dimecres, 11 de juny de 2008

La coacció sindical

Les vagues sempre són problemàtiques i perjudiquen tothom. Si ens fixem en la que realitzen aquests dies els transportistes hi veurem una doble situació negativa: Primerament els vaguistes demanen que "algú" els solucioni el seu problema. Això és molt "humà". Tots volem resoldre els nostres problemes, però la societat, poc dinàmica i de vegades una mica babau per anys i anys de social-democràcia, tendeix a demanar al "papà-estat", al "déu-estat", que resolgui aquestes situacions inconvenients. En el cas del transport, que disminueixi els impostos o que "subvencioni" el combustible. Aquest abaratiment del combustible mitjançant la intervenció estatal farà que el consum sigui essent el mateix, o pitjor, que s'incrementi. Val a dir també que dels combustibles l'estat en surt molt ben para perquè l'abast impositiu per litre és realment esgarrifós. Si els transportistes tenen les seves tarifes "congelades", caldrà liberalitzar-les. Fixem-nos que si els preus són intervinguts, després cal intervernir-ho tot, perquè algú, alguna part del procès o tots els elements se'n veuen ressentits.

En segon lloc, els vaguistes, amb el cínic i paradoxal mot de "piquet informatiu", utilitzen la violència per coartar la llibertat individual. Res és més humiliant que un grup, sovint violent, de persones, forçant-ne una altra que vol decidir per ella mateixa. Ara aquests grups d'informació estan impedint que arribin als mercats alguns aliments, combustibles i recursos necessaris. És una coacció pura i dura. Aquest xantatge, vestit de dret, és repugnant.

Quan un grup reduït de treballadors pot controlar gran part de la societat, estem davant d'una oligarquia. El triomf del sindicalisme, ara anomenat "agentes sociales", és una evidencia de la mort lenta i progressiva de l'individu.

Parlant de vagues: recordo la vaga més salvatge de fa un parell d'estius en la que uns treballadors del Prat van ocupar les pistes i van dixar en terra a 100.000 viatgers en un sol dia. Aquell dia el matrimoni Saura-Mayol marxava de vacances i un periodista va preguntar-li què caram opinava de la vaga. La resposta del conseller va ser de pel.lícula de Cantinflas: "Avui estem de vacances". Sublim!

2 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Artur,
totalment d'acord amb el teu raonament. Només una salvetat, quan es veuen accions de força en un vaga és perquè le dèficit és molt greu o perquè la solució no és única i la lluita és també entre el mateix col·lectiu, i aquest és el cas d'aquesta vaga...en tenim per dies o no, en funció del que acordin ells mateixos..
salut

Artur ha dit...

Trina,

Val a dir que les vagues del segle XIX no tenien res a veure amb les actuals. Crec que el problema s'ha d'enfocar també des d'altres punts. En principi el que tenen els transportistes, pel que diuen, són uns preus pre-establerts (fixos) per servei. En el moment que "intervenim" mitjançant la immobilització d'un preu de venda, qualsevol variació en els costos pot condicionar més o menys pèrdues als petits autònoms.

És evident que l'estat pot intervenir, si tenim en compte que el 70% del que paguem són impostos però darrera de tot ens trobem sempre amb drets i llibertats: jo no obligo ni deixo d'obligar ningú i, en canvi, els vaguistes m'obliguen a mi a no comprar el que vull comprar.

Pel que dius de la violència, jo et diria que la violència dels piquets apareix també el dia de la Hispanitat, en manifestacions, etc. Sempre trobarem algú amb la cara tapada, cremant pneumàtics, trencant vidres... Són els professionals de la violència. Des del meu punt de vista, els que estan més explotats són els que no es queixen.