L'escola dels nostres dies

El model actual d'escola, és a dir, aquell en que el ciutadà no pot triar escola però sí que ho pot fer el president de la Generalitat (i altres vaques sagrades de la política), és un model que presenta moltes escletxes. Per començar, el barri on s'ha nascut condiciona l'escola i l'institut on l'estudiant es desenvoluparà, no només com a alumne, sinó com a persona individual i social. Els creadors del nostre sistema, d'aquest artilugi formatiu (o de vegades deformatiu), parteixen del supòsit que, sense intervenció, existiria un gran desequilibri entre les escoles. Això no és impossible, però tampoc és una situació indesitjable, i veurem el perquè:

La política liberal del "xec escolar" que l'Artur Mas incloia en el seu programa electoral es basa en la competitivitat. Per a millorar cal esforçar-se i l'esforç didàctic es recompensa amb més alumnes, el que vol dir, més diners. Aquesta política que els detractors de la societat mercantilista la qualificarien de "capitalisme salvatge" faria dinamitzar les escoles. Les escoles que tinguessin més demanda serien les millors, el que implicaria més diners per al centre i més financiació. El xec escolar és una bona forma de deixar que els pares triïn l'educació i el centre, i que ho facin de la mateixa manera que decideixen el metge de capçalera, el dentista, el lampista, el paleta, el cotxe o la casa. Els pares tindran una quantitat de diner que podran fer servir com els plagui. Si volen una escola més cara, hauran d'afegir-hi diners. Això no està allunyat de res del que fem habitualment. Escollim aquells restaurants en els que la relació qualitat-preu és adient als nostres criteris. Els que no cumpleixen, deixen de tenir clients i llavors cal donar un cop de timó.

Per tant aquells centres on el professorat està més desvinculat de la seva feina, on el desinterès és el valor habitual i on la manca de motivació esdevé la primera causa de fracàs, aquells seran els primers que hauran de tapar les vies d'aigua amb rapidesa, canviant la forma de fer, modificant els objectius i el procés i, si s'escau, reciclant els seus professors i mestres.

L'ensenyament no té un problema de financiació, no té un problema de professionalitat del seus docents, no té un problema de recursos i estuctura: L'escola pateix de depressió. No és just que aquells que fan molt bé la seva feina tinguin una retribució millor dels que la fan bé? No és equitatiu pensar que els que fan bé la seva feina han de cobrar més diners que no pas els que la fan malament? Això que és tan normal acaba essent rebutjat: No és políticament correcte.

Un altre element causant dels problemes és la manca de suport legal i moral que tenen els docents. És incongruent que en una societat intervencionista com la nostra es legisli sobre gairebé tot i, curiosament, no existeixi cap reglament, decret, norma o llei que permeti al professor exercir l'autoritat. Quan no existeix un principi d'autoritat, sigui per admiració (és la veritable autoritat) o sigui formalment, l'escola acaba semblant un circ, un model caòtic.

Per acabar: els valors són necessaris. El "metropolitanisme", la "laïcitat", el "progrés", la "sotenibilitat", etc... són paraules buides. Cal estimar (no pas "imposar") els valors que ens fan occidentals tals com la tolerància, la democràcia, l'individualisme, l'aconfessinalitat (o laïcisme no fonamentalista), el sentit crític, la raó.... Les actituds no es comuniquen, es capten. Aquest és un axima de la comunicació humana (Watzlawick) i aplicable a l'ensenyament. El professor no ha de ser, no pot ser, un transmissor de coneixements. Llavors perd el seu paper de mestre. El professor ha de comunicar. Aquí discutiríem si és més o menys important el "què" comunicar o el "com" comunicar. Personalment crec que és més important el "com". Els continguts de l'ensenyament també són importants però cal no oblidar l'objectiu de l'escola: formar ciutadans lliures i crítics, cultes i respectuosos. La cultura no és un snobisme, és allò que ens forma, els continguts. El mestre, el professor, és el "com", és la comunicació, és el diàleg i l'admiració. Sense admiració no hi ha aprenentatge. Necessitem models.

De la tolerància

Tolerància és una paraula d’ús massa habitual entre els polítics d’avui dia i el seu desgast és proporcional a la quantitat de significats que se li apliquen. Podríem dir que és un valor que si bé en els nostres temps sembla formar part dels actius de l’esquerra europea –no realment però sí formalment-, el seu origen, defensa i aplicació pertanyen al liberalisme.

El primer en parlar de tolerància fou Locke que en el segle XVII va escriure la seva “Carta Sobre La Tolerància” després de ser testimoni de les guerres religioses del final del XVII. El texte pot semblar anacrònic però és realment revolucionari si ho centrem a l’òpca que va viure, és a dir, més de cent anys abans de la Revolució Francesa i en mig de fratricides i sanguinàries guerres religioses. Locke diu que: “Ningú pot ser pressionat per la força a renunciar a les seves opinions o a acceptar les opinions contràries a les pròpies” i també que “Tenen dret a la tolerància tots els principis pràctics, les opinions i les conviccions, per exemple, la convicció de poder educar els seus fills o de disposar dels seus béns, de creure que la polígamia o el divorci són legítims o il.legítims...” Per tant, ell és un innovador, ben bé un “insurgent” i “trangressor” amb paraules periodístiques actuals.

Segueix amb la tolerància el més liberal dels il.lustrats: Voltaire. El seu “Tractat Sobre la Tolerància” planteja ja un dels problemes d’avui dia: Hem de ser tolerants amb els intolerants? La resposta de Voltaire és diàfana: “Que els homes comencin per no ser fanàtics per merèixer la tolerància” i parlant de dogmes Voltaire afirma que “quants menys dogmes, menys disputes i quantes menys disputes, menys desgràcies”.

Finalment Karl Popper en el seu article “Tolerància i responsabilitat intel·lectual” comença recordant-nos que el manament de Moisés “No mataràs” conté gairebé tota l’ètica i que Schopenhauer desenvolupa la seva filosofia moral a partir d’aquesta premisa: “No facis mal a ningú i ajuda a tots sempre que puguis”. En la seva aportació Popper ens parla també de la intolerància i, seguint Voltaire, creu que no hem de ser tolerants amb els intolerants. Però també hi veu altres problemes que afecten la tolerància: “la insensatesa que porta els intel.lectuals a seguir l’última moda: "Els intel·lectuals han de deixar d’admirar i tolerar l’estil de paraules grans i fosques, paraules rimbombants i incomprensibles". Una responsabilitat que recau en els intel·lectuals és la d'haver divulgat i sacralitzat el relativisme, una filosofia que diu que totes les tesis són defensables intel·lectualment. El concepte de veritat perd el seu significat perquè si afirmem totes les teories (tesis i ideologies), és com no dir res. Ayn Rand també ho descriu en un dels articles ètics del seu llibre “La Virtud del Egoísmo”: el relativisme inocula el sentit crític impedint emetre judicis. Si tot es pot entendre i justificar existeix una grisor general i desapareix l’eix bondat-maldat.

Per a fer front al relativisme Popper ens recomana fer servir el “pluralisme crític” que consisteix en la “discusió racional de les teories i del seu examen crític”. Aquest sentit crític ve donat per la recerca constant de la veritat i anomena una sèrie de pensadors que fa segles van començar aquesta tradició, com serien Sòcrates, Erasme, Montaigne, Locke, Hume i Voltaire. Tots ells són escèptics, és a dir, persones que dubten de la veritat o que adopten opinions cíniques (del grec “indagar, buscar, reflexionar”).

De les línies anteriors obtenim les següents conclusions:

-Totes les opinions són lliures.
-Els fanàtics no tenen lloc en societats obertes.
-Els intel.lectuals tenen la responsabilitat de buscar la veritat mitjançant el sentit crític.