezoso, vol nacionalitzar al cap de sis dies un dels bancs del grup Santander, joya de la corona bancaria espanyola. Non coment.

Una altra de les situacions moratinesques a recordar és l'atemptat al Iemen: Les primeres declaracions del ministre foren de tranquil·litat perquè les víctimes no van ser assassinades per ser espanyoles sinó per ser occidentals. Vaja, ara estem tranquils. D'alguna cosa havia de servir l'aliança de civilitzacions....

Altres patinades serien les de l'allunyament d'Argèlia que perjudicarà el preu del gas degut al posicionament pro-marroquí del govern Zapatero en detriment d'Argèlia. Els socialistes, durant molts anys, han fet costat al poble saharaui, és tan romàntic... però a l'hora d'ocupar la trona del poder s'han decantat pel dictador marroquí. Això perjudica els interessos argelians que opten també a deglutir l'esmentat Sàhara.

Per acabar, el tractament que va fer Moratinos de l'ambaixador d'Israel, l'aparició de Zapatero amb un mocador palestí al coll, i, cal dir-ho, el pagament als pirates segrestadors del vaixell de pesca espanyol en aigües sudaneses, demostren la ingenuïtat o la barroeria d'aquests governants, o l'incompliment de la llei en el darrer exemple.

Tanmateix a casa nostra no ens quedem al darrera: Em venen a la memòria les riallades dels ínclits Carod i Maragall amb la corona d'espines en el seu viatge a Israel, situació que va obligar a una disculpa. També fa un parell de setmanes el segundo de a bordo de Saura, el Joan Boada, va haver de demanar perdó a requeriment de l'ambaixador italià per unes declaracions sobre Berlusconi.

Si aquestes són les proves fefaents de la incompetència dels que manen, i aquestes són precisament les que arriben a oïdes dels ciutadans, què no faran en el dia a dia? on podrà arribar el seu desfici per l'equivocació en el treball quotidià? On pot estar el límit de la seva deixadesa i mediocritat?

12 comentaris:

GukGeuk ha dit...

Perfecte, uns post perfecte.

Quan vaig veure al Rei i Chavez per la tele vaig passar vergonya, un d'aquells moments que et fan ganes de cridar "independència!!!". Però aquí on ens fan viure en diuen "campechano".

Fa ja temps, la regna d'Anglaterra va dir que no entenia la manera d'actuar dels monarques espanyols. Vist la imatge que dóna espanya al món no és estranyi que a l'estranger només diguin "siesta, toro, sangría".salut

espiadimonis ha dit...

Val a dir que la diplomàcia és tot un art, i força complicat: s'ha de quedar bé amb tothom sense fer enfadar ningú o, com a mínim, no fer enfadar ningú important, vingui mesurada aquesta importància bé per mida bé per geoestratègia.
Però tradicionalment, la política exterior espanyola ha estat i és un pur reflex de tota l'acció dels successius governs que ha tingut aquest país: una nul·litat incompetent i ideològicament apriorista que faria riure si no fos que es tracta d'un afer seriós.
I és que la política exterior espanyola ha estat sempre erràtica, pusil·lànime i antiamericana (fins i tot amb Franco, que això de la democràcia liberal no li agradava gens), llevat d'un brevíssim espai en que va governar el PP, malgrat que s'hi va entendre sense saber ben bé de que anava la cosa.

Miquel Saumell ha dit...

Artur, sort en tenim que a partir d'ara tots aquests problemes de política internacional que afecten Catalunya els hem posat en bones mans, és a dir en les mans d’un tal Apel·les, expert i reconegut diplomàtic, a qui molts ja anomenen ambaixador sense ser-ho, el qual va ser nomenat per un tal Josep-Ll a qui quasi tothom anomena vicepresident, també sense ser-ho. I així anem tirant, donant per bo que el número dos del govern exigeixi ser tractat de vicepresident quan el DOG ens diu que només és un conseller. Els periodistes que cobreixen el sector Carod del govern d’això en saben molt més que jo. I qui dia passa any empeny.

El que per a mi em resulta una gran incògnita és com a Esquerra encara li quedin votants, i que ningú s’adoni que una cosa és relliscar una vegada, cosa totalment disculpable, i una altra de ben diferent és fer el ridícul dia sí i dia també, fer-ho des del mateix moment que van tenir un cotxe oficial a la seva disposició i una Visa platí que els permet fer tota mena d’excessos de despeses exagerades a costa dels administrats.

Ho sento, no ho puc evitar, quan veig com de malament es gasten i es llencen els meus diners m’emprenyo molt.

Artur ha dit...

Gukgeuk,

Nosaltres encara no podem cridar independència amb l'Apel·les Carod d'embaixador! Potser ho faria tan malament que finalment podríem declarar la guerra a Andorra i rendir-nos l'endemà

Espiadimonis,

És cert que la diplomàcia és un art i com molt bé dius la política espanyola ha estat un manual de com no s'han de fer les coses en política exterior.

Miquel,

La disbauxa a la Generalitat és immensa. És lògic pensar que encara li queden vots a ERC però cal tenir en compte que el vot no és racional, és creença.

Fa pocs dies que em comentaven que una de les darreres adquisicions (o contractacions) de la Generalitat ha estat una flota de taxis de luxe (12 taxis). El motiu: els xòfers estan fent el màxim possible d'hores extres (porten la dona a la perruqueria, van a recollir els nens a l'escola, els porten a casa a altes hores de la nit després dels "sopars de treball"...). Per tant, com que ni fent la totalitat màxima d'hores extres es cobreixen els serveis, ara tindran taxis de luxe (suposo que subcontractats).

Trina Milan ha dit...

Artur,
la incompetència no és patrimoni només dels polítics...però és més greu en ells. Espanya arrossega dèficit de diplomàcia llarg i no hi ha gent preparada ( el tema de la reina d'Anglaterra és pinso a part, la seva família tampoc és que sigui un exemple...són els governs britànics els que fan la diplomàcia). Catalunya no té en absolut cap tradició perquè no ha tingut mai competència en el tema. Amb tot això no podem esperar virgueries..Jo diferenciaria entre poca pràctica en diplomàcia i manca de respecte al ciutadà. Jo treballo a una conselleria i us aseguro que no he vist mai cap xòfer portar als nens o les dones a la pelu (comentari una miquetona masclista perquè també podrien portar els homes al bar...)El que no s'ha de fer és nepotisme i el tema Apel·les té aquesta pinta, ni fer bajanades com les de la famosa visita a Jerusalem...
En tot cas, estic molt d'acord amb tú en que cal rigor i seriositat en les formes que són la base d'una bona política exterior que amb competències pròpies seria de millor gestionar...
salut estival

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Trina Milan,
Dius que "la incompetència no és patrimoni només dels polítics...però és més greu en ells". A mi el que em preocupa és que l’incompetent sigui el polític. Si l'incompetent és el polític les conseqüències les paguem tots nosaltres, com a contribuents. Si l'incompetent és a l'empresa privada, les conseqüències van només a càrrec dels seus accionistes i, en tot cas, si tu vols, mentre no fotin fora l'incompetent, també dels seus clients. Però fora de la política tot plegat queda molt més acotat. El matis és important.
Que tinguis un bon dia.

Trina Milan ha dit...

Bon dia Miquel,
crec que estem dient el mateix, jo he dit que em sembla més greu la incopetència en ells, els polítics, justament pel que tu comentes, i també pel fet de que és molt important donar exemple dés del servei públic.
bon dia per a tu també...

Miquel Saumell ha dit...

Hola Trina,
Estic molt d'acord amb tu sobre això que dius de l'exemple que s'ha de donar al ciutadà des del sector públic. Però dissortadament, en temps de crisis com ara, els exemples que veiem són els polítics dinant dia sí i dia també a certs restaurants estrellats (jo també hi vaig de tant en tant, però m'ho pago jo, o m'ho paga el meu client), o fent viatges que tothom sap que no serveixen per res que no sigui tirar de pressupost, o els polítics avançant-me per l'autopista a 160 en trams limitats a 80, 100 o 120 (això ho veig quasi cada dia, i afecte des del president fins a càrrecs molt secundaris), o a la situació esperpèntica d’un polític exigint a la premsa el tracte de vicepresident quan tothom mitjanament informat sap que només és un conseller, o un altre conseller donant-nos lliçons de moral ecològica i posant multes milionàries a fàbriques perquè un dia s’han excedit en unes mil·lèsimes dels límits de la brutícia permesa, mentre ell mateix ha anat col·locant a la seva parella i la seva filla en llocs de confiança (no dic que no ho pugui fer, però fa lleig), i així podríem seguir la llista, sense límit. Aquests són els exemples que veiem, vull dir que una cosa és la teoria i una altra cosa és la realitat. I tu potser no ho has vist perquè ets a la conselleria, però jo estic cansat de veure cotxes oficials a la porta de la perruqueria de luxe que hi ha davant de casa, o a la porta d’aquella escola de Pedralbes. Segurament no hi ha cap llei que prohibeixo aquests excessos, però fa lleig. Ja per acabar, ara parlem dels que manen ara però es podria dir més o menys el mateix dels que hi havien abans. Afortunadament jo no treballo a cap conselleria ni tinc ni he tingut mai cap sou públic, ni subvenció, i per això puc escriure sobre coses que tots coneixem però que no tothom és lliure de posar-les negre sobre blanc. Apa, deixem-ho aquí doncs encara que jo estic de vacances tampoc es tracta d’abusar.

Noctas ha dit...

I qui fa la diplomacia sinó els polítics? Hi han especímens més idiotes que els pólítics?..NOOOOO. Per tant és natural que en ocasions la diplomàcia es converteixi en un circ grotesc, com la política. Certament la majoria de diplomàtics són molt inteligents i estan preparats en les tècniques de la negociació però quan són els polítics els qui entren en el joc, i és inevitable que així sigui, la diplomàcia cau en aquestes sortides de to...saludus

La casa de Pinel ha dit...

me perdonareis por mi vocavulario, pero es que ultimamente que hace la diplomacia española a parte de bajarse los pantalones, asta con lo ultimo de lo ultimo, asi nos va.
un saludo.

Josep (sl) ha dit...

Crec què abans de parlar de diplomàcia hauríem de parlar de vocació de mirar a l'exterior. Des de que Espanya va deixar de ser imperi, perdent guerres i territoris cada cop és va tancar més culturalment.
Un reflexe avui és tant el minso coneixement d'idiomes com la "nostra" política exterior basada en una diplomàcia neocolonial de baix perfil amb països iberoamericans què és deixen i de plegar amb els que no és deixen.

Artur ha dit...

Josep,

És cert que tradicionalment Espanya s'ha enquistat: Europa era vista com a l'origen de tots els mals, és a dir, el progrés i la democràcia.