dimecres, 31 d’octubre de 2007

D'intervencionismes diversos

Sovint l'afany neuròtic de les administracions en reglamentar i legislar per a aconseguir aquella societat perfecta que ja Plató somniava fa que els greuges comparatius esdevinguin una epidèmia social progressiva. Des de la Il.lustració, des del moment en que l'home desperta, quan passa de la infantesa al món adult tal com deia Kant, la defensa dels drets individuals i de la igualtat davant la llei han estat uns dels pilars fonamentals del liberalisme.

Aquesta època fosca, de manipulació estatal, és plena d'incongruències i desequilibris jurídics, de diferències significatives i de diferència de drets. Poso per exemple un fet habitual que, essent políticament incorrecte, tindré la gosadia i el plaer d'exposar-lo.

Som conscients, i també els governs, de la necessitat d'integració dels immigrants. Pensant en aquesta integració els gurús de la pedagogia ens exposen a situacions esperpèntiques tal com la d'una caixera amb un fill que, per ser de nacionalitat espanyola i de cultura catalana, ha de pagar la guarderia i el dinar del seu fill. Tanmateix si ella fos immigrant i la seva fe religiosa en fos aquella que cal orientar-se per a resar, el problema el tindria resolt. Aquest comentari, objecte de crítica per part dels defensors de la correcció política, és una mostra fefaent de la complexitat de la problemàtica que es pot crear i de la desigualtat i inferioritat a la que es comdemna als que paguem impostos.

La igualtat davant la llei ha de ser un fonament intocable i inalterable. Avui per avui aquesta igualtat és inexistent, creant situacions socials que, tristament, només poden portar a la xenofòbia, a la xenofòbia consentida i provocada pels nostres mediocres governants.

divendres, 19 d’octubre de 2007

França: els sindicats a favor de la desigualtat i dels privilegis

França és un exemple clar de com pot arribar l'intervencionisme a formar part de la genètica social d'un país. Fins i tot jo diria que França és el summum de la incongruència sindical.

Heus aquí que arriba a la presidència un senyor que, essent titllat de conservador de dretes, té en el seu programa polític una mínima i necessària incursió en el liberalisme. És més, jo diria que obté del liberalisme uns certs desinfectants mínims per fer front a una enfermetat terminal de la que França ha estat contagiada fa molts anys i que la solució passa per canviar de metge, d'hospital i de mútua.

Doncs el senyor Sarkozy, "ni corto ni perezoso" proposa inicialment que les empreses que permetin fer 40 hores setmanals en lloc de les 35 no tinguin que cotitzar com a hores extres aquest diferencial de cinc hores. També proposa que els privilegis de la classe funcionària siguin eliminats. Com a botó de mostra direm que si un treballador necessita molts anys per a arribar a una prestació determinada, els funcionaris es jubilen amb la base del darrer mes cotitzat. Podríem afegir moltes més "prebendes", més si tenim en compte que els treballadors ferroviaris i de transport també tenen gairebé la consideració de funcionaris, si més no en les condicions laborals. Amb tot això la joventut francesa té com a únic objectiu laboral la de formar part d'aquest elitista i privilegiat, quasi-oligàrquic, grup de treballadors.

Problema: els sindicats ara organitzen vagues per a frenar aquesta llei i fer que les desigualtats entre els treballadors es mantinguin. Res m'havia semblat tan medievalment injust i esclavitzador com la posició política dels sindicats francesos. Imaginem-nos una vaga per a mantenir l'esclavitud o el racisme i la desigualtat davant la llei. Ara, a la desigualtat en diuen defensar els drets, tal com els senyors feudals defensaven els seus feus i el seu dret "a cuixa".

Finalment, i com a cirereta d'aquest pastís afrancesat, recordo als lectors que existeix tota una maniobra general maquinada pels mitjans de comunicació "ultra-pijo-progres", tant aquí com a França, per posar de manifest davant la ciutadania que Sarkozy es divorcia. A Catalunya ràdio, com a cua final de la notícia, deien que el darrer governant que es va divorciar a l'Elisi fou Napoleó i que Sarkozy en podria tenir simil.lituds (o quelcom semblant): Patètic!. Després que Miterrand tingués una o no sé quantes amants i fes el salt constant a la seva dona ara venen a demanar "formalismes de l'antic règim". És evident: si Sarkozy fos socialista, aplaudirien el seu divorci, la seva lleialtat moral, la seva honradesa en separar-se o divorciar-se tenint en compte la posició política que ocupa. Essent de dretes, un xic liberal, és criticat pel seu llibertinatge... M'encanta veure que els mitjans de comunicació "progressistes" esdevenen altaveus de les més antigues, obsoletes i opressores tradicions de la moral social, de la moral més "mojigata".

L'intervencionisme crea inseguretat jurídica

Aquesta és una de les grans paradoxes de la socialdemocràcia: La planificació, centre neuràlgic del marxisme i socialisme purs, es transforma en intervenció macro-econòmica quan Keynes entra en escena. La socialdemocràcia europea, filosofia política de moda a partir de la segona guerra mundial, té per vaca sagrada a Keynes. Queda clar doncs que aquesta forma de pensament polític creu que les situacions econòmiques es poden "predir" i que cal planificar-les, o si més no, que cal "retocar" l'ordenament i les magnituds econòmiques per a provocar canvis estratègics, és a dir, moure els fils de l'obra teatral dels titelles-ciutadans.

Per altra banda tenim que, per al liberalisme, la seguretat jurídica, és un marc legal mínim i necessari per a que una societat oberta, lliure, responsable, defensora de l'individu, es desenvolupi.

A partir d'aquí veiem que la intervenció condiciona, de vegades, situacions d'injustícia i de limitació de drets. Fins i tot aquesta limitació de drets no és homogènia a tots els ciutadans, creant agravis comparatius per qüestions temporals, de terminis o de forma jurídica. Al cap i a la fi són arbitrarietats que aporten injustícia. A tal fi significaré un exemple: L'impost de successions i donacions és un impost que grava la transmissió de patrimonis, independentment de quina sigui la causa de la transmissió. Posem per cas que la transmissió és "mortis causa"; aquí tenim que cadascuna de les autonomies de la nostra pell de toro fa i desfà per a donar peixet (panem et circenses) als seus votans, a la seva parròqua. Imaginem que un pare empadronat a Madrid deixa el seu patrimoni al fill: Elll gairebé no haurà de pagar res perquè a Madrid existeixen, tal com a Navarra, València i altres comunitats, bonificacions importants.

Seguint amb el mateix exemple, pel que sembla l'any vinent, i això ha estat anunciat pel president Montilla aquest matí, la llei canviarà i per als propers exercicis es podran aplicar bonificacions en transmissió directa que poden fer baixar la quota tributària del 32% (màxim) al 9%. La persona que hagi mort el dia 31 de desembre tindrà uns hereus més pobres i més contribuents al benestar de l'estat que no pas el que mori el primer de gener de l'any següent (i a més a més tindrà premi per ser el primer del'any).

La conclusió és que les persones no podem planificar ni actuar previsionalment si no ens comuniquen quina és la política fiscal, industrial, cultural, econòmica, etc... d'un govern determinat. Veiem que el govern, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya, ha optat per motius electoralistes, a reduir dràsticament l'impost en qüestió per a guanyar-se el vot de classe mitjana. El problema per al ciutadà és que no sap si l'aprovaran, i si ho aproven que no existeixi gaire "lletra petita" i mil coses més.

Per acabar: si els govenrs intervenen és per a planificar. Intervenir erròniament i miserable per a afavorir cotes electorals més altes, és nauseabund. Lògicament si intervenir és dolent, intervenit malament és dantesc si mesurem els resultats en eficiència social i econòmica.

Que els déus us siguin favorables.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

llibertat de premsa: utopia, realitat o cinisme?

Una societat oberta i demoràtica, la que ens descriu Popper, té, entre d'altres, un objectiu importantíssim: que els ciutadans siguin lliures. A tal fi és necessari que el sistema educatiu permeti l'accès a l'educació de tots els ciutadans i que aquests ciutadans, en acabar la formació, siguin lliures per decidir (si a més a més els agrada llegir, fantàstic). Les persones no poden decidir lliurament si son analfabets, ignorants...

Si aquesta capacitat de decidir va lligada al coneixement del món o dels fets del nostre entorn, llavors hem "topat" amb el periodisme. Si part o tota la meva decisió ha de fonamentar-se en la percepció d'algun fet, llavors qui controli el "supermercat de les notícies"tindrà un paper significatiu i influent.

Dic això perquè darrerament els gurús de la comunicació del govern tristpartit han donat mostres de seguir fil per randa l'argument de la pel.lícula El Padrino, o de qualsevol altre guió que tingui en la màfia el seu eix argumental primari. Parlo del cas Bolaño amb les amenaces "barriobajeras" al redactor de "La Vanguardia" Jordi Barbeta, dient-li textualment "os vamos a joder". El nostre ínclit president Montitlla (de titllar) va qualficar el fet de "calentón". Jo era conscient de que el radiador tenia influència cabdal en la refrigeració del motor d'explosió però era ignorant en radiadors humans. El Sr Bolaño té un problema de refrigeració. Normalment quan s'acalenta el vehicle el recomanat és "fer motor" o encara millor, canviar de cotxe.

Un altre cas irritant, que hauria de revoltar la ciutadania, és l'enviament de missives amenaçadores, tals com la diana amb el nom del polític (copyright d'ETA). El Francesc-Marc Àlvaro va rebre la transcripció d'uns comentaris seus en una emissora en els que es marcaven aquells apartats que no havien agradat a les "altes esferes"del tistpartit de les esquerdes. Probablement Marlon Brando hagués fugit dels molls de Nova York en rebre tal comunicat (a "La Ley del silencio" d'Elia Kazan).

D'oasi català, doncs, res de res! Bé, potserm'haureu de disculpar perquè he fugit d'estudi o potser és que em faig gran i les meves sinapsis neuronals tenen algun entrebanc. El cert és que una societat oberta i democràtica ha de tenir un ordenament jurídic mínim però amb solvència contrastada, on els drets individuals siguin sagrats i on la premsa, vingui d'on vingui i pensi el que pensi, sigui totalment independent. Si el nombre de diaris venuts té vincles amb les raspallades al govern de torn, malament: el compte de resultats de les empreses periodístiques estarà (i està) amanit i aigualit per opinions i editorials que, havent de ser lliures, tenint l'obligació de ser lliures, tindrien com a objectiu central la xifra de negoci, que és el que persegueixen.

En lloc d'abocar-se a copiar les formes de control dels mafiosos, gaudint de "El Padrino", jo aconsello als aprenents de governant d'un país a mirar dues pel.lícules: "Xantatge a Brodway" i "Primera Plana". Amb els dos films podran aprendre clarament què és el periodisme i com funciona.

Si bé sempre es critica als USA per manques de llibertat, treiem de l'oblit el cas Watergate: Els USA són l'únic país que un president ha dimitit pel sol fet d'un article aparegut en un rotatiu. Vosaltres creieu que en aquest país un article del Francesc Marc Àlvaro podria fer dimitir Montilla o Bolaño?

Si la resposta és no és que la llibertat de premsa en aquest país és utopia. El cinisme és voler-nos fer creure que la premsa és independent. La realitat per als bons periodistes és que no il.lusiona; és més: és negra!

dissabte, 13 d’octubre de 2007

El "Che" segueix fent bavejar la "pijo-progressia"

En principi haig de disculpar-me pel llenguatge més planer en el títol del post. No he pogut resistir la temptació de manllevar algunes paraules del discurs estil progre.

La figura del Che, inefable inventor de la auto-foto-serigrafia perenne i eterna, segueix despertant admiració entre el que en diríem l'esquerra i la pijo-progressia, o el que en diria l'Oriana Fallaci, l'esquerra caviar. Aquest sentiment d'amor i devoció davant d'un militar tan assedegat d'afusellaments pertany a les creences més irracionals que poden existir. El guevarisme és una fe, i una fe que mou periodistes i cadenes televisives. A tal fi la brigada comunista de TV3 ens delectarà amb reportatges tergiversats i amanits amb el saurisme més indigent, amb el mayolisme més tenebrós.

El Che va declarar, en el seu discurs davant de Nacions Unides, a començaments dels seixanta, que havia fusellat i que ho seguiria fent per a aconseguir els seus objectius. Això també ho pensava Pol Pot, Stalin, Pinochet, Idi Amin i molts altres, cap dels quals era amant de la democràcia. Però heus aquí que les esquerres europees no han investigat res del Ché, miren cap a un altre costat quan els parles d'objectivitat i tornen a retreure la rebregada mentida de que va ser un home excepcional. Deu ser per allò de la famosa cançó que es cantava a les orgies ideològiques del pijo-progressisme després de fumar porros i prendre algun altre al.lucinògen.

Tard o d'hora tot surt a la llum. La Història de la humanitat és la història dels que, governant, han volgut amagar el que passava. Quan es parli objectivament de Cuba perquè un canvi de règim permeti detectar i observar les evidències del terrible despotisme del règim, la figura del Ché esdevindrà el que havia d'haver estat: un militar més que va gaudir matant per l'ideal de repartir la misèria, que va esplaiar-se matant en creure's que la seva forma de pensar era millor que totes les altres, que va matar perquè pensava que els altres eren inferiors, perquè els individus no podien estar per damunt de les idees.

Doncs, sí: les persones han d'estar per damunt de les idees, de les creences i del pensament. El president iranià va declarar a l'ONU que en el seu país no existeix la homosexualitat: és clar que no perquè els està assassinant a tots. I els pijo-progres on són? I les esquerres no en diuen res sobre això? Ai no, perdoneu, és que és un règim despòtic, tirànic i musulmà. Total, per matar-los, cap problema. Si en canvi hagués fet algun comentari el Papa, llavors tot canviaria....

dijous, 11 d’octubre de 2007

Hijab o uniformitat?

En principi, i des d'un punt de vista "liberal-formal", el hijab no és altra cosa que un atribut de vestuari que lliurament (?) les persones decideixen portar. Alguns comparen això amb els piercing o amb portar una Creu, una Mare de Déu o un "no me olvides". Tanmateix, allò que inicialment pot semblar trivial, insignificant i accessori pot esdevenir sagrat, trascendent i influent.

Si considerem que aquest hijab és una imposició transferida de forma ulterior, subtil i maquillada dels seus pares, cosa molt habitual en societats més ancestrals o tribals (diríem que molt poc "occidentalitzades"), i especialment consuetudinari en les famílies immigrants de religió musulmana, llavors aquesta actitud d'imposició esdevé el primer pas a posteriors requeriments que són divergents i sovint contràries a les nostres llibertats, a la concepció que tenim de l'individu i la seva capacitat de decisió, a la igualtat i a l'ordenament jurídic.

Aquesta nena, podrà decidir algun dia si vol ser neuròloga, infermera, mestra, cuinera, funcionària, odontòloga, jutgessa, proctòloga, mosso d'esquadra o uròloga? Molt em temo que no perquè l'escola gairebé no té, ara en el moment que vivim, capacitat per a trencar les estructures morals familiars, l'ètica familiar petrificada, mítica i acrítica. Veiem, astorats, com els nostres valors són vexats o ridiculitzats fins i tot per la gent d'esquerres de la nostra societat, abocats a badar estúpidament davant de conductes més adients a formar part dels llibres d'antropologia que no pas de les relacions ciutadanes modernes.

La decisió és realment difícil. L'associació de lliure-pensadors de l'Índia va ser consultada per a resoldre un problema entre alumnes de religions diferents en una escola determinada. Les baralles, tensions i agressions van acabar-se en imposar obligatòriament l'uniforme. Islamisme i hinduisme són antagòniques i font de molta tensió. En aquest cas la uniformitat (la intervenció) va ser adequada. En altres casos la llibertat individual pot ser també positiva. En el cas de la nena de Girona és obvi que la Generalitat ha fet la pitjor de les intervencions: ha intervingut per no deixar intervenir. Ha intervingut per posar nous problemes als membres de la direcció del centre i ha sentat precedents. Ha obert la porta a la intolerància, a l'integrisme i al fonamentalisme. Com sempre els col.lectivistes s'alien amb els totalitaris. Què hi farem!

Sigui com sigui el liberalisme no està de moda. De totes formes, i pensant que després d'una edat mitjana va venir un renaixement i, per gaudi i joia dels liberals, un humanisme, també pot venir un nou dia per al liberalisme. M'ha sorprès veure que existeix una editorial especialitzada en el liberalisme i les llibertats (Unión Editorial http://www.unioneditorial.es/). Bé, no tot ha de ser negatiu!

A l'escola, ¿llibertat o intervenció?

Arran d'un post en el blog recomanat LA PARABÒLICA VIRTUAL, plantejo un dubte interessant sobre l'escola que volem els liberals:

1) Per una banda si creiem que els drets individuals venen per dret natural llavors la societat (o l'estat) ha d'intervenir per a formar persones lliures. Seria com partir de l'intervencionisme per a arribar a la llibertat. Els nens no volen aprendre matemàtiques i lliurament escollirien jugar o quedar-se a casa. Aquesta posició seria la que inicialment prendrien els il.lustrats enciclopèdics com Rousseau: intervenir per a aconseguir persones formades i, com a tal, lliures.

2) Si considerem, de forma utilitària, que les llibertats personals només cal protegir-les i prou perquè una societat d'individus feliços tendeix a ser una societat feliç, llavors l'escola ha de ser lliure, sense intervenció. El mercat ja regularà. Aquesta seria la idea original de Locke i els anglosaxons o la vessant més liberal dels il.lustrats (Voltaire).

Un primer pas podria ser l'aplicació de la proposta de l'Artur Mas (el xec escolar) com a solució mitjana entre intervenció i llibertat: les millors escoles tindrien més clients i, òbviament, més ingressos. Les pitjors tendirien a la fallida. Realment seria més "sostenible" econòmicament i primaria l'esforç del professorat.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Locke, el més clàssic dels clàssics

Locke és el filòsof que va enfilar, o millor dit, planificar i dissenyar, gairebé apuntalar sòlidament, el que coneixem com la democràcia actual i l'estat de dret. És cert que podem trobar els origens del liberalisme en l'humanisme renaixentista, per exemple Erasme de Rotterdam, que centra els seus textes en la llibertat i la crítica, o també, Luter que posa en l'home la capacitat de trobar Déu sense intermediaris. Lockedesprés de veure com la sang corria segons els partidaris d'una o altra fe, després d'observar les conseqüències macabres i desastroses de les guerres civils que van patir els anglesos en el segle XVII, Locke decideix que l'estat només ha d'actuar per a defensar els drets de l'individu. Això tan simple és meravellós. I perquè? doncs perquè estem tips que ens diguin com hem de fer les coses, que ens expliquin què passa al món, com hem de pensar i què hem de fer, dir o creure. Els països anglosaxons tenen molts segles d'experiència en la llibertat i és per això que els lliurepensadors havien d'anar a refugiar-se, normalment, a Gran Bretanya o a Holanda. Ara, a Holanda, no és tan fàcil. Recordo la Ayaan Hirsi Alí que, gràcies a l'exèrcit d'islamistes radicals maquillats d'ONG pijo-progre, van aconseguir fa molt poc que abandonés el país i marxés a EEUU.

El liberalisme és efectiu si l'entorn i l'estat deixen que aquesta persona creixi, es formi, s'eduqui. Per triar, per escollir cal conèixer. Heus aquí la necessitat que tenen els estats, aquestes super-estructures famolenques de diner i de funcionaris, de tenir una ciutadania (potser súbdits)lliurada completament al consum, a la mediocritat, a la disbauxa desmesurada... I aquests estats tenen una relació idíl.lica amb el socialisme.

Dic això perquè estem a la cua d'Europa en educació i som els primers en prostitució i cocaïna. Un país d'incults és un "caldo" de cultiu per a la drogadicció i la prostitució. Tanta parafernàlia estatal, tanta estructura administrativa i controladora que tenim i som els darrers en allò més important, en conèixer.