divendres, 12 de juny de 2009

Està tacat Mr. "Mans Netes" ?

LLegeixo a La Vanguardia d'avui, dia 12 de juny de 2009, que la Sindicatura de Comptes ha denunciat una llarga llista d'irregularitats en un dels departaments que depenen directament del Conseller de la Vicepresidència, per a més senyes, l'Agència Catalana per a la Cooperació i el Desenvolupament. Diu el síndic, el socialista Joan Colom, que existeixen un cúmul de despropòsits comptables, duplicitats en pagaments, un excès de targetes de crèdit i algunes d'elles de personal que està en excedència i finalment, avançaments de nòmina mai retornats a les arques públiques.

Per tant, encara que cap tribunal hagi condemnat al responsable final d'aquesta agència, detectem un cert flaire de dubte, de "boirina" en aquest assumpte que, francament, put. No podem dir que és flaire sinó ferum. Carod Rovira va justificar el primer tripartit en base a la necessitat de fer una Catalunya de tots (tal com diu ara el Patxi López al País Basc!) i a que ells tenien les mans netes: Fantàstic. Si tens les mans netes és més fàcil embrutar-te-les i, conseqüentment, la brutícia es veu més ràpidament. La realitat és que ERC, sota les mans netes de Carod, ha fet una llarga i esplendorosa carrera en la gestió del no-res. Els pressupostos per a poder fer "no-res" per a la gent han estat còsmics. El dispendi, galàctic, gairebé com el del Reial Madrid amb Ronaldo.

És tan fàcil autoproclamar-se virtuós quan mai has tingut la temptació al davant... Això és Esquerra: ineficàcia, eficiència nul·la i malbaratament de recursos públics. Probablement els defensors del tàndem Carod-Puigcercós diran que les meves opinions són injúries. El que jo plantejo com a malbaratament no és pas la manca de formalisme entre una despesa i un pressupost assignat sinó que em centro en la "materialitat" de la transacció, és a dir, si realment la despesa imputable té raó de ser. Des del punt de vista fiscal els contribuents sabem que una despesa "no lògica" ni "coherent" amb l'activitat no pot deduir-se fiscalment. D'això, l'Agència Tributària en diu "liberalitat".

La hipòtesi, la percepció que tenim els ciutadans de carrer, és que ERC ha vingut a xuclar la macro-mamella burocràtica de la Generalitat sense haver fet res. Estar a les ordres del PSC fa que, quan s'acosten eleccions, surtin els dirigents republicants amb allò de plantejar-se referèndums sobre independència i coses similars.

Mentres, la Conselleria d'Educació ens envia dos textes de llengües per a la selectivitat d'aquests dies: un de Marià Manent (poeta) per a la prova de català, i un altre de Bibiana Aído per a l'exament de castellà. Com podreu comprovar la Conselleria i els seus assessors, comissions pedagògiques i consultories didàctiques han triat per a la llengua espanyola unes línies d'una gran i significativa protagonista del món de les lletres. Sembla ser que la Bibioana Aído és un personatge culte i creatiu, amb l'experiència d'haver treballat uns mesos per a una ó dues caixes d'estalvis. Aquest bagatge li va proporcionar les claus per a fer de la seva tècnica literària, un referent literari de primer ordre.

Franco no hagués pensat mai en posar, de Reválida de Batxillerat, un texte d'un ministre seu. Zapatero arriba encara més lluny. Però Esquerra ho veu bé. Esquerra és l'essència del sobiranisme quan toca parlar de pactes o de votacions, però quan tot torna a la normalitat ERC té una capacitat deglutiva impressionant. S'ho empassa tot.

Esquerra, esquerra, "quien te ha visto y quien te ve...."

dissabte, 6 de juny de 2009

Un General condemnat

Gran part de la meva vida, des de la meva infantesa fins ben entrada l’edat adulta, els records de l’avinguda Catalunya de Tarragona van lligats al cuartel del “Regimiento Badajoz” i de les cases dels militars. També totes les meves creences anaven vinculades a un principi immutable que, per sort ara, amb la sentència del General Navarro, ha esdevingut efímer: La premisa per la qual qual l’exèrcit i els seus comandaments són incommovibles. El motiu radica probablement en dos aspectes: Primer, en el seu patriotisme desfermat i visceral que permet heroïcitats. Aquesta seria la raó sentimental. En segon lloc, la defensa que fan del “territori”. Això els ha permès gaudir sempre d’un status privilegiat, diferent, superior...

Independentment de que l’estament militar tingui objectius realment importants, com per exemple mantenir la unitat d’Espanya o el de prevenir que alguns reietons i monarques eixelebrats ens vulguin envair, el fet de que sempre hagin estat jutjats per tribunals militars, diferents i “especials” fa que la resta de la ciutadania els vegi com a “privilegiats”. Encara recordo algun sergent amb ínfules de Rambo de l’Horta de València dient: “Yo entro con la pipa (pistola) en la discoteca y nadie me puede decir nada...”. En fi, això ja ho diu tot.

Tornant a l’actualitat: El General Navarro ha fet el que fa tot l’exèrcit: cumplir ordres, peti qui peti o arribant a ridícules situacions. Molts recordem com es pot arrestar una mula, una bandera o un jeep. Molts recordem la brutícia i pintades a les casetes de guàrdia perquè durant generacions el “parte” diari deia “sin novedad”. Ara, després d’anys i anys observant les grotesques anècdotes del servei militar, un General ha fet una gran pífia. Ha dissenyat una monstruosa mentida que afecta moltes famílies. Ha perpetrat un engany sobre la mort i la tristor. Heus aquí que tindrà un càstig. Per fi, aquesta societat oberta, tolerant i basada en la igualtat, ha fet un pas endavant, un gran pas. La igualtat no és que les dones ocupin per llei el 50% de les llistes electorals. Igualtat és que tots tinguem els mateixos drets i deures davant la llei. El General Navarro ha estat tractat amb igualtat i val a dir que la llei és una sola. En un país modern, obert, amb el respecte a l’individu i als seus drets, on “l’imperi de la llei” és essencial, no poden existir dos marcs legals. Només és possible una única llei que permeti a tots ciutadans exercir els seus drets. No hi ha ciutadans civils i ciutadans militars, només ciutadans. El General Navarro ha estat jutjat amb la llei de tots, amb la civil. És un triomf de l’estat de dret. Gaudim-ne!

dimarts, 2 de juny de 2009

600 milions d'euros per al consum de vehicles i altres bajanades

Heus aquí el summum de l'intervenvionisme estatal. El problema d'intervenir és que es fa sempre en funció de les necessitats dels que ordenen, gestionen i manen, i no pas dels que veritablement ho necessitarien.

En aquesta crisi de proporcions faròniques, que arribarà a deixar sense feina a cinc milions de parats, no es fa res més que incentivar el consum de vehicles, acció que revertirà sobre els fabricants i distribuïdors de vehicles. Esperonar el consum, l'endeutament de les famílies i agreujar el problema del trànsit i dels residus, tant mediambientals com de deixalleria, no és ni coherent amb la política de les esquerres ni tampoc amb mesures centrades en la llibertat de mercat. Recordem que el teixit empresarial espanyol, i especialment el català, es basa en les PIME's i amb els autònoms. El 80% de la contractació laboral ho fan els petits empresaris i autònoms. Tanmateix als motors de la maquinària econòmica ni tan sols se'ls avala realment (una cosa és el que diu Zapatero i molt diferent la pura i crua realitat).

Els ajuts incondicionals al sector de l'automòbil, així com malgastar milions d'euros en portàtils per a estudiants, no millorarà el país ni redreçarà la crisi. No és més que unes poques engrunes que poden modificar el vot d'uns quants ignorants. I val a dir que sovint l'ajut governamental acaba essent un premi als que no han gestionat bé. Tristament l'empresari que ha gestionat bé no té cap mena de premi: només l'acompanya l'angoixa de trobar finançament. L'empresa que té "visibilitat mediàtica" o sindical pot tenir suport estatal per molt malament que ho hagi fet.

Probablement Zapatero és conscient de la ignorància del propi país, encriptat en el vot ideològic, irracional i visceral, tan sovint evidenciat. També és conscient de que al davant seu no té un liberal amb idees clares sinó un conservador que mossega, quan li convé, a la llengua catalana i prova de tenir al seu costat els elements més reaccionaris de la societat. La conclusió és clara: Zapatero ho té bastant guanyat.

L'altra factor a favor dels socialistes és la por congènita dels partits, de tots, de recriminar les animalades del nostre president. El terror escènic d'estar "en contra" d'alguna cosa que "ajuda els ciutadans" es fa patent en tot l'arc parlamentari, per no anomenar l'atac histèric que desperta el tema de la flexibilitat laboral.

Els "estira i arronsa" de pactes de poca volada afavoreixen l'aprovació de lleis trivials que no són més que llençar diner públic a carretades. Ens hem acostumat, desgraciadament, a conviure amb l'estultícia: una noia de 16 anys no pot comprar tabac o cervesa, però pot interrompre el seu embaràs sense coneixement dels seus pares. Els seus pares no poden comprar antibiòtic pel mal de gola sense recepta però ella pot auto-medicar-se amb la píndola del "dia després" sense prescripció mèdica. Tot això barrejat amb la qualitat d'abocador que tenen els debats televisius dels dos "grans candidats" a Europa.

¡Tierra tràgame! que deien els Mortadelo i Filemón en els TBO's de quan érem petits....