Constitució de l'Observatori Permanent d'Avaluació dels Acords d'Abraham

Barcelona, 15 de desembre de 2024 – El passat 12 i 13 de desembre va tenir lloc a Barcelona la Conferència Internacional "Israel i els Acords d'Abraham: Definint un nou Orient Pròxim", una cita clau per analitzar i proposar accions per a la construcció de ponts econòmics, socials i culturals entre Israel i els països àrabs. L'esdeveniment va ser organitzat per l'empresari català Marc Guerrero amb el suport de l'American Jewish Committee (Interchange Project). La conferència internacional va consistir en una sessió institucional i dues sessions de treball, amb l'objectiu de generar un debat enriquit sobre les possibilitats de cooperació a la regió. La sessió institucional va comptar amb la participació de destacats experts internacionals com el consultor alemany, expert en geopolítica, Jan Burdinski, el Doctor en relacions internacionals de la Universitat de Cambridge i assessor de Nacions Unides, Miguel Medina, l'ex Secretari General de la Internacional Liberal i vicepresident nominal Emil Kirjas, i el president de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel, Toni Florido. Entre els convidats a l'esdeveniment cal destacar el president de la Comunitat Israelita de Barcelona, Raymon Forado; el Cònsul General d'Israel a Barcelona, Yosef David Sanchez Molina; l’Ambaixador d’Andorra davant les NNUU, Ferran Costa, el director general de l'IEMED, Roger Albinyana; i d’altres diplomats i experts en relacions internacionals. Durant les sessions de treball, davant d’una cinquantena d’alumnes de Relacions Internacionals, de diverses nacionalitats, es van presentar algunes idees centrals sobre el context geopolític actual i el futur dels Acords d'Abraham. Durant la Conferència Internacional es va destacar que el món està vivint una etapa d'incertesa, amb conflictes oberts a Europa i l'Orient Pròxim. Els ponents van subratllar la importància de la cooperació com a eina per superar les hostilitats i van instar als líders àrabs a proporcionar solucions a les seves poblacions, evitant l'ús de les mateixes com a escuts humans. També es va parlar sobre la importància de l'innovació i la tecnologia com a pilars fonamentals per al creixement econòmic i el desenvolupament de la regió, destacant el cas d'Israel. A més, es va analitzar la situació a Síria, la influència de l'Iran i el paper crucial dels Acords Abraham per a la estabilització del conflicte. Els participants van coincidir en què, tot i que els Acords Abraham han estat fins ara fonamentats en transaccions concretes en matèries com la defensa, l'energia i el reconeixement territorial, caldrà observar si aquesta arquitectura diplomàtica serà sostenible en el mig-llarg termini. També es va remarcar que Hamàs és un grup terrorista i no pot ser considerat un interlocutor vàlid en el procés de pau. Finalment, es va acordar la constitució de l'Observatori Permanent d'Avaluació dels Acords d'Abraham, amb seu a Catalunya, amb la finalitat de seguir de prop l'evolució de les relacions entre Israel i els països àrabs, així com de promoure la cooperació regional i el futur de la pau i la prosperitat a l'Orient Pròxim. Els Acords Abraham es presenten com una oportunitat per redefinir la relació entre els països àrabs i Israel, amb un impacte positiu sobre la seguretat i la prosperitat econòmica de tota la regió. Catalunya pot assumir un paper actiu com a pont dels Acords d’Abraham amb Europa.

Confinament i tests diagnòstics

Els ciutadans ens han confinat en un arrest domiciliari amb reduccions de condemna, que acabaran a finals de juny. Fins aquí, bé si és que respon a una planificació adequada. Però, respon això a una planificació?. El confinament i la "desescalada" han de tenir, com a objectiu final, una situació de mínim risc de contagi de coronavirus, i si el govern parla de "normalitat", aquesta no serà possible. La raó principal és que, per molt confinament que tinguem, no es disposa de dades fiables de persones que hagin passat el Covid19 sense símptomes i que disposen d'immunitat, ni de persones infectades actualment asimptomàtiques, ni de persones susceptibles de contagi. Per tant, sense tests massius no hi ha possible futur de normalitat.

Una de les mesures imprescindibles segons l'OMS per a fer front i superar la crisi vírica passa inexorablement per la diagnosi massiva mitjançant proves. Avui sabem que hi ha tests que amb cinc minuts tens informació. Amb aquesta informació, les persones immunitzades ja poden treballar normalment; les que estan contagiades, han d'estar aïllades, i les que no l'han passat i són susceptibles de contagi haurien d'actuar i treballar amb el màxim de mesures preventives. Conseqüentment, sense aquesta informació la "desescalada" només respon a la necessitat d'impedir que la gent ens rebel·lem i de dotar d'un mínim de supervivència a l'economia del país.

En el mapa adjunt podem veure la mortalitat per Covid19. És realment terrorífic que Espanya s'emporti la palma en nombre de morts, i en el mapa següent veiem el nombre de tests realitzats. En aquest cas, per variar, Espanya està a nivell de país tercermundista. Ens mereixem aquests governants? Es poden fer tan malament les coses? Sembla que tots aquests polítics, que per cert, mai han treballat en tasques i llocs de treball que impliquin la resolució de problemes de llarg abast, són llicenciats en lleis, en la Llei de Murphy.

És incompetència? Sí: Espanya disposa de laboratoris i indústria farmacèutica i sanitària prou competitiva per a produir milions de tests. Això és el que denunciava el sector: les empreses i laboratoris disposen de la capacitat de proveir més de mig milió de tests setmanals, però el govern no els hi ha sol·licitat. És prou pintoresc que després de centenars d'hores de compareixences no ens han explicat mai quin és el projecte total per a aconseguir immunitat generalitzada. Tampoc informen dels motius de la manca de realització de tests. Fixem-nos. Les farmàcies en podrien vendre, tal com venen altre material sanitari i la detecció es pot fer mitjançant personal sanitari sense que aquesta feina impliqui cap desestabilització dels recursos sanitaris. Fins i tot les pròpies farmàcies podrien passar el test ràpid, que implica una sola punxada, similar a altres proves ràpides.

Estem abocats a una sortida sense sortida.

Subvencions als mitjans de comunicació privats

Una de les mesures més discutides i discutibles del govern per fer front a la pandèmia ha estat el fet de subvencionar a les televisions privades amb 15 milions d'euros. És ben cert que qualsevol empresa, qualsevol professional, qualsevol autònom i qualsevol treballador pot patir les conseqüències de la fatal crisi sanitària: atur, fallida, tancament, etc. A tal fi els governs d'arreu del món, uns amb millors criteris i altres no tan bé, estan aplicant mesures econòmiques per a fer-hi front. No parlem de les sanitàries, que són les primerament vitals i que requereixen de tot l'esforç. Les secundàries, i també essencials, són les referents al manteniment d'una economia mínima que eviti el caos esdevindrà molt aviat.

Les mesures de l'estat espanyol s'han centrat en l'endarreriment de les quotes d'autònoms amb avals públics en el cas de que finalment aquest emprenedor no aconsegueixi sortir-se'n. Abreujant: endeutar-se. Per a les empreses amb treballadors: permís retribuït a recuperar i Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (atur temporal), i també ajuts amb avals. Pel tema lloguers també el mateix: ajornament dels pagaments durant sis mesos. Després a pagar. No recorden que l'arrendador durant sis mesos no cobrarà. Existeixen milers de propietaris que van invertir en immobles per a poder tenir una renda complementària. Altres són corporacions, però no en són moltes. El mercat immobiliari, si més no a Catalunya, tradicionalment, està format per petits tenidors.

Anem al tema de l'article: Com és possible que les televisions privades tinguin un subsidi total de 15 milions d'euros? Probablement s'ho repartiran majoritàriament A3 i Mediaset, dos grans corporacions de la comunicació audiovisual. Quines són les raons per haver conculcat de forma tan perversa el principi d'igualtat davant la llei?.

Primerament recordem que la llei ha de ser igual per a tots. Aquest fonament de l'estat de dret s'acostuma a oblidar massa sovint. No existeixen normes establertes per a fer front econòmic al COVID19? Podem estar d'acord o en desacord, però les mesures han de ser iguals per a totes les empreses. Entendríem que les corporacions, companyies i mútues, públiques o privades, tinguessin una afectació diferent a la resta. S'entén i pocs ho criticarien. Ara, el fet d'engreixar els mitjans privats amb ajuts públics no pot ser altra cosa que malbaratament de cabals públics amb finalitats partidistes.

Si bé a nivell de principis de l'estat de dret i societat liberal s'infringeix la "igualtat davant la llei", a nivell moral aquesta normativa és execrable: és un intent de corrompre al periodisme "advers". És una compra en tota regla dels que haurien de denunciar les conductes inapropiades dels governants. Aquest govern no ha tingut cap mena de càrrec de consciència en empastifar encara més la seva més que nauseabunda gestió política. La por del dèspota benevolent és la crítica. De filtrar les preguntes d'una premsa que cada cop és més aquiescent s'ha passat a inocular el quart poder, convertint-lo en una eina per al proselitisme. Sense contrapesos el Leviatan avança implacable: el quart poder, fusionat amb el govern.

Molt d'esforç haurà de fer aquesta premsa per a embellir mínimament un govern en estat de putrefacció moral.

Constitució amb articles antiliberals?

En les dues darreres setmanes estem veient com un grup de gent, d'unes vint persones, poden canviar la situació de tot un país, ja sigui per a millorar o contrariament, per a empitjorar. Ningú pot negar que la pandèmia requereix de mesures estrictes, moltes d'elles basades en la ciència mèdica i d'altres en el compliment de les mesures de seguretat per part de la població. Res a dir sobre això, altra cosa és comentar o criticar els resultats d'aquestes accions, la seva eficàcia i els seus costos socials i econòmics.

De fet, el motiu de l'escrit és posar de manifest, sempre des de la subjectivitat i lliure opinió de qui signa aquesta publicació, la facilitat jurídica amb la que es pot controlar i dominar tot un estat-nació de 46 milions de persones. Els governs, malgrat que ens empaperin dia sí i dia també amb les meravelles de les constitucions, el cert és que dins de qualsevol llei trobem l'afegit de "sin embargo, cuando se trate de la Administración Pública, .... no será de aplicación...." Perillós apèndix. Ens està dient que quan es tracta de l'Estat, en totes les seves vessants o tentacles, tinguin el nom que tinguin, no s'aplicarà una llei que obliga al resta de la població.

Un dels paràmetres imprescindibles per al compliment del que s'anomena "Estat de dret" és la igualtat davant la llei. És l'enntorn legislatiu o marc jurídic en el que es desenvolupen les llibertats individuals, amb una llei que és igual per a tots, essent la justícia, tal com la representen, cega, és a dir, independent de qui té davant seu. Aquesta igualtat davant la llei s''hauria d'aplicar a totes les institucions, fins i tot, l'Estat. El que passa, i aquest és el problema d'arrel, és que l'Estat de dos privilegis que conformen la seva existència: el monopoli de la llei i el de la força (violència). En el moment que només l'Estat pot fer lleis, mitjançant els mecanismes establerts, tendirà a "cobrir-se" les espatlles. L'exemple més clar és la monarquia: "el Rei és inviolable" i no se'l pot jutjar. Increïble que en ple segle XXI s'apliquin fal·làcies medievals per a justificar l'existència d'aquesta institució.

Com a defensor de les llibertats individuals, i seguint a Locke, els drets (llibertats) derivats del dret natural (iusnaturalisme) serien: Llibertat, Vida i Propietat.

Anem a la llibertat. La constitució en aquest article 30 conculca drets elementals:

Artículo 30

1. Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España.

2. La ley fijará las obligaciones militares de los españoles y regulará, con las debidas garantías, la objeción de conciencia, así como las demás causas de exención del servicio militar obligatorio, pudiendo imponer, en su caso, una prestación social sustitutoria.

3. Podrá establecerse un servicio civil para el cumplimiento de fines de interés general.

4. Mediante ley podrán regularse los deberes de los ciudadanos en los casos de grave riesgo, catástrofe o calamidad pública.

Que sigui un dret, perfecte, però que sigui una obligació, és un greu cop a la llibertat, a la propietat i a la vida, i també a la propietat, perquè si perdem la llibertat per a anar al front de batalla, puc perdre la vida, la propietat del meu cos pot quedar malmesa si estic ferit (agressió) i si estic obligat a anar-hi i em mantenen contra la meva voluntat, és esclavitud.

Artículo 128

1. Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general.
2. Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general.

Artículo 33

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.


L'article 128 és una ganivetada mortal a la propietat. Recordem la coneguda cançó de la Trinca: "Diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.". Queda clar. La temptació totalitària que va avançar Jean François Rével es fa evident en moltes legislacions. En principi la tendència és tenir desactivades aquestes possibilitats tiràniques, però en temps de greus crisis, com la que patim, té molt d'atractiu per al poder.

Referent a l'article 33, en el seu segon punt, l'error és, al meu parer, monumental. La funció de la propietat privada no és social. La propietat privada és un dret. Les seves conseqüències són l'eficiència (Elinor Ostrom i "La tragèdia dels comuns") i l'exclusió (qui i qui no pot entrar a la meva propietat -ús de la llibertat en la meva propietat-).

L'etern debat està en el dilema "públic vs. privat". Segur que aviat en parlarem....

Artur

Fragilitat del sistema

La pandèmia vírica que està causant tants drames humans té també greus conseqüències futures: unes són de caire econòmic i altres socials i polítiques, i totes derivades de decisions "extraordinàries" del(s) govern(s), ancorades en el que en diuen "estat d'alarma", assimilat, si fa o no fa, a l'estat d'excepció.

Pel que fa al tema social, aquesta "excepcionalitat" implica sempre una pèrdua de drets civils, tots ells acceptats per la ciutadania perquè davant del risc de malaltia i mort sacrifiquem tot el que convingui. Aquest sacrifici ciutadà pot emboirar la percepció davant les actuacions legals i alegals dels governs per a incrementar el seu control i poder, moltes d'elles nascudes amb nocturnitat i traïdoria. Per exemple, a Espanya el govern ha suspès la llei de la transparència, s'està legislant sobre les sancions a aplicar per notícies falses -en diuen "fakes"-, mentides a les xarxes socials, diaris, etc.; s'està parlant d'unificar la informació, és a dir, pèrdua de la llibertat d'expressió i ocultació del que fa el govern. Aquesta política repressora ha estat finançada amb subvencions als mitjans privats. Es pot controlar mitjançant la llei o amb la compra directa.

Una altra pervers element és el confinament estricte al que s'està sotmetent a la ciutadania. Altres països més "civilitzats"democràticament parlant, han optat per confinaments menys sagnants, com per exemple els d'Alemanya i Àustria, on les persones, individualment o en parella, poden sortir al carrer a fer esport o passejar. Curiosament aquesta rigidesa en enclaustrar-nos està tenint uns resultats inversos: som el país amb més morts per milió d'habitants. També és una curiositat pintoresca que la policia estigui perseguint ciutadans incívics, cosa que és lògica, però que cap institució pública s'hagi pres la decència d'investigar els motius de la inacció del govern fins a meitats de març, el que ha disparat els contagis i morts. L'Estat sempre té el paraigües de la llei i del bé comú. Aparquem mallament i ens sancionen amb 50 ó 100 euros. Un govern pot ser negligent amb resultat de milers de morts i, no és que no passi res, sinó que a més a més s'autoproclamen herois per ser condecorats posteriorment amb les seves pròpies medalles.

En respecte a la gestió diària, s'ha vist clarament que davant d'un "cigne negre" (imprevist i inesperat), de conseqüències catastròfiques per a la societat, els nostres governs, no tenen cap mena de capacitat de resposta, o si en tenen, està molt limitada. Val a dir que no se sap ni dels tests disponibles, ni els que s'han aplicat ni els que s'aplicaran. La OMS recomana tests massius generalitzats per a detectar positius i contagiats asimptomàtics que han superat la malaltia. Alemanya està diagnosticant amb 650.000 tests setmanals. L'estat de Florida està fent tests gratuïts a tota la població i els països de més eficàcia "antipandèmica", com els de Corea del Sud Taiwan o Singapur, han fonamentat les seves estratègies en el diagnòstic generalitzat.

Referent a l'economia, que és un element clau per a afrontar els costos sanitaris i la desfeta laboral i productiva del país, també hem detectat que els països amb gran endeutament i dèficits estructurals, com el nostre, són els menys eficients en trobar futures solucions a la crisi. El gran endeutament, els dèficits fiscals acumulats en els darrers vuit anys i la manca de canvis estructurals com porta demanant la Unió Europea, són factors que impossibiliten la cura econòmica del pacient. També s'observa que els problemes no poden resoldre's amb endeutament: ni els autònoms, ni les empreses (especialment les pimes) poden resistir incrementant els seus deutes. La resposta estatal ha estat: "endeuta't" i si finalment no pots pagar, ho pagarà el "papi" estat. Erroni: ni els bancs augmentaran els riscos, ni el govern tampoc, ni l'ICO tampoc, és a dir, no se'n concediran de préstecs. Altrament, és mesura de titular informatiu. També és mesura de capçalera periodística la renda mínima vital, que hem d'entendre que ara és necessària per a les famílies sense ingressos que han perdut la feina arraan del Covid19. Tanmateix, la notícia té un component demagògic: "tranquils, tothom tindrà paga". Si no es poden pagar les pensions, és podrà pagar una "renda universal"? A més, incentivarà la recerca de feina? Potser el que generarà és més economia submergida, tal com està passant a molts llocs: les famílies "més desfavorides" -no sempre, òbviament- reben rendes vitals i les complementen amb economia submergida.

Com es pot sortir de la crisi?: amb els sacrifici de tots els ciutadans, com s'ha fet sempre. La societat supera les crisis, històricament, malgrat els governs. Ara no serà diferent. El que cal aprendre és que estats poderosos, com el nostre, amb cost anual del 47% del PIB, és a dir, que gestiona gairebé el 50% de l'economia, està endeutat fins les orelles i ha de tornar d'endeutar-se per a solucionar un greu problema. Les inversions d'alta velocitat, aeroports, observatoris i comissions d'estudi per als amics, i milers i milers de despeses sumptuàries han estat la desfeta financera d'aquest país. Cal entendre que l'estalvi és la forma de prevenir. Quan existeix superàvit, cal dotar fons de reserva per a situacions imprevistes. Tanmateix un estat amb dèficit permanent i ultra-endeutat, que no pot pagar pensions, no té capacitat de maniobrar en entorns de risc i de necessitat de ràpides decisions. Per tant, tardarem molt a veure tests massius i pagues de renda vital mínima. El que sí saben fer aquests governs és màrketing. Dependrà de nosaltres que seguim donant veu als incompetents. Haurem de pensar bé a qui li donem el "vist-i-plau". Personalment jo li donaria a aquells que tinguessin per objectiu reduir el tamany de l'estat. Un estat tan gran i tan ineficient és un problema. Reduïm-lo. Ara per ara, utopia.

Què ha fet Corea del Sud davant la pandèmia?

Un cas interessant és el de Corea del Sud davant la crisi vírica i què han fet per a tenir uns resultats més que positius si ho comparem amb altres països.

En primer lloc, Corea del Sud és un país amb una població similar a la d'Espanya. Pel que fa al COVID19 ha passat de prop del miler de nous casos el dia 29 de febrer fins als 64 del 23 de març. Les mesures aplicades, i podem comparar-les amb les d'Espanya, són:

1) Prohibir l'entrada de viatgers provinents d'algunes regions de Xina.

2) Prendre la temperatura a tots els altres viatgers que arribaven de l'estranger, amb obligació de donar-se d'alta en una APP en la que havien de deixar el seu domicili i enviar la temperatura dues vegades al dia durant 14 dies. En cas d'incompliment es presentaven les autoritats sanitàries al domicili.

3) En els casos detectats que podien ser positius, se'ls practicaven les proves i es realitzava la "traçabilitat" de l'entorn, fent la prova a totes les persones amb les que havia tingut contacte. En els casos positius de coronavirus, se'ls aïllava automàticament.

4) Qualsevol persona morta en setmanes anteriors va ser considerada "potencial positiu" i tot el seu cercle fou testat.

5) Es van buidar la meitat dels hospitals. Per tant quedaven disponibles el 50% dels centres hospitalaris en els que exclusivament hi anirien malalts de coronavirus (aïllament hospitalari) i la resta de malalts podria ser atesa en l'altra meitat dels centres sense perill de contagis.

6) Les proves de COVID19 no es feien dins dels hospitals, sinó fora, en zones especials, per a evitar que entressin sense protecció als hospitals, reduint riscos de contagi.

7) Els positius no greus van ser aïllats en zones designades pel govern, fora de la família per a estalviar-se contagis comunitaris involuntaris.

Corea del Sud ha pogut aconseguir un control prou eficaç sobre el COVID19 sense el confinament total, sense parar l'economia. Caldria també observar quines mesures han aplicat altres països, com Singapur, Taiwan o Japó, i que han donat resultats també adients a la pandèmia.

Si contrastem les mesures de Corea del Sud amb les que ha realitzat el nostre govern podrem deduir quin dels dos països té més opcions de sortir-se'n amb menys baixes, és a dir, amb més eficàcia.

Artur

Els "cignes negres"

Nassim Nicholas Taleb, autor del llibre "El cisne negro", ho defineix: "és un fet improbable, les seves conseqüències són importants i totes les explicacions que es puguin oferir a posteriori no tenen en compte l'atzar i només busquen encaixar l'imprevisible en un model perfecte". Un "cigne negre" és el que ens està martiritzant en aquests moments, el coronavirus.

La pandèmia del COVID-19, independentment de la tragèdia en vides humanes, tindrà un efecte letal en el nostre esdevenidor, i ens canviarà la vida. Per començar, la recessió que podem tenir serà molt lesiva, però en aquests moments es desconeix el seu abast. La recerca de la causalitat és abrumadora: xarxes socials, experts, periodistes... tots explicant els perquès, tant del virus com de la gestió i recursos per a fer-hi front. Doncs tot això és una prova del que ens diu Taleb: estem buscant constantment la "causalitat", quan podria ser l'atzar el veritable desencadenant. Ell ens explica que l'èxit de molts brokers no era degut a la seva intel.ligència, diu que la majoria són estúpids, sinó per l'atzar. Per tant, llegir a Taleb en el confinament, no és mala idea.

Diferent és parlar dels recursos. Veiem constantment que les persones cerquem les causes d'aquesta "manca" de recursos. En realitat, les persones tenim la tendència a construir teories a partir dels fets. No és estrany perquè per a entendre el món partim dels fets empírics, dispersos, i a partir d'ells, bastim teories. La manca de recursos és la mateixa manca de recursos que es trobaria qualsevol altre partit o govern en aquestes situacions. És el mateix dèficit que tenim quan a casa patim d'un esdeveniment imprevist que causa danys greus. En el cas familiar, de vegades, tenim assegurances, i en altres casos, no. Sigui com sigui, tendim responsablement a cobrir riscos: sanitat, formació, jubilació. Cert que molts esperen que els hi proveeïxi l'Estat, però també és ben cert que individualment tendim, en general, a cobrir amb complements aquestes situacions.

Existeixen dos tipus de riscos: els previsibles i els imprevisibles. Els riscos previsibles (tothom pot patir-les) són, per exemple en sanitat les lumbàlgies, grips i malalties anomenades comuns. Altres malalties, encara que possibles, tenen probabilitat. Els riscos previsibles han de cobrir-se amb estalvi (malalties comuns) o pensions (tots sabem que arribarà un dia que no podrem treballar). Les imprevistes, amb assegurances. En el cas del coronavirus no tenim sortida: no és un risc previsible ni probable (si més no, era dels que Taleb qualifica de "cignes negres"). En aquests darrers riscos, les solucions no estan gaire a l'abast.

Per començar, la sistemàtica que utilitza l'administració estatal és la dels pressupostos. La despesa anual d'un departament ha de "quadrar" amb la pressupostada. En cas de que no s'arriba a la despesa total, la quantitat anual futura queda disminuïda. Aquesta metodologia crea incentius perversos a malgastar (per quadrar el pressupost i no patir reduccions), no fomenta l'eficiència (fer més amb menys), i l'estalvi (les reserves permeten afrontar situacions inesperades de dèficit).

Com es pot preveure una situació imprevista? Realment no es pot. A tal fi, no es pot preveure les xifres de capital per a poder assumir-ho, i més si tenim en compte que el sistema de despesa pública és antieficient i fomenta la demagògia populista perquè segons el destí del diner públic, el vot es pot modificar, i això causa terror als governants. Els governs (partidistes sempre) tneen visió a curt i els ciutadans, a llarg. Conseqüentment mai els estats tindran capacitat per a fer front als cignes negres, tant per metodologia de la despesa com pels objectius a curt que sempre seran jeràrquicament superiors.

Espanya i liberalisme: conceptes contradictoris?

Si donem un cop d'ull als articles de començaments del segle XX, veurem que molts d'ells són gairebé iguals als que podem llegir en qualsevol dels diaris més reaccionaris d'Espanya, que en són la majoria. És evident que el que s'anomena "conflicte amb Catalunya" o el "procés" ve a ser la punta de l'iceberg d'unes tendències que podríem qualificar d'altament reaccionàries. El discurs amb Catalunya dels partits majoritaris a Espanya (PSOE, PP, C's i Vox) té el mateix regust, amb diferents salses -unes més agressives que d'altres-, però aquest flaire és sempre el mateix: no volen convèncer, volen vèncer. És obvi que les eleccions doten de capacitat infinita per a la mentida i l'engany, però mai s'havia vist aquesta marató per veure qui aplica més duresa contra Catalunya. Això ja sabem que dóna vots, però també esperona milers de catalans a virar envers l'independentisme o a la desvinculació emocional amb Espanya. És molt trist que els representants del poble, els quals mai podrien rebre contraprestacions econòmiques en l'empresa privada degut a la seva incompetència, no hagin après que cal convèncer als ciutadans. Qualsevol tècnic de màrketing ho tindria clar. Tristament la desafecció de molts catalans envers l'Estat espanyol és cada cop més extensa i cada cop la solució es fa més difícil.

Un altre aspecte a tenir en compte és la satanització del nacionalisme. Els estats-nació actuals no existirien sense el nacionalisme, que n'hi diuen patriotisme, però és nacionalisme. El nacionalisme és sentiment de pertanyença, estimació a una cultura, llengua, etc... i l'Estat és monopoli de la llei i la força (violència). No pot existir una organització que tingui sobirania total sobre els ciutadans (un poder gairebé absolut) sense un lligam emocional. Dnar la vida per un estat és un acte molt difícil d'entendre, però si canviem la paraula "Estat" per "Espanya", molta gent ho aplaudeix.

Per altra banda es comencen a detectar problemes profunds en la configuració de l'Estat: les sentències judicials que han motivat desafectació i rebuig a una part dels ciutadans, divergeix del tracte que els tribunals d'altres països donen als mateixos fets quan han de decidir sobre l'extradició. És molt evident que els polítics empresonats i els que reclama la justícia espanyola fora del territori nacional han desobeït i la seva actuació és punible, però el problema no és estrictament jurídic. Quan centenars de milers de ciutadans d'una comunitat o grup es manifesten reiteradament cal veure que existix un problema de fons, i aquest problema no s'ha resolt. Al cap i a la fi hem de veure el que s'amaga al darrera i, com sempre, ens trobem l'economia. La millor i única manera de reduir el problema a mínims seria aplicar règims forals a totes les comunitats autònomes. Problema resolt: autofinançament i quotes d'aportació per al sosteniment de serveis comuns de l'estat-nació espanyol. Aquesta mesura esperonaria a que les comunitats menys productives modifiquessin el rumb, acostant-se a millorar les inversions i obtenir entorns en els que es dinamitzés l'economia, canviant el subsidi pel treball i l'empreneduria. Això és realment utòpic en un estat-nació que entronitza la subvenció i ret homenatge a la picaresca quan es tracta de gestionar el diner del contribuent.

El que està passant té doble percepció: per a una part de la població és moralment adient i per a una altra, és intolerable És l'evidència de la necessitat i força que té un Estat per a mantenir el seu "modus vivendi". L'Estat necessita dels contribuents i és per això que se li dóna a l'exèrcit (violència) la defensa de la seva unitat (que ningú marxi d'aquí). L'adoctrinament del que es parla habitualment és sempre l'adoctrinament de l'altri, no del propi. El nacionalisme denunciat sempre és el perifèric, mai el central.


El liberalisme opta per la lliure decisió dels ciutadans en totes les àrees de la seva vida. La pertanyença a un grup social determinat hauria de ser voluntari i aquesta és un tema que té moltes vessants a nivell de filosofia política, tal com explica l'amic Juan Pina en el seu darrer llibre "Adiós al Estado-nación". Des de l'òptica liberal podem dir que el la voluntat de secessió, escissió d'un grup, o també la seva fusió o incorporació a altres grups, ha de ser voluntat de les persones. Cal, però, un sistema o mètode de determinar-ho, i aquesta podria ser una sortida. Sense mètode, apel.lant constantment a la llei, no desapareixen els problemes. Altres solucions, tal com apunta Juan Pina o José Hernández Cabrera (https://www.juandemariana.org/ijm-actualidad/analisis-diario/jurisdicciones-funcionales-solapadas-en-competencia-jfsc-una-solucion) són, ara per ara, inviables, i no sols pel que fa als costos i problemàtiques tècniques, jurídiques, socials, etc... sinó a la mentalitat, sovint aferrada als antics models d'organització territorial.


L'ultranacionalisme espanyolista, la sacralització de la unitat i de la sobirania nacional són clares mostres d'un nacional-patrioterisme ancorat en antics totalitarismes col.lectivistes (diguem-ne falangisme). Però això no és pas tot. Aquesta flagrant exposició de banderes i unitat no pot maquillar el que en altres àmbits defensen aquests partits. Hayek, en el seu conegut llibre "Camí de servitud", ens parla dels "socialistes de tots els partits". Recordem que els alguns nacionalismes són en realitat nacional-socialismes, ideologia col.lectivitzadora amb nivells de patriotisme patologògic. Les conseqüències polítiques són sempre les mateixes: reduir, oblidar o prohibir qualsevol mesura que tingui a veure amb les llibertats. I el patriotisme és un nacionalisme formalment aprovat per algun paper jurídic.

Entendre l'Estat-nació com un ens redistributiu, paternalista i subministrador de solucions lliga molt poc amb un dels principis del liberalisme: Si vull més llibertat l'Estat ha de reduir poder, és a dir, perdre capacitat interventora. El consens socialdemòcrata és visible d'ençà que va nèixer la democràcia en aquest país. La temptació impositiva ha estat d'aplicació general en tots els governs, tan autonòmics com de l'Estat central. La paraula "liberal" s'utilitza de forma perversa: podem trobar en tots els programes electorals alguna mesura liberal, cert, però amb globalment la tendència legisladora s'enfoca a intervenir, prohibir, controlar, etc. El liberalisme a Espanya està entrant en una foscor aterradora i l'optimisme està de vacances.

Lliures. Defensant les llibertats

Històricament els països del sud d'Europa han estat poc amables amb el liberalisme. Aquesta ideologia, que més que ideari polític és una ètica i una forma d'entendre el món, no ha estat gaire estimada o escollida pels votants. La satanització del liberalisme per part dels partits d'esquerra i pels conservadors ha estat constant. També els mitjans de comunicació, farcits de tertulians amb solvència intel.lectual molt poc contrastada, han ajudat a l'escarni públic dels defensors de la llibertat. I no només periodistes: les escoles han estat, de forma més subtil, manobres incansables en la construcció d'aquesta animadversió generalitzada.

Per sort, però també degut a la crisi econòmica i de valors, junt amb la desconfiança i cansament que ens causa la partitocràcia, ha nascut a Catalunya un projecte liberal i humanista que ens desperta altre cop la il.lusió. Per als que ens sentim liberals, l'humanisme és inherent a la llibertat i, per tant, redundant. Tanmateix, i després de segles de por a la llibertat, cal deixar clar que llibertat i solidaritat mai són divergents sinó que una no pot existir sense l'altra.

Lliures neix com un moviment que vol arribar a ser partit polític. I què té de diferent? Doncs que clarament evidencia el seu liberalisme humanista i/o el seu humanisme liberal. Altres partits canvien de socialdemòcrates a liberal progressistes per estratègia, és a dir, per amor al poder. Les esquerres tenen més clar el que són, però els partits anomenats de centre o centre-dreta ho tenen més cru en definir-se. Lliures és liberal i humanista: no liberal-social, no liberal-conservador, no social-liberal.

El moviment Lliures està ancorat en el liberalisme clàssic anglosaxó, essent el seu ADN programàtic la llibertat i la responsabilitat individual, el lliure mercat, la reducció del pes de l'Estat en la societat, la disminució de la càrrega tributària que castiga les butxaques dels ciutadans minvant la seva llibertat i, com no podia ser d'altra manera, la lliure decisió de les persones en molts dels àmbits en els que ara és l'Administració qui decideix.

Hem de donar la benvinguda a Lliures, desitjant que el seu missatge arribi a molta gent, molta més gent de la que pensem i pels quals la llibertat i l'humanisme són opcions de vida. Si la societat ha progressat sempre gràcies a la recerca constant de la llibertat de les persones, limitant el poder dels governs, i de retruc, construint més humanitat envers el proïsme, com no podem veure amb el màxim optimisme l'èxit del nou moviment?

Els carretons de supermercat i l'art

La darrera polèmica sorgida en els mitjans de comunicació ha estat l'obra d'art presentada en el Fossar de les Moreres: un reguitzell de carretons de supermercat que, segons els autors, denuncien la societat consumista. Sembla que el món occidental, enfangat fins el coll en el nihilisme més barroer, destil.la inabastable admiració envers els artistes, periodistes i experts, tots universitaris, que ens interpreten i expliquen el món. El gregarisme submís, especialment pel que fa a l'art, i no només a l'art, ens fa creure -gairebé religiosament- que el ramat de bens que és la nostra societat necessita de la llum dels pastors que ens guien pel tortuós camí de la vida.

Els mateixos que ens diuen com és el món, què està bé i què està malament, també han après que si hi ha una cosa certa és la nostra capacitat de combregar amb rodes de molí. L'educació, si és que té un únic objectiu, és el de formar ciutadans amb esperit crític, però per a aconseguir-ho cal esforç per part de tots. Si la filosofia i el llatí han estat reduïts o acondicionats als nous estudiants, no fos cas que es traumatitzessin, no pot passar el mateix amb els matriculats en les escoles d'art? Em fa por que tots aquests artistes no hagin dibuixat mai amb plumí o canya, de la mateixa manera que els de batxillerat no llegeixen Kant perquè és feixuc i difícil d'entendre.

Ara el consumisme: és el mantra quotidià de la intel.lectualitat progressista. Odien el consum. El consum, tanmateix, té una característica molt significativa: és lliure i consumeix qui vol. Molts artistes, intel.lectuals, comentaristes i tertulians no confien en el mercat ni en el consum lliure: podrien acabar a l'atur. En un mercat lliure els únics compradors d'una obra d'art com les del Fossar serien els de la ferralleria.

El sentit crític, el raonament lògic i l'estimació pel coneixement són les millors eines per lluitar contra el políticament correcte i l'aquiescència submisa davant de qualsevol afirmació.

C's liberal?

Sembla que el pragmatisme i la recerca de vots al preu que sigui és l'objectiu generalitzat de tots els partits. Tanmateix el cas de Ciutadans és certament antològic. El naixement d'aquest partit tenia una sola intenció: la lluita contra el que ells consideraven (i encara ho consideren) la malaltia contagiosa del nacionalisme català. La ideologia, és a dir, les idees que conformen el substracte polític de pensament, era indiferent. Ser d'esquerres o dretes fou irrellevant. Un temps després C's convoca un congrés per determinar "què són" i el resultat fou que serien socialdemòcrates (d'esquerres). Ara, per "exigències del guió" han de remodelar-se i canviar de sentit: ara no som d'esquerres sinó de dretes, bé, liberals progressistes. Cap problema: on abans parlaven de distribució de la riquesa ara és reducció d'impostos i menor pes del sector públic. Però, és realment així? Doncs no.

Han comentat la necessitat d'incidir en la preminència de les decisions individuals? Han dit que cal debatre sobre la reducció de la burocràcia i l'aprimamament de l'Administració? Més aviat no. Són liberals perquè el grup liberal europeu al que volen pertànyer els ha pressionat a que consti el liberalisme en algun lloc dels seus estatuts. Res més. C's és un partit nacionalista espanyol que té reaccions hormonals diverses segons la bandera que tingui davant. La seva defensa d'Espanya,de la seva unitat, és, si més no, igual a qualsevol altre nacionalisme.

En el supermercat de les idees has de procurar comprar honestament els productes que més s'adiuen a l'ADN de la teva formació i el fet d'adquirir elements per al maquillatge o la disfressa no és del tot ètic quan et presentes políticament per a "resoldre els problemes dels espanyols". És cert que molts polítics que van flirtejar amb el franquisme van abraçar posteriorment altres ideologies, però la transició fou en sí mateixa una excepcionalitat; en canvi, la transformació de C's és més un espectacle molt poc creïble de ninotaires aficionats que no la resposta d'una formació.

Un restaurant de cuina casolana, podria passar ràpidament a servir sushi?: Dependrà del xef, del maître i de la direcció, però això ho podem entendre. Entendríem que Carod Rovira oblidés l'independentisme? Seria creïble que el Sr Albiol petonegés l'estelada? Estaran còmodes en el partit taronja la munió de centenars de socialistes que van adherir-se a C's quan Maragall va "passar-se" a l'enemic?

"Tú Tries": tries regulació

És incomprensible la forma que tenen les Administracions públiques de solucionar els problemes. Quan uns turistes actuen de forma incívica, ja sigui fent soroll, escàndol, baralles o borratxeres, és a dir, molésties per als veïns, la solució sembla ser que no és la de fer complir la llei. Cada ciutat té una reglamentació específica sobre sorolls i ús de l'espai públic. Que aquesta regulació sigui millor o pitjor, no ens hi posem, però el que és cert és que la manca de compliment de la llei per la desídia, sovint, de qui l'ha de fer complir, és la condició necessària per a produir aquests incidents. Curiosament si els veïns es queixen d'aldarulls l'Ajuntament de Barcelona limita la concesió de llicència de pisos turístics. No cal més lleis: menys lleis són millors lleis si aquestes són clares. En les ciutats que no hi ha turistes però són sorolloses per festes, trànsit o enrenous, ¿Què es limitarà? Espanya és un dels països més sorollosos del món i, en canvi, no hi ha cap actuació rigorosa per a reduir aquesta "externalitat negativa" de viure en societats "festives". Tanmateix, si els que estimem el silenci fossim més cridaners, probablement les Administracions ens farien més cas i farien complir la llei.

També és simptomàtic comprovar que la violència sempre és més fructífera que el diàleg i el pacte voluntari. Si recordem el problema de Can Vies veiem que el resultat final és que els ocupes probablement es quedaran amb aquest espai públic, conculcant-se el dret de propietat i la sentència que un jujtat va decretar fa anys sobre aquest immoble i els veïns del barri hauran de suportar estoicament les festes eixordadores i populars dels qui ocupen i utilitzen propietats que no els pertanyen. En aquest cas, com que els veïns sembla que van fer costat als "okupes", el tema va derivar en diàlegs i trobades.

Hayek deia que el dret ens dóna llibertat i que la llei ens en treu. Espanya té més de 170.000 lleis en vigor, impossibles de complir en la seva majoria, i impossible el seu coneixement. Per altra banda, la inseguretat amb la que respondran les Administracions davant dels problemes no fa més que incrementar la incertesa i la desconfiança envers una societat ultra-administrada de forma ineficient i amb costos estratosfèrics.

La cantarella de l'estament burocràtic podria ser: "regulem, regulem, que alguna cosa en treurem". Amb la imparable intervenció política, s'obtindran més vots o més privilegis?

Aprovat l'Impost del Patrimoni Vital

Per fi s’ha aprovat la nova Llei de l’Impost de Patrimoni Vital. Feia molts anys que el poble esperava aquesta innovadora i progressista llei que ens iguala en la vida i en la mort. Ha costat molt i ha estat criticada per alguns sectors de la societat però sortosament el consens socialdemòcrata generalitzat a tota Euràbia ha aconseguit doblegar el residual liberalisme.

Aquest nou impost és encara molt més just que la resta de contribucions fiscals perquè, finalment, l’Estat benefactor ens proveeix d’una igualtat total. Fou un esforç mastodòntic arribar a la igualtat d’imatge i publicar el llistat legal de vestimentes, pentinats i perfums vigents (el conegut “Cànon Igualitari d’Aspecte Personal No Discriminatori). Ara tots en gaudim, però ningú hauria pensat que el progrés amb biofísica genètica ens permetés arribar a la homogeneïtzació absoluta.

L’I.P.V. o Impost Patrimonial Vital té per objectiu harmonitzar i vertebrar les diferències de termini de vida en tots els ciutadans d’Euràbia. El funcionament és senzill i controlat des del seu inici per l’Administració, circumstància que impossibilitat l’evasió fiscal-vital.

Tota persona, des del naixement, té un termini de vida genètic, que l’Impost en diu “Rendiment Vital Inicial”. A partir d’aquí, el RVI es compara amb la mitjana de vida establerta quinquenalment pel Ministeri de la Homogeneïtzació que en dades d’avui dia són 87 anys pels homes i 88 per les dones, amb una desviació acceptable de ±1 any (val a dir que amb les modificacions genètiques de fa uns anys ambdues tendeixen a igualar-se). La diferència obtinguda és la BVC o Base Vital a Compensar, és a dir, saldo deutor o creditor que el contribuent vital rebrà o aportarà a l’Administració. Com sabem, hi ha ciutadans que genèticament tenen una vida més llarga que la mitjana, i això és realment injust.

Però, ¿com redistribuir l’excedent de vida per als qui pateixen dèficit? L’Agència de Manipulació Genètica Tributària s’encarrega d’extreure, via inspecció genètica, aquests saldos, acumulant-los en el “Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals”. Posteriorment, i en un termini de 6 mesos, els ciutadans deficitaris seran cridats a l’Agència, per a equilibrar la mancança de supervivència genètica fins al límit de la mitjana establerta.

El grup de treball ha considerat que els contribuents excedents, és a dir, els súbdits amb riquesa genètica inicial, com a aportants de millora social, haurien de tenir certs incentius i a tal fi han incorporat en l’impost una sèrie de bonificacions que redueixen la base genètica a tributar. Per tenir ascendents i descendents a càrrec del contribuent, les deduccions poden arribar al 15%. Això els permet un fons de maniobra vital personal que, lliurement, podran destinar al seu ús propi (viure una mica més) o bé deixar-ho en herència. També existeix el cas de poder fer-ne donació voluntària. En aquests casos existeixen gravàmens: Impost d’Herència Vital i Impost de Donació Vital. Ambdues aportacions al fisc tenen tipus tributaris progressius segons l’escala aprovada anualment pel ministeri. Els impostos obtinguts en donació i herència incrementen el Dipòsit Genètic d’Excedents Vitals, però un 0,75% va destinat a retribuir els funcionaris més aplicats també als membres del Consell Assessor de Genètica Vital. Un altre 1,25% queda reservat a ministres, ex-ministres i secretaris d’Estat.

Però ¿què passa amb els fets extraordinaris? L’accidentalitat, les malalties imprevistes i altres successos excepcionals poden modificar les expectitatives estatals de la base genètica. En aquests casos el contribuent difunt té dret al retorn de les aportacions vitals realitzades abans de la defunció anticipada. La devolució dels impostos vitals té la consideració d’herència a efectes fiscals, aplicant-se els tipus tributaris en vigor en la data de la defunció.

Un cop més, el nostre Estat-Benefactor, benevolent, millora el benestar social i fa un pas endavant per a aconseguir la igualtat absoluta, tants anys volguda i tants anys menyspreada per la secta liberal. Els amants de la llibertat s’han quedat amb un pam de nas i hem enterrat definitivament l’obsoleta llibertat individual.

Artur Nadal

1)Fa uns anys les persones que vivien més anys tenien “l’impost genètic de llarga durada”que gravava la seva “riquesa vital” però posteriorment els tribunals de la Justícia Total van considerar que, seguint les directrius morals de Kant, els subjectes passius de l’impost no tenien culpabilitat en el fet, però sí causalitat, i, a tal fi, calia eliminar aquest impost.

Les novetats tributàries a Catalunya

Els nostres governs tenen tanta cura dels seus ciutadans que no estalvien cap esforç a l'hora d'incrementar els impostos, taxes i tributs. Tot això ho fan, òbviament, per a la millora de la nostra qualitat de vida. Aquest és el cas dels nous tributs que la Generalitat de Catalunya ha creat amb l'ajut, constància i abnegació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Són coses de la democràcia i dels vots, la matemàtica implacable dels parlaments.

Les noves mesures impositives se centren en el medi ambient carregaran contra els que més el perjudiquen (diuen). Seran les nuclears que contribuiran més generosament a aconseguir els objectius de recaptació. Sembla evident que serem, com sempre, els usuaris de les energies, dels transport aeri i de qualsevol altra servei els que reduirem la nostra capacitat econòmica amb l'increment dels costos d'aquests serveis. Si ho afegim a l'allau d'increments del govern central direm que som uns dels col·lectius de contribuents més castigats del món. I que tenim a canvi? Enyoro la democràcia suïssa on qualsevol increment impositiu ha de ser aprovat en referèndum. Quina diferència!

Ens diuen també que l'emprenedoria és necessària i que cal donar suport a la innovació, a la creativitat i a les empreses. Això és contradictori amb la fal·lera impositiva que brolla diàriament dels governs. La Catalunya del futur no hauria de ser la Catalunya dels radars, de la prohibició dels cigarrets electrònics ni dels impostos generalitzats sinó la Catalunya de les persones, però sembla ser que la temptació tributària és un virus que s'estén de forma incontrolada. Seria bo recordar que sempre han existit recaptadors d'impostos, que sempre han servit al poder i que la relació endogàmica que han tingut entre ells no s'ha trencat mai. Fins i tot l'obscurantisme en el destí dels nostres diners és una característica de la nostrada pell de brau i dels països del sud d'Europa, per no parlar de la resta del món.

Tenim mala peça tributària al teler...

La dictadura de Gauss

Hem de reconèixer primerament la gran vàlua científica de Gauss per les seves aportacions a la meravellosa part de les matemàtiques anomenada estadística. Tanmateix, tal coneixement científic, en mans d’abnegats intervencionistes, ha sacralitzat el càlcul social, elevant-lo als altars d'una nova religió : la normalitat.

Des que naixem la pediatria ens informa de la distorsió individual. En els anys escolars som conscients de la desviació social o distància amb els altres, ja sigui de coneixements , de capacitat intel•lectual, de socialització, i d'un llarg etcètera d'indicadors . És la percepció de la diferència i la diferència no és desitjable. Tal càstig a la individualitat, que també patim com a pares, fills, educadors, treballadors o empresaris, no és més que una conseqüència de l'allunyament com a individus del concepte -sovint pervers- de la igualtat.

Per als liberals la igualtat és el requisit bàsic en un marc social de convivència. Aquesta igualtat liberal és jurídica i es pot definir com igualtat davant davant la Llei. D'aquí es deriva que la Llei és igual per a tots i que tots som iguals davant la Llei. Aquest principi elemental queda abominablement distorsionat quan és utilitzat com a homogeneïtzació social, és a dir, finalment tots hem de ser tots iguals. ¿Iguals en propietat? ¿Iguals en temps de vida? ¿Iguals en coneixements? ¿Iguals en pensament? . Aquesta és la igualtat dels col•lectivistes , el que Hayek definia com socialistes de tots els partits, i és la que està triomfant en aquesta societat . El regne de la igualtat - normalitat ha estat fonamentat científicament gràcies a Gauss. L'ús perversament maligne que es fa de l'insigne matemàtic condiciona la frustració de l'individu en sentir-se diferent o allunyat de l' adorat Déu de la Normalitat. Amb els anys, el victimitzat ciutadà que no ha estat inclòs en aquesta campana, acaba fanatitzant-se quan, per fi, entra en qualsevol de les mitjanes estadístiques que diàriament ens ofereixen els telenotícies. Vet aquí doncs el triomf de la igualtat final: sóc igual a la resta del món!

Les ciències socials avalen la seva cientificitat gràcies a aquest matemàtic. Si anem una mica més lluny diríem que no hi ha polític que no utilitzi una cocció manipulada de les seves fórmules per convèncer pseudo-científicament els seus votants de com marxa determinat aspecte social, polític o econòmic. Els noticiaris ens fuetegen diàriament amb noves corbes de normalitat obtingudes d’experts en tal o qual matèria. Serà doncs que hi ha una necessitat periodística de cercar en Gauss la notícia? Tinc la seguretat que aquesta funció de les matemàtiques la rebutjaria el mateix Gauss.

La conseqüència d'aquesta fal•làcia de la normalitat és la transformació del ciutadà individualitzat en el súbdit homogeni, igual i solidari . En el fons no és més que una llarga cadena de producció en la què alguns ens hi neguem a pertànyer. Des de Marc Aureli, la humanitat ha tingut personatges posicionats en els extrems de la corba que han transformat la societat, les normes i la ciència: no han estat grups, ni partits, ni associacions, ni tribus. Han estat alguns individus (filòsofs, científics, pensadors... ) que de manera individual, discrepant i disconforme han sembrat el canvi i el progrés .

Si Gauss aixequés el cap segur que renegaria de l'ús maliciós d'alguna de les seves fórmules i gràfiques.

Els liberals ni ens expliquem ni ens revoltem

En el darrer sopar-col•loqui “Llibertat a la fresca” un dels joves assistents va fer un parell de preguntes als ponents. La primera fou “Com li expliqueu a un aturat que cobra l’ajut de 400 euros que li convé ser liberal”?. Implacable pregunta però sense resposta. La segona: “Ens demaneu als joves que siguem emprenedors, que acceptem riscos i que hem de competir. Per quin motiu no es demana el mateix a funcionaris, pensionistes i treballadors amb antiguitats juràssiques? Podem competir amb els aferrats al sistema mitjançant privilegis de classe (antiguitats, sindicalisme, administració pública....)?”. La segona pregunta és també implacable i no té resposta. Bé, la resposta és lògicament arbitrària i esberla un dels principis elementals de les societats obertes, liberals i modernes: la igualtat de drets. Evidentment no se’ls demana ni als funcionaris, ni als treballadors fixos ni als pensionistes que assumeixin riscos perquè estan dins del sistema i, al cap i a la fi, aquest liberalisme light, ensucrat, de partit, no està per perdre vots o revoltar la immensa societat anomenada “insiders”. Ambdues preguntes formulades demostren que és del tot impossible que el liberalisme pugui obtenir algun tipus d’atenció entre la majoria de ciutadans que, d’una o altra manera, no estan ancorats en el sistema. Les persones que s’han de “buscar la vida” són “outsiders”. Traslladar als “outsiders” (aturats, joves o grans), gairebé entesos com a classe social, tota la problemàtica actual, incloent fins i tot la financera, la retributiva i la social, és penós i miserable per part d’una generació que ha procurat trobar comoditats pels seus, amb una gran incúria pels fills i néts i una enorme irresponsabilitat pels que no han sabut lligar-se al sistema. Recordem que el deute sobirà el pagaran les noves generacions. Les pensions les pagaran els nostres descendents, però ells no en rebran, o si més no, les que hi hagi seran minses. Els liberals som molt valents amb els que estan fora del sistema però no ens atrevim amb els que estan dins. Totes les reformes s’estenen als “outsiders”. Això és una flagrant injustícia perquè crea ciutadans de primera i ciutadans de segona. Demanar que els altres siguin liberals i emprenedors, és fàcil. Demanar-ho als “insiders”, és tot un repte que caldrà començar a a fer-ho si realment creiem en la igualtat.

La plaça Tahir i les violacions

L'eufòria demostrada per bona part del periodisme europeu de les "primaveres àrabs" ha esdevingut, com era d'esperar, una decepció per part d'alguns reporters i una certa perplexitat per part d'altres. El que ha demostrat l'evidència documental i sociològica dels països musulmans és que la "democràcia" no serveix sense que existeixi el que Locke va configurar com a societat lliure (segle XVII) o el que Popper descriu com a a "societat oberta". La democràcia és un sistema d'escollir els governs, o dit d'altra forma, un sistema d'acomiadar els governants que ho fan malament. La democràcia, com a sistema d'escollir el govern, funcionarà sempre en un sistema polític lliure, un model de societat liberal en la que existeixin uns drets individuals inalienables, tals com la Llibertat, la vida i la propietat -o la igualtat davant la Llei-. El reguitzell de drets descrits en els diversos manifests de la Internacional Liberal es poden resumir en els bàsics que el filòsof Locke ens explica. La manca de claredat en alguns conceptes sovint condiciona una informació tergiversada. Tornant a la plaça Tahir el que es demostra és que certes societats no tenen la tradició ni la necessitat de determinar ni defensar els drets de les persones perquè viuen en societats desiguals, ja sigui per religió o tradició. La democràcia ha de ser volguda per la ciutadania i la de ser complementària a un sistema social tolerant i obert. Les constitucions i cartes magnes, inicialment, van néixer per a limitar el poder del rei i dels governs. Avui dia, les constitucions determinen les obligacions dels ciutadans i les llibertats del poder, i contrasta amb la idea primària de control del poder i llibertat del ciutadà. Les violacions "massives" a dones occidentals indica, no només una societat desigual i antiga, sinó una concepció paleontològica de de la dona: la dona-objecte d'ús exclusiu del marit i la dona-escombraria occidental que reflecteix la perversió occidental. Òbviament alguns "experts" ens explicaran -justificaran- que aquests actes representen el rebuig al capitalisme occidental, tergiversats amb idees culturals diferents sobre els papers sexuals. Aquesta idea-plastilina, molt multicultural, no funciona quan les dones occidentals van de turisme a països musulmans i han d'estar alerta en mercats, aglomeracions i llocs farcits de gent en els que són grapejades de manera habitual. Caldrà veure si en el si de certes cultures i religions existeixen els mecanismes de defensa que Freud tan bé va detallar en la seva teoria psicoanalítica i que, de forma implacable segons els seguidors freudians, responen a la necessitat de reprimir el desig sexual, motor de tot. Deixant la psicoanàlisi de banda, esperem que alguna associació feminista ens expliqui això de les violacions grupals i les magrejades anònimes que han de patir les dones occidentals i les orientals assimilades a occident, en els dia a dia d'aquests països.

Corrupció, Llei i Responsabilitat

Mai la coneguda frase de Lord Acton ha estat de tanta actualitat: El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. L'espectacle de corrupteles diverses, espolis, furt i enganyifes comptables és ja excessiu i insuportable. A tal fi sembla que es planteja per a la seva solució les mesures de sempre: més lleis, és a dir, la temptació legislativa. Molts pensen (potser la majoria) que com més lleis tinguem millor societat compartirem, però la realitat no confirma aquesta hipòtesi.

Per a analitzar el problema hem de tornar a Lord Acton i als liberals clàssics: El poder és perillós. La "revolució" política dels drets individuals s'inicià al Regne Unit després de lluites religioses fratricides. Les primeres cartes de drets i les primeres "constitucions" tenien per objectiu limitar el poder del Rei i dels governs i evidenciar les llibertats personals intocables. Tanmateix, amb el temps, el poder va recuperant poc a poc el seu abast i avui dia les constitucions determinen tot allò que el poder pot fer, sovint amb l'afegitó justificatiu del "bé comú", limitant les llibertats dels ciutadans. La limitació de la llibertat, la intervenció i la capacitat legislativa de qualsevol administració, de la més petita a la més mastodòntica, són factors que condicionen part dels malbaratament dels cabals públics i de la corrupció.

Pel que fa al concepte actual de "transparència" entesa com la publicació de patrimonis i salaris de polítics, és totalment demagògic i conculca el dret de privacitat. Sovint oblidem els drets essencials. Sense anar més lluny el Cap (jutge) responsable de l'Oficina Anti-Frau deia avui mateix en una entrevista a la cadena "8 al dia" que tota persona pública ha d'estar sempre sota sospita. Un estat policial-totalitari el va tenir la República Democràtica d'Alemanya i no fou gens agradable. Si aquesta màxima funcionés, el mur de Berlín no hagués caigut...

Les persones som innocents fins que la Justícia demostri el contrari i això és del tot inalienable. Altrament tots hauríem de sospitar de tots els jutges perquè podrien caure en la prevaricació i el suborn, i així, ad finitum. Per tant el que cal, primerament, és tenir els controls necessaris, el conegut "check and balance" dels anglosaxons (contrapesos). Això no ha d'implicar més administració sinó una administració més eficient, controlada externament pels propis ciutadans, tal com trobem en el món anglosaxó en les associacions de contribuents. Publicar un salari determinat no evita la corrupció. La corrupció ve donada quan els ingressos dels partits estan limitats per llei i quan -desgraciadament- van a càrrec del pressupost públic. El diner públic ha de servir per temes importants, però no pas a subvencionar partits, sindicats, associacions o grups. Si volem participar en un partit o sindicat, pagarem la quota. Si aquesta organització no en té prou, caldrà que busquin més "clients" (militants, sindicalistes...) o bé incrementin preus, circumstància que apliquen la totalitat d'empreses arreu del món. Existeixen treballadors o directius dins de "El Corte Inglés" o a "Mercadona" que buiden les seves caixes?: Ho dubto perquè aquestes empreses -i la també la resta- tenen els seus controls que funcionen.

Quan un Ajuntament té capacitat de determinar quin sòl és urbanitzable i quin no, llavors les temptacions són elevades. La planificació urbanística ha omplert les butxaques de molta gent i ha incrementat els preus dels pisos en els darrers anys de forma espectacular, i aquest creixement atípic va esperonar les ànsies especulatives de molts i molts ciutadans. La regulació va enriquir Ajuntaments, constructors i promotors. Els primers van fer milers d'obres públiques inútils, i també algunes d'utilitat, però no van pensar ni el futur ni en el ciutadà. Els altres, avui dia, han presentat concurs de creditors. Conseqüentment, la limitació constant del que podem fer, amb infinitat de lleis noves, reglaments i ordenances, no ens fa millors sinó més ofegats i com que l'economia és una ciència social on les respostes humanes són subjectives, els resultats i conseqüències d'aquestes lleis són inesperades i sovint contraproduents.

Un altre factor, crec que molt important, és la jerarquia de valors i al concepte "responsabilitat". Podríem dir que els països del sud som més corruptes que els del centre i nord d'Europa. Una hipòtesi explicativa la trobaríem en la quantitat de pluja de cada país (a més aigua, més honestedat), o per la mitjana de temperatures (a més xafogor, més corrupció), però probablement ens equivocaríem. Una altra hipòtesi més plausible seria la del model de societat, no pas polític, sinó de posició: els països de tradició catòlica són més corruptes, més irresponsables que els protestants. Això podria explicar-se pel tàndem "llibertat-responsabilitat". En els pobles catòlics el ciutadà té tradició de súbdit, de ser dirigit, essent els seus governs i Estats més piramidals i des de l'eix Estat-Individu, l'Estat és superior a la persona perquè "té cura del ciutadà". En els països protestants se centra en la responsabilitat de la persona, assumint la relació amb el poder de forma directa, sense intermediaris (calvinisme i també tradició judaica) i essent l'Estat un igual al ciutadà.

Òbviament tenim mancança vitamínica dels conceptes clàssics de l'Estat de Dret. El comentari del Cap de l'Oficina Anti-frau és prou fefaent per veure que a Espanya les llibertats de les persones són un factor teòric que s'estudia en algunes escoles i universitats però que la vida real és "una altra història".

La transparència no és divulgar el sou d'alcaldes, regidors, diputats i senadors, sinó tenir accès a tot el que es mou per una Administració Pública. Per exemple, podem els tarragonins saber la despesa total de dietes pagades pel nostre Ajuntament? Podem accedir a les contractacions i adjudicacions avaluades i explicades? Podem informar-nos dels balanços i resultats de les Administracions en formats similars als de les empreses? Podem assabentar-nos dels resultats de les accions d'aquestes Administracions? Els resultats són les evidències (fets) que diran si els objectius s'han complert o no. Algú coneix les funcions i objectius de la majoria d'empreses públiques, semi-públiques, Administracions... I pel que fa als pressupostos: Algú pot saber en acabar l'exercici, quina és la part del pressupost executat?. El món real, tant empresarial com domèstic, es basa en els resultats finals no pas en el pressupostat inicialment. En el món estatal (tot) el que funciona és el pressupost i la manca de diner s'arregla amb més impostos i endeutament, és a dir, carregant al ciutadà i als seus descendents els passius generats per governs temporals que no garanteixen ni el pagament d'aquest deute ni s'exposen. És tan fàcil endeutar-se quan paguen els altres...

Al cap i a la fi no ens hem de plantejar si és millor el que és públic i com controlar-lo sinó, per començar, saber clarament "què ens fa falta". Després, saber amb qui i amb què comptem. Si fos així, Tarragona no estaria tan endeutada. Per cert, qualsevol empresa, per petita que sigui, té uns terminis en el lliurament de productes i serveis. L'Ajuntament en alguns casos no en té, o els té kafkians, o quan el té més competitius llavors el seu pagament pot ser comptat en temps jovià (de Júpiter).

Tenim el futur més negre que qualsevol dels forats que plaguen el nostre Univers.

Artur

Amic dels impostos?

En el programa de Convergència i Unió de les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya es mostrava la tendència a dinamitzar l'economia catalana mitjançant una política econòmica "business friendly". És obvi que les accions polítiques per a promoure aquest objectiu no són possibles si no es té capacitat jurídica per a modificar lleis laborals, tributació fiscal i normativa de Seg. Social. Per tant, el business friendly havia de ser un "no enfonsar més encara els emprenedors, autònoms i PIMEs". Tanmateix, el fet de no haver obtingut la majoria necessària que reclamava CiU per a portar a terme les inquietuds expressades en la Diada de l'11 de setembre passat, ha condemnat CiU a caure, de forma gairebé esclavitzant, a mans d'ERC. És veritat que sovint la política exigeix combregar amb rodes de molí o haver de "tragar gripaus" a dojo. És també evident que existeix un ofegament financer de la Generalitat per part de l'Estat Central, que aprofita el poder monetari que té per a afeblir encara més les minses arques de la Generalitat. Per tant, si per una banda el teu soci-oposició et plantifica els 9 nous impostos del seu programa i l'Estat central "distribuïdor-repartidor" et deixa famolenc, no queda més remei que incrementar els ingressos mitjançant l'increment d'impostos.

Ara bé, es fa difícil de pair el gran canvi en el que seria la política econòmica pel que fa a les grans línies o tendències. L'Impost de Successions és una de les confiscacions més injustes que trobem en una societat de drets. Al cap i a la fi alguns podrien pensar que els impostos són justos perquè donen serveis als ciutadans. Fals, perquè l'impost no dóna dret a res sinó que és la contribució obligada al sosteniment de l'Estat, presti o no serveis als ciutadans. La repetida defensa de l'Estat del benestar és una fal·làcia perquè el que fan els Estats (tots) és la defensa del benestar de l'Estat. El PP ho ha fet clarament amb l'increment de 27 impostos. Per tant, com a ciutadans patidors i espoliats per tot tipus d'estructures administratives, només ens queda sobreviure a la sangonera tributària que ens han regalat tots els governs.

Tot el sector privat i públic està patint la crisi però curiosament el sector que ha fet i patit els ajustaments ha estat el privat -famílies, treballadors, autònoms i empresaris-. Aquests ajustaments han estat reducció de plantilles, sacrificis i pèrdua de capacitat adquisitiva per part de les famílies, etc. Tanmateix l'Estat -i quan dic Estat faig referència a tota l'estructura organitzacional incloent Estat central, autonomies, diputacions, Consells, Aajuntaments....- no ha pres mesures estructurals per a reduir el seu pes feixuc, per a aprimar la seva obesitat mòrbida. Les mesures, realment, només volen arribar a un dèficit suportable (però seguir gastant més del que s'ingressa) per a poder endeutar-se en els mercats. Qui pot obtenir diner ara? Doncs l'Estat espanyol (Reino de España) i les empreses de l'Íbex 35. Per a la resta d'empreses i ciutadans, el crèdit és inexistent. Si així volem encarar la crisi, preparem-nos per a anar a pitjor dia a dia. Ah!, i que recordi l'Estat benefactor que el seu futur recaptatori és decreixent perquè ens empobrim contantment i, en conseqüència, l'Estat haurà d'incrementar més els coeficients tributaris per a poder mantenir-se com a monstre troglodític i continuar "ad finitum" aquesta roda perversa. A més impostos, menys recaptació!

Torna l'escarni públic

Probablement ja no ens poden sorprendre les mesures de un govern que està fent allò que no volia fer però ho fa perquè “no té altre remei” i que curiosament és el que criticava quan estava a l’oposició. A més, hem vist augmentats tots els impostos i amnistiats el capitals fugitius, dues mesures totalment incoherents. No, el que ara ens deixa bocabadats és la “nova mesura estrella” de fer escarni públic dels morosos i dels que no han pagat a l’erari públic.

Publicar una llista amb morosos no és res més que tornar a posar les “orelles de ruc” com a mesura pedagògica o l’escarni medieval als qui no han liquidat els seus deutes amb l’Estat. Tractarem als defraudadors o morosos com la bruixa vilipendiada, estomacada i finalment cremada, aliada de Satanàs, després de passejar-la i exhibir-la pel poble? Caldrà també fer llistes amb els que no paguen als seus proveïdors? Caldrà fer llistes de les Administracions Públiques que no paguen els seus deutes? Caldrà fer una llista dels lladres, assassins, violadors o pedòfils de la presó més propera a la nostra ciutat? No serà que també l’Administració Pública, en alguns casos, és també morosa?

Un defraudador, com qualsevol persona que delinqueixi, ha de complir la pena o sanció imposada, amb seriositat, i punt. L’escarni públic impossibilita que la persona castigada pugui mirar el futur amb llibertat,i amb capacitat de rehabilitació i amb honor, a la qual tothom té dret quan s’ha complert la sanció o mesura correctiva.

La temptació legislativa és, en aquest país, molt elevada però potser encara ho és més l’estatisme o sacralització de l’Estat com a ha d públic que està per damunt de tot, fins i tot per damunt de la Llei. La intenció del ministre Montoro no fa res més que venerar l’Estat i els seus ingressos com a bé comú ineludible i declarar que el que vulnerin aquesta llei, ataquen l’Estat i el poble espanyol, i en aquest cas el delinqüent ha de ser senyalat amb el dit. Torna la moral social arcaica i cavernícola, tribal, en la que el poder qualifica moralment la persona. L a justícia no pot emetre veredictes sobre la qualitat ètica o moral de una persona sinó que les persones podem ser condemnades per actes determinats. L’escarni públic és la manera més barroera en aplicar els mètodes feudals i contaminar la societat amb una moral social obsoleta en la que preval sempre l’Estat . Qui no pagava els delmes i els tributs al senyor de la terra també era insultat i menyspreat públicament.

Per cert, on és la Llei de Protecció de Dades, on és la privacitat i el dret a viure sense estar marcat amb el número de defraudador tatuat al braç? Ah, quan es tracta del poder ja ho deia la Trinca: el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.