dissabte, 9 de novembre del 2013
La dictadura de Gauss
Des que naixem la pediatria ens informa de la distorsió individual. En els anys escolars som conscients de la desviació social o distància amb els altres, ja sigui de coneixements , de capacitat intel•lectual, de socialització, i d'un llarg etcètera d'indicadors . És la percepció de la diferència i la diferència no és desitjable. Tal càstig a la individualitat, que també patim com a pares, fills, educadors, treballadors o empresaris, no és més que una conseqüència de l'allunyament com a individus del concepte -sovint pervers- de la igualtat.
Per als liberals la igualtat és el requisit bàsic en un marc social de convivència. Aquesta igualtat liberal és jurídica i es pot definir com igualtat davant davant la Llei. D'aquí es deriva que la Llei és igual per a tots i que tots som iguals davant la Llei. Aquest principi elemental queda abominablement distorsionat quan és utilitzat com a homogeneïtzació social, és a dir, finalment tots hem de ser tots iguals. ¿Iguals en propietat? ¿Iguals en temps de vida? ¿Iguals en coneixements? ¿Iguals en pensament? . Aquesta és la igualtat dels col•lectivistes , el que Hayek definia com socialistes de tots els partits, i és la que està triomfant en aquesta societat . El regne de la igualtat - normalitat ha estat fonamentat científicament gràcies a Gauss. L'ús perversament maligne que es fa de l'insigne matemàtic condiciona la frustració de l'individu en sentir-se diferent o allunyat de l' adorat Déu de la Normalitat. Amb els anys, el victimitzat ciutadà que no ha estat inclòs en aquesta campana, acaba fanatitzant-se quan, per fi, entra en qualsevol de les mitjanes estadístiques que diàriament ens ofereixen els telenotícies. Vet aquí doncs el triomf de la igualtat final: sóc igual a la resta del món!
Les ciències socials avalen la seva cientificitat gràcies a aquest matemàtic. Si anem una mica més lluny diríem que no hi ha polític que no utilitzi una cocció manipulada de les seves fórmules per convèncer pseudo-científicament els seus votants de com marxa determinat aspecte social, polític o econòmic. Els noticiaris ens fuetegen diàriament amb noves corbes de normalitat obtingudes d’experts en tal o qual matèria. Serà doncs que hi ha una necessitat periodística de cercar en Gauss la notícia? Tinc la seguretat que aquesta funció de les matemàtiques la rebutjaria el mateix Gauss.
La conseqüència d'aquesta fal•làcia de la normalitat és la transformació del ciutadà individualitzat en el súbdit homogeni, igual i solidari . En el fons no és més que una llarga cadena de producció en la què alguns ens hi neguem a pertànyer. Des de Marc Aureli, la humanitat ha tingut personatges posicionats en els extrems de la corba que han transformat la societat, les normes i la ciència: no han estat grups, ni partits, ni associacions, ni tribus. Han estat alguns individus (filòsofs, científics, pensadors... ) que de manera individual, discrepant i disconforme han sembrat el canvi i el progrés .
Si Gauss aixequés el cap segur que renegaria de l'ús maliciós d'alguna de les seves fórmules i gràfiques.
dilluns, 9 de setembre del 2013
Els liberals ni ens expliquem ni ens revoltem
dimecres, 10 de juliol del 2013
La plaça Tahir i les violacions
dijous, 7 de febrer del 2013
Corrupció, Llei i Responsabilitat
Mai la coneguda frase de Lord Acton ha estat de tanta actualitat: El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament. L'espectacle de corrupteles diverses, espolis, furt i enganyifes comptables és ja excessiu i insuportable. A tal fi sembla que es planteja per a la seva solució les mesures de sempre: més lleis, és a dir, la temptació legislativa. Molts pensen (potser la majoria) que com més lleis tinguem millor societat compartirem, però la realitat no confirma aquesta hipòtesi.
Per a analitzar el problema hem de tornar a Lord Acton i als liberals clàssics: El poder és perillós. La "revolució" política dels drets individuals s'inicià al Regne Unit després de lluites religioses fratricides. Les primeres cartes de drets i les primeres "constitucions" tenien per objectiu limitar el poder del Rei i dels governs i evidenciar les llibertats personals intocables. Tanmateix, amb el temps, el poder va recuperant poc a poc el seu abast i avui dia les constitucions determinen tot allò que el poder pot fer, sovint amb l'afegitó justificatiu del "bé comú", limitant les llibertats dels ciutadans. La limitació de la llibertat, la intervenció i la capacitat legislativa de qualsevol administració, de la més petita a la més mastodòntica, són factors que condicionen part dels malbaratament dels cabals públics i de la corrupció.
Pel que fa al concepte actual de "transparència" entesa com la publicació de patrimonis i salaris de polítics, és totalment demagògic i conculca el dret de privacitat. Sovint oblidem els drets essencials. Sense anar més lluny el Cap (jutge) responsable de l'Oficina Anti-Frau deia avui mateix en una entrevista a la cadena "8 al dia" que tota persona pública ha d'estar sempre sota sospita. Un estat policial-totalitari el va tenir la República Democràtica d'Alemanya i no fou gens agradable. Si aquesta màxima funcionés, el mur de Berlín no hagués caigut...
Les persones som innocents fins que la Justícia demostri el contrari i això és del tot inalienable. Altrament tots hauríem de sospitar de tots els jutges perquè podrien caure en la prevaricació i el suborn, i així, ad finitum. Per tant el que cal, primerament, és tenir els controls necessaris, el conegut "check and balance" dels anglosaxons (contrapesos). Això no ha d'implicar més administració sinó una administració més eficient, controlada externament pels propis ciutadans, tal com trobem en el món anglosaxó en les associacions de contribuents. Publicar un salari determinat no evita la corrupció. La corrupció ve donada quan els ingressos dels partits estan limitats per llei i quan -desgraciadament- van a càrrec del pressupost públic. El diner públic ha de servir per temes importants, però no pas a subvencionar partits, sindicats, associacions o grups. Si volem participar en un partit o sindicat, pagarem la quota. Si aquesta organització no en té prou, caldrà que busquin més "clients" (militants, sindicalistes...) o bé incrementin preus, circumstància que apliquen la totalitat d'empreses arreu del món. Existeixen treballadors o directius dins de "El Corte Inglés" o a "Mercadona" que buiden les seves caixes?: Ho dubto perquè aquestes empreses -i la també la resta- tenen els seus controls que funcionen.
Quan un Ajuntament té capacitat de determinar quin sòl és urbanitzable i quin no, llavors les temptacions són elevades. La planificació urbanística ha omplert les butxaques de molta gent i ha incrementat els preus dels pisos en els darrers anys de forma espectacular, i aquest creixement atípic va esperonar les ànsies especulatives de molts i molts ciutadans. La regulació va enriquir Ajuntaments, constructors i promotors. Els primers van fer milers d'obres públiques inútils, i també algunes d'utilitat, però no van pensar ni el futur ni en el ciutadà. Els altres, avui dia, han presentat concurs de creditors. Conseqüentment, la limitació constant del que podem fer, amb infinitat de lleis noves, reglaments i ordenances, no ens fa millors sinó més ofegats i com que l'economia és una ciència social on les respostes humanes són subjectives, els resultats i conseqüències d'aquestes lleis són inesperades i sovint contraproduents.
Un altre factor, crec que molt important, és la jerarquia de valors i al concepte "responsabilitat". Podríem dir que els països del sud som més corruptes que els del centre i nord d'Europa. Una hipòtesi explicativa la trobaríem en la quantitat de pluja de cada país (a més aigua, més honestedat), o per la mitjana de temperatures (a més xafogor, més corrupció), però probablement ens equivocaríem. Una altra hipòtesi més plausible seria la del model de societat, no pas polític, sinó de posició: els països de tradició catòlica són més corruptes, més irresponsables que els protestants. Això podria explicar-se pel tàndem "llibertat-responsabilitat". En els pobles catòlics el ciutadà té tradició de súbdit, de ser dirigit, essent els seus governs i Estats més piramidals i des de l'eix Estat-Individu, l'Estat és superior a la persona perquè "té cura del ciutadà". En els països protestants se centra en la responsabilitat de la persona, assumint la relació amb el poder de forma directa, sense intermediaris (calvinisme i també tradició judaica) i essent l'Estat un igual al ciutadà.
Òbviament tenim mancança vitamínica dels conceptes clàssics de l'Estat de Dret. El comentari del Cap de l'Oficina Anti-frau és prou fefaent per veure que a Espanya les llibertats de les persones són un factor teòric que s'estudia en algunes escoles i universitats però que la vida real és "una altra història".
La transparència no és divulgar el sou d'alcaldes, regidors, diputats i senadors, sinó tenir accès a tot el que es mou per una Administració Pública. Per exemple, podem els tarragonins saber la despesa total de dietes pagades pel nostre Ajuntament? Podem accedir a les contractacions i adjudicacions avaluades i explicades? Podem informar-nos dels balanços i resultats de les Administracions en formats similars als de les empreses? Podem assabentar-nos dels resultats de les accions d'aquestes Administracions? Els resultats són les evidències (fets) que diran si els objectius s'han complert o no. Algú coneix les funcions i objectius de la majoria d'empreses públiques, semi-públiques, Administracions... I pel que fa als pressupostos: Algú pot saber en acabar l'exercici, quina és la part del pressupost executat?. El món real, tant empresarial com domèstic, es basa en els resultats finals no pas en el pressupostat inicialment. En el món estatal (tot) el que funciona és el pressupost i la manca de diner s'arregla amb més impostos i endeutament, és a dir, carregant al ciutadà i als seus descendents els passius generats per governs temporals que no garanteixen ni el pagament d'aquest deute ni s'exposen. És tan fàcil endeutar-se quan paguen els altres...
Al cap i a la fi no ens hem de plantejar si és millor el que és públic i com controlar-lo sinó, per començar, saber clarament "què ens fa falta". Després, saber amb qui i amb què comptem. Si fos així, Tarragona no estaria tan endeutada. Per cert, qualsevol empresa, per petita que sigui, té uns terminis en el lliurament de productes i serveis. L'Ajuntament en alguns casos no en té, o els té kafkians, o quan el té més competitius llavors el seu pagament pot ser comptat en temps jovià (de Júpiter).
Tenim el futur més negre que qualsevol dels forats que plaguen el nostre Univers.
Artur
dilluns, 14 de gener del 2013
Amic dels impostos?
En el programa de Convergència i Unió de les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya es mostrava la tendència a dinamitzar l'economia catalana mitjançant una política econòmica "business friendly". És obvi que les accions polítiques per a promoure aquest objectiu no són possibles si no es té capacitat jurídica per a modificar lleis laborals, tributació fiscal i normativa de Seg. Social. Per tant, el business friendly havia de ser un "no enfonsar més encara els emprenedors, autònoms i PIMEs". Tanmateix, el fet de no haver obtingut la majoria necessària que reclamava CiU per a portar a terme les inquietuds expressades en la Diada de l'11 de setembre passat, ha condemnat CiU a caure, de forma gairebé esclavitzant, a mans d'ERC. És veritat que sovint la política exigeix combregar amb rodes de molí o haver de "tragar gripaus" a dojo. És també evident que existeix un ofegament financer de la Generalitat per part de l'Estat Central, que aprofita el poder monetari que té per a afeblir encara més les minses arques de la Generalitat. Per tant, si per una banda el teu soci-oposició et plantifica els 9 nous impostos del seu programa i l'Estat central "distribuïdor-repartidor" et deixa famolenc, no queda més remei que incrementar els ingressos mitjançant l'increment d'impostos.
Ara bé, es fa difícil de pair el gran canvi en el que seria la política econòmica pel que fa a les grans línies o tendències. L'Impost de Successions és una de les confiscacions més injustes que trobem en una societat de drets. Al cap i a la fi alguns podrien pensar que els impostos són justos perquè donen serveis als ciutadans. Fals, perquè l'impost no dóna dret a res sinó que és la contribució obligada al sosteniment de l'Estat, presti o no serveis als ciutadans. La repetida defensa de l'Estat del benestar és una fal·làcia perquè el que fan els Estats (tots) és la defensa del benestar de l'Estat. El PP ho ha fet clarament amb l'increment de 27 impostos. Per tant, com a ciutadans patidors i espoliats per tot tipus d'estructures administratives, només ens queda sobreviure a la sangonera tributària que ens han regalat tots els governs.
Tot el sector privat i públic està patint la crisi però curiosament el sector que ha fet i patit els ajustaments ha estat el privat -famílies, treballadors, autònoms i empresaris-. Aquests ajustaments han estat reducció de plantilles, sacrificis i pèrdua de capacitat adquisitiva per part de les famílies, etc. Tanmateix l'Estat -i quan dic Estat faig referència a tota l'estructura organitzacional incloent Estat central, autonomies, diputacions, Consells, Aajuntaments....- no ha pres mesures estructurals per a reduir el seu pes feixuc, per a aprimar la seva obesitat mòrbida. Les mesures, realment, només volen arribar a un dèficit suportable (però seguir gastant més del que s'ingressa) per a poder endeutar-se en els mercats. Qui pot obtenir diner ara? Doncs l'Estat espanyol (Reino de España) i les empreses de l'Íbex 35. Per a la resta d'empreses i ciutadans, el crèdit és inexistent. Si així volem encarar la crisi, preparem-nos per a anar a pitjor dia a dia. Ah!, i que recordi l'Estat benefactor que el seu futur recaptatori és decreixent perquè ens empobrim contantment i, en conseqüència, l'Estat haurà d'incrementar més els coeficients tributaris per a poder mantenir-se com a monstre troglodític i continuar "ad finitum" aquesta roda perversa. A més impostos, menys recaptació!