dimarts, 21 d’abril de 2020

Subvencions als mitjans de comunicació privats

Una de les mesures més discutides i discutibles del govern per fer front a la pandèmia ha estat el fet de subvencionar a les televisions privades amb 15 milions d'euros. És ben cert que qualsevol empresa, qualsevol professional, qualsevol autònom i qualsevol treballador pot patir les conseqüències de la fatal crisi sanitària: atur, fallida, tancament, etc. A tal fi els governs d'arreu del món, uns amb millors criteris i altres no tan bé, estan aplicant mesures econòmiques per a fer-hi front. No parlem de les sanitàries, que són les primerament vitals i que requereixen de tot l'esforç. Les secundàries, i també essencials, són les referents al manteniment d'una economia mínima que eviti el caos esdevindrà molt aviat.

Les mesures de l'estat espanyol s'han centrat en l'endarreriment de les quotes d'autònoms amb avals públics en el cas de que finalment aquest emprenedor no aconsegueixi sortir-se'n. Abreujant: endeutar-se. Per a les empreses amb treballadors: permís retribuït a recuperar i Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (atur temporal), i també ajuts amb avals. Pel tema lloguers també el mateix: ajornament dels pagaments durant sis mesos. Després a pagar. No recorden que l'arrendador durant sis mesos no cobrarà. Existeixen milers de propietaris que van invertir en immobles per a poder tenir una renda complementària. Altres són corporacions, però no en són moltes. El mercat immobiliari, si més no a Catalunya, tradicionalment, està format per petits tenidors.

Anem al tema de l'article: Com és possible que les televisions privades tinguin un subsidi total de 15 milions d'euros? Probablement s'ho repartiran majoritàriament A3 i Mediaset, dos grans corporacions de la comunicació audiovisual. Quines són les raons per haver conculcat de forma tan perversa el principi d'igualtat davant la llei?.

Primerament recordem que la llei ha de ser igual per a tots. Aquest fonament de l'estat de dret s'acostuma a oblidar massa sovint. No existeixen normes establertes per a fer front econòmic al COVID19? Podem estar d'acord o en desacord, però les mesures han de ser iguals per a totes les empreses. Entendríem que les corporacions, companyies i mútues, públiques o privades, tinguessin una afectació diferent a la resta. S'entén i pocs ho criticarien. Ara, el fet d'engreixar els mitjans privats amb ajuts públics no pot ser altra cosa que malbaratament de cabals públics amb finalitats partidistes.

Si bé a nivell de principis de l'estat de dret i societat liberal s'infringeix la "igualtat davant la llei", a nivell moral aquesta normativa és execrable: és un intent de corrompre al periodisme "advers". És una compra en tota regla dels que haurien de denunciar les conductes inapropiades dels governants. Aquest govern no ha tingut cap mena de càrrec de consciència en empastifar encara més la seva més que nauseabunda gestió política. La por del dèspota benevolent és la crítica. De filtrar les preguntes d'una premsa que cada cop és més aquiescent s'ha passat a inocular el quart poder, convertint-lo en una eina per al proselitisme. Sense contrapesos el Leviatan avança implacable: el quart poder, fusionat amb el govern.

Molt d'esforç haurà de fer aquesta premsa per a embellir mínimament un govern en estat de putrefacció moral.

dilluns, 20 d’abril de 2020

Constitució amb articles antiliberals?

En les dues darreres setmanes estem veient com un grup de gent, d'unes vint persones, poden canviar la situació de tot un país, ja sigui per a millorar o contrariament, per a empitjorar. Ningú pot negar que la pandèmia requereix de mesures estrictes, moltes d'elles basades en la ciència mèdica i d'altres en el compliment de les mesures de seguretat per part de la població. Res a dir sobre això, altra cosa és comentar o criticar els resultats d'aquestes accions, la seva eficàcia i els seus costos socials i econòmics.

De fet, el motiu de l'escrit és posar de manifest, sempre des de la subjectivitat i lliure opinió de qui signa aquesta publicació, la facilitat jurídica amb la que es pot controlar i dominar tot un estat-nació de 46 milions de persones. Els governs, malgrat que ens empaperin dia sí i dia també amb les meravelles de les constitucions, el cert és que dins de qualsevol llei trobem l'afegit de "sin embargo, cuando se trate de la Administración Pública, .... no será de aplicación...." Perillós apèndix. Ens està dient que quan es tracta de l'Estat, en totes les seves vessants o tentacles, tinguin el nom que tinguin, no s'aplicarà una llei que obliga al resta de la població.

Un dels paràmetres imprescindibles per al compliment del que s'anomena "Estat de dret" és la igualtat davant la llei. És l'enntorn legislatiu o marc jurídic en el que es desenvolupen les llibertats individuals, amb una llei que és igual per a tots, essent la justícia, tal com la representen, cega, és a dir, independent de qui té davant seu. Aquesta igualtat davant la llei s''hauria d'aplicar a totes les institucions, fins i tot, l'Estat. El que passa, i aquest és el problema d'arrel, és que l'Estat de dos privilegis que conformen la seva existència: el monopoli de la llei i el de la força (violència). En el moment que només l'Estat pot fer lleis, mitjançant els mecanismes establerts, tendirà a "cobrir-se" les espatlles. L'exemple més clar és la monarquia: "el Rei és inviolable" i no se'l pot jutjar. Increïble que en ple segle XXI s'apliquin fal·làcies medievals per a justificar l'existència d'aquesta institució.

Com a defensor de les llibertats individuals, i seguint a Locke, els drets (llibertats) derivats del dret natural (iusnaturalisme) serien: Llibertat, Vida i Propietat.

Anem a la llibertat. La constitució en aquest article 30 conculca drets elementals:

Artículo 30

1. Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España.

2. La ley fijará las obligaciones militares de los españoles y regulará, con las debidas garantías, la objeción de conciencia, así como las demás causas de exención del servicio militar obligatorio, pudiendo imponer, en su caso, una prestación social sustitutoria.

3. Podrá establecerse un servicio civil para el cumplimiento de fines de interés general.

4. Mediante ley podrán regularse los deberes de los ciudadanos en los casos de grave riesgo, catástrofe o calamidad pública.

Que sigui un dret, perfecte, però que sigui una obligació, és un greu cop a la llibertat, a la propietat i a la vida, i també a la propietat, perquè si perdem la llibertat per a anar al front de batalla, puc perdre la vida, la propietat del meu cos pot quedar malmesa si estic ferit (agressió) i si estic obligat a anar-hi i em mantenen contra la meva voluntat, és esclavitud.

Artículo 128

1. Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general.
2. Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general.

Artículo 33

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.


L'article 128 és una ganivetada mortal a la propietat. Recordem la coneguda cançó de la Trinca: "Diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.". Queda clar. La temptació totalitària que va avançar Jean François Rével es fa evident en moltes legislacions. En principi la tendència és tenir desactivades aquestes possibilitats tiràniques, però en temps de greus crisis, com la que patim, té molt d'atractiu per al poder.

Referent a l'article 33, en el seu segon punt, l'error és, al meu parer, monumental. La funció de la propietat privada no és social. La propietat privada és un dret. Les seves conseqüències són l'eficiència (Elinor Ostrom i "La tragèdia dels comuns") i l'exclusió (qui i qui no pot entrar a la meva propietat -ús de la llibertat en la meva propietat-).

L'etern debat està en el dilema "públic vs. privat". Segur que aviat en parlarem....

Artur


diumenge, 19 d’abril de 2020

Fragilitat del sistema

La pandèmia vírica que està causant tants drames humans té també greus conseqüències futures: unes són de caire econòmic i altres socials i polítiques, i totes derivades de decisions "extraordinàries" del(s) govern(s), ancorades en el que en diuen "estat d'alarma", assimilat, si fa o no fa, a l'estat d'excepció.

Pel que fa al tema social, aquesta "excepcionalitat" implica sempre una pèrdua de drets civils, tots ells acceptats per la ciutadania perquè davant del risc de malaltia i mort sacrifiquem tot el que convingui. Aquest sacrifici ciutadà pot emboirar la percepció davant les actuacions legals i alegals dels governs per a incrementar el seu control i poder, moltes d'elles nascudes amb nocturnitat i traïdoria. Per exemple, a Espanya el govern ha suspès la llei de la transparència, s'està legislant sobre les sancions a aplicar per notícies falses -en diuen "fakes"-, mentides a les xarxes socials, diaris, etc.; s'està parlant d'unificar la informació, és a dir, pèrdua de la llibertat d'expressió i ocultació del que fa el govern. Aquesta política repressora ha estat finançada amb subvencions als mitjans privats. Es pot controlar mitjançant la llei o amb la compra directa.

Una altra pervers element és el confinament estricte al que s'està sotmetent a la ciutadania. Altres països més "civilitzats"democràticament parlant, han optat per confinaments menys sagnants, com per exemple els d'Alemanya i Àustria, on les persones, individualment o en parella, poden sortir al carrer a fer esport o passejar. Curiosament aquesta rigidesa en enclaustrar-nos està tenint uns resultats inversos: som el país amb més morts per milió d'habitants. També és una curiositat pintoresca que la policia estigui perseguint ciutadans incívics, cosa que és lògica, però que cap institució pública s'hagi pres la decència d'investigar els motius de la inacció del govern fins a meitats de març, el que ha disparat els contagis i morts. L'Estat sempre té el paraigües de la llei i del bé comú. Aparquem mallament i ens sancionen amb 50 ó 100 euros. Un govern pot ser negligent amb resultat de milers de morts i, no és que no passi res, sinó que a més a més s'autoproclamen herois per ser condecorats posteriorment amb les seves pròpies medalles.

En respecte a la gestió diària, s'ha vist clarament que davant d'un "cigne negre" (imprevist i inesperat), de conseqüències catastròfiques per a la societat, els nostres governs, no tenen cap mena de capacitat de resposta, o si en tenen, està molt limitada. Val a dir que no se sap ni dels tests disponibles, ni els que s'han aplicat ni els que s'aplicaran. La OMS recomana tests massius generalitzats per a detectar positius i contagiats asimptomàtics que han superat la malaltia. Alemanya està diagnosticant amb 650.000 tests setmanals. L'estat de Florida està fent tests gratuïts a tota la població i els països de més eficàcia "antipandèmica", com els de Corea del Sud Taiwan o Singapur, han fonamentat les seves estratègies en el diagnòstic generalitzat.

Referent a l'economia, que és un element clau per a afrontar els costos sanitaris i la desfeta laboral i productiva del país, també hem detectat que els països amb gran endeutament i dèficits estructurals, com el nostre, són els menys eficients en trobar futures solucions a la crisi. El gran endeutament, els dèficits fiscals acumulats en els darrers vuit anys i la manca de canvis estructurals com porta demanant la Unió Europea, són factors que impossibiliten la cura econòmica del pacient. També s'observa que els problemes no poden resoldre's amb endeutament: ni els autònoms, ni les empreses (especialment les pimes) poden resistir incrementant els seus deutes. La resposta estatal ha estat: "endeuta't" i si finalment no pots pagar, ho pagarà el "papi" estat. Erroni: ni els bancs augmentaran els riscos, ni el govern tampoc, ni l'ICO tampoc, és a dir, no se'n concediran de préstecs. Altrament, és mesura de titular informatiu. També és mesura de capçalera periodística la renda mínima vital, que hem d'entendre que ara és necessària per a les famílies sense ingressos que han perdut la feina arraan del Covid19. Tanmateix, la notícia té un component demagògic: "tranquils, tothom tindrà paga". Si no es poden pagar les pensions, és podrà pagar una "renda universal"? A més, incentivarà la recerca de feina? Potser el que generarà és més economia submergida, tal com està passant a molts llocs: les famílies "més desfavorides" -no sempre, òbviament- reben rendes vitals i les complementen amb economia submergida.

Com es pot sortir de la crisi?: amb els sacrifici de tots els ciutadans, com s'ha fet sempre. La societat supera les crisis, històricament, malgrat els governs. Ara no serà diferent. El que cal aprendre és que estats poderosos, com el nostre, amb cost anual del 47% del PIB, és a dir, que gestiona gairebé el 50% de l'economia, està endeutat fins les orelles i ha de tornar d'endeutar-se per a solucionar un greu problema. Les inversions d'alta velocitat, aeroports, observatoris i comissions d'estudi per als amics, i milers i milers de despeses sumptuàries han estat la desfeta financera d'aquest país. Cal entendre que l'estalvi és la forma de prevenir. Quan existeix superàvit, cal dotar fons de reserva per a situacions imprevistes. Tanmateix un estat amb dèficit permanent i ultra-endeutat, que no pot pagar pensions, no té capacitat de maniobrar en entorns de risc i de necessitat de ràpides decisions. Per tant, tardarem molt a veure tests massius i pagues de renda vital mínima. El que sí saben fer aquests governs és màrketing. Dependrà de nosaltres que seguim donant veu als incompetents. Haurem de pensar bé a qui li donem el "vist-i-plau". Personalment jo li donaria a aquells que tinguessin per objectiu reduir el tamany de l'estat. Un estat tan gran i tan ineficient és un problema. Reduïm-lo. Ara per ara, utopia.

Què ha fet Corea del Sud davant la pandèmia?

Un cas interessant és el de Corea del Sud davant la crisi vírica i què han fet per a tenir uns resultats més que positius si ho comparem amb altres països.

En primer lloc, Corea del Sud és un país amb una població similar a la d'Espanya. Pel que fa al COVID19 ha passat de prop del miler de nous casos el dia 29 de febrer fins als 64 del 23 de març. Les mesures aplicades, i podem comparar-les amb les d'Espanya, són:

1) Prohibir l'entrada de viatgers provinents d'algunes regions de Xina.

2) Prendre la temperatura a tots els altres viatgers que arribaven de l'estranger, amb obligació de donar-se d'alta en una APP en la que havien de deixar el seu domicili i enviar la temperatura dues vegades al dia durant 14 dies. En cas d'incompliment es presentaven les autoritats sanitàries al domicili.

3) En els casos detectats que podien ser positius, se'ls practicaven les proves i es realitzava la "traçabilitat" de l'entorn, fent la prova a totes les persones amb les que havia tingut contacte. En els casos positius de coronavirus, se'ls aïllava automàticament.

4) Qualsevol persona morta en setmanes anteriors va ser considerada "potencial positiu" i tot el seu cercle fou testat.

5) Es van buidar la meitat dels hospitals. Per tant quedaven disponibles el 50% dels centres hospitalaris en els que exclusivament hi anirien malalts de coronavirus (aïllament hospitalari) i la resta de malalts podria ser atesa en l'altra meitat dels centres sense perill de contagis.

6) Les proves de COVID19 no es feien dins dels hospitals, sinó fora, en zones especials, per a evitar que entressin sense protecció als hospitals, reduint riscos de contagi.

7) Els positius no greus van ser aïllats en zones designades pel govern, fora de la família per a estalviar-se contagis comunitaris involuntaris.

Corea del Sud ha pogut aconseguir un control prou eficaç sobre el COVID19 sense el confinament total, sense parar l'economia. Caldria també observar quines mesures han aplicat altres països, com Singapur, Taiwan o Japó, i que han donat resultats també adients a la pandèmia.

Si contrastem les mesures de Corea del Sud amb les que ha realitzat el nostre govern podrem deduir quin dels dos països té més opcions de sortir-se'n amb menys baixes, és a dir, amb més eficàcia.

Artur