diumenge, 31 d’agost de 2008

El debat de l'estatut: demagògia a tort i a dret

El debat estatuari, reiteratiu i protagonista de frases, divagacions, comentaris i capçaleres periodístiques, té un doble eix: El de la política distributiva, és a dir la forma en la que l'estat reparteix els excedents entre les diverses regions i per altra banda el de la gestió d'aquests recursos. Descentralitzar implica que altres organismes públics assumeixin responsabilitats. Tanmateix, la tendència d'aquestes estructures administratives és martiritzar al ciutadà amb noves lleis, decrets i normes que amplien, retallen o modifiquen les de l'estat central. Tornant a la primera coordenada diríem que l'enfoc dels polítics, imbuïts de mediocritat, ha estat demagògic, centrant-se en l'eix "solidaritat-insolidaritat". La política distributiva dels excedents fiscals, és a dir, del ròssec dinerari restant després de retribuir la pròpia estructura administrativa, és purament política. Res té a veure això amb la solidaritat. Parlar de vertebració d'Espanya és tan demagògic com qualsevol discurs de president de república banannera, de lerrouxisme en estat pur: és recaptació i distribució.

Els territoris, es diguin landers, autonomies o regions, han de poder gaudir de l'esforç fiscals dels seus ciutadans. Altrament, és injust que el treballador més esforçat i competent tingui la mateixa retribució que el menys competent. Això no treu que una lleugera i poc significativa part d'aquest esforç tributari pugui ser destinat a incrementar les condicions de creixement d'altres zones que, per motius socials històrics, tenen desnivells significatius comparats amb les mitjanes del país.

En un segon ordre val a dir que el veritable problema, no de l'estatut, sinó dels poders públics, és el de l'eficiència. Si eficàcia és ja utopia, parlar d'eficiència, és a dir, aconseguir els objectius amb benefici o optimització de recursos, és pensar en miracles. Sovint els polítics ens parlen d'inversió social i ens diuen que amb més diners farien més "coses socials". Hem de recordar que inversió social pot ser també més "assessors", més "comissions d'estudi" o més funcionaris o més "viatges" . La ignorància és un bon soci per als polítics oportunistes i mediocres. La desinformació social és el brou de cultiu de la corrupció i la ineficàcia. Per tant, podem parlar d'estatut però abans cal parlar del com s'han de gestionar, de quines eines de control té la societat per a verificar la correcta utilització d'aquest diner públic i de les responsabilitats que els polítcs o gestors del diner públic han d'assumir en casos de nefasta gestió, de malversació o d'incompliment. Altrament, no és l'empresa privada que ha respondre de l'incompliment dels seus contractes? I l'Administració, no hauria de fer el mateix?

13 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Artur,
encertat i adient el post d'avui. Dues qüestions només...les empreses no sempre donen explicacions de mal funcionaments i mal servei (Telefònica et altrii..)i el tema Administració no és el mateix que el tema Polítics..hauriem de començar a separar l'un del'altre; en determinats sectors els treballadors de l'administració fan veritables esforços per a donar servei, i en determinades situacions hi ha polítics que responen al compromís...En el cas de l'Estatut i de la seva aplicació..el cas Maragall és de llibre...algun dia sabrem més coses. I de la financiació...ja fa 30 anys que parlem i no es soluciona..l'Estatut era per això i els que s'ho van creure estan fora de joc...perquè no és només un tema de diners, com tu dius, és un tema de concepte i de dependència política..de poder..ai las!
salut amic

CLD ha dit...

Artur,
Estic molt d'acord amb les teves reflexions. Una conclusió a extreure és que, en lloc de tant reclamar més diners a Madrid, hauriem de intentar reduïr la despesa pública a Catalunya i, com tu dius, justificar amb molta més tranparència la que es fa. Potser aleshores estariem més carregats de raó per denunciar que els impostos dels catalans es gastin en el PER d'Andalusia i Extremadura.

Noctas ha dit...

Si et fessis polític tingues clar que et votaria..saludus i gran escrit.

GukGeuk ha dit...

Impecable, jo també et votaria.

Allò que dius de la ignorància ho trobo totalment cert, com fa dies deia a un altre blog, un partit socialista és el partit perfecte per a qui passa de política. Mentre aquí tothom passi de política, tenen poca feina a fer per a seguir guanyant. Salut!

mila ha dit...

El que cal és un canvi de sistema electoral en el que qui guanyi pugui manar. D'altra manera, tal com són les coses ara, va resultant impossible castigar els que ho han fet malament deixant de votar-los. Hi ha un vot fixe i petri que permet sempre que tots els que perden s'ajuntin per governar (o desgovernar).

Ah, i m'aventuraria a dir que, si ara et volguessis dedicar a la política no triomfaries. Segueix amb els teus comentaris que ens ajuden a reflexionar i a ser menys ignorants. Gràcies, Artur.

Artur ha dit...

Trina, gràcies per les teves puntualitzacions que sempre fan el debat més acurat i solvent. Sóc del teu criteri quan dius que hi ha funcionaris i polítics honestos que donen el màxim per a la seva feina. És cert. Generalitzar, que és aplicar de forma barroera l'estadística, sempre és perillós perquè ens allunya de la realitat total.

Artur ha dit...

CLD, l'objectivitat passa per la quantificació i la transparència. Ambdues estan molt allunyades de la quotidianitat política.

Gràcies per les teves aportacions

Artur ha dit...

Noctas,

El dia que em decideixi xafar l'arena del coliseum polític, t'ho faré saber, però tal com diu la Mila, no tinc gaires expectatives d'èxit: calcular i optimitzar no són verbs que facin patxoca als polítics

Artur :-)

Artur ha dit...

Gukgeuk,

Recordo el teu post sobre el socialisme passota o bé el passotisme socialista. Em va semblar molt interessant i crec que les teves percepcions político-socials indiquen que ets una gran i molt bona sociòloga.

Salut i gràcies pel teu vot! :-)

Artur ha dit...

Mila,

Totalment d'acord. Crec, com tú, que una part del decensís polític que pateix la societat ve donada per les darreres eleccions, distorsionades per la pròpia legalitat. El sistema té moltes esquerdes. Malgrat que sàpiga greu a molta gent, caldria donar un cop d'ull als que porten un parell de segles, com a mínim, d'experiència democràtica. La partitocràcia acaba esclavitzant la democràcia sota una polit-burocràcia asfixiant. Tal com diu l'Ignasi: "el sistema prima la mediocritat"

Josep (sl) ha dit...

Tot Estatut, és una cessió de sobirania. Per part d'un Estat què des de els segle XVIII s'ha emmirallat en la França Unitària i Jacobina. Però sense fer seus els valors d'aquesta França i no ha estat mai un referent universal (almenys des del segle XVI).
Aquestes cessions han coincidit amb moments en què "castellà/Espanya" estava en situació de debilitat, ha cedit pes per evitar l'enfonsament de l'edifici. Cedint descentralitzant-se administrativament i fiscalment.
Avui no passa això. I com Espanya és sent forta. Té la necessitat de refermar-se i davant de l'escàs pes internacional ha refermar-se com ha fet des de el segle XIX. Davant la impossibilitat de refermar-se exteriorment ho fa interiorment davant dels nacionalismes no castellans.
Als què castellà mai ha entès ni ha volgut integrar en el procés de construcció estatal, si no ofegar i assimilar.

Davant la sensació de fortalesa, l'estat vol ser més estat i no cedir i si pot recuperar poder. Sobretot davant les Comunitats Històriques: com Catalunya. Mantenint la capacitat de gestió econòmica, començant per mantenir la recaptació fiscal.

Artur ha dit...

Josep,

Estic d'acord en que un estatut vol ser un cert alliberament d'una estructura enfarragosa i centralista. El problema també ve quan, en lloc de descentralitzar el que fem és duplicar xarxa burocràtica. També crec que independentment d'aquest alliberament que tots volem, si més no perquè som diferents i volem que l'estructura estatal ens sigui més propera, cal també una eficàcia en la gestió d'aquesta estructura. Llibertat i gestió han de ser dues posicions no només compatibles, sinó imprescindibles.

Cesc ha dit...

Molt interessant. Molt. Em recorda a una reflexió que vull fer en el meu blog properament. Jo em declaro un independentista fiscal, de fet és de lògica liberal ja que fa que els ciutadans d'una regió tinguin el que mereixen pel seu treball. Pérò també es veritat que la classe política dirigent de Catalunya faci que vegi a Madrid amb més confiança per tenir els meus diners. Els anuncis milionaris fomentant l'esport femení, "ambaixades" catalanes, subvencions, etc. van creixer la meva desconfiança vers les arques catalanes.
Per mi l'Estatut ha estat un desastre, el que calia era dotar-nos d'un finançament just i no via aquesta Llei Orgànica amb tics ultra esquerrans.