divendres, 19 d’octubre del 2007

França: els sindicats a favor de la desigualtat i dels privilegis

França és un exemple clar de com pot arribar l'intervencionisme a formar part de la genètica social d'un país. Fins i tot jo diria que França és el summum de la incongruència sindical.

Heus aquí que arriba a la presidència un senyor que, essent titllat de conservador de dretes, té en el seu programa polític una mínima i necessària incursió en el liberalisme. És més, jo diria que obté del liberalisme uns certs desinfectants mínims per fer front a una enfermetat terminal de la que França ha estat contagiada fa molts anys i que la solució passa per canviar de metge, d'hospital i de mútua.

Doncs el senyor Sarkozy, "ni corto ni perezoso" proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors.

Problema: els sindicats ara organitzen vagues per a frenar aquesta llei i fer que les desigualtats entre els treballadors es mantinguin. Res m'havia semblat tan medievalment injust i esclavitzador com la posició política dels sindicats francesos. Imaginem-nos una vaga per a mantenir l'esclavitud o el racisme i la desigualtat davant la llei. Ara, a la desigualtat en diuen defensar els drets, tal com els senyors feudals defensaven els seus feus i el seu dret "a cuixa".

Finalment, i com a cirereta d'aquest pastís afrancesat, recordo als lectors que existeix tota una maniobra general maquinada pels mitjans de comunicació "ultra-pijo-progres", tant aquí com a França, per posar de manifest davant la ciutadania que Sarkozy es divorcia. A Catalunya ràdio, com a cua final de la notícia, deien que el darrer governant que es va divorciar a l'Elisi fou Napoleó i que Sarkozy en podria tenir simil.lituds (o quelcom semblant): Patètic!. Després que Miterrand tingués una o no sé quantes amants i fes el salt constant a la seva dona ara venen a demanar "formalismes de l'antic règim". És evident: si Sarkozy fos socialista, aplaudirien el seu divorci, la seva lleialtat moral, la seva honradesa en separar-se o divorciar-se tenint en compte la posició política que ocupa. Essent de dretes, un xic liberal, és criticat pel seu llibertinatge... M'encanta veure que els mitjans de comunicació "progressistes" esdevenen altaveus de les més antigues, obsoletes i opressores tradicions de la moral social, de la moral més "mojigata".

12 comentaris:

BLOG LIBERAL DE LAS CLASES MEDIAS ha dit...

Amic Artur,

m'ha agradat llegir, fa tot just uns minuts, que els sindicats es començaven a "dividir". Bé, estic encantadíssim de llegir aquesta noticia, perquè molt rarament l'esquerra política es divideix, ja que, com diu la dita, la unió fa la força. Que es comencin a dividir és molt bo per els liberals francesos, ja que l'esquerra es debilitarà, i per fi, Sarkozy podrà dur introduir la igualtat en el se de la República Francesa.

Nomès somío amb una Catalunya on poguem dur a terme aquesta igualtat fiscal i retributiva. Al cap i a la fi, els veritables demòcrates i, per dir-ho d'alguna manera, "revolucionaris" som els liberals, ja que vàrem portar la democràcia al cor d'una Europa absolutista, que l'esquerra política vol tornar-nos a imposar.

Cordialment,

Màrius Blanco, President de PLATAFORMA LIBERAL CATALANA

espiadimonis ha dit...

No només a França els jovent té com a fita l'esdevenir funcionari. Aquí a casa nostra, preguntat el jovent a què aspiraven, els resultat fou igualment decebedor: uns xavals que ja no volen lluitar per res, i cerquen una seguretat. Seria l'equivalent al "¡Que inventen ellos!", però ara aplicat a una nova fase, el "Que innovin i s'arrisquin els altres!". Aquesta és la prova del declivi sense fre del nostre país.
Per altre banda, el fet d'informar en titulars del divorci de Sarkozy em sembla ben ridícul: és un tema personal que no afecta per res la vida pública del president, un cas només mereixedor de sortir a la premsa rosa que, ben mirat és en el què han esdevingut els nostres mitjans de comunicació.

Artur ha dit...

Amics de la Plataforma Liberal,

Gràcies per la notícia i pel comentari.

La divisió dels sindicats (i també de l'esquerra) és símptoma de guerres intestines i això sempre és positiu.

La Catalunya que somiem liberal és, ara per ara, utòpica, idíl.lica. Cal fer molta feina divulgant les idees liberals. Però al cap i a la fi, qui pot dir que rebutja la llibertat responsable? Tots volem (volen) aquesta llibertat i aquest és el nostre as a la màniga.

Artur ha dit...

Espiadimonis,

És trist que la resignació, la manca de lluita i de motivació, la comoditat quotidiana i la curta volada d'ideals fan que bona part del jovent aspiri a ser una peça del sistema, un peò de l'engranatge estatal. Així no anirem endavant. Així es cumplirà allò que deia Millàn Astray: "viva la muerte y muera la inteligencia"

Josep (sl) ha dit...

Els sindicats són els defensors dels treballadors, lluiten per millores salarials treballadors i l'obtenció i manteniment dels privilegis dels treballadors als què representen.

Si repeteixo tan la paraula treballadors és perquè té un sentit. Els sindicats defensen els interessos dels què ara estan treballant i pagant la seva quota, no del total de tereballadors no afiliats, ni dels què volen accedir al mercat de treball i són un tap a la sortida i entrada de treballadors al mercat laboral.

Josep (sl) ha dit...

Aqui també és la ambició de la joventut :-(. Dels fills de propietaris de negocis què conec, força, sols 3 volem treballar del què fem i ser propietaris del nostre "negoci".

Ja tens raó Artur, en Sarkozi ha fet més la igualtat dels treballadors què la resta de presidents francesos des de De Gaulle.
I també és el què a tingut més C****** des de De Gaulle perquè a França com a bon estat centralista i Burócrata qui realment manen són els funcionaris.
"Doncs el senyor Sarkozy, proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors."

Anònim ha dit...

Sóc jo (no m'he pogut linkar com a blogger)
Article exemplar. Recordo quan es va aprovar la LOU, amb la que CiU no estava d'acord per les maleïdes competències, però que obria el sistema de selecció de professorat, trencant parcialment el privilegi del amics dels "pasadissos" i els experts en arribar a catedràtics sense haver fet un examen des de la dictadura.
Jo explicava molts joves que s'estaven manifestant en contra d'ells mateixos i a favor dels que controlarien de manera "poc clara" per dir-ho suaument, el seu futur. Però era igual, perquè sortia del PP...
Sarkozy ha de ser fort, no com el PP amb la Llei de qualitat, el mal anomenat decretazo etc. Moltes vegades es diu que el PP es va radicalitzar i per qixò va perdre. Però no podem oblidar que en el fons el problema va ser que no va ser tan eficaç i ràpid en imlpementar les reformes necessàries per Espanya. Les reformes s'han de fer amb decissió. I que es manifesti qui vulgui; és el seu dret, com el del partit que governa a complr el seu programa (en realitat això és una obligació)
Quan el PP va congelar el sou dels funcionaris es va vendre com una hecatombe, i ja veus, després majoria absoluta. Sarkozy ha de ser fort. I ho serà

Anònim ha dit...

Hola des de Pisa,

Jo penso que d'alguna manera han d'existir sindicats o grups de pressiò anàlegs perquè la balança no es decanti massa cap a una banda o cap a un altra. E's una q"uestiò purament fìsica, d'equilibri de forces. Se sap que un treballador ho té més difìcil que un empresari i d'alguna manera les lleis els afavoreixen una mica (existeix la indemnitzaciò per acomiadament, per exemple, o coses aixì), i fins a cert punt em sembla bé -sense passar-se tampoc.

De la mateixa manera, la llei afavoreix més a l'arrendatari que a l'arrendador, en el sentit que l'arrendador ha de fer un contracte per un mìnim de 5 anys, en canvi l'arrendatari té llibertat de rescindir-lo. Lleis aixì s'entén que hi siguin, cal ser pràctic i realista, i portar els principis filosòfics de la propietat i la llibertat individual a l'extrem no sempre és una bona idea.

Dit això, cal dir que el funcionariat és un sistema ja no de protecciò d'un treballador amb l'existència d'una indemnitzaciò per acomiadament, o d'una cotitzaciò a càrrec de l'empresa... sinò que estem parlant d'una clara i manifesta situaciò d'impunitat. Hi ha funcionaris que fan la seva feina de meravella, però les conseq"uències que els reporta sòn les mateixes que no fer-la, amb la qual cosa bona part de la funciò pùblica opta per la soluciò fàcil. Aquest sistema crea desigualtats i perjudica a tots els contribuents.

Els sindicats haurien d'estar en contra d'aquests privilegis per diverses raons:

* Per coherència amb la seva proclamada voluntat de suprimir diferències socioeconòmiques. D'alguna manera, també podrìem dir, per tenir credibilitat i abandonar una mica la imatge guanyada a pols que es queixen per tot.

* Per evitar perjudicar a la classe treballadora, que paga uns impostos igual que els funcionaris però tenen risc d'acomiadament, han de fer cues a la seguretat social i a més pagar perquè els fills dels funcionaris tinguin la pròpia mùtua privada i exempcions en el pagament de les matrìcules universitàries per citar dos exemples. A més, els sindicats, perdent temps en això no s'adonen d'altres problemes que sì que sòn molt més preocupants per a la classe treballadora (com la immigraciò).

*La impunitat que dòna treballar per l'Estat fomenta, com ja he apuntat abans, la ineficàcia en l'exercici de la funciò que toqui. I serà la gent de classe treballadora també la que ho pagarà (els que vagin a escoles pùbliques, hospitals pùblics...) i en general la majoria de la poblaciò (per renovar DNIs, tramitar qualsevol document, haver de passar per algun jutjat...).

Per tant, no veig relaciò entre l'ideari dels sindicats i les seves reivindicacions.

He de dir que he estat parlant de sindicat molt alegrement i clar, jo realment no sé si els sindicats de funcionaris es poden considerar com a tals ni quins interessos defensen en teoria, si algù té qualsevol cosa a aclarir o matisar, prego que ho faci perquè he parlat una mica des de la ignorància.

Cordialment,

Marc

PD: Perdoneu els accents, els teclats italians no deixen fer-ho millor...

Anònim ha dit...

simplement, genial

Un indígena ha dit...

He pensat que t'interessaria llegir aquestes declaracions de l'escriptora Naomi Klein sobre el lliure mercat.

Artur ha dit...

Indígenes,

La periodista Naomi Klain, de forma reduccionista i infantiloide ens diu que TOT el mal del món és del capitalisme i no sé per quin motiu acabo pensant que dins d'aquí entren els USA, Israel i, potser també, CiU.

Fora de bromes diria que la Sra Klein no aporta una dada estadística quantificada que és que la democràcia, el progrés social, els drets individuals i la igualtat d'oportunitats només es donen en els països capitalistes. És obvi que el seu sistema de valors és diferent al nostre (o si més no al meu), però acabo pensant que, tal com fan els psicoanalistes, dona explicacions sense cap evidència ni tan sols el mínim sentit empíric.

El seu és la divulgació pamfletaire: els seus amics catalans d'ICV comparteixen la mateixa metodologia

Josep (sl) ha dit...

Sobre la senyora Klein queda molt bonic dir què el capitalisme s'alimenta del desastre. Però la teòria economica i tothom que li preguntes sobre economia prefereix la estabilitat perquè és més fàcil de predir.
I dir què l'economia de mercat va contra la democràcia això si és sense sentit. ¨
És desmostrable empíricament.
Què pot haver mercat sense democràcia, Xina, Però no hi ha democràcia sense economia de mercat.
Amb l'economia de mercat amb el progrés econòmic.
Té com efecte un creixement de les classes mitjanes, sobretot les més educades, i noves classes altes. I aquestes noves classes, són les comencen a dessitjar més llibertat i més participació en la pressa de decisions.