Resto esfereït davant les mesures que sota el grandiloqüent nom d'economia sostenible ens ha regalat el més insolent dels zapateros. Mentre que ell avança esbojarradament per l'autopista del creixement econòmic pel carril contrari, pensant, això sí, que la resta de conductors són bojos, el seu intervencionisme només fa que provocar grans cleques, atacs de riure, als que encara podem dir que tenim feina. Òbviament els que l'han perdut només els queda la resignació i la lluita solitària per a aconseguir un lloc de treball que encara tardarà molt en arribar.
Entre les pallassades de mesures del que podríem anomenar "poti-poti patètic", em treu de polleguera la de la modificació en els terminis de pagament. Molts seran els que cauran fulminats per un atac de riure en saber que la nova llei redueix el termini de pagament de 60 a 30 dies. El sr. Zapatero desconeix, ignora, que l'Administració Pública, i en especial els Ajuntaments, paguen a 300 i 400 dies. El cinisme del que fa gala sembla que no té límits, obviant ara els consells, are les recriminacions d'Europa en quant a les mesures que hauria de prendre i passa per alt. És evident que la flexibilització en l'acomiadament, la reducció d'impostos i la disminució dels costos de seguretat social serien un primer pas per a arrencar aquest motor glaçat que és, ara per ara, la nostra economia.
Una carta d'un lector a La Vanguardia explicava que l'accident que va patir un AVE en col.lisionar amb un voltor ve causat per l'intervencionisme del govern actual. Amb això de les lleis de control mediambiental amb la retirada de bestiar mort, els voltors passen gana. Oblidar que la natura pot reciclar els seus detritus és el primer pas per a fer que tot acabi funcionant malament. Probablement és més car anar a carregar un cap de bestiar mig podrit al mig del bosc, amb tota una brigada de treballadors ecològics, gastant combustible, costos de desplaçament i dietes, que no pas deixant a la natura la solució.
La sostenibilitat que ens promet Zapatero no serveix ni per als voltors!
dimarts, 8 de desembre del 2009
dijous, 26 de novembre del 2009
La "moralitat" dels ajuntaments
Deien avui els informatius de TV3 que només 3 de cada 10 ajuntaments presentes els seus comptes dins del termini previst. Per tant, el 70% de l'Administració Municipal catalana (i probablement també espanyola) té per costum incomplir la norma, i no passa res. Com a exemple, un funcionari o polític d'una determinada població deia que el motiu era la "complexitat" informàtica del procés i que no tenien personal competent a tal fi.
Per una banda el flagrant incompliment respon a un criteri moral que deixa molt que desitjar: "Com que sóc part del sistema, faig el que vull". Podria dir el mateix qualsevol dictador de "pa sucat amb oli" de qualsevol "república banannera". Fins i tot l'explicació del funcionari "de nivell" és patètica: El 70% dels ajuntaments té personal amb competència "limitades". Vol dir que són incompetents per a introduir en un programa informàtic les dades comptables de l'administració local? És increïble!
Ara bé, on està el problema realment? Doncs en la manca d'igualtat. Un dels principis en els que ha de centrar-se una societat oberta i tolerant, un estat de dret, una societat que respecta els ciutadans, és precisament en la IGUALTAT DAVANT LA LLEI. Aquesta paraula, tan prostituïda per l'actual govern de Zapatero, i tan poc entesa per part de moltes persones, no té la significació que podem trobar en un diccionari de llengua sinó que cal anar als conceptes jurídics i ètics, filosòfics, que van condicionar la creació de la nostra societat moderna. La igualtat no és acabar vestint igual, ni tenint polítics que, segons la meitat matemàtica de la sexualitat, ocupen els seus càrrecs. La igualtat és que tots els ciutadans siguin tractats de la mateixa forma davant el pes de la llei. Un ajuntament és una persona jurídica, encara que pública. Una societat limitada és una persona jurídica i qui subscriu aquest comentari és una persona física. Tinguin la forma que tinguin els seus ciutadans, han de presentar les seves obligacions amb l'estat en els mateixos terminis i les sancions, en cas de que n'hi existissin, serien a tots per igual.
Una mostra encara més lacerant d'aquesta desigualtat flagrant és el cost financer. Hisenda Pública no inclou interessos en els ajornaments de pagament per als ajuntaments. Qualsevol altre ciutadà paga interessos si ajorna el seu deute amb el Tresor Públic.
Finalment, què diríem d'una empresa que a data d'avui encara no ha presentat els seus comptes de l'exercici 2007? Pensaríem que els seus directius són uns irresponsables o uns eixelebrats perquè si no es té informació econòmica i financera d'una organització, com es poden prendre decisions? La resposta és clara: les decisions que es prenen no tenen en compte l'estat estat econòmic-financer de l'ens. En conseqüència el fracàs en tots els sentits està assegurat. La fallida i/o la suspensió de pagaments és una situació en la que una bona part dels ajuntaments s'hi troben. El que passa és que, degut a la desigualtat davant la llei, no pot existir fallida en un organisme públic.
Si un no té ni idea del que passa en el despatx del costat, si no tens ni idea dels resultats de "com va el negoci", si al cap de dos anys presentes els comptes, com caram pots saber quants pisos d'obra nova calen per al teu municipi?
La moralitat municipal en termes de complir com qualsevol ciutadà està molt lluny dels mínims necessaris en una societat no ancorada en el tercermundisme.
Per una banda el flagrant incompliment respon a un criteri moral que deixa molt que desitjar: "Com que sóc part del sistema, faig el que vull". Podria dir el mateix qualsevol dictador de "pa sucat amb oli" de qualsevol "república banannera". Fins i tot l'explicació del funcionari "de nivell" és patètica: El 70% dels ajuntaments té personal amb competència "limitades". Vol dir que són incompetents per a introduir en un programa informàtic les dades comptables de l'administració local? És increïble!
Ara bé, on està el problema realment? Doncs en la manca d'igualtat. Un dels principis en els que ha de centrar-se una societat oberta i tolerant, un estat de dret, una societat que respecta els ciutadans, és precisament en la IGUALTAT DAVANT LA LLEI. Aquesta paraula, tan prostituïda per l'actual govern de Zapatero, i tan poc entesa per part de moltes persones, no té la significació que podem trobar en un diccionari de llengua sinó que cal anar als conceptes jurídics i ètics, filosòfics, que van condicionar la creació de la nostra societat moderna. La igualtat no és acabar vestint igual, ni tenint polítics que, segons la meitat matemàtica de la sexualitat, ocupen els seus càrrecs. La igualtat és que tots els ciutadans siguin tractats de la mateixa forma davant el pes de la llei. Un ajuntament és una persona jurídica, encara que pública. Una societat limitada és una persona jurídica i qui subscriu aquest comentari és una persona física. Tinguin la forma que tinguin els seus ciutadans, han de presentar les seves obligacions amb l'estat en els mateixos terminis i les sancions, en cas de que n'hi existissin, serien a tots per igual.
Una mostra encara més lacerant d'aquesta desigualtat flagrant és el cost financer. Hisenda Pública no inclou interessos en els ajornaments de pagament per als ajuntaments. Qualsevol altre ciutadà paga interessos si ajorna el seu deute amb el Tresor Públic.
Finalment, què diríem d'una empresa que a data d'avui encara no ha presentat els seus comptes de l'exercici 2007? Pensaríem que els seus directius són uns irresponsables o uns eixelebrats perquè si no es té informació econòmica i financera d'una organització, com es poden prendre decisions? La resposta és clara: les decisions que es prenen no tenen en compte l'estat estat econòmic-financer de l'ens. En conseqüència el fracàs en tots els sentits està assegurat. La fallida i/o la suspensió de pagaments és una situació en la que una bona part dels ajuntaments s'hi troben. El que passa és que, degut a la desigualtat davant la llei, no pot existir fallida en un organisme públic.
Si un no té ni idea del que passa en el despatx del costat, si no tens ni idea dels resultats de "com va el negoci", si al cap de dos anys presentes els comptes, com caram pots saber quants pisos d'obra nova calen per al teu municipi?
La moralitat municipal en termes de complir com qualsevol ciutadà està molt lluny dels mínims necessaris en una societat no ancorada en el tercermundisme.
diumenge, 15 de novembre del 2009
La manipulació periodística maquillada d'objectivitat
Fa pocs dies un amic meu xinès em comentava, escandalitzat, que n'estava tip de TV3 perquè les notícies que donaven de la Xina sempre eren negatives. Ell, nacionalista i patriota xinès, no suporta que els informatius, de forma constant i subtil, només treguin a la llum els aspectes més negatius d'aquell país. Val a dir que treure el més fosc no implica negar el més valuós, però això ja forma part del maquillatge. És ben cert que la Xina ha estat un exemple de totalitarisme asfixiant i que ara, amb la liberalització progressiva de l'economia, sembla que el seu timó comenci a canviar de direcció, però no parlem de Xina, tema molt desconegut per a mi, sinó de la manipulació informativa.
Dèiem anteriorment que la Xina no és un exemple de salvaguarda dels drets humans, de la individualitat, ni del respecte a les diferències, però cal dir que amb un periodisme obert, objectiu i independent, la quantitat de països on un professional de la informació pot trobar tortures, despotismes, explotació i injustícia són molts i diversos. Un dels casos més flagrants de deixadesa informativa és la nul·la informació que es dóna d'un dels països on els homosexuals són menyspreats fins la mort pública. Penjats en grues, forques mecàniques del segle XXI, són exposats al públic que gaudeix (o no) amb aquest espectacle dantesc. Els noticiaris progressistes, els que estan a favor de la igualtat, els informatius que sacralitzen el tripartit, que ens recorden el Dia de l'Orgull Gai, resten muts davant d'aquest crim, d'aquest genocidi sexual iranià. Tampoc han remarcat, òbviament, l'intent d'aquest govern sanguinari per tornar a les penes d'amputació per als lladres. Clar, l'Iran és absolutament anti-americà, i això ho justifica tot...
També, com ja hem apuntat en altres ocasions, les dones són objectiu d'aquest maquillatge professional. La violència "de gènere", només s'estén per ciutats i pobles d'Espanya, per barris i urbanitzacions, però allí on la dona és realment martiritzada des de tots els àmbits de la societat, des de la justícia fins la família, allí no hi va cap corresponsal. Tampoc les feministes estan per la feina: probablement estan més capficades en completar els formularis, expedients i paperassa diversa per a obtenir alguna subvenció.
Per a acabar: El conflicte d'Orient Mitjà és el pa de cada dia. En aquesta guerra inacabable, on només tenim un estat maligne, Israel, i uns oprimits, pobres, bons i torturats palestins, la televisió pública (i també les privades) ens emmotlla amb la seva veritat. TV3 constantment ens parla de "territoris ocupats", invasió, etc. Tanmateix, independentment de posicionar-nos ara sobre aquesta eterna dicotomia àrab-israeliana, caldria recordar una invasió totalment oblidada: la de Xipre per part de Turquia el 1976. Els telenotícies només ens parlen de que si Turquia entrarà o no a la UE, però d'aquella ocupació, d'aquells més de 100.000 desplaçats xipriotes, ni piu.
Els experts en història contemporània de segur que trobaran milers d'exemples d'aquest mutisme electiu que caracteritza bona part del periodisme actual, especialment a Europa. Catalunya també en això, és capdavantera en aquesta tergiversació -no podíem ser menys-, de vegades subtilment i soterrada i de vegades flagrant i descarada.
L'oblit voluntari, sistemàtic, no és més que un pas més del rentat de cervell generalitzat que el pensament únic vol imposar. Ara, els comunistes, cofois de ser-ho, com el "camarada Frutos", anyoren el mur de Berlín i obliden les algunes "foteses" d'aquests totalitarismes: el genocidi metòdic de dissidents.
Dèiem anteriorment que la Xina no és un exemple de salvaguarda dels drets humans, de la individualitat, ni del respecte a les diferències, però cal dir que amb un periodisme obert, objectiu i independent, la quantitat de països on un professional de la informació pot trobar tortures, despotismes, explotació i injustícia són molts i diversos. Un dels casos més flagrants de deixadesa informativa és la nul·la informació que es dóna d'un dels països on els homosexuals són menyspreats fins la mort pública. Penjats en grues, forques mecàniques del segle XXI, són exposats al públic que gaudeix (o no) amb aquest espectacle dantesc. Els noticiaris progressistes, els que estan a favor de la igualtat, els informatius que sacralitzen el tripartit, que ens recorden el Dia de l'Orgull Gai, resten muts davant d'aquest crim, d'aquest genocidi sexual iranià. Tampoc han remarcat, òbviament, l'intent d'aquest govern sanguinari per tornar a les penes d'amputació per als lladres. Clar, l'Iran és absolutament anti-americà, i això ho justifica tot...
També, com ja hem apuntat en altres ocasions, les dones són objectiu d'aquest maquillatge professional. La violència "de gènere", només s'estén per ciutats i pobles d'Espanya, per barris i urbanitzacions, però allí on la dona és realment martiritzada des de tots els àmbits de la societat, des de la justícia fins la família, allí no hi va cap corresponsal. Tampoc les feministes estan per la feina: probablement estan més capficades en completar els formularis, expedients i paperassa diversa per a obtenir alguna subvenció.
Per a acabar: El conflicte d'Orient Mitjà és el pa de cada dia. En aquesta guerra inacabable, on només tenim un estat maligne, Israel, i uns oprimits, pobres, bons i torturats palestins, la televisió pública (i també les privades) ens emmotlla amb la seva veritat. TV3 constantment ens parla de "territoris ocupats", invasió, etc. Tanmateix, independentment de posicionar-nos ara sobre aquesta eterna dicotomia àrab-israeliana, caldria recordar una invasió totalment oblidada: la de Xipre per part de Turquia el 1976. Els telenotícies només ens parlen de que si Turquia entrarà o no a la UE, però d'aquella ocupació, d'aquells més de 100.000 desplaçats xipriotes, ni piu.
Els experts en història contemporània de segur que trobaran milers d'exemples d'aquest mutisme electiu que caracteritza bona part del periodisme actual, especialment a Europa. Catalunya també en això, és capdavantera en aquesta tergiversació -no podíem ser menys-, de vegades subtilment i soterrada i de vegades flagrant i descarada.
L'oblit voluntari, sistemàtic, no és més que un pas més del rentat de cervell generalitzat que el pensament únic vol imposar. Ara, els comunistes, cofois de ser-ho, com el "camarada Frutos", anyoren el mur de Berlín i obliden les algunes "foteses" d'aquests totalitarismes: el genocidi metòdic de dissidents.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Corrupció pandèmica i histriònica teatralitat judicial
Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.
Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.
El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.
L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.
Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?
Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.
El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.
L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.
Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?
diumenge, 11 d’octubre del 2009
El Nobel de la Pau a Obama: guanya el màrketing
Si durant anys els Premis Nobel de la Pau estaven desprestigiats per la seva politització, i només cal recordar els premis a Arafat i Kissinger, ara la flagrant intervenció del màrketing polític, barrejat amb la dictadura del "políticament correcte" ens ha ofert aquest nyap ridícul i abominable. Donar un premi preventiu és donar sortida a l'absurd i a la incongruència.
Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.
Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.
Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.
Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.
Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.
De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!
Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.
Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.
Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.
Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.
Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.
De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!
dissabte, 12 de setembre del 2009
Carod: per una vegada té tota la raó
L'inefable Josep Lluís que ens té acostumats a innombrables mostres de cinisme i d'hipocresia, ens ha regalat un "brot" de sinceritat que ens ha captivat. Ens hem quedat garratibats en llegir les seves declaracions: "Barcelona és la nova capital de la judeofòbia, fent competència amb Teheran". Molt bé, per fi algú dels que remenen les cireres diu una veritat com un temple.
Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.
Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.
Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.
Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.
Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.
Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.
Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.
Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.
diumenge, 6 de setembre del 2009
Barcelona, la prostitució i els d'ICV
És interessant veure com els polítics es mouen a toc de corneta “mediàtica”. A Barcelona, la ciutat més “guai”, la més “feliç”, on la gent pot fer més gresca i xerinola, on la disbauxa està ben vista i on la prostitució abasta totes les butxaques, classes, zones i barris, l’alcalde ha estat sacsejat per la premsa en denunciar aquesta deixadesa davant la lacra social que implica el comerç del sexe sense regular.
Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.
El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...
Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.
Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...
Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.
El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...
Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.
Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
