dissabte, 4 d’octubre de 2008

Ajudes i subvencions: la caritat burocratitzada

Darrerament, amb això de la crisi econòmica, s'ha revifat la tendència de l'Administració i dels polítics a treure's del barret el conillet de la magnanimitat de l'estructura burocràtica i política. El paternalisme que brolla de les boques més esplendoroses de l'estatalisme em fan pensar en aquells senyors feudals que amb la seva magnificència repartien rosegons de pa. "Hem d'ajudar la gent" ens diuen els politics, assedegats de titulars periodístics. "L'Administració ha d'auxiliar els seus súbdits, curulls de problemes i de rebuts de la hipoteca...." repeteixen les veus de la nostra kafkiana xarxa de control estatal-autonòmic-provincial-comarcal-municipal. Tal com esporuguits pobladors medievals, correm frenèticament a la caça de la pietat estructurada, és a dir, la subvenció.

La subvenció compleix amb el nou precepte de que "tots som diferents" davant la llei. Aquest principi reinventat per la social-democràcia és contrari als fonaments ètics i filosòfics dels liberals britànics (Locke i Hume) i que van desenvolupar-se posterioment amb la Il·lustració. Ara, en lloc de moure's pel principi d'igualtat davant la llei, són les diferències individuals les que marquen l'aplicació o no de la misericòrdia legislativa. A tal fi, i amb el vist-i-plau de la majora (totalitat?) de partits i d'associacions que conformen la dictadura del "políticament correcte", les vaques sagrades de la compassió determinen quin artista, quin pintor i quin escriptor ha d'arribar als més alts turons de la fama. Els gurús de l'humanitarisme més caspós especifiquen quines persones o famílies tenen dret a l'almoina, quines empreses són "socialment bones" o quins projectes s'adiuen amb la bondat absoluta, sempre dipositada en els seus excelsos magatzems de moderníssima moralitat .

Estem en la "cultura de la subvenció". Potser si en lloc del pensament "pietós" envers la ciutadania es fes una tasca adequada en la gestió, deixant que el mercat decidís quins escriptors i pintors han d'aconseguir el registre en la història, tard o d'hora els impostos s'haurien de reduir i jo podria comprar més llibres dels que compro. Ara per ara no m'interessa contribuir tant a la fiscalitat general perquè després em diguin què haig de llegir, com fer-ho i amb quins autors vaig a la moda.

Heus aquí que als Estats Units, la proposta intervencionista de Bush ha estat tombada pels congressistes. La submissió al partit, eina fonamental per al progrés polític en aquest país, és totalment inexistent allí. Molts republicans han considerat que això trencava el seu "credo" liberal i han dit no. De totes formes la "magnanimintat del poder" és una sucosa temptació per a qualsevol governant i la democràcia és l'entorn perfecte per a caure en aquesta seducció.

12 comentaris:

Jordi Roca ha dit...

Si les subvencions són generoses per qui les reben, quina paraula podem fer servir per qui les paguen?

Noctas ha dit...

Aquest post m'ha agradat de debò. Les subvencions en alguns casos són absolutament intolerables. Un exemple és la cultura que necessariament ha de viure de les quotes de mercat. L'excusa de la qualitat subvencionada no em funciona. Si avui Van Gogh estigués pintant cuadres, l'administració amb lo burra que és no se n'adornaria que està davant d'un geni, i li negaria qualsevol subvenció. No ho dubteu això. La cultura no ha de volguer subvencions.
Aquestes potser es justifiquen en serveis absolutament necessaris i que per raons que s'haurien de discutir no es poden privatitzar del tot però que són les empreses privades qui els gestiona. Aquí potser sí que està justificada la subvenció, però igualment no es lliurarà de la corrmupela de l'amiguisme i estarà viciada. Jo et subvenciono a tú si a canvi fas això per nosaltres (impossible que ens deslliurem d'això). Crec que un liberalisme absolut tampoc seria positiu, crec que malgrat tot l'estat és qui ha de regular el mercat perquè ell solet no se sap autoregular, però ara que ho penso, no és millor que s'autoreguli ell solet que no pas aquesta regulació barruera de l'estat....ahh el tema dona per molt..saludus

Artur ha dit...

Gràcies, Noctas,

És obvi que ni tot ha d'estar controlat per l'estat ni tot ha de deixar-se al mercat. Val a dir que els USA, país clarament liberal, ha deixat en mans del mercat els temes culturals (des d'edició de llibres fins a exposicions d'artistes, teatre, etc...) i hem de recordar que l'allau de creació americana ha estat significatiu per als europeus: Cinema, literatura, música...

El mercat no ha de fer tot, però l'estat tampoc, i ara l'estat ens diu quina és l'escola que han d'estudiar els nostres fills i quina és la moral "adient" a un bon ciutadà.

Anònim ha dit...

l'estat ens diu quina és l'escola que han d'estudiar els nostres fills i quina és la moral "adient" a un bon ciutadà i la llengua.

Joan ha dit...

USA, país clarament liberal, ha deixat en mans del mercat els temes culturals (des d'edició de llibres fins a exposicions d'artistes, teatre, etc...) i hem de recordar que l'allau de creació americana ha estat significatiu per als europeus: Cinema, literatura, música...

Cal recordar-vos que la cultura nordamericana NO és pas una cultura minoritzada? Siguem seriosos. El nostre cas és molt diferent al nordamericà.

Artur ha dit...

Anònim,

La llengua és una matèria més. De la mateixa manera que no atribuïm a la llibertat personal el fet de fer més o menys hores de filosofia o de matemàtiques, el tema de la llengua és exactament el mateix.

La llengua en la que es rep un ensenyament no és una matèria de drets sinó tècnica i tècnicament o pedagògica podem discutir si la immersió és més positiva que altrs formes d'inserir els ciutadans en un context bilingüe.

Artur ha dit...

Joan,

És cert que tant la cultura catalana com la balena blava necessiten de suport i ajut constant, fora de qualsevol norma de mercat. Conservar una espècie, protegint-la, és a dir, intervenint, és la millor manera de normalitzar-la i fer que pugui subsistir malgrat l'entorn agressiu en el que viu.

El comentari no anava dirigit a la cultura catalana o a l'intervencionisme català sinó en general, des del punt de vista de filosofia política, al que seria una visió de conjunt.

No podem comparar el cas americà amb el català, però sí que cal dir que el mercat, parlant de llibres o de literatura, també té el seu gust i sentit. Si Shakeaspeare fou popular fa uns quants segles, si l'òpera fou també popular en el segle XVIII i si les pel·lícules en blanc i negre, ara només exposades en moments excepcionals i a hores intempestives, foren en el seu moment molt apreciades pel gran públic, no serà que també Catalunya pot deixar que els seus ciutadans, els catalans, triin?

Josep (sl) ha dit...

Massa cops les donacions són un retorn al vassallatge.
I l'obertura i el tancament de l'aixeta pública són la manera de tenir les entitats lligades o com a mínim sense sentit de critica al poder.

Sobre la llengua, si és vol competir culturalment. Cal disposar d'oferta. Demanda cultural catalana hi ha. Si de cas cal afavorir l'existència d'oferta, perquè l'oferta determina la demanda. Com el doblatge, llavors és el públic qui escull a la taquilla.
I amb l'ensenyament igual la administració ha de fomentar el coneixement i l'us social de les 2 llengües oficials però l'us recau en les persones.

No oblidem que en tot cas la protecció de la llengua i la cultura sempre existeix des de l'administració. De fet, l'Estat Espanyol per llei ja obliga al coneixement del castellà. I el problema seria el d'asimetria i de sobreprotecció del fort.

Anònim ha dit...

El teu blog ha estat afegit al nou agregador Blogs del Camp:

http://blogs.del.camp.googlepages.com/

Òscar ha dit...

Artur,

La intenció idíl·lica dels ajudants i subvencionants és aplicar criteris desiguals per a corregir desigualtats existents. Per a fer-ho, però, necessiten algun criteri i aquest criteri és sempre tècincament i sobretot políticament qüestionable.

Un dels criteris més utilitzat és el que jo anomenaria "untament", consisntent a dotar de quantitats de diners als col·lectius o individus que acompleixin uns criteris que els identifiquin com a desiguals en perill.

Aquesta crec que és la mesura que més ataques i amb raó. Com a estatalista que em crec, penso que una injecció de diners no en garanteix cap tipus d'ús adequat per molt que s'exigeixin els comptes on es destinen. N'hi ha prou amb justificar el justificable i gastar els diners que ja tenies en el que vulguis.

L'anivellament ha d'ésser un objectiu estatal però ho ha de ser després d'una rigorosa anàlisi dels problemes i sobretot de les solucions, fet que allunyi aquesta noció de caritiativitat que encertadament has captat en les actuacions de l'administració.

Al meu parer, la caritat només serveix per a callar boques i fer amics els que haurien d'ésser els teus crítics i no resol cap problema, l'apedaça i a més, ho fa malament, creant corrupció i injustícia.

Bé, res més, savi comentari, de vegades crec que alguns haurien d'haver nascut més al nord i es sentirien més compresos, ho dic de tot cor.

Artur ha dit...

Òscar,
El principi d'igualtat d'oportunitats és clau per a aconseguir una societat liberal, oberta i tolerant on cadascú pugui arribar al màxim de les seves possibilitats. Això no sempre es pot arreglar amb diners: són necessaris recursos (formació, preparació, etc...), però si, com bé dius, l'objectiu inicial de la subvenció fou corregir una desigualtat, sovint aquesta subvenció general més desigualtat.

Cesc ha dit...

Considero que la subvenció és quelcom que ha de desapareixer.

S'utilitza sota la premisa de redistribuïr la riquesa quan el que es fa des d'altes esferes és utilitzar aquesta figura com un mecansime per guanyar adeptes i ots.

He vist que heu parlat molt de cultura i això em recorda a que als EUA, que no tenen una Secretaria de Cultura (recordem que els Ministeris de Cultura són una invenció soviètica) el nombre de museus per habitant és superior al d'Espanya.