Un dels grans temes de debat d’avui dia és el de la llibertat d’expressió, i de retruc, la tolerància i el “dret a la informació”. Sovint existeix una manca de claretat en tots aquests conceptes que, de forma conscient ó inconscient, s’intercanvien i poden condicionar confusions.
Jean-François Rével ens diu en el seu llibre “El Conocimiento Inútil”: “La ley, en democracia, garantiza a los ciudadanos la libertad de expresión; no les garantiza ni la infalibilidad, ni el talento, ni la competencia, ni la probidad, ni la inteligencia, ni la comprobación de los hechos, que están a cargo del periodista y no del legislador. Pero cuando un periodista es criticado porque falta a la exactitud o la honradez, la profesión ruge fingiendo creer que se ataca al principio mismo de la libertad de expresión y que se pretende «amordazar a la prensa». El colega no ha ejercido, se oye decir, más que «oficio de informador»
També en aquest sentit Voltaire ens esperona a “defensar el dret de cadascun de nosaltres a fer públic els nostres punts de vista, encara que aquest punt de vista ens horroritzi, i nosaltres mateixos no podem combatre’l d’altra forma que no sigui amb la paraula i l’argumentació, però mai amb la força o la calúmnia: així sorgeix el concepte de tolerància”.
Per tant, veiem la diferència entre la “llibertat d’expressió” com a dret fonamental de l’individu en una societat oberta i l’objectivitat (veracitat) de la premsa. El dret a “estar informat” és un dret-parany, a l’igual que el “dret a l’oci” o el “dret a ser feliç”. Aquests drets derivats de l’estat-providència fabriquen ciutadans-infants, no pas persones autosuficients, lliures i crítiques. El ciutadà-infant és aquell que sempre espera de l’estat la solució a tots els seus problemes, fins i tot els de l’objectivitat informativa, però l’estat, a l’igual que les empreses i els individus, no pot ser mai objectiu perquè forma part del sistema. L’objectivitat no ve donada pel mitjà, la font o l’origen, sinó pel destí, per la capacitat de l’individu d’indagar, de dubtar, de criticar, en definitiva, de ser lliure. En una societat oberta, lliure i democràtica la premsa ha de ser lliure, però si no ho fos els individus tindrien la capacitat suficient per, mitjançant les implacables lleis del mercat, transformar-la.
En aquests temps que corren, i amb estats-providència prou monstruosos, sorgeix una nova figura: el formador d’opinió. Aquest engranatge de l’intervencionisme ideològic té per objectiu explicar el que passa al món i mostrar-nos clarament com s’ha de pensar, què és bo i què és dolent, quins són els bons i quins són els dolents en aquest món conflictiu. El formador d’opinió ens diu el que ens convé i silencia el que també ens convé. La vaca sagrada de la comunicació sap quan no s’ha de ferir la sensibilitat d’un determinat grup, quan no s’ha de publicar una imatge i quan s’han d’explicar i justificar certs actes de vandalisme o d'insurgència. De la mateixa manera que el mayolisme-saurista sap perfectament quan es pot cumplir la llei i quan no (i això només ho saben ells) el gurú del periodisme sap quan un fet ens pot perjudicar i quan no.
Tanmateix els periodistes obliden un fet cabdal: que l’individu té sempre al seu abast el sentit crític, estri incombustible que constantment posa en dubte la realitat, el sistema i, òbviament, els mateixos periodistes i els seus mitjans de comunicació.
dilluns, 31 de desembre del 2007
dimecres, 26 de desembre del 2007
Sindicats i interessos
Sempre que es parla de sindicats apareix la paraula màgica: se'ls anomena "interlocutors socials". Reconec que el nom és per sentir-se'n cofoi. Si jo fos sindicalista em sentiria honorat de que la societat en general i especialment el ventall de periodistes de moda em considerés un "interlocutor social". Deixant de banda aquest aristocràtic elitisme de classe treballadora, poso damunt la taula un fet que, per ser dels més políticament incorrectes, em fa patxoca comentar-lo.
Sempre he pensat que part del sindicalisme té en la hipocresia una de les seves eines d'execució més significatives. Quan parlo d'hipocresia, paraula aplicada normalment a a les classes més acomodades, em refereixo a la definició estricta del diccionari: "simulació de qualitats i sentiments que hom no té". En principi jo pensava que els sindicats estaven pensats per a defensar la classe treballadora seguint de lluny el lema de la revolució francesa: "llibertat, igualtat i fraternitat". Jo, ingenu, creia que els sindicats volien trencar amb els privilegis, amb les diferències i, seguint principis socialistes, igualar en drets els obrers. Poc a poc m'he adonat que els sindicats, com qualsevol col.lectiu, s'ocupen de defensar els interessos dels seus associats, és a dir, dels que paguen la quota. Per tant, la defensa de la classe treballadora, allò que diuen els líders sindicals quan surten a la televisió o a la ràdio, res de res. També m'he adonat que sovint els sindicats es preocupen de mantenir certs "drets de cuixa" d'algunes grups de treballadors i poso per cas l'exemple francès. No anomenaré casuística casolana per por que em cremin el pis o qualsevol altra malifeta típica de la classe oprimida. També he vist que quan hi ha vaga els "piquets informatius" no porten ni pamflets (que seria el més lògic) ni opuscles ni tríptics explicatius; de vegades porres o contundents estris per a la formació, informació i, si s'escau, la deformació d'alguna part del teu cos si les teves accions difereixen dels seus objectius sindicals.
I per quin motiu dic això? Bé, sempre que apareix la paraula "vaga", apareix la paraula "sindicat" i sempre que surt la paraula "sindicat" surt el problema de la "violència" i "l'extorsió". Entenc per violència les destrosses que els vaguistes, és a dir, treballadors, causen en els medis de producció i en el capital que els permet de guanyar un salari. No puc entendre com algú pot provar de fer malbé la font dels seus ingressos. Bé, això passa quan l'odi als empresaris és superior a l'estimació als companys. Per cert, la frase no és meva sinó de Golda Meir que va dir que el problema palestí no podia acabar "perquè l'odi al jueus és superior a l'amor dels palestins als seus fills".
Tornant als sindicats: he dit que em semblaven hipòcrites. La raó era perquè pensava que si defensaven la classe treballadora era incomprensible que no s'haguessin manifestat o fet vaga en els països de l'òrbita comunista, perquè no deien res de Cuba, o també perquè quan els sindicalistes entraven en el comité d'empresa, amb 40 hores mensuals per als "seus assumptes", deixaven de convocar vagues i els problemes d'opressió desapareixien miraculosament a l'empresa. Això ho deia abans. Em semblaven hipòcrites. Ara no: agafem el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes i sindicat el defineix com: "Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics comuns a tots els associats". Doncs sí, és el que fan. Es diferencien de l'empresa, que també defensa els seus interessos, en que quan hi ha problemes, fan vaga i destrosses. L'empresa no pot fer vaga ni destrosses.
Espero no haver d'esborrar aquest post tan poc solidari i, evidentment, tan políticament incorrecte. Si els piquets informatius em "convencen" del contrari, us ho faré saber.
Sempre he pensat que part del sindicalisme té en la hipocresia una de les seves eines d'execució més significatives. Quan parlo d'hipocresia, paraula aplicada normalment a a les classes més acomodades, em refereixo a la definició estricta del diccionari: "simulació de qualitats i sentiments que hom no té". En principi jo pensava que els sindicats estaven pensats per a defensar la classe treballadora seguint de lluny el lema de la revolució francesa: "llibertat, igualtat i fraternitat". Jo, ingenu, creia que els sindicats volien trencar amb els privilegis, amb les diferències i, seguint principis socialistes, igualar en drets els obrers. Poc a poc m'he adonat que els sindicats, com qualsevol col.lectiu, s'ocupen de defensar els interessos dels seus associats, és a dir, dels que paguen la quota. Per tant, la defensa de la classe treballadora, allò que diuen els líders sindicals quan surten a la televisió o a la ràdio, res de res. També m'he adonat que sovint els sindicats es preocupen de mantenir certs "drets de cuixa" d'algunes grups de treballadors i poso per cas l'exemple francès. No anomenaré casuística casolana per por que em cremin el pis o qualsevol altra malifeta típica de la classe oprimida. També he vist que quan hi ha vaga els "piquets informatius" no porten ni pamflets (que seria el més lògic) ni opuscles ni tríptics explicatius; de vegades porres o contundents estris per a la formació, informació i, si s'escau, la deformació d'alguna part del teu cos si les teves accions difereixen dels seus objectius sindicals.
I per quin motiu dic això? Bé, sempre que apareix la paraula "vaga", apareix la paraula "sindicat" i sempre que surt la paraula "sindicat" surt el problema de la "violència" i "l'extorsió". Entenc per violència les destrosses que els vaguistes, és a dir, treballadors, causen en els medis de producció i en el capital que els permet de guanyar un salari. No puc entendre com algú pot provar de fer malbé la font dels seus ingressos. Bé, això passa quan l'odi als empresaris és superior a l'estimació als companys. Per cert, la frase no és meva sinó de Golda Meir que va dir que el problema palestí no podia acabar "perquè l'odi al jueus és superior a l'amor dels palestins als seus fills".
Tornant als sindicats: he dit que em semblaven hipòcrites. La raó era perquè pensava que si defensaven la classe treballadora era incomprensible que no s'haguessin manifestat o fet vaga en els països de l'òrbita comunista, perquè no deien res de Cuba, o també perquè quan els sindicalistes entraven en el comité d'empresa, amb 40 hores mensuals per als "seus assumptes", deixaven de convocar vagues i els problemes d'opressió desapareixien miraculosament a l'empresa. Això ho deia abans. Em semblaven hipòcrites. Ara no: agafem el diccionari de l'Institut de les Lletres Catalanes i sindicat el defineix com: "Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics comuns a tots els associats". Doncs sí, és el que fan. Es diferencien de l'empresa, que també defensa els seus interessos, en que quan hi ha problemes, fan vaga i destrosses. L'empresa no pot fer vaga ni destrosses.
Espero no haver d'esborrar aquest post tan poc solidari i, evidentment, tan políticament incorrecte. Si els piquets informatius em "convencen" del contrari, us ho faré saber.
diumenge, 23 de desembre del 2007
Sarkozy i els advocats
El col.lectiu d'advocats francesos està que trina. Resulta que, amb la intenció de facilitar les separacions i divorcis, aquelles en les que existeix d'entrada un mutu acord, el govern Sarkozy vol aprovar la llei del "divorci express" que permet un estalvi de costos d'assessorament jurídic d'un mínim de 2500 euros perquè la "gestió" la pot realitzar un notari directament. Òbviament els privilegis, els drets de cuixa de certs col.lectius, quan són eliminats, causen trauma, angoixa i violència en el col.lectiu. Per tant la vaga dels advocats, dels febles i explotats, està al caure. TV3, per sort, ens informa constantment de la malignitat del govern francès i del malestar de la societat francesa que, casualment, el va votar majoritàriament.
El polític francès, amb una política més liberal que tots els seus antecessors, vol agilitzar i optimitzar la relació del ciutadà amb una administració angoixant i aclaparadora. Els d'aquesta banda dels Pirineus sabem ben bé del que es tracta. Sembla ser que l'estil anglosaxó de relacions amb l'administració va incorporant-se molt lleugerament en aquesta europa sovint burocràtica i, de vegades, fins i tot kafkiana. Em comentava un bon expert en dret que la fòrmula anglosaxona de modificar la llei mitjançant la creació de jurisprudència des dels nivells més baixos permet que la llei sigui més propera als ciutadans i als canvis socials. Els estats com el nostre que no paren de legislar i a més legislen tard, són poc àgils i la justícia s'allunya progressivament de la ciutadania.
Nosaltres també vivim en un país de funcionaris: portem algun segle d'experiència. Tenim, a més, la transició democràtica que va permetre mantenir les antigues estructures mentre es dissenyaven les noves xarxes burocràtiques. Això ha condicionat que la selva kafkiana sigui altament perillosa: Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments, administració autonòmica, administració central, etc... Té tot això avantatges?: Evidentment: la ineficàcia està totalment justificada perquè les culpes es reparteixen recíprocament amb allò de: "aquest tema no depèn de nosaltres...." o "si fossim nosaltres que ho gestionessim seria diferent...", etc.
I després de tanta intervenció us recomano que veieu i tasteu el camí administratiu per renovar el DNI en algunes ciutats de Catalunya: és el retorn al segle XVIII. Realment vergonyós i és incomprensible que els responsables, els subdelegats del govern, amb cotxe oficial i moltíssims més privilegis derivats del càrrec, ho permetin. Vergonyós és poc: és vomitiu.
Menys lleis són millors lleis i això és contrari a la filosofia política dels nostres governants i de la gairebé totalitat dels nostres partits. Fa poc un bon amic em va dir: La solució és que Catalunya declari la guerra a Gran Bretanya i que es rendeixi al dia següent. Potser no està gens mal pensat!
El polític francès, amb una política més liberal que tots els seus antecessors, vol agilitzar i optimitzar la relació del ciutadà amb una administració angoixant i aclaparadora. Els d'aquesta banda dels Pirineus sabem ben bé del que es tracta. Sembla ser que l'estil anglosaxó de relacions amb l'administració va incorporant-se molt lleugerament en aquesta europa sovint burocràtica i, de vegades, fins i tot kafkiana. Em comentava un bon expert en dret que la fòrmula anglosaxona de modificar la llei mitjançant la creació de jurisprudència des dels nivells més baixos permet que la llei sigui més propera als ciutadans i als canvis socials. Els estats com el nostre que no paren de legislar i a més legislen tard, són poc àgils i la justícia s'allunya progressivament de la ciutadania.
Nosaltres també vivim en un país de funcionaris: portem algun segle d'experiència. Tenim, a més, la transició democràtica que va permetre mantenir les antigues estructures mentre es dissenyaven les noves xarxes burocràtiques. Això ha condicionat que la selva kafkiana sigui altament perillosa: Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments, administració autonòmica, administració central, etc... Té tot això avantatges?: Evidentment: la ineficàcia està totalment justificada perquè les culpes es reparteixen recíprocament amb allò de: "aquest tema no depèn de nosaltres...." o "si fossim nosaltres que ho gestionessim seria diferent...", etc.
I després de tanta intervenció us recomano que veieu i tasteu el camí administratiu per renovar el DNI en algunes ciutats de Catalunya: és el retorn al segle XVIII. Realment vergonyós i és incomprensible que els responsables, els subdelegats del govern, amb cotxe oficial i moltíssims més privilegis derivats del càrrec, ho permetin. Vergonyós és poc: és vomitiu.
Menys lleis són millors lleis i això és contrari a la filosofia política dels nostres governants i de la gairebé totalitat dels nostres partits. Fa poc un bon amic em va dir: La solució és que Catalunya declari la guerra a Gran Bretanya i que es rendeixi al dia següent. Potser no està gens mal pensat!
seguiment de Meme
He rebut de l'amic elsalouenc, (http://elsalouencblogspot.com/) un meme. Haig de dir que ben bé no sé què és però provaré de respondre les preguntes:
1. Quan temps portes com a blocaire?
Uns tres mesos: vaig començar a finals de setembre de 2007
2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Navegant per internet.
3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament
Diàriament no en segueixo cap. Els de l'Oriol Vázquez, Josep de "El Salouenc", la "Parabòlica Virtual" de l'espiadimonis, el "Millorem Tarragona" de l'Àlex, la "Plataforma Liberal Catalanista", el blog del Quim i també l'Alejandro Popular són els que visito més sovint, però no diàriament.
4. Ets lector anònim d'algun bloc?
No, sempre m'identifico.
5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Els propietaris dels blogs abans anomenats.
6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Mai surto de "marxa". Si de cas m'agrada sortir a sopar amb la meva família i sempre en restaurants poc sorollosos i tranquils. Per a mi la "marxa" és anar a un bon lloc on es pugui gaudir de jazz, especialment swing, cosa que se'm fa difícil trobar en aquestes contrades.
7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Acollint-me a la meva ideologia liberal no respondré. Afegeixo que la pregunta en sí mateixa és poc respectuosa i tolerant en suposar que tothom voldria passar una nit de bogeria sexual. També haig de dir que un dels valors poc "fashion" és la fidelitat, no només aplicable a les relacions matrimonials sinó també a la ideologia, als amics, a la família, als valors amb els que creus...
8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Quan em vaig enamorar no existien els blogs. La meva enamorada no té blog i és la mateixa de la que em vaig enamorar quan no hi havien blogs. Anys després he quedat captivat per un gat que tampoc té blog.
9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Ni satisfet ni insatisfet. Tan sols escric coses que penso, així de senzill.
10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
No sé pas que dir i aprofito per dir que no sé la finalitat d'aquestes preguntes. Però si ho haig de dir, passaré la patata calenta a l'espiadimonis i potser, pensant-ho bé, també a la Plataforma Liberal Catalanista.
1. Quan temps portes com a blocaire?
Uns tres mesos: vaig començar a finals de setembre de 2007
2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Navegant per internet.
3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament
Diàriament no en segueixo cap. Els de l'Oriol Vázquez, Josep de "El Salouenc", la "Parabòlica Virtual" de l'espiadimonis, el "Millorem Tarragona" de l'Àlex, la "Plataforma Liberal Catalanista", el blog del Quim i també l'Alejandro Popular són els que visito més sovint, però no diàriament.
4. Ets lector anònim d'algun bloc?
No, sempre m'identifico.
5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Els propietaris dels blogs abans anomenats.
6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Mai surto de "marxa". Si de cas m'agrada sortir a sopar amb la meva família i sempre en restaurants poc sorollosos i tranquils. Per a mi la "marxa" és anar a un bon lloc on es pugui gaudir de jazz, especialment swing, cosa que se'm fa difícil trobar en aquestes contrades.
7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Acollint-me a la meva ideologia liberal no respondré. Afegeixo que la pregunta en sí mateixa és poc respectuosa i tolerant en suposar que tothom voldria passar una nit de bogeria sexual. També haig de dir que un dels valors poc "fashion" és la fidelitat, no només aplicable a les relacions matrimonials sinó també a la ideologia, als amics, a la família, als valors amb els que creus...
8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Quan em vaig enamorar no existien els blogs. La meva enamorada no té blog i és la mateixa de la que em vaig enamorar quan no hi havien blogs. Anys després he quedat captivat per un gat que tampoc té blog.
9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
Ni satisfet ni insatisfet. Tan sols escric coses que penso, així de senzill.
10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest MêMê
No sé pas que dir i aprofito per dir que no sé la finalitat d'aquestes preguntes. Però si ho haig de dir, passaré la patata calenta a l'espiadimonis i potser, pensant-ho bé, també a la Plataforma Liberal Catalanista.
diumenge, 9 de desembre del 2007
Intervenir les mesquites?
En un article a l'Avui del nou director adjunt, el recent incorporat Toni Cruanyes, es recomana que a fi i efecte d'estalviar problemes futurs per xoc religiós, caldria ordenar i intervenir en el tema mesquites. Ens recorda que a Catalunya en els darrers anys han proliferat les mesquites, que ja en són més de 150, però pel que fa a les esglésies, les audiències estan per terra i només hi assisteix algun petit percentatge de la tercera edat.
A partir d'aquí el Sr Cruanyes, que ve del telenotícies de la Mònica Terribes i que ens ha demostrat ser un bon aliat dels palestins, a jutjar pel seu sentit anti-israelià, ens esperona a que l'administració, l'estat, és a dir, aquest ens totpoderós, controli el tema religiós. Què entèn Cruanyes per control? Doncs que les mesquietes les construeixi el propi estat i determini quins imans han de predicar-hi, estalviant-se d'aquesta forma el creixement de l'integrisme. Si no es fa així, els diners procedents de països rics i musulmans fan que el descontrol condicioni el fonamentalisme.
En principi cal deixar clar que el nostre estat és aconfessional. En segon lloc val a dir que cadascú ha de fer amb els seus diners allò que li convingui, sempre i quan respecti la legislació vigent. Si un grup de musulmans adquireix un terreny i hi construeix una mesquita, cap problema. Només cal demanar-los-hi allò que es demana a qualsevol ciutadà: que el sòl sigui urbanitzable, que tingui l'ús adient al lloc, tingui projecte, que cumpleixi mesures de seguretat, que sigui aprovat per l'administració, que pagui els seus impostos, etc... També hem de recordar que l'Agència Tributària s'ocupa de determinar el frau fiscal i curiosament quan existeixen inversions o moviments de diner sospitosos la Inspecció d'Hisenda n'ha de cercar l'origen. Sembla ser que de vegades els de l'agència es despisten i passen per alt casos com el de Marbella o com la financiació de mesquites. També l'Audiència Nacional treballa i va treballar feixugament per detectar la xarxa d'Herrikotavernes com a empreses d'ETA però sembla més mandrosa quan es tracta de buscar terrorisme musulmà. El terrorisme islamista té més bona consideració que l'etarra i potser això influeix.
El Sr Cruanyes, professional de TV3 i com a tal bon alumne de la millor universitat de la manipulació informativa que és la Corporació Catalana de Ràdio i Tv amb els socialistes, ens explica que que la intervenció en tots els sentits ens farà més feliços. El novell director adjunt de l'Avui pensa en una societat utòpica i meravellosa, igualitària i "guai" on els imans i les mesquites estarien controlades pel Sr Tresserres o pel Juan Ferran, o fins i tot pel propi Carod.
Les mesquites només s'han de controlar si són sospitoses de delicte, tal com ho fa l'estat si un ciutadà eludeix impostos o realitza operacions i transaccions no permeses. Finalment afegeixo que l'allau de mesquites ve donat per un altre problema greu: la immigració. Entre el país acollidor i l'immigrant hauria d'existir un contracte. Els contractes regulen les relacions entre les persones. En el moment que uns individus accedeixen a un model de societat oberta i tolerant han de cumplir uns requisits, tal com passa en qualsevol contracte: els contractants sacrifiquen part del seu interès per a obtenir guanys o beneficis. Si els immigrants obtenen d'una societat oberta com la nostra beneficis econòmics, salut, benestar i futur, ells han d'aportar "alguna cosa" i la més coherent hauria de ser un compromís d'acceptació dels principis bàsics de la societat liberal, de l'estat de dret. El seu incumpliment hauria de ser sancionat amb l'expulsió. Menys lleis són millors lleis. Amb el cumpliment d'una llei molt senzilla com aquesta ens estalviaríem tot un exèrcit de comissions polítiques, funcionaris, caps de negociat i consells assessors per a la gestió de la religió que, curiosament, la constitució no ho responsabilitza a l'estat.
A partir d'aquí el Sr Cruanyes, que ve del telenotícies de la Mònica Terribes i que ens ha demostrat ser un bon aliat dels palestins, a jutjar pel seu sentit anti-israelià, ens esperona a que l'administració, l'estat, és a dir, aquest ens totpoderós, controli el tema religiós. Què entèn Cruanyes per control? Doncs que les mesquietes les construeixi el propi estat i determini quins imans han de predicar-hi, estalviant-se d'aquesta forma el creixement de l'integrisme. Si no es fa així, els diners procedents de països rics i musulmans fan que el descontrol condicioni el fonamentalisme.
En principi cal deixar clar que el nostre estat és aconfessional. En segon lloc val a dir que cadascú ha de fer amb els seus diners allò que li convingui, sempre i quan respecti la legislació vigent. Si un grup de musulmans adquireix un terreny i hi construeix una mesquita, cap problema. Només cal demanar-los-hi allò que es demana a qualsevol ciutadà: que el sòl sigui urbanitzable, que tingui l'ús adient al lloc, tingui projecte, que cumpleixi mesures de seguretat, que sigui aprovat per l'administració, que pagui els seus impostos, etc... També hem de recordar que l'Agència Tributària s'ocupa de determinar el frau fiscal i curiosament quan existeixen inversions o moviments de diner sospitosos la Inspecció d'Hisenda n'ha de cercar l'origen. Sembla ser que de vegades els de l'agència es despisten i passen per alt casos com el de Marbella o com la financiació de mesquites. També l'Audiència Nacional treballa i va treballar feixugament per detectar la xarxa d'Herrikotavernes com a empreses d'ETA però sembla més mandrosa quan es tracta de buscar terrorisme musulmà. El terrorisme islamista té més bona consideració que l'etarra i potser això influeix.
El Sr Cruanyes, professional de TV3 i com a tal bon alumne de la millor universitat de la manipulació informativa que és la Corporació Catalana de Ràdio i Tv amb els socialistes, ens explica que que la intervenció en tots els sentits ens farà més feliços. El novell director adjunt de l'Avui pensa en una societat utòpica i meravellosa, igualitària i "guai" on els imans i les mesquites estarien controlades pel Sr Tresserres o pel Juan Ferran, o fins i tot pel propi Carod.
Les mesquites només s'han de controlar si són sospitoses de delicte, tal com ho fa l'estat si un ciutadà eludeix impostos o realitza operacions i transaccions no permeses. Finalment afegeixo que l'allau de mesquites ve donat per un altre problema greu: la immigració. Entre el país acollidor i l'immigrant hauria d'existir un contracte. Els contractes regulen les relacions entre les persones. En el moment que uns individus accedeixen a un model de societat oberta i tolerant han de cumplir uns requisits, tal com passa en qualsevol contracte: els contractants sacrifiquen part del seu interès per a obtenir guanys o beneficis. Si els immigrants obtenen d'una societat oberta com la nostra beneficis econòmics, salut, benestar i futur, ells han d'aportar "alguna cosa" i la més coherent hauria de ser un compromís d'acceptació dels principis bàsics de la societat liberal, de l'estat de dret. El seu incumpliment hauria de ser sancionat amb l'expulsió. Menys lleis són millors lleis. Amb el cumpliment d'una llei molt senzilla com aquesta ens estalviaríem tot un exèrcit de comissions polítiques, funcionaris, caps de negociat i consells assessors per a la gestió de la religió que, curiosament, la constitució no ho responsabilitza a l'estat.
divendres, 7 de desembre del 2007
Som tots iguals davant la llei?
Heus aquí un dels temes més contradictoris i polèmics que existeixen quan parlem de drets. Per començar hem de dir que el sentit d'igualtat davant la llei ve de molt lluny.
Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.
Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".
Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.
En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".
Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.
Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.
Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".
Per una banda tenim el liberalisme britànic, centrat en l'utilitarisme i després el "iusnaturalisme" de la Il.lustració. El socialisme, inspirat també en certs ideals utòpics de la Revolució Francesa, la famosa "egalité", va decidir que les persones, quan siguem totes iguals, amb l'estat com a únic gestor dels mitjans de producció, seríem felices. Aquest concepte, al meu criteri totalment erroni, ha influenciat i "contaminat" tot el socialisme actual i la socialdemocràcia.
Contràriament, la idea d'igualtat reflectida en la majoria dels liberals utilitaristes ve a ser una igualtat de partida per a, finalment, arribar a ser diferents: hem de tenir les mateixes condicions de sortida però cadascú ha d'arribar segons les seves capacitats. Aquesta igualtat "inicial" és també la igualtat "davant la llei".
Ara, anem a la nostrada Ibèria, pàtria d'incongruències i paradoxes. En aquí, que diuen els barcelonins, sembla que manen aquells que volen que siguem tots iguals, que, sortint de la carrera per la vida en les mateixes i suposades condicions, arribem a la mateixa meta personal, a ser com el veí. Aquesta igualtat absoluta, industrialitzada i amanida amb el condiment inefable del "políticament correcte" és contradictori amb la desigualtat manifesta que patim molts ciutadans: per exemple, el company Espiadimonis de la Parabòlica Virtual (http://espiadimonis.blogspot.com) ens parla de l'impost de successions, com a referent impresentable de diferències molt importants en les quanties impositives que hem de pagar els catalans quan transmetem uns béns als fills o a qui volguem. Recordo que a Madrid, La Rioja o València el cost és un 95% inferior, és a dir, testimonial.
En un altre ordre de coses resulta que gairebé la majoria de partits, en el moment que s'acosten les eleccions, comencen els repartiments de diners, de privilegis o d'exempcions tributàries per a col.lectius que cumpleixen certes condicions. Trobo bé que existeixin ajuts sempre i quan siguin per a igualar-nos en les "condicions de sortida", però és nefast que es distribueixin prerrogatives i immunitats fiscals per servir incondicionalment al "políticament correcte".
Un dels trams socials més sacralitzats és el de les dones amb fills petits i un dels trams més oblidats per tota la classe política és la dels jubilats que cumpleixen la condició de viduïtat, i especialment, ara sí, per les dones. També els que practiquen ritus ancestrals i tribals diferents als nostres tenen certa tirada entre els polítics, per allò del progressisme i la modernitat.
Per finalitzar apunto que n'està farcit el territori polític de mesures fetes o programes electorals per posar en pràctica que divideixin, segreguin o diferenciïn o triïn els ciutadans en funció de certes condicions, les qual són sotmeses a ajuts i bonificacions diverses, és a dir, a desigualtats patents segons la valoració política de la característica en qüestió.
Em ve ara a la memòria el repartiment d'audífons del nostre president Montilla. Potser que enlloc de donar audífons es regulessin (ara sí que cal intervenir) els decibelis en ciutats, bars i discoteques perquè els veïns, que som també ciutadans, no haguem de pidolar a l'estat, a l'omnipotent estat, un audífon per culpa de viure damunt d'un bar "guai".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)