dilluns, 20 d’abril de 2020

Constitució amb articles antiliberals?

En les dues darreres setmanes estem veient com un grup de gent, d'unes vint persones, poden canviar la situació de tot un país, ja sigui per a millorar o contrariament, per a empitjorar. Ningú pot negar que la pandèmia requereix de mesures estrictes, moltes d'elles basades en la ciència mèdica i d'altres en el compliment de les mesures de seguretat per part de la població. Res a dir sobre això, altra cosa és comentar o criticar els resultats d'aquestes accions, la seva eficàcia i els seus costos socials i econòmics.

De fet, el motiu de l'escrit és posar de manifest, sempre des de la subjectivitat i lliure opinió de qui signa aquesta publicació, la facilitat jurídica amb la que es pot controlar i dominar tot un estat-nació de 46 milions de persones. Els governs, malgrat que ens empaperin dia sí i dia també amb les meravelles de les constitucions, el cert és que dins de qualsevol llei trobem l'afegit de "sin embargo, cuando se trate de la Administración Pública, .... no será de aplicación...." Perillós apèndix. Ens està dient que quan es tracta de l'Estat, en totes les seves vessants o tentacles, tinguin el nom que tinguin, no s'aplicarà una llei que obliga al resta de la població.

Un dels paràmetres imprescindibles per al compliment del que s'anomena "Estat de dret" és la igualtat davant la llei. És l'enntorn legislatiu o marc jurídic en el que es desenvolupen les llibertats individuals, amb una llei que és igual per a tots, essent la justícia, tal com la representen, cega, és a dir, independent de qui té davant seu. Aquesta igualtat davant la llei s''hauria d'aplicar a totes les institucions, fins i tot, l'Estat. El que passa, i aquest és el problema d'arrel, és que l'Estat de dos privilegis que conformen la seva existència: el monopoli de la llei i el de la força (violència). En el moment que només l'Estat pot fer lleis, mitjançant els mecanismes establerts, tendirà a "cobrir-se" les espatlles. L'exemple més clar és la monarquia: "el Rei és inviolable" i no se'l pot jutjar. Increïble que en ple segle XXI s'apliquin fal·làcies medievals per a justificar l'existència d'aquesta institució.

Com a defensor de les llibertats individuals, i seguint a Locke, els drets (llibertats) derivats del dret natural (iusnaturalisme) serien: Llibertat, Vida i Propietat.

Anem a la llibertat. La constitució en aquest article 30 conculca drets elementals:

Artículo 30

1. Los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España.

2. La ley fijará las obligaciones militares de los españoles y regulará, con las debidas garantías, la objeción de conciencia, así como las demás causas de exención del servicio militar obligatorio, pudiendo imponer, en su caso, una prestación social sustitutoria.

3. Podrá establecerse un servicio civil para el cumplimiento de fines de interés general.

4. Mediante ley podrán regularse los deberes de los ciudadanos en los casos de grave riesgo, catástrofe o calamidad pública.

Que sigui un dret, perfecte, però que sigui una obligació, és un greu cop a la llibertat, a la propietat i a la vida, i també a la propietat, perquè si perdem la llibertat per a anar al front de batalla, puc perdre la vida, la propietat del meu cos pot quedar malmesa si estic ferit (agressió) i si estic obligat a anar-hi i em mantenen contra la meva voluntat, és esclavitud.

Artículo 128

1. Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general.
2. Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general.

Artículo 33

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.


L'article 128 és una ganivetada mortal a la propietat. Recordem la coneguda cançó de la Trinca: "Diu l'article vint-i-sis, que en un cas de compromís, el Califa pot si cal, refregar-se l'engonal i passar-se pels "dallonses" totes les lleis del país.". Queda clar. La temptació totalitària que va avançar Jean François Rével es fa evident en moltes legislacions. En principi la tendència és tenir desactivades aquestes possibilitats tiràniques, però en temps de greus crisis, com la que patim, té molt d'atractiu per al poder.

Referent a l'article 33, en el seu segon punt, l'error és, al meu parer, monumental. La funció de la propietat privada no és social. La propietat privada és un dret. Les seves conseqüències són l'eficiència (Elinor Ostrom i "La tragèdia dels comuns") i l'exclusió (qui i qui no pot entrar a la meva propietat -ús de la llibertat en la meva propietat-).

L'etern debat està en el dilema "públic vs. privat". Segur que aviat en parlarem....

Artur