diumenge, 1 de juny del 2008

L'ètica liberal i la democràcia

Liberalisme i democràcia són dos conceptes complementaris. El liberalisme, fonamentat en l'individu, neix en societats on l'intercanvi mercantil és lliure i on la tolerància és la base de les relacions entre les persones. La diferència entre la democràcia liberal i altres sistemes de govern descansa en "com sostinc les meves opinions" i no pas en les "meves opinions". També en el coneixement el més important és "com" conec i no pas "què" conec perquè el "com" determina el "què".

Si busquem les arrels d'aquesta ètica liberal les trobaríem en Demòcrit i Locke, és a dir, en l'empirisme, tal com suggereix Bertrand Russell. Els grans artífex dels despotismes actuals, encara que sembli impossible per a molts, rau en Plató i Hegel: ambdós cercaven societats perfectes on el govern modelaria els ciutadans. Posteriorment Marx va canviar la metafísica hegeliana per la societat igualitària, però amb el mateix esclavatge i despotisme.

De la mateixa manera que les persones som imperfectes, també ho és la societat, i aquesta premisa és la que fonamenta la tolerància. Si els individus són feliços, individualment, la societat també tendirà a ser-ho. Liberalisme i democràcia, de forma pràctica, tenen el mateixa "carta magna": viure i deixar viure fins on ho permeti l'ordre públic, moderació i absència de fanatisme en els programes polítics.

Centrant-nos en l'ètica diríem que Kant, filòsof liberal, fou qui va donar a la moral el seu sentit pràctic amb la intervenció del que anomenava "imperatiu categòric", fonamentació moral universal que no estava sotmesa a canvis circumstancials o temporals. L'ètica kantiana, centrada en la intencionalitat, és la que inspira avui dia la justícia occidental: els actes són jutjats, principalment, segons la intencionalitat de qui els executa i aquesta voluntat determina la bondat o maldat del fet. Com podem observar, aquesta ètica, probablement distorsionada per per les ideologies col·lectivistes, veuen al delinqüent com un "resultat erroni" de la societat, un innocent, perquè ha estat la societat que no l'ha "educat" de forma adequada. El centrar-se en la societat oblida la víctima, perquè la víctima és individu.

Les ètiques utilitaristes que tenen per finalitat el dret a cercar la felicitat de la persona, són les que han condicionat les societats més obertes i tolerants. Vigilem els que volen fer-nos feliços a cop de decret perquè darrera s'amaga el fuet del dictador.

És molt diferent "tenir dret buscar la felicitat" que no pas "tenir dret a ser feliç". La primera afirmació és liberal perquè depen de l'individu. La segona és col.lectiva perquè implica una exigència social.

10 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Artur,
Kant també diu que s'ha de superar la metafísica dogmàtica dels racionalistes per passar a cercar la raó en la veritat pura, la del subjecte que construeix el coneixement de forma empírica, i per tant estaria d'acord amb ell i també amb tú; la felicitat no és un constructe social sinó personal, en tot cas admeto que els governs m'han de proporcionar els mitjans que jo necessiti per tenir les necessitats bàsiques resoltes però, com molt bé dius, la felicitat és un graó més e l'estructura, és allò que nosaltres construim.
Salut i gràcies per afegir-me al teu blogroll.
Una abraçada

*MaRiA* ha dit...

Però de fet, sense la felicitat no es pot construir una estructura diguem-ne, com Déu mana. Les opressions, els totalitarismes, neguen la felicitat perquè neguen la llibertat. Al final, les persones acaben sent màquines que es mouen per obligacions i pel què toca o no toca fer. És el que té el Liberalisme i la Democràcia: aquests moviments es poden fer amb més llibertat (tot i que a la Democràcia sigui una llibertat 'momentània': decisions conjuntes, col·lectives o, més ben dit, majoritàries que deixen a les minories de banda a l'hora d'actuar perquè, per molt dret que tinguin, no tenen tanta veu com això). Per tant, s'és m´és feliç al menys, des del punt de vista colectiu.

Una abraçada!

Artur ha dit...

Trina,

És cert, la felicitat és personal. Fins i tot es pot arribar a buscar la felicitat però aquesta recerca és, sovint, estèril. Bertrand Russell diu que la felicitat és un conjunt de "petites felicitats".

Artur ha dit...

Maria,

Estic totalment d'acord amb tú. La felicitat és possible en un entorn de llibertat. Sense llibertat la felicitat esdevé esclavitud. Qui voldria viure en una gàbia d'or?

Josep (sl) ha dit...

Tota cerca de la llibertat és individual. Dubto que l'estat com a administració t'hagi i tingui la capacitat de fer feliç per llei. A un col·lectiu heterogeni.

L'estat ha d'oferir unes condicions on les necessitats bàsiques dels ciutadans estiguin cobertes.
I què els seus membres tinguin llibertat de decisió i seguretat.

Perquè els individus puguin autorealitzar-se.

Costa molt considerar la felicitat a nivell col·lectiu, tret de pot ser en els grans actes multitudinaris esportius o concerts i això depèn de la identificació individual.

Artur Nadal ha dit...

Josep,

La felicitat és individual perquè només l'individu la pot percebre conscientment i subjectiva. La felicitat social objectiva és, tal com dius, impossible. Els règims que l'han intentat imposar ja sabem com han acabat, amb la pitjor dictadura imaginable.

Míriam ha dit...

Què dir, artur, després de la teva explicació? Llàstima que hi he arribat tard al liberalisme. Els teus comentaris sempre els trobo encertats. Com dius, la felicitat és individual i, moltes vegades, en situacions semblants, un és feliç i un altre no. I ens anem fent grans i forgem la nostra personalitat amb moments de tota mena.

El Petit ha dit...

No hem de considerar la felictat com un ideal de la raó sino de la imaginació, tal com va dir Kant.

Estic d'acord amb Kant, i per tant crec que no hem de marejar la perdiu amb aquest tema, cadascú s'imaginarà la seva idea de la felicitat. Per què no promovem el dret de cadascú a tenir una vida sexual satisfactòria? l'Estatut català hi ha recollit el dret a ser feliç(per culpa dels comunistes d'ICV) Molt bonic però si em deix la nòvia i tinc el cor destrossat i no sóc feliç li podré reclamar a l'Estat el meu dret a ser feliç? No fotem!

Evidentment kant també té rao en la seva ètica i que s'ha de jutjar a l'individu per la intencionalitat dels seus actes.

Si ens deixem emportar per les tonteries progres que si un individu que inflingeix dolor és el producte d'un mal funcionament de la societat acabarem que ningú es farà responsable dels seus actes.

Artur ha dit...

El Petit,

La tendència a plasmar nous "drets progressistes" en codis i estatuts ve donada per la visió de l'estat providència que el socialisme ha conreat durant anys. Quan, de forma individual, no volem "interferències" ni intervencions de l'estat, estem demanant que ens deixin fer, que ens deixin ser el que volem ser. Per tant, volem cercar la nostra felicitat, però no que l'estat ens la proveeïxi. Aquesta és la diferència essencial.

Josep (sl) ha dit...

Crec què és defecte de l'esquerra la idea de la "no responsabilitat individual" Si no considerar determinades qüestions culpa de l'entorn; crec que el terme és determinisme social. Considerar una bona o mala conducta un acció voluntària si no un fet depenent de la societat i de l'entorn.
És lògic què una acció individual teva tingui una externalitats individual i col·lectiva ja sigui positiva o negativa però la persona és responsable dels seus fets.

Un exemple de voler fer la felicitat universal ens duu a una paradoxa.
Exemple un examen, si jo dedico posar me i estudiar puc aprovar o no. Les probalitats d'aprovar s'incrementen per fer ho. Al igual què l'autorealització per aprovar una assignatura complicada.

Si l'estat decidís un aprovat general perquè els estudiants és senten infeliços si no aproven. Mataria l'autorealització de qui pel seu mèrit haurien aprovat i anularia la capacitat d'esforç general i tindria efectes negatius en examens successius.

Ara bé si l'estat força als alumnes a estudiar tampoc és garantia d'èxit perquè qui estudi a mala gana tampoc rendeix tant com qui ho fa lliurement. I estudiar sols augmenta les probabilitats d'èxit.