Corrupció, Llei i Responsabilitat

Mai la coneguda frase de Lord Acton ha estat de tanta actualitat: El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. L'espectacle de corrupteles diverses, espolis, furt i enganyifes comptables és ja excessiu i insuportable. A tal fi sembla que es planteja per a la seva solució les mesures de sempre: més lleis, és a dir, la temptació legislativa. Molts pensen (potser la majoria) que com més lleis tinguem millor societat compartirem, però la realitat no confirma aquesta hipòtesi.

Per a analitzar el problema hem de tornar a Lord Acton i als liberals clàssics: El poder és perillós. La "revolució" política dels drets individuals s'inicià al Regne Unit després de lluites religioses fratricides. Les primeres cartes de drets i les primeres "constitucions" tenien per objectiu limitar el poder del Rei i dels governs i evidenciar les llibertats personals intocables. Tanmateix, amb el temps, el poder va recuperant poc a poc el seu abast i avui dia les constitucions determinen tot allò que el poder pot fer, sovint amb l'afegitó justificatiu del "bé comú", limitant les llibertats dels ciutadans. La limitació de la llibertat, la intervenció i la capacitat legislativa de qualsevol administració, de la més petita a la més mastodòntica, són factors que condicionen part dels malbaratament dels cabals públics i de la corrupció.

Pel que fa al concepte actual de "transparència" entesa com la publicació de patrimonis i salaris de polítics, és totalment demagògic i conculca el dret de privacitat. Sovint oblidem els drets essencials. Sense anar més lluny el Cap (jutge) responsable de l'Oficina Anti-Frau deia avui mateix en una entrevista a la cadena "8 al dia" que tota persona pública ha d'estar sempre sota sospita. Un estat policial-totalitari el va tenir la República Democràtica d'Alemanya i no fou gens agradable. Si aquesta màxima funcionés, el mur de Berlín no hagués caigut...

Les persones som innocents fins que la Justícia demostri el contrari i això és del tot inalienable. Altrament tots hauríem de sospitar de tots els jutges perquè podrien caure en la prevaricació i el suborn, i així, ad finitum. Per tant el que cal, primerament, és tenir els controls necessaris, el conegut "check and balance" dels anglosaxons (contrapesos). Això no ha d'implicar més administració sinó una administració més eficient, controlada externament pels propis ciutadans, tal com trobem en el món anglosaxó en les associacions de contribuents. Publicar un salari determinat no evita la corrupció. La corrupció ve donada quan els ingressos dels partits estan limitats per llei i quan -desgraciadament- van a càrrec del pressupost públic. El diner públic ha de servir per temes importants, però no pas a subvencionar partits, sindicats, associacions o grups. Si volem participar en un partit o sindicat, pagarem la quota. Si aquesta organització no en té prou, caldrà que busquin més "clients" (militants, sindicalistes...) o bé incrementin preus, circumstància que apliquen la totalitat d'empreses arreu del món. Existeixen treballadors o directius dins de "El Corte Inglés" o a "Mercadona" que buiden les seves caixes?: Ho dubto perquè aquestes empreses -i la també la resta- tenen els seus controls que funcionen.

Quan un Ajuntament té capacitat de determinar quin sòl és urbanitzable i quin no, llavors les temptacions són elevades. La planificació urbanística ha omplert les butxaques de molta gent i ha incrementat els preus dels pisos en els darrers anys de forma espectacular, i aquest creixement atípic va esperonar les ànsies especulatives de molts i molts ciutadans. La regulació va enriquir Ajuntaments, constructors i promotors. Els primers van fer milers d'obres públiques inútils, i també algunes d'utilitat, però no van pensar ni el futur ni en el ciutadà. Els altres, avui dia, han presentat concurs de creditors. Conseqüentment, la limitació constant del que podem fer, amb infinitat de lleis noves, reglaments i ordenances, no ens fa millors sinó més ofegats i com que l'economia és una ciència social on les respostes humanes són subjectives, els resultats i conseqüències d'aquestes lleis són inesperades i sovint contraproduents.

Un altre factor, crec que molt important, és la jerarquia de valors i al concepte "responsabilitat". Podríem dir que els països del sud som més corruptes que els del centre i nord d'Europa. Una hipòtesi explicativa la trobaríem en la quantitat de pluja de cada país (a més aigua, més honestedat), o per la mitjana de temperatures (a més xafogor, més corrupció), però probablement ens equivocaríem. Una altra hipòtesi més plausible seria la del model de societat, no pas polític, sinó de posició: els països de tradició catòlica són més corruptes, més irresponsables que els protestants. Això podria explicar-se pel tàndem "llibertat-responsabilitat". En els pobles catòlics el ciutadà té tradició de súbdit, de ser dirigit, essent els seus governs i Estats més piramidals i des de l'eix Estat-Individu, l'Estat és superior a la persona perquè "té cura del ciutadà". En els països protestants se centra en la responsabilitat de la persona, assumint la relació amb el poder de forma directa, sense intermediaris (calvinisme i també tradició judaica) i essent l'Estat un igual al ciutadà.

Òbviament tenim mancança vitamínica dels conceptes clàssics de l'Estat de Dret. El comentari del Cap de l'Oficina Anti-frau és prou fefaent per veure que a Espanya les llibertats de les persones són un factor teòric que s'estudia en algunes escoles i universitats però que la vida real és "una altra història".

La transparència no és divulgar el sou d'alcaldes, regidors, diputats i senadors, sinó tenir accès a tot el que es mou per una Administració Pública. Per exemple, podem els tarragonins saber la despesa total de dietes pagades pel nostre Ajuntament? Podem accedir a les contractacions i adjudicacions avaluades i explicades? Podem informar-nos dels balanços i resultats de les Administracions en formats similars als de les empreses? Podem assabentar-nos dels resultats de les accions d'aquestes Administracions? Els resultats són les evidències (fets) que diran si els objectius s'han complert o no. Algú coneix les funcions i objectius de la majoria d'empreses públiques, semi-públiques, Administracions... I pel que fa als pressupostos: Algú pot saber en acabar l'exercici, quina és la part del pressupost executat?. El món real, tant empresarial com domèstic, es basa en els resultats finals no pas en el pressupostat inicialment. En el món estatal (tot) el que funciona és el pressupost i la manca de diner s'arregla amb més impostos i endeutament, és a dir, carregant al ciutadà i als seus descendents els passius generats per governs temporals que no garanteixen ni el pagament d'aquest deute ni s'exposen. És tan fàcil endeutar-se quan paguen els altres...

Al cap i a la fi no ens hem de plantejar si és millor el que és públic i com controlar-lo sinó, per començar, saber clarament "què ens fa falta". Després, saber amb qui i amb què comptem. Si fos així, Tarragona no estaria tan endeutada. Per cert, qualsevol empresa, per petita que sigui, té uns terminis en el lliurament de productes i serveis. L'Ajuntament en alguns casos no en té, o els té kafkians, o quan el té més competitius llavors el seu pagament pot ser comptat en temps jovià (de Júpiter).

Tenim el futur més negre que qualsevol dels forats que plaguen el nostre Univers.

Artur