divendres, 21 de maig de 2010

No podem confiar en l'Estat

Els esdeveniments dels darrers mesos demostren que no podem confiar mai en l'Estat. Per exemple: Jo mateix no sé pas quan em jubilaré. Ara diuen una cosa i després una altra. Quan es realitza un contracte entre les parts, cal assegurar que es complirà. L'Estat, com que té a les seves mans la llei i degut a que el principi d'igualtat no s'aplica amb ell -recordem que l'Estat és protector i, com a tal, és "superior" als ciutadans, pot fer i desfer pactes i contractes.

Els contractes que fa l'Estat amb els ciutadans s'han de complir però heus aquí que si no tens diners no pots fer res. Després d'anys de dispendis irracionals, de subvencions impossibles i esbojarrades i d'inversions sense sentit, la maquinària estatal no té diners. Ni tan sols els mercats internacionals confien en les seves possibilitats de gestionar el deute ni de la seva capacitat de retorn del passiu. Conclusió: pagarem cara l'estultícia dels nostres governants. La senyora Fernández de la Vega diu que és un "esforç de solidaritat". Això és una altra mentida, una afirmació demagògica més: pagarem els plats trencats pel malbaratament dels diners de tots. És com si el president de la comunitat de veïns i la seva família haguessin anat de creuer cada any, amb hotels de cinc estrelles, invitant a tort i a dret amics i parents. Ara, en descobrir que la "despesa social" del president era una enganyifa ens diuen que hem de ser solidaris amb la resta de veïns perquè també els del carrer del costat confiïn en nosaltres i podem endeutar-nos un cop més.

La bona notícia: potser molta gent entendrà per fi que els drets s'han de pagar i que el diner sempre és de tots, sempre és el nostre diner. L'Estat no té diner. Som nosaltres els "accionistes" d'aquesta "empresa pública" i, com a propietaris, hauríem de tenir dret a saber, a inspeccionar, a auditar i, òbviament, a la transparència. Tot té un cost i cal pagar-ho i si no se sap això, en mans d'una "democràcia sense límits", de governs eixelebrats, és la ruïna d'un país i la fallida total.

diumenge, 2 de maig de 2010

Quan l'Administració retalla llibertats

El professor Joaquín Trigo ens recordava l'altre dia que un dels principis i valors del liberalisme, és a dir, de la societat oberta i tolerant, és que l'Estat només pot fer allò que li és permès de fer mentre que l'individu pot fer tot allò que no estigui prohibit. Aquesta premissa, imprescindible per al bon funcionament de l'Estat de Dret, queda eliminada totalment, més ben dit, tergiversada, en un gir copernicà en mans de la nostra Administració Pública.

Avui dia podem dir que l'Administració, l'Estat en qualsevol dels seus tentacles administratius, fa el que vol, i les persones hem de demanar permís per a tot, o el que és el mateix, no podem fer res. Si no podem fer res és que no podem gaudir de la nostra llibertat. A tal fi, donaré un exemple: Haig d'aïllar la façana lateral de la meva casa. Per a aquesta tasca demano autorització a l'Ajuntament, i aquest respon al cap de quatre mesos sol.licitant l'aportació documental, incloent projecte d'arquitecte, que lliuro ràpidament. No haig de fer ús de la via pública i tinc permís de la comunitat veïna per a realitzar la impermeabilització utilitzant el seu terrat. Segueixo esperant. No sé quan tindré el permís. Això sí, he pagat una xifra important de fiances.

Amb tot això resulta que he perdut una part molt important de la meva llibertat: el temps i l'ús de la meva propietat. De la llibertat que prenc dels altres, en tinc permís. Heus aquí que l'Ajuntament fa el que vol i que jo no puc fer res. Aquesta és una de les incoherències més greus de l'Estat de Dret. Jo diria que aquest Estat de Dret ha esdevingut en el "Dret de l'Estat a fer el que vol", de la mateixa manera que l'Estat del Benestar s'ha convertit en el Benestar de l'Estat. Ja ho deia Hayek en el seu llibre "Camí de servitud": Poc a poc l'Estat va prenent terreny a l'individu fins a esdevenir un totalitarisme brutal.

Ho hem de permetre? Bé, pel que sembla tot el que és públic o estatal està "sacralitzat" perquè no té interessos particulars. El bé comú és la bandera que ha permès les més grans massacres a la humanitat. Vigilem els que ens volen fer el bé, els que ens diuen què és el millor per a nosaltres, "per al nostre bé". Dubtem dels que ens volen vendre "la veritat" i escoltem, si més no, els que ens inculquen el dubte i l'escepticisme. Més Hume i menys Hegel.